A cal Coix de la Vall (Relat d'en Tomeu)

Els fa res que segui aquí? Al compartiment del costat tothom fuma i ja n’he tingut prou, de fum jo, avui, a fe de Déu! Endemés, aquell galifardeu que hi ha, s’assembla com un condemnat a l’Enric. Sí, sí, a l’Enric, ja us ho dic jo. Ah!, és clar, no sabeu pas qui és l’Enric, doncs bé, és... Us ho explico.

Va arribar a casa que feia pena; me'l vaig mirar de reüll; tot  esprimatxat, esmaperdut, remullat de dalt a baix. Alt, cabells negres esbullats que li queien sobre el rostre, on destacaven per sobre de tot els ulls enormes i foscos com una gola de llop. El rictus de la cara i la seva expressió traslluïen una barreja de por, espant i sorpresa. Anava de xiruca. Bé, ja m’enteneu! Pantalons arrapats i descosits, amb la samarreta baldera. No sé pas que caram hi busquen per aquells virals amb la motxilla a l’esquena, un tros de pa sec —bocata, en diuen ara— i la cantimplora buida.

Prou que ho devia tenir tot preparat, el molt carallot!

Era una nit de llamps i trons i bé li havia de donar aixopluc, no creieu?. La Carme, bona dona, una santa, de seguit el va fer entrar. Tot i anar tan xop, feia patxoca:

—Només fins que m’assequi, si no molesto gaire— em va dir.

Caram! Vatua Déu! L'eixugada li va durar força dies. Li vaig oferir vi del racó. No parava d’aixecar el colze, el noi. I aquells ulls..., aquells ulls com els del galifardeu d’aquí al costat: grossos, negres, penetrants; no deixaven la dona de petja. Se la mirava de dalt a baix i de baix a dalt com un tanoca, com si mai no hagués vist dona. Val a dir, però, que la Carme és de bon mirar, bé... ara potser no ho és tant.

Ens vam conèixer a la Festa Major del poble i era la xicota més alegre i trempada que veia. De seguit ens vam ullar. Tres agarraos i unes quantes moixaines de les que agraden a les dones i ja la vaig tenir llesta. «Em sembla que aquesta em sortirà bé», vaig pensar. I tal dia farà un any, i dos i tres, fins a deu de casats.

I prou bé que em va sortir. Prou espavilada per a la feina, la casa com un mirall i el menjar... ah!, el menjar. Ni el millor restaurant de ciutat.

Només tenia una dèria, reina dels cels, que no compartíem ni poc ni gens: sortir, sortir, sortir; anar al ball, a les festes, a veure a un i a un altre... Però on hem d’anar, re fot! Us imagineu!! Estàs tot lo dia trescant, feina per aquí i per allà i només esperes per arribar a casa i que et contemplin, que prou bé que t’ho mereixes. El sopar a taula i la dona al llit. Ves si no s’és feliç així!

Però ella insistint, insistint.

Algun dia prou li vaig fer cas. I llavors ella es mudava tota cofoia. Bé, es mudava..., millor dit, es transformava: vestit cenyit, pintarrajeada, cabells recollits i mitges de seda, un goig de bo de bo! A mi això no m’agradava: era massa vistosa als ulls dels altres i jo la volia per a mi sol.

Quan arribàvem a lloc jo ja volia marxar; tot eren mirades, aquells esprimatxats semblava que se la volien menjar amb els ulls. Els ulls, sempre els ulls.

El nostre matrimoni anava tirant, jo ja veia que ella es marcia allà a casa, molts moments sola, però què voleu, bé havia d'anar a l'hort, jo; i ocupar-me de les feines del camp, del tractor, tant si feia sol com pedregada. Ella havia de cuidar el bestiar, donar menjar a les gallines i als conills i, això sí, preparar-me el dinar i el sopar; tampoc és que demanés gaire jo. No creieu? Però ella estava un xic cansada d'aquella vida. Tan rutinari tot, deia! Però, reina, els conills han de menjar cada dia!, li feia adonar jo.

A poc a poc va anar perdent la vivacitat dels principis, quan li havia semblat que era la mestressa més cobejada de la comarca, la senyora de la masia més influent de la contrada. Però va arribar un moment que sí que tot va ser massa rutinari, però, com tots els matrimonis, no?, és llei de vida, no? Les floretes i les passions són els primers mesos, fins i tot, potser i tot, els primers anys, però després ve la calma com seguida d'una tempesta i les coses se situen a lloc. Jo ho entenc així, ella, no, ella volia sortir cada dia. Després de quatre sortidetes d'aquestes vaig decidir que allò s’havia d’acabar. Vaig comprar la tele i el vídeo; bé que era entretingut: festes, concursos, pel·lis. Quan anava a ciutat en llogava unes quantes, per passar la setmana. I així jo a casa, tranquil, amb una cervesa i al sofà.

La dona va anar quedant insulsa, fins que va arribar aquell galifardeu que us he dit. L’Enric. Us faré llenya, em deia. Ja us adobo això, deixeu, deixeu, no feu esforços, jo us ho traginaré. I vaig veure que m'anava bé tenir un costat per a fer les feines més pesades; ara podré descansar un xic i anar al bar del poble a jugar a la botifarra, si convé.

En vaig parlar amb la Carme: tindrem una ajuda, encara que penso ajustar-li el sou; li posarem plat a taula i llit. I el vaig contractar, és a dir, vam parlar de les condicions i ho vam acordar tot.

Al cap de poc, vaig veure la Carme altre cop riallera, feliç. Li va tornar la vivor a la cara. Vaig pensar que estava satisfeta i orgullosa de la meva idea.

Però cada dia veia l'Enric més a dins de casa que fora, més a la cuina que al graner, amb unes mirades entre ells que la Carme no m'havia fet mai a mi. 

Els trobava a qualsevol racó; quan jo entrava feien aquells dissimulos que es noten tant. Anava al cobert i allà estaven mirant-se com dos pardalets. Anava al galliner i es deixaven anar de les mans amb un cop sec. Vaig intuir que, si anava passant el temps, em prendria la dona. A fe de Déu que me n’he de pensar alguna, em vaig dir.

I avui, quan menys m’ho esperava, se m’ha presentat l’ocasió. El que passa és que no m’ha sortit tan rodó com em creia, valga’m Déu! Però al cap i a la fi si la Carme no era meva, si ja estava mústia, tant se val, per posar el sopar a taula en puc trobar una altra. Encara sóc de bon veure, jo.

Doncs avui, fent endreços al cobert he trobat unes llaunes de benzina que ja creia perdudes. Pel tractor, m’he dit de primer. De cop, en girar-me, me'ls he vist, ben amorrats estaven, petonejant-se i fent-se carantoines. Ja no eren mirades això! I a un home, què voleu que us digui, se li encén la sang!

De tanta llenya com m’ha volgut fer, el pocavergonya, el cobert n’estava ple i la palla acabada d’assecar; tan seca com “la secada” de l’Enric. No sé pas què m’ha passat pel cap... Bo que he sortit corrent, cames ajudeu-me. Tot era fum allò!

Però?, i aquest tren, que no engega?