SANT JORDI

La Neret s'aixeca decidida i obre la finestra de bat a bat. És el primer que té ganes de fer, abans i tot de dutxar-se i esmorzar. Ha estat tota la setmana pendent d'aquella poncella del seu roser. S'arregla i baixa al badiu. Quan la veu, queda meravellada del color i la olor que desprèn; un color salmó amb betes grogues ataronjades i una olor.... una olor que serà el perfum amb el que compartirà el dia!

Està contenta. La mare li ha explicat que primer agafaran el metro per anar fins a plaça Catalunya i baixaran Rambla avall veient les parades de llibres, les estàtues, la gent i l'animació del carrer. Després agafaran l'autobús que les pugi fins al Palau de la Música on compraran i es faran signar el llibre. Encara no sap quin triarà, s'ho haurà de pensar bé! Anirà amb la seva rosa agafada amb una agulla a la solapa de la jaqueta! L'ha mimada tant, aquella rosa!, ha procurat regar-la però ni amb massa aigua ni amb massa poca, li ha parlat mentre s'anava obrint poc a poc, li ha tret el pugó, i ha procurat que el vent que ha fet algun dia no la fes malbé. I ara està tant gemada!

Surten de casa i agafen el metro a Pep Ventura; quanta gent! És clar, la mare li ha dit que avui és millor agafar el transport públic, perquè amb cotxe no sabrien on aparcar i a més, farien moltes cues d'entrada a Barcelona i com que és tant còmode... Endemés, la gent podrà admirar la seva rosa! I si anés en cotxe, potser es pansiria.

Amb aquella gentada té por que li aixafin la rosa, però hi posa les mans a sobre a manera de cassoleta i així la protegeix. Ui!, fan una olor les mans quan les treu!

Baixen a Plaça Catalunya i tiren Rambles avall, caminant a poc a poc, fa un dia tant clar! Ella està tant emocionada que no s'adona que va perdent els pètals de la seva rosa, que van caient al terra i s'empolsinen, es trepitgen... Quan es paren a descansar en una parada de l'autobús a prop de Colom i seu una mica, veu al terra un pètal salmó ataronjat i mira cap a la rosa. Quin espant que té!, a la rosa només li queden tres pètals i les fulles estan una mica marcides.

Pugen a l'autobús i ella ja té les llàgrimes als ulls, primer se li escapen una miqueta i després més i més. La gent se la mira i ella està desconsolada, la mare no sap com parar aquell plor. “Ja en comprarem una”- li diu. "Mira, hi ha molta gent que en ven". "Si dona, no pateixis, avui n'hi ha per tot arreu!"- li comenta una senyora que se la mira amb cara de pena. Però ella somica, no en vol cap més, vol la seva rosa, la que ha mimat aquelles últimes setmanes, la que li feia il·lusió passejar ufanosa per tot arreu i tornar-la a casa per posar-la en un gerro d'aigua i continuar-li parlant cada dia en llevar-se.

“Mare, tornem a casa!”, “aquest senyor conductor de l'autobús ens hi portarà, oi senyor, vostè que és tant amable?”. “Nena, no molestis, l'autobús té el seu recorregut”. I la Neret segueix somicant i sanglotant quan de cop, a través dels vidres de l'autobús, veuen un noi que corre al seu costat, suant i panteixant. El conductor va frenant suaument i li obre les portes per deixar-lo entrar. El noi s'acosta a la Neret: “T'he anat seguint quan he vist que perdies els pètals d'aquesta rosa tant bonica i... saps!... els he anat recollint per a tu”. Obre les mans i com un tresor valuós, apareixen tots els pètals de la rosa, ben endreçats. La Neret els toca, no s'ho acaba de creure, però el noi li agafa la tija que encara té a la mà i entre tots dos els van col·locant un a un. Oh!, la rosa torna a ser, ufanosa, fresca i olorosa com si acabés de ser tallada al jardí. La Neret somriu, obre els ulls cap al noi i sent un profund agraïment, es gira cap al conductor i li dóna les gràcies. Li sembla que avui ha guanyant dos amics!! El noi li fa un petó al front: "Cuida-la bé" I la Neret el convida a visitar el seu roser.

I segueix passejant la rosa tot el dia fins a tornar a casa. Quan se'n va al llit, se la posa al davant i s'adorm plàcidament. Aquella rosa ja no l'abandonarà mai més.