Avui ha tocat passeig per Badalona. Literalment a casa. I ens hem sentit tots i totes com a casa.
Pels badalonins i badalonines ha estat un plaer rebre la gent del cap i casal en un dia gris, rúfol i humit.
Amb un mar ben arrissat, unes ones que s'aixecaven per sobre l'escullera de la Donzella i amb una llum transparent i blanquinosa entre els núvols. Badalona és una ciutat gran, molt gran; però podríem dir, tots els que hi vivim, que és un poble i com a poble viu i pensa. I té de tot: clavegueres que ja no desemboquen arran de platja, un pont del petroli que ja no rep petroli però que es trenca a cada embat d'ones. Una Cros modernitzada en uns pisos amb vistes al mar i que ja no fumeja el sutge negre que quedava incrustat als llençols blancs dels anys seixanta i setanta. I una FECSA amb unes xemeneies omnipresents que el poble veí vol conservar com un museu.
També té escriptors, novel·listes com el Pere Font, filòlegs com en Pompeu Fabra o la Maria Aurèlia Campmany que hi van treballar, pedagogs com Jordi Monés i escriptors com el Joan Argenté, artistes plàstics com en Casagemes, els germans Santilari o Gerard Sala; actrius i actors com Enric Borràs i Margarida Xirgú o en Lluís Marco o l'Alarcón i poetes com en Josep Gual i la Coloma Lleal que han estat, avui, els nostres escriptors i ens han ensenyat una Badalona diferent. Una Badalona que no només és l'Anís del Mono o les runes de la Baetulo romana, una Badalona que batega al costat d'una gran capital, tot fent la viu-viu culturalment parlant.
Hem començat a l'estació de la RENFE que sembla que avui, ara per ara, els trens van bé i hem passat
pel carrer Sant Joaquim, per davant la casa dels Lleal. Una família extensa i coneguda, amb fills nascuts a cada port on parava el "marino". Ens ha anat bé per començar a llegir algun poema del llibre "Uns quants Nadals (i cap Cap d'Any) de la Coloma LLeal ara que s'acosta Nadal. Nascuda a Ceuta el 1944, és una filòloga, poetessa i professora universitària, la tercera filla del marí mercant badaloní.
Dalt de la cadira
amb Foix i Sagarra
i amb tots els Joans
i també la Joana
que em donen la mà
faré rodolins
que no ho semblin gaire
faré rodolins
que em deixin cantar
les velles nadales
que no crèiem mai
que fossin veritat
dins la gran mentida
de tots els Nadals.
Uns quants Nadals i cap Cap d'Any és un recull de poesies on s'hi troba l'essència mateixa de la Coloma. Uns poemes acompanyats d'il·lustracions fetes per la mateixa autora, uns entranyables ornaments, tendres, colpidors que acompanyen el breu pomell de sentides paraules. Una poesia que penetra lentament ben endins, nodrint-nos d'esperances. Pels qui no heu llegit res de la Coloma, és una bona manera de conèixer-la.
Venien d’orient"D'amagat dels mags, busco el groc i el negre i el grec no és enlloc". (Coloma LLeal)
"Un grec, un groc, un negre observen una fina lluïssor de cabellera..." (Joan Argenté) convertit en una cançó nadalenca que sempre m'ha agradat cantar, fresca i riallera, puntejada per aquests monosíl·labs del color dels Reis.
Hem
avançat per la Rambla fins al davant de l'Escola del Mar on hi ha un
recordatori de la figura de
Josep Gual, en un lloc que li agradava seure
i fer petar la xerrada amb els seus conciutadans. En Josep Gual
(1920-2005), poeta, escriptor i activista cultural ben conegut a
Badalona, s'estimava la seva ciutat a la que criticava quan les coses no
anaven bé per part dels poders fàctics. Un noi de la lleva del biberó,
un gran lluitador, un independentista amb el que molts dels badalonins
vam compartir la lluita per la democràcia, per l'amnistia, per la
llibertat d'expressió i per la independència, des de l'Assemblea de Catalunya, el Col·lectiu Independentista de Badalona o les diferents entitats associatives i culturals de Badalona.
Josep Gual ha estat musicat per la Teresa Rebull i tots recordem Paisatge de l'Ebre
"Avui he tornat a la Serra de Pàndols. 
Hem parat davant la casa de la Rambla on va viure i hem travessat cap al passeig a tocar d'aigua. El bramul de les ones avui ben valentes ens ha acompanyat fins "La barca Maria" al límit amb Montgat. L'aigua encrespada, el cel presagiant una tempesta que s'ha anat formant de mica en mica mar endins i que ens obliga a aixoplugar-nos sota el túnel del tren. Però, avancem sense gaires problemes fins la masia de Can Canyadó, una masia representant de les masies catalanes fortificades que feien de vigilància de la costa en temps dels pirates. Ara ha canviat la seva funció i es dedica a la cultura popular badalonina de les bèsties de foc, correfocs i festes medievals.
Aquí hem recordat que la Festa Major de Badalona és al mes d'agost, per la mare de Déu d'Agost. Al 
segon dia acostumava a ploure i l'envelat quedava ben negat. Alguns han volgut passar la festa al maig, adduint allò del martiri de Sant Anastasi i la cremada del dimoni. Però males llengües diuen —i a casa meva sempre ho havia sentit dir— que aquest dia també se celebra un altre sant, que té nom de tap de bassa (que de Can Felip n'hi ha a totes les cases i encara que semblem monarques, el tenim de cap per avall). Doncs, sí, el nostre batlle de l'anti democràcia també se'n deia i commemorava l'onomàstica amb tots els honors de can Roca, que ens va fer celebrar a tots. Ara això no queda bé recordar-ho. que de desmemoriats el món n'és ple, i celebrem les festes de maig com si ja les haguessin inventat el ibers. Ai, la nostra santa tradició d'esquerra de progrés!
I observem impertèrrits com l'antiga escola Lola Anglada, patrimoni històric local, d'aquí no gaire se n'anirà a terra i potser la Lola Anglada no s'ho mereix. I recordem que a la part baixa de Ca l'Arnús, parc i pulmó verd que ens envolta, el senyor batlle d'ara, de gran alçada, hi vol fer piseries que és una paraula ben badalonina. Passegem pel parc de ca l'Arnús, amb la masia que gairebé sempre hem vist pintada de grafitis i tapiada, que algun dia farà companyia a l'escola, passem per la glorieta i pel pont romàntic davant del castellet, edifici per a l'esbarjo dels senyors i ens en fem creus que encara aguanti dempeus la torre del rellotge sense ni una trencadissa de l'estació meteorològica que hi ha.
Deixem el banquer Arnús i entrem a Can Solei, lloc de l'antiga escola Artur Martorell i dels caus de 
l'agrupament escolta Sant Jaume-Rosa Busqué; el parell de noies que hi ha al grup, antigues daines i noies guies, recorden amb una certa emoció quan corrien per aquí. Lloc també de les ben recordades Festes del Badiu (també una paraula badalonina) que organitzava l'agrupament, muntant ponts de mico i concerts del Xesco Boix, tómboles i ratetes.
Tirem avall pel carrer d'en Prim, insigne general que no era de Badalona i on viu encara una descendent d'un general carlí i d'un llinatge recuperat que vingué de Mallorca.
Seguim amb els poemes d'en Gual:
"Carrer de Mar avall(Val a dir que n'han desaparegut moltes: La Moda, la Ferreteria... però encara aguanten La Lluna i la Selecta Vidal)
(Ja fa anys que no hi deixen passar ni les bicicletes i no pots anar del carrer de la Granota al de Sant Pere, per tal que no perdi les claus del cel).
"I ens tocaven els voravius(Badalona diu "No al port esportiu", però el port va ser fet amb esquerranós progressisme dels que no volien quan eren a la oposició. I els pobres pescadors sargint xarxes a redós).
I ara sí que comença a tronar!
Can Casacuberta tancada, que això de les biblioteques "fa mal al poble", no fos cas que llegíssim els versos subversius d'en Gual.
I davant l'església de Sant Josep (l'església, perquè tot el centre, la pista de patinatge, el teatre, el camp de bàsquet, el bar de trobades, i el centre d'esplai d'infants se n'ha anat en orris, enderrocat, tot enderrocat. Tants actors i actrius que varen passar per aquest escenari, actors com els Marco. pare i filla, la Xirgú, l'Antonio Alarcón, amb la seva veuarra, els Borràs, l'Enric amb el gaiato d'en Manelic de Terra Baixa... o en Kremel que m'agradava tant perquè era força "guapo" i tenia una veu fantàstica.
De cara a l'església hem repassat la història de Badalona des dels ibers fins l'any 2000, passant pels 
romans de forta petjada per la Via Augusta fins als senyors feudals del Clos de Can Pixau i el distingit baró de Maldà . Som al barri de la Indústria i el Progrés que ens portà la Cros, la Borax i Ca l'Ysamat que ens deixaren la ciutat com un drap brut i esquinçat, Però, amb la crisi del petroli, molta indústria ha begut oli, però, ferma i sense fer figa, Badalona es reactiva.
Com es reactiva la tempesta amb gran terrabastall tot i que ens dóna la oportunitat d'arribar al restaurant de l'Esmolet, allà on hi havia el Cristall. I acabem la jornada veient ploure d'una manera exagerada. tot menjant fins que hem de sortir per anar a casa. Fent saltirons pels carrers, posant els peus dins els rius d'aigua, de res serveix el paraigües. A casa ens escorrem i ens canviem tota la roba fins al moll de l'os. Després, a les notícies sabrem que hem sigut notícia i qui més qui menys ens truca o ens consola per si estem sencers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada