vist i menys pels pares de la noia que van fer mans i mànigues perquè la parella es retractés. Va ser trist el casament; jo, la mare i els pares d'ella, asseguts al jutjat de Badalona. El tec el vam fer jo i la parella en un restaurant de Barcelona. I l'acomiadament amb mi, que feien el viatge de noces a Sant Jaume de Frontanyà i després a Borriana.
A partir d'aquí pujàvem la meva mare i jo, ella més trista per no tenir el seu fill a prop. I jo enyorada de les caminades i jocs de petits. Algun any, quan va ser morta la dona d'en Jordi, el germà de la mare, van pujar ell i la Júlia, la segona dona, tota una antítesi de la primera, per sort. Pujaven per la Missa del Gall i baixaven el matí de Nadal a fer el dinar amb la seva família. No els he fet mai, jo, aquests dinars de família dels que parla tant la gent.
La mare i jo dinàvem a l'abat Cisneros que no costava pas tant reservar taula llavors.
El 2010 va ser un dels anys que no vam pujar. La mare a l'hospital. Que es va morir el març amb moltes ganes de tornar-hi el 2011.
Però a l'hospital ja va dir al metge, a finals de febrer, que es volia
morir i me la vaig endur a casa, que jo no volia que es morís en un llit
d'hospital. I li vaig anar donant morfina, receptada pel metge, sí,
però sempre amb la sensació que la matava jo. I el 2011 vaig pujar
igualment, a l'hotel, que sempre havíem anat a les cel·les, però em va
semblar que així no ploraria tant.
El 2014 em va agafar un "baixon" que diuen i me'n vaig anar a Poblet per canviar d'aires. Des del 2015 que torno a Montserrat cada any. A veure si puc arribar als 70 Nadals!
Aquesta nit aniré a la Missa del Gall i al concert de l'escolania que
ara també s'ha de reservar. Sortiré ja negra nit i amb una mica de
fresca i miraré les muntanyes retallades en la foscor i alçaré els ulls
cap a aquella estrella que sempre m'acompanya des prop dels quatre
anys i potser em caurà alguna llàgrima que lliscarà silenciosa galta avall i m'entelarà els ulls i m'embrutarà les ulleres.
Quan arribi a la cel·la obriré el cava i tallaré un parell de talls de
torrons en un ressopó amb les espelmes enceses d'un arbre petit de fusta
i un pessebre de ninots de llana.
I dormiré fins al matí de Nadal, quan sempre faig una passejada cap als
Degotalls, recordant el passat que sempre torna. Dinaré al Cisneros,
escudella i carn d'olla que ja no donen ni capó ni aquella escarola amb
api que m'agradava tant. Visitaré la Moreneta perquè em deixi pujar un
any més. I per Sant Esteve, els canelons després d'haver anat fins a la
creu nova dels Escolans, més enllà de Sant Miquel.
L'any passat ja no vaig poder i aquest any ja no pujaré a les ermites que per baixar les escales els meus genolls ja es queixen força.
Aquest és el meu Nadal, any rere any. El Nadal que m'estimo; sempre amb
un pèl d'enyorança i una pèl d'alegria, amb una mica d'enveja de les
taules familiars parades i amb una mica de satisfacció per poder-lo fer
encara d'aquesta manera. Recordo que quan es va morir la meva mare el
2011, en Joan, un germà d'ella, em va dir d'anar a casa seva. Figura't, mentre ella era viva no
van dir mai res. Per suposat que els vaig dir que no. "Jo continuo amb
el meu Nadal", els vaig respondre. Un Nadal, el meu, que havia tingut
una mare i un germà.
 Així doncs, n'hem fet 61 (14 jo sola). I molt satisfeta!  Brindarem amb cava i ens farem una fotografia amb màquina i trípode per
anar comparant com passa el temps per una mateixa i dir-me: doncs, mira
Núria, qui dia passa any empeny, no ets una joveneta, que has arribat a
la vellesa a còpia d'esforç, com gairebé tothom. I encara pots fer
coses i no has perdut tot l'humor per fer-les (una mica, sí eh!). I aquesta nit parlaré amb els estels i tot serà calma. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada