A cal Coix de la Vall (Relat de la Carme)

Bé, per fi, ja està. Ràpid i net. Com havíem planejat.

Però on és l’Enric? Enric!, Enric!

No cal que m’amoïni, deu haver sortit. He! Com es quedarà en Tomeu! M’agradaria veure la cara que farà. El poca-pena! Potser sí que es pensava que m’estaria consumint tota la vida amb ell. Jo, encara faig goig. Em mereixo una altra cosa; no un home que només està de bones quan està tip. I que menja com un bacó, el desgraciat.

Una dona sóc, no una serventa, ni sa mare, que li ha permès tot. Sort que és morta ja. Encara li ho haig d’agrair, però. Si no arriba a ser per ella... Un bon picot que li ha deixat al Tomeu, tot i que no en veurà cap, és clar. Ara amb l’Enric marxarem lluny, ben lluny. Del Tomeu, ja se n’encarregarà la poli.

Com en una pel·lícula. Aquella que vaig veure fa un temps al vídeo que em va comprar el Tomeu perquè estigués contenteta, em va dir. També li hauré de donar les gràcies, al final de tot. Si no arriba a ser per això. D’allí en vaig treure la idea i la vaig explicar a l’Enric; si va avenir de seguida el meu xicot!

No podia suportar més. A casa tot el dia, ni tan sols a ma mare podia anar a veure. “Tothom et mira”, deia, “no vagis provocant”; però bé m’havia d’arreglar, jo. No pots sortir de qualsevol manera, llavors sí que tothom et mira! Ell bé prou que hauria volgut que sortís feta un nyap, una pena... com la “cenicienta”. Però ara seré princesa, princesa per al meu Enric. Princesa, bombó, xocolateta, pardalet, rateta meva... tot això em diu. I em mira amb tanta tendresa. No com aquell dropo que, quan hi penso, encara me'n faig creus com he pogut aguantar tant!

L’Enric sí que em sap mirar, i amanyagar-me. El dia que va arribar a casa: aquell dia... Anava xop, ben xop, l’aigua li regalimava per tota la cara i barba avall, estava tan espantat! Al moment vaig saber que seria per a mi, que estaríem junts, sempre, sempre.

Vaig fer el que vaig poder perquè es quedés: et falten braços, Tomeu, vas massa cansat, ell és fort, jove, li podríem donar alguna coseta i que fes la feina pesada; podràs descansar, que bé que t’ho mereixes, sempre treballant...

Sí, sempre treballant per a res, ja em diràs, per quatre xavos. El molt tanoca no té classe per guanyar més; endrapar sí que en sap! I jo tot el dia a la cuina, corsecant-me. Ell arribava a casa i s’aclofava al sofà i au! Aquí estic jo, el rei de la casa, que m’ho facin tot. Estava tan acostumat a dependre de les dones! Sort que s’ha mort sa mare. El rei de la mare. Sa mare, no tenia més ulls que per a ell. Ja quan ens vam casar m'ho va deixar clar: a un home se l'ha de tenir satisfet als fogons i al jaç. Al meu Tomeu li agrada la cuina casolana i ben cuinada; sap apreciar un bon guisat. Has de tenir en compte —em deia— que treballa com un escarràs, que t'has endut el millor home, que no ha vist mai cap faldilla i..., bla, bla, bla. Consentit, això és el que era! A la senyora Pepeta la vam tenir els primers anys a casa i no em deixava de controlar, fes el que fes m'anava al darrere avisant-me sempre del que li agradava o no al seu reiet. Fins que va agafar una pulmonia, benvinguda va ser, i la va palmar en pocs dies. Vaig descansar, realment!

La meva sorpresa va ser que ens deixava una herència com cal. Bé, ens deixava, la deixava al seu fillet, al seu amanyagat. Al principi, vaig pensar que ho notaria jo. Ara ja no caldria comptar tant i ens podríem donar algun gustet: sortir a veure una mica de món i canviar aquells aires tan resclosits de la casa. Però no! Aquests diners els hem de guardar per a quan siguem grans i ens agafi una malura i hàgim d'anar a un hospital o a un asilo —va sentenciar els setciències. Una residència jo? Amb totes aquelles velles que no s'aguanten els pets? És ara que sóc viva i que en podem gaudir i veure coses; m'han dit que París val la pena...

