El meu Nadal a Montserrat

 61 Nadals a Montserrat. 14 jo sola. I com si fos a casa. Crec que ja no sabria passar Nadal enlloc més. Des del 1961 i a excepció de 3 Nadals per diferents circumstàncies, he pujat cada any. Primer, de petits, amb la meva mare i el meu germà. Quan ell va fer 18 anys va dir que no pujaria més, que es debia a la seva parella del moment i a les gràcies d'una església que el va fer apòstatar, que això de casar-se pel civil, l'any 1975, no estava ben

vist i menys pels pares de la noia que van fer mans i mànigues perquè la parella es retractés. Va ser trist el casament; jo, la mare i els pares d'ella, asseguts al jutjat de Badalona. El tec el vam fer jo i la parella en un restaurant de Barcelona. I l'acomiadament amb mi, que feien el viatge de noces a Sant Jaume de Frontanyà i després a Burriana.

A partir d'aquí pujàvem la meva mare i jo, ella més trista per no tenir el seu fill a prop. I jo enyorada de les caminades i jocs de petits. Algun any, quan va ser morta la dona de'n Jordi, el germà de la mare, van pujar ell i la Júlia, la segona dona, tota una antítesi de la primera, per sort. Pujaven per la Missa del Gall i baixaven el matí de Nadal a fer el dinar amb la seva família. No els he fet mai, jo, aquests dinars de família dels que parla tant la gent.

La mare i jo dinàvem a l'abat Cisneros que no costava pas tant reservar taula llavors.

El 2010 va ser un dels anys que no vam pujar. La mare a l'hospital. Que es va morir el març amb moltes ganes de tornar-hi el 2011. 

Però a l'hospital ja va dir al metge, a finals de febrer, que es volia morir i me la vaig endur a casa, que jo no volia que es morís en un llit d'hospital. I li vaig anar donant morfina, receptada pel metge, sí, però sempre amb la sensació que la matava jo. I el 2011 vaig pujar igualment, a l'hotel, que sempre havíem anat a les cel·les, però em va semblar que així no ploraria tant.

El 2014 em va agafar un "baixon" que diuen i m'en vaig anar a Poblet per canviar d'aires. Des del 2015 que torno a Montserrat cada any. A veure si puc arribar als 70 Nadals!

Aquesta nit aniré a la Missa del Gall i al concert de l'escolania que ara també s'ha de reservar. Sortiré ja negra nit i amb una mica de fresca i miraré les muntanyes retallades en la foscor i alçarè els ulls cap a aquella estrella que sempre m'acompanya des d'aprop dels quatre anys i potser em caurà alguna llàgrima que lliscarà

silenciosa galta avall i m'entalara els ulls i m'embrutarà les ulleres. Quan arribi a la cel·la obriré el cava i tallaré un parell de talls de torrons en un ressopó amb les espelmes enceses d'un arbre petit de fusta i un pessebre de ninots de llana.

I dormiré fins al matí de Nadal, quan sempre faig una passejada cap als Degotalls, recordant el passat que sempre torna. Dinaré al Cisneros, escudella i carn d'olla que ja no donen ni capó ni aquella escarola amb api que m'agradava tant. Visitaré la Moreneta perquè em deixi pujar un any més. I per Sant Esteve, els canelons després d'haver anat fins a la creu nova dels Escolans, més enllà de Sant Miquel.

L'any passat ja no vaig puguer i aquest any ja no pujaré a les ermites que per baixar les escales els meus genolls ja es queixen força.

Aquest és el meu Nadal, any rere any. El Nadal que m'estimo; sempre amb un pèl d'enyorança i una pèl d'alegria, amb una mica d'enveja de les taules familiars parades i amb una mica de  satisfacció per poder-lo fer encara d'aquesta manera. Recordo que quan es va morir la meva mare el 2011, en Joan, un germà

d'ella, em va dir d'anar a casa seva. Figura't, mentre ella era viva no van dir mai res.  Per suposat que els vaig dir que no. "Jo continuo amb el meu Nadal", els vaig respondre. Un Nadal, el meu, que havia tingut una mare i un germà. Un Nadal sense avis, ni tiets ni

 cosins; un Nadal, ara, sense germà , que ni vol ni pot, i sense nebodes que no han volgut gairebé dir res, mai, a una tieta conca per aquestes dates. I he trobat a faltar tothom, sí, encara que em faci la valenta.

Així doncs, n'hem fet 61 (14 jo sola). I molt satisfeta!

Brindarem amb cava i ens farem una fotografia amb màquina i trípode per anar comparant com passa el temps per una mateixa i dir-me: doncs, mira Núria,  qui dia passa any empeny, no ets una joveneta, que has arribat a la vellesa a còpia d'esforç, com gairebé tothom. I encara pots fer coses i no has perdut tot l'humor per fer-les (una mica, sí eh!).

I aquesta nit parlaré amb els estels i tot serà calma.