Gorgs de Monistrol de Calders

Dijous passat, dia 7 de maig, amb força bon temps, varem conèixer la zona de Monistrol de Calders. Monistrol de Calders és un municipi de la comarca del Moianès des del 2015, ja que abans formava part del Bages. Formava part de la Baronia de Calders conjuntament amb   Sant Vicenç de Calders, Sant Pere de Viladecavalls i Sant Andreu de Calders. Les dues darreres s'afebliren i acabaren despoblant-se molt, mentre que la de Sant Feliu de Monistrol creixia fins al punt d'esdevenir més poblada que la de Sant Vicenç de Calders. Aquest fou un dels motius de la segregació respecte de Calders culminada el 1934.

El nom del poble prové del diminutiu romànic monistrol (petit monestir), en referència a la cel·la monàstica radicada a l'església de Sant Joan, i de la seva pertinença a la baronia de Calders; a les versions oficials dels nostres dies, primers anys del segle XXI, es prefereix relacionar la segona part del topònim amb el riu, el Calders. 

Ocupa un territori muntanyós, amb abundants rieres i serrats. La vegetació predominant està formada per pinedes, alzinars i matolls. En el terme municipal, s'hi podien trobar nombroses fonts, antigament més d'una trentena, repartides per tot el terme. La confluència de la riera Golarda o de Marfà amb la riera de Sant Joan, que prèviament ha rebut el torrent de l'Om, al nord del poble forma el riu Calders. Els efectes de l'erosió a través dels anys han creat un paisatge únic, amb grans balmes, gorgs i els anomenats codros (evolució local de la paraula còdol) que són grans pedres que han adquirit formes singulars i atractives. Són de destacar el Codro Barret, el Codro Bolet, el Codro Bressol, el Codro Gros o el Codro Llampat, entre d'altres.

Nosaltres fem una ruta que segueix en bona part la riera de Sant Joan i arribar a alguns "codors", jaciments prehistòrics i barraques de pedra seca.

Sortint de Monistrol, en un paratge verd a resultes de les pluges caigudes, vam trobar el Gorg de Saladic, el més famós.  El forma la riera de Sant Joan en una zona on travessa unes grans lloses de pedra. És un dels llocs emblemàtics del poble, molt concorregut per propis i forasters a l'època estival. Al costat, figura que hi ha el Gorg Petit, però no hi vam poder accedir per la malesa que no deixa pas; no era qüestió de punxar-se gaire, que ja tenim una edat! 

Seguint la riera trobem el Gorg dels Cavalls on una corda a manera de llaç penjada d'un arbre i el nom de "cavalls" ens fa pensar una mica en les aventures del Far-West. La zona és refrescant i idíl·lica, amb un ver potent als nostres peus i un verd translúcid a efectes del sol que fa de contrallum a les fulles acabades de brotar. 

Travessada la riera per una passarel·la, admirem la bonica edificació del Molí d'en Sala, ara masia rural. Que bé s'hi deu estar prenent la fresca a l'estiu! A la gran bassa, una barca deu sevir de plaer per xics i grans a les tardes xafogoses de juliol i agost. Ens rep qui s'encarrega del molí que ens dóna unes explicacions força interessants i ens deixa passar per la propietat per poder observar bé les dues basses. La pedra del molí, però, ja no és aquí.

És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està format per l'antic molí, dues basses i els recs.  Aigües amunt del Molí d'en Sala hi ha la resclosa del Molí d'en Sala, construïda a darreries del segle XVIII, simultàniament que el molí, on hi havia la capta d'aigües per a la bassa del molí.La primera notícia del molí es remunta al 1192. En aquells moments era un molí del mas Sala Abadal. La seva funció de molí fariner va perdurar amb més o menys interrupcions fins un any o dos després de la darrera guerra civil. El molí aprofitava l'aigua, no gaire abundant, de la riera de Sant Joan. L'existència de dues basses permetia un rendiment major, ja que mentre utilitzaven una bassa per fer una farinada s'omplia l'altra.  Una de les coses destacades del Molí d'en Sala és precisament la doble bassa, totes dues molt grans, que té al costat sud-oriental, ran del Camí de Monistrol de Calders al Coll.

Més endavant, travessem la riera per la Resclosa del Mas Rubió, saltant entre les pedres i fent les passes llargues. El camí es perd una mica fins a trobar la pista i cal remuntar la llosa a poc a poc i amunt, que fa pujada!

El mas Rubió també forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un mas amb una torre quadrada que devia servir de defensa. La torre presenta 4 plantes comunicades per una interessant escala de cargol de pedra. Entre la torre i la façana principal hi ha un cos adossat, porxat, fins a la primera planta on hi ha un pou, No hem pogut visitar la torre per dins, tot i que, segons les explicacions de la Viquipèdia, deu ser prou interessant. Sí que ens hem trobat amb el masover que ha tingut una llarga xerrada amb nosaltres, fins al punt de dir-nos que la setmana passada van estar per la zona una seixantena de persones i que l'amo ara hi va sovint a dormir.

A partir d'aquí, pugem la pista amb un bon sol, fins a arribar al "codro" Bressol. Una roca enorme que rep el nom de "codro" a la zona de Monistrol de Calders. Deu el seu nom a la sepultura medieval que conté, que li confereix un aspecte de bressol primitiu.

Reposem un xic de la pujada i anem descendint pel bosc tot trobant barraques de pedra seca, unes millor conservades que d'altres. Fins i tot sembla que podríem aixoplugar-nos força bé per dormir a la barraca d'el Jaima, si fem cas del senyal marcat al Wikiloc.

La pista esdevé corriol pedregós i fem un petit desviament per anar fins al "codro" Llampat. Deu el seu nom al fet que en una època endarrerida (al segle XVII ja apareix amb aquest nom) degué rebre de ple algun llamp. Es troba darrera d'una barraca més moderna que les de pedra seca. Una caseta de ciment per deixar-hi les eines. El roc és curiós; la porta barrada amb un tronc sec. El dins, aprofita la roca del terreny per fer una paret rodona, de dimensions reduïdes; aquí sí que no hi cabríem tots, en cas de tempesta!

Retornem enrere i seguim el corriol i la pista que ens puja a la Serra Rectora: al cim, una senyera ben esfilagarsada, que ha perdut les barres i l'estel, encara que els quatre fils que queden demanin voleiar cap al cel.

Des del mirador de la serra la vista s'estén per boscos i muntanyes i al dessota, Monistrol als nostre peus. La foto de conjunt de rigor i el dinar entre els seients que formen la pedra i els rocs.

Baixem el corriol de retorn ja cap a Calders. Les aigües calmades de la riera reflecteixen l'església i anem a prendre quelcom al bar on confonen els noms de "Vichy" i "Bitter", però ens ho anem bevent tot. El pobre noi que serveix va de bòlit amb la trentena de persones que li apareixen de cop. La pedra del molí d'en Sala, és aquí!