No em va ni escoltar. Els va portar a La Caixa de Pensions, i no es tocaran mai d'aquí! —va afirmar. Encara sort que li vaig poder fer veure que si li passava alguna cosa a ell i jo no els podia treure, se'ls quedava La Caixa o, pitjor, l'Estat. I després de rumiar-s'ho, ho va posar al nom dels dos. Això és el que m'ha salvat!

En Tomeu sempre ha estat un primmirat amb els diners i no ha allargat més el braç que la màniga, sempre estalviant, fins a ser una obsessió.

Però, mira, s’hi va avenir, a llogar l’Enric. Li vam donar quatre peles, això sí, un lloc al cobert i la manutenció. Com que el noi estava sense feina i jo li feia gràcia doncs, es va quedar de ganes. I ha treballat de valent. A poc a poc vam anar planejant junts l’asunto.

Li vam posar els bidons ben a la vista. L’Enric s’ha encarregat de tot. Ha omplert el cobert de llenya, pobre, tot el dia donant cops de destral, per a la llar de foc a l’hivern, vam pensar. I va recollir la palla, ben seca, que farà força fum. Sortirà corrent. Vam esperar que passés pel cobert i el vam animar una miqueta amb les nostres carantoines. L’Enric m’anava petonejant i engrapant: deixa’m estar, li vaig dir, que fotrà el camp! No, dona, ell que xiuxiuejava; com més enfilat, més perdrà el cap. I tant que l’ha perdut!

I la sorpresa que s’endurà. També se n’ha encarregat l’Enric, d’això. Quan arribi a l’estació l’estaran esperant... A la garjola, de pet, pobre. Deu pensar que som morts!

Però on és l’Enric? Enric, Enric!

Deu ser fora, ja. Val més que m’espavili, ja no veig per on vaig i se m’està ficant el fum al coll i als ulls. Necessito respirar.

Ja sóc a la porta. La porta... sempre ha anat forta..., no la puc obrir. Enric!, la porta! Cada cop hi ha més fum aquí dins!

La porta, la porta, maleïda porta, Enric! Enric! Enric!

A cal Coix de la Vall (Relat d'en Tomeu)

Els fa res que segui aquí? Al compartiment del costat tothom fuma i ja n’he tingut prou, de fum jo, avui, a fe de Déu! Endemés, aquell galifardeu que hi ha, s’assembla com un condemnat a l’Enric. Sí, sí, a l’Enric, ja us ho dic jo. Ah!, és clar, no sabeu pas qui és l’Enric, doncs bé, és... Us ho explico.

Va arribar a casa que feia pena; me'l vaig mirar de reüll; tot  esprimatxat, esmaperdut, remullat de dalt a baix. Alt, cabells negres esbullats que li queien sobre el rostre, on destacaven per sobre de tot els ulls enormes i foscos com una gola de llop. El rictus de la cara i la seva expressió traslluïen una barreja de por, espant i sorpresa. Anava de xiruca. Bé, ja m’enteneu! Pantalons arrapats i descosits, amb la samarreta baldera. No sé pas que caram hi busquen per aquells virals amb la motxilla a l’esquena, un tros de pa sec —bocata, en diuen ara— i la cantimplora buida.

Prou que ho devia tenir tot preparat, el molt carallot!

Era una nit de llamps i trons i bé li havia de donar aixopluc, no creieu?. La Carme, bona dona, una santa, de seguit el va fer entrar. Tot i anar tan xop, feia patxoca:

—Només fins que m’assequi, si no molesto gaire— em va dir.

Caram! Vatua Déu! L'eixugada li va durar força dies. Li vaig oferir vi del racó. No parava d’aixecar el colze, el noi. I aquells ulls..., aquells ulls com els del galifardeu d’aquí al costat: grossos, negres, penetrants; no deixaven la dona de petja. Se la mirava de dalt a baix i de baix a dalt com un tanoca, com si mai no hagués vist dona. Val a dir, però, que la Carme és de bon mirar, bé... ara potser no ho és tant.

Ens vam conèixer a la Festa Major del poble i era la xicota més alegre i trempada que veia. De seguit ens vam ullar. Tres agarraos i unes quantes moixaines de les que agraden a les dones i ja la vaig tenir llesta. «Em sembla que aquesta em sortirà bé», vaig pensar. I tal dia farà un any, i dos i tres, fins a deu de casats.

I prou bé que em va sortir. Prou espavilada per a la feina, la casa com un mirall i el menjar... ah!, el menjar. Ni el millor restaurant de ciutat.

Només tenia una dèria, reina dels cels, que no compartíem ni poc ni gens: sortir, sortir, sortir; anar al ball, a les festes, a veure a un i a un altre... Però on hem d’anar, re fot! Us imagineu!! Estàs tot lo dia trescant, feina per aquí i per allà i només esperes per arribar a casa i que et contemplin, que prou bé que t’ho mereixes. El sopar a taula i la dona al llit. Ves si no s’és feliç així!

Però ella insistint, insistint.

Algun dia prou li vaig fer cas. I llavors ella es mudava tota cofoia. Bé, es mudava..., millor dit, es transformava: vestit cenyit, pintarrajeada, cabells recollits i mitges de seda, un goig de bo de bo! A mi això no m’agradava: era massa vistosa als ulls dels altres i jo la volia per a mi sol.

Quan arribàvem a lloc jo ja volia marxar; tot eren mirades, aquells esprimatxats semblava que se la volien menjar amb els ulls. Els ulls, sempre els ulls.

El nostre matrimoni anava tirant, jo ja veia que ella es marcia allà a casa, molts moments sola, però què voleu, bé havia d'anar a l'hort, jo; i ocupar-me de les feines del camp, del tractor, tant si feia sol com pedregada. Ella havia de cuidar el bestiar, donar menjar a les gallines i als conills i, això sí, preparar-me el dinar i el sopar; tampoc és que demanés gaire jo. No creieu? Però ella estava un xic cansada d'aquella vida. Tan rutinari tot, deia! Però, reina, els conills han de menjar cada dia!, li feia adonar jo.

A poc a poc va anar perdent la vivacitat dels principis, quan li havia semblat que era la mestressa més cobejada de la comarca, la senyora de la masia més influent de la contrada. Però va arribar un moment que sí que tot va ser massa rutinari, però, com tots els matrimonis, no?, és llei de vida, no? Les floretes i les passions són els primers mesos, fins i tot, potser i tot, els primers anys, però després ve la calma com seguida d'una tempesta i les coses se situen a lloc. Jo ho entenc així, ella, no, ella volia sortir cada dia. Després de quatre sortidetes d'aquestes vaig decidir que allò s’havia d’acabar. Vaig comprar la tele i el vídeo; bé que era entretingut: festes, concursos, pel·lis. Quan anava a ciutat en llogava unes quantes, per passar la setmana. I així jo a casa, tranquil, amb una cervesa i al sofà.

La dona va anar quedant insulsa, fins que va arribar aquell galifardeu que us he dit. L’Enric. Us faré llenya, em deia. Ja us adobo això, deixeu, deixeu, no feu esforços, jo us ho traginaré. I vaig veure que m'anava bé tenir un costat per a fer les feines més pesades; ara podré descansar un xic i anar al bar del poble a jugar a la botifarra, si convé.

En vaig parlar amb la Carme: tindrem una ajuda, encara que penso ajustar-li el sou; li posarem plat a taula i llit. I el vaig contractar, és a dir, vam parlar de les condicions i ho vam acordar tot.

Al cap de poc, vaig veure la Carme altre cop riallera, feliç. Li va tornar la vivor a la cara. Vaig pensar que estava satisfeta i orgullosa de la meva idea.

Però cada dia veia l'Enric més a dins de casa que fora, més a la cuina que al graner, amb unes mirades entre ells que la Carme no m'havia fet mai a mi. 

Els trobava a qualsevol racó; quan jo entrava feien aquells dissimulos que es noten tant. Anava al cobert i allà estaven mirant-se com dos pardalets. Anava al galliner i es deixaven anar de les mans amb un cop sec. Vaig intuir que, si anava passant el temps, em prendria la dona. A fe de Déu que me n’he de pensar alguna, em vaig dir.

I avui, quan menys m’ho esperava, se m’ha presentat l’ocasió. El que passa és que no m’ha sortit tan rodó com em creia, valga’m Déu! Però al cap i a la fi si la Carme no era meva, si ja estava mústia, tant se val, per posar el sopar a taula en puc trobar una altra. Encara sóc de bon veure, jo.

Doncs avui, fent endreços al cobert he trobat unes llaunes de benzina que ja creia perdudes. Pel tractor, m’he dit de primer. De cop, en girar-me, me'ls he vist, ben amorrats estaven, petonejant-se i fent-se carantoines. Ja no eren mirades això! I a un home, què voleu que us digui, se li encén la sang!

De tanta llenya com m’ha volgut fer, el pocavergonya, el cobert n’estava ple i la palla acabada d’assecar; tan seca com “la secada” de l’Enric. No sé pas què m’ha passat pel cap... Bo que he sortit corrent, cames ajudeu-me. Tot era fum allò!

Però?, i aquest tren, que no engega?

Cap Nord

Ara que somiem en tornar a viure horitzons, he recordat els viatges al Cap Nord: el 1981 i el 1989; el 2005 pels fiords noruecs.

El 1981 el Cap Nord significava arribar a l'extrem més al nord del continent europeu, significava fer el viatge, les etapes, el camí, com una iniciació tot i no ser el primer viatge; significava aconseguir un objectiu llunyà, una espècie d'Ítaca, i tornar-ne. Travessar tot Europa de sud a nord amb dos cotxes, un Renault i un Seat; un, carregat de menjar al maleter: llaunes, fuets, sobres de sopes, fugonets... L'altre amb cinc persones dins i les tendes i els sacs; i les bosses entre els dos cotxes. Set noies.

La preparació ja va ser emocionant: mirar mapes, fer itineraris, calcular quilòmetres, fer les bosses el més ajustat possible, passaports, trucades.

I els vam fer, els quilòmetres! Cap amunt i cap avall! Recordo que el dia abans se'm va espatllar el meu Renault blau i vam haver de demanar un cotxe de recanvi que ens va deixar la Tona, la germana de la Isabel. Ho vam encabir tot, paquets i persones, i encara vam recollir la Barbra, una amiga suïssa de la Isabel, quan vam passar per Zuric fent una petita marrada.

