Però on és l’Enric?
Enric!, Enric!
Una dona sóc, no una
serventa, ni sa mare, que li ha permès tot. Sort que és morta ja.
Encara li ho haig d’agrair, però. Si no arriba a ser per ella...
Un bon picot que li ha deixat al Tomeu, tot i que no en veurà cap,
és clar. Ara amb l’Enric marxarem lluny, ben lluny. Del Tomeu, ja
se n’encarregarà la poli.
Vaig fer el que vaig poder
perquè es quedés: et falten braços, Tomeu, vas massa cansat, ell
és fort, jove, li podríem donar alguna coseta i que fes la feina
pesada; podràs descansar, que bé que t’ho mereixes, sempre
treballant...
Sí, sempre treballant per a
res, ja em diràs, per quatre xavos. El molt tanoca no té classe
per guanyar més; endrapar sí que en sap! I jo tot el dia a la
cuina, corsecant-me. Ell arribava a casa i s’aclofava al sofà i
au! Aquí estic jo, el rei de la casa, que m’ho facin tot. Estava
tan acostumat a dependre de les dones! Sort
que s’ha mort sa mare. El
rei de la mare. Sa mare, no tenia més ulls que per a ell. Ja quan
ens vam casar m'ho va deixar clar: a un home se l'ha de tenir
satisfet als fogons i al jaç.
Al meu Tomeu li agrada la cuina casolana i ben cuinada; sap apreciar
un bon guisat. Has de tenir en compte —em deia— que treballa com
un escarràs, que t'has endut el millor home, que no ha vist mai cap
faldilla i..., bla, bla, bla. Consentit, això és el que era! A la
senyora Pepeta la vam tenir els primers anys a casa i no em deixava
de controlar, fes el que fes m'anava al darrere avisant-me sempre del
que li agradava o no al seu reiet. Fins que va agafar una pulmonia,
benvinguda va ser, i la va palmar en pocs dies. Vaig descansar,
realment!
Però, mira, s’hi va avenir,
a llogar l’Enric. Li vam donar quatre peles, això sí, un lloc al
cobert i la manutenció. Com que el noi estava sense feina i jo li
feia gràcia doncs, es va quedar de ganes. I ha treballat de valent.
A poc a poc vam anar planejant junts l’asunto.
Li vam posar els bidons ben a
la vista. L’Enric s’ha encarregat de tot. Ha omplert el cobert de
llenya, pobre, tot el dia donant cops de destral, per a la llar de
foc a l’hivern, vam pensar. I va recollir la palla, ben seca, que
farà força fum. Sortirà corrent. Vam esperar que passés pel
cobert i el vam animar una miqueta amb les nostres carantoines.
L’Enric m’anava petonejant i engrapant: deixa’m estar, li vaig
dir, que fotrà el camp! No, dona, ell que xiuxiuejava; com més
enfilat, més perdrà el cap. I tant que l’ha perdut!
Deu ser fora, ja. Val més que
m’espavili, ja no veig per on vaig i se m’està ficant el fum al
coll i als ulls. Necessito respirar.
Ja sóc a la porta. La
porta... sempre ha anat forta..., no la puc obrir. Enric!, la porta!
Cada cop hi ha més fum aquí dins!
La porta, la porta, maleïda
porta, Enric! Enric! Enric!