GINESTA

GINESTA (Spartiurm junceum)

«Per mi és la flor catalana, la ginesta.

Quan la veig en les costes de les montanyes tan alegra i lluminosa, me sembla l'ànima del nostre poble florint. I aquella olor que fà! aquella olor de puresa forta; i aquella frescor que té! Me sembla que si'ns omplissim ben be'ls esperits de la olor de la ginesta, seriem més nosaltres meteixos: aixís, alegres, francs, bons, com bons catalans; que ella'ns purificaria de les tares que tením; i que quan algún foraster volgués donar idea de nosaltres, diria:—Mirèu, es un poble que la seva flor es la ginesta.—I que tothom l'entendria de seguida; i dirien:—Oh! quin poble deu esser!
Ja de petit, no sé per què (devia esser això) la festa de Corpus me semblava la festa més catalana: Sant Tomàs, la festa més barcelonina, però Corpus la festa més catalana. Ja'm costaria d'explicar això, però aquestes coses se senten o no's senten. I a mí aquella olor de ginesta'm feia olor de Catalunya, què hi farèu? Era catalanista de la ginesta.»

Ginesta,  Joan Maragall

 

 

 

GINESTA DE MUNTANYA (Sarothamnus scoparius)

La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,
feia un sol moll: resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
I'estigora va en renou
desflorant tanta bellesa,
fins que el cor me n'ha dit prou.

La Ginesta,  Joan Maragall