Vam pujar per Alemanya i a Hamburg, vam agafar el vaixell cap a Dinamarca i d'aquí cap a Noruega. Vam passar ports de muntanya nevats, vam tenir pluja i fred i neu i sol i bon temps. Sobretot, vam tenir claror. Vam veure paisatges fantàstics i vam trepitjar glaceres. Glaceres que, algunes d'elles, ja s'anaven retirant i havia quedat la roca nua, el terreny inhòspit, les flors blanques com de cotó, els grans salts d'aigua i les cavitats de gel que agafaven un color blavós transparent. Vam navegar amb vaixells que et passàvem d'un lloc a l'altra amb el cotxe a dalt. Vam riure, vam riure molt!
Muntàvem i desmuntàvem la tenda cada dia, ja estigués eixuta o molla; ens fèiem el menjar al costat de llacs o en prats i dormíem en càmpings o en acampada lliure, fins i tot al mig d'un parc urbà.
Assecadors de peix, salmó, les cases de Bergen, els follets del bosc, el Cercle Polar Àrtic en un dia rúfol d'estiu, els petits trossos de gel desprenent-se de les geleres i surant al llac, els rens passejant-se per la carretera: tot un món que se'ns obria per primera vegada.
I vam arribar a dalt de tot. Tota una proesa! En aquells temps, no feien pagar encara, ni hi havia el muntatge que hi va haver al cap d'uns anys o el que hi deu haver ara.
Vam veure el "sol de mitjanit" emocionades, amb les càmeres a punt; jo, llavors, filmava pel·lícules en Super-8 que encara conservo i feia fotos. Vam tocar el globus terraqüi que hi ha a la punta més al nord, sobre l'espadat; vam mirar el mar i l'horitzó on havíem arribat acompanyades pel sol i per la lluna.
Baixàrem travessant Finlàndia conduint sota la pluja per tot el país; boscos, boscos i boscos i llacs, molts llacs. I alguna sauna per a que no fos dit.
Vam tornar a Zuric a deixar la Barbra i vam fer el camí des d'allà tot d'una tirada fins a casa.
El 1989 el viatge el vam fer amb la UEC. El Jaume Ramon sempre al davant i la seva dona, la Montserrat i el Jerez manant! Amb la Rosa F, encara ho recordem quan ens trobem pel CEC. Amb un autocar des de Barcelona fins a la punta de la darrera terra ferma del continent; un autocar que parava on volien els de davant. Dormint en albergs i emportant-nos el menjar en bosses, menjar que compartíem per colles. Passejades per Oslo i per Estocolm i a la tornada per Hèlsinki. Amb la Joana i la seva filla, la Leila que va fer els divuit anys a Hamburg, en una terrassa amb una cervesa al davant. El Fredi, amb la màquina penjada al coll que no sabia on mirar i les presses sempre contrarellotge de la Carme.
És pesat pujar-hi amb autocar i els nervis i el cansament provoquen jornades de mal estar si els que ho organitzen no pacifiquen la gent, ans el contrari, els inciten! Les cues als lavabos i les presses per arribar i per tornar, els problemes de les claus de les habitacions quan arribaves als albergs..., tot un sense fi de despropòsits que van quedar en segon terme quan vam arribar al Cap Nord. Allà, a pesar de l'atracament de l'entrada, no sabíem què ens passava de l'emoció que sentíem tots plegats. Poc temps per voltar, això sí, però quan vas en grup ja se sap. La cantada davant del globus terraqüi i la son de moltes hores de viatge i algú o altre enfadat perquè no es feia el que hom volia. I la sortida del sol i la claror de la nit.
La parada a Norvik per anar amb vaixell autobús ràpid a les Illes Lofoten: un paradís de reflexos de llum a l'aigua, de núvols esqueixats jugant amb el sol, de pobles petits i de pescadors amb la pell arrugada i colrada pels vents del nord.
Els assecadors de peix, el salmó, els follets del bosc, el Cercle Polar Àrtic en un dia de sol i les tendes dels lapons; els rens passejant-se per la carretera.
I la baixada per Suècia, un país tot ell jardí. Passar a Hèlsinki amb el vaixell transbordador ple de cerveses a les taules, ampolles buides per una gent que té prohibit l'alcohol al seu país. Fins i tot jo m'hi vaig acostumar a aquell líquid de color daurat en aquelles ampolles tan grosses!
Després, Alemanya altra cop i entrada a Holanda per fer la visita a la seva capital i navegar pels seus canals, amb bicicletes per tot arreu. Un alberg dels més grans. Un passeig de nit pels carrers més populars i els aparadors.
Propera parada París en un alberg que semblava una piseria. Pujada a la Torre Eiffel i volta pel Sena ja cansats de les últimes engrunes del viatge. El desig d'arribar a casa a descansar.
Hi tornaria, al Cap Nord. Aquesta vegada amb avió fins dalt i baixar a poc a poc, assaborint el paisatge, sense mirar el rellotge ni calcular el temps.

De fet, hi vaig tornar, però a Noruega, als fiords del sud de Bergen i també em van encantar. Amb avió i cotxe llogat i conduint a cinquanta per hora que era la velocitat permesa per aquell país. Vaig perdre una mica la paciència, però els noruecs eren fidels a les limitacions! Era el 2005 i li vaig regalar el viatge a la meva mare. Tot reservat des d'aquí: hotels i "bred and breakfast", amb el Tourist Forum, agència de viatges de Sants. Com unes senyores totes dues, uns paisatges meravellosos i uns dies esplèndids de sol i calor. Cascades i aigua per tot arreu, verdor, flors, les esglésies de fusta, la llum del sol al caient de la tarda reflectida a les finestres de les cases de Bergen. Un viatge per recordar!
Cada viatge una nova experiència, cada viatge un nou record, unes noves vivències, una fita realitzada, ja vagis lluny o a prop.
En res desmereixen els viatges que pots fer per Catalunya. Cada lloc, quan hi vas de cor, observant i visquent, és un viatge per recordar, com si fos el millor.
Preparar, viatjar, tornar i recordar per tornar a recomençar.
El viatge és: el lloc i la companyia i tu mateixa.

Montserrat

Avui dilluns vint-i-set d'abril. Avui, la Mare de Déu de Montserrat.

Fa un temps, n'hi havia moltes de Montserrat. Durant els anys que em vaig "passejar" per les escoles, cada vegada en vaig anar trobant menys. Els dos darrers anys crec que hi va haver un repunt, que en diuen ara, i en barris on no pensaves trobar-les. M'agrada el nom tot i que sempre l'he trobat massa llarg, però prefereixo dir-lo tot sencer que escapçar-lo com fan moltes amb diminutius o talls per davant o darrere: Montse, Muntsa, Mont, Rat... Trobo que, moltes vegades, els noms que es posen a les persones, acaben configurant la seva manera de ser i de fer; fins i tot, acabes pensant que no es podia haver anomenat d'una altra manera. No és el mateix una Montserrat que una Jessica, per exemple, encara que els dos noms siguin molt respectables.

Avui, doncs, festa grossa al Monestir. Les campanes, ja de bon matí, tocant a cor que vols. Montserrat engalanada i plena de gent; crec que no me la puc imaginar en un dia com avui solitària i deserta. 

Ahir ja devien fer la vetlla a partir de les deu de la nit. Una vetlla on el jovent era el protagonista i els cants de la gent omplien l'església; monjos i escolans; i per acabar el Virolai cantat amb emoció. I, durant molts anys, cap avall, de tornada a casa, on arribàvem a les dues de la matinada i l'endemà cap a treballar! Un petit regal cap a la meva mare montserratina!

A Montserrat s'hi està bé, sobretot quan la "turistada", els autocars i els orientals en marxen i queden els estadants de l'hotel i de les cel·les. Un passeig a la nit, abans d'anar al llit, baixant un tros de carretera i veien els llums de les cases dels pobles del peu de la muntanya i de més enllà; els cotxes que passen diminuts per la carretera de Monistrol cal a Martorell, o els que fan la pujada cap a Terrassa; l'últim tren que ve de Barcelona entrant al túnel del baixador de Monistrol. L'aeri ja ha parat, els cotxes que arriben a aquelles hores al monestir, o en marxen, deixen les ràfegues dels llums il·luminant la fosca; mirant amunt, cap al cel negre, les estrelles d'una nit clara et fan pampallugues. O, si és un vespre de boira, els llums queden atenuats, el paisatge entelat i respires l'aire fresc de la nit i la humitat que degota per les muntanyes.

Al matí, tot reneix. Quan t'acostes cap a l'estació del cremallera, pots trobar-te per sobre els núvols, un dia radiant a dalt de la muntanya i els pobles tapats per un vel blanc i espès. 

Hi ha coses a fer a Montserrat i llocs on anar. Per més cops que hi vagis, en descobreixes sempre de nous. Gent que camina, gent que corre i gent que escala. I aquests darrers anys amb la companyia d'unes quantes cabres salvatges resseguint els corriols de la muntanya, que treuen el cap per darrere de les roques i la vegetació i se't queden mirant, esbatanades, quietes, fins que es cansen.

Bruc i romaní i boix t'acompanyen per tots els camins i l'olor de la farigola quan és el temps.

Unes bones caminades, unes bones lectures i un bon repòs. 

I avui, vint-i-set d'abril del dos mil vint, que no hi podem pujar, desitjo una bona diada als monjos, perquè els escolans no hi deuen ser, i que en el seu recolliment tinguin la joia de la celebració i, com deia en Verdaguer, vetllin per tots els catalans.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.