Teresa Rebull

La vaig sentir per primer cop a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada, allà cap als anys setanta. Em van emocionar les seves cançons. I ara que soc prop de Banyuls de la Marenda on va viure amb el seu marit des que ell es va jubilar l'he recordada. Exiliada des de 1941 com tants d'altres després de la guerra provocada a casa nostra i que va suposar que tants escriptors, poetes, polítics, pedagogs, gent de cultura..., haguessin de marxar. La Teresa Rebull era una cantant especial per a mi. Per les seves cançons, per la seva lluita persistent, per la defensa del català, per la seva dignitat i la seva valentia. També per la seva veu, contralt greu, esquerdada ja de gran, que la reconeixies de seguida.

Llavors de la Universitat d'Estiu encara vaig passar algun disc seu amagat a la maleta, igual que el llibre d'en Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista, un llibre gruixut que estava prohibit i que àvids d'informació i reconeixement, ens llegirem sencer a casa.

Teresa Soler i Pi, més coneguda pel nom artístic de Teresa Rebull –el cognom del seu company, Pep Rebull (Sabadell, 21 de setembre del 1919 - Banyuls de la Marenda, 15 d'abril del 2015), va ser una activista política, cantautora i pintora catalana. Filla de Balbina Pi i Gonçal Soler –dos revolucionaris anarquistes–, va ser una de les integrants de la Nova Cançó.

Canta poemes musicats de Josep Gual i Lloberes (1920-2005), Enric Brufau, Maria Mercè Marçal, Josep Marimon, Gérard Salgas, Joan Salvat Papasseit, Francesc Català i Duran, Jordi Pere Cerdà, Rosa Leveroni, Joan Morer (1922-2008), Simona Gay, Miquel Martí i Pol i Josep Sebastià Pons, a més de les seves pròpies cançons.

A casa ens els posàvem sovint els seus discos i a mi n'hi alguna que em feia emocionar i n'hi ha una que encara avui quan la sento em fa caure alguna llàgrima. 

Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Potser pel teu riure
Potser pel meu plor.

O l'escapadís gest!
D'un mot llançat al vent
Del teu cos del meu cor
El teu bes sobre el meu.

Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Nets d'hipocresia
Vençuda per l'amor.

Jo sé que un dia
El teu riure, el meu plor
Del teu cos del meu cor
Ens trobarem tu i jo. 

Va tenir diferents premis i homenatges i, tot i així, no és una persona que hagi "sonat" tant com un Raimon o un Llach. Recordo que va venir una vegada a fer un concert a Barcelona, al Poble Espanyol. I el concert, ja al final de la seva carrera i la seva vida, al Palau de la Música fa uns 12 anys.

1977: Premi Charles-Cros pel seu disc Mester d'amor.

1992: Creu de Sant Jordi.

2006: Òmnium Cultural va organitzar un homenatge en honor seu el 6 de juliol al Palau de la Música Catalana.

2007: Premi Memorial Francesc Macià, per la seva defensa de la llengua i la cultura catalanes.

L'Ajuntament de Sabadell es va comprometre a donar-li la Medalla de la Ciutat. 

Cançons d'amor, cançons d'enyor, cançons de festa i de treball, de lluita sindical, de vida i de rebel·lia. Cançons de defensa de Catalunya, enyor d'una terra estimada de lluny els que eren fora, volguda pels que érem dins lluitant i esperant uns temps que van arribar amb molta il·lusió. Cançons que sonaven els matins de diumenge quan ens quedàvem a casa fent anar l'escombra i encara agenollades per fregar o enfilades a l'escala per fer els vidres. Cançons que ens feien creure en un món millor, ple de música amarada de català. 

Tots els anys que he hagut de viure
allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.

Penso en tot allò que enrere
vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l'esperança
torno encara al meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país !
Ara en sóc lluny, però me'n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tant sol i trist.

No hi ha res que no em recordi
cada instant el meu país,
tot em fa pensar amb els dies
que hi vaig viure tant feliç.

Quan camino el vent em porta
veus que el temps no ha pas marcit,
si m'adormo el que somio
és només del meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país !

Abans que la mort m'arribi
vull tornar al meu país,
trepitjar la terra amiga,
caminar per vells camins.

Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l'hora
sota el cel del meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país ! 

 O la cançó més coneguda de Paisatge de l'Ebre del poeta badaloní Josep Gual. 

O aquella que et feia imaginar les corredisses Rambla avall de les dones i la gent.

 

N'hi havia tantes! I totes les veies gràficament. Senties il·lusió i esperança i unes ganes boges d'avançar, d'estimar, de ser lliure. Cançons senzilles que ens feien somiar.

Encara m'emocionen les seves cançons i encara me'n poso els discs. 

Moltes gràcies Teresa a tu i a tots els que ens heu precedit. Ha estat un temps de cireres i roses vermelles. Esperem que el puguem recuperar després del son de l'os que porta entre els unglots una rosa vermella. Som conscients que és pesat el son de l'os passa el temps i no es desperta, dins els peücs de vellut guarda les ungles tan lletges, dins els peücs de vellut té la ungla d'alerta. Quan es torni a despertar amb foc d'una pira encesa, portarà entre els unglots una maduixa vermella.

 I encara que siguem a l'hivern, cantarem a la primavera.

Teresa, direm amb tu: Visca l'amor que ens ha donat la vida!