Vicenç

Tancà la botiga. Repassà l’estança amb la mirada des de la porta de ferro del carrer. De peu dret, l’esquena doblegada, observà els estants buits i empolsegats, la llàntia que penjava del sostre i que perfilava una llum tènue a tota la sala, el mostrador on en altre temps s’havien acumulat les capses i la mercaderia a punt de ser lliurada, la caixa registradora, aquella antigalla que deien els clients, que tenia les tecles ennegrides i que de tant en tant s’espatllava. La humitat de les parets d’una casa vora el mar que fins i tot la sal semblava que brotava. El rellotge de l’avi que tocava a batzegades.

Girà la vista i veié el quadre esgrogueït del seu pare, aquells ulls penetrants que el contemplaven.

Les vuit.

De sobte es veié aquella tarda, allí dret, palplantat, amb les mans a la butxaca observant aquell home que arrossegant els peus feixugament caminava. La seva vida havia estat com la d’un altre. El pare havia continuat el negoci familiar a empentes i rodolons, sempre tancat a la rebotiga fent comptes i més comptes, remugant, intentant quadrar el que no quadrava.

De xic li agradava observar al pare amb les ulleres ficades a la punta del nas i el cap sobre la taula; el pare ni s’adonava del fill i el que passava al seu voltant; tampoc en sabia res de les preocupacions del seu infant, només era conscient que anava a l’escola i tornava a casa.

Aquella tarda, s’adonà que el pare caminava més feixugament del que era costum. Les llibretes de números eren ja tancades, el llapis sobre la taula. Un silenci omplia la botiga. El pare el mirà amb desesperança, semblà que veia el noi per primera vegada. Anà al mostrador i obrí la caixa. Acostant-se al fill li allargà una moneda foradada de dos rals. Fou l’últim gest que féu el pare. Per a ell tot començà aquella tarda.

Tenia disset anys, i desitjava volar, marxar de casa, fer la seva vida: tot un món l’esperava. Cada dia es trobaven al replà de la Carme, passejaven carrer amunt i avall, mirant botigues i fent plans de futur: una casa, un cotxe, uns fills que vindran,...

Al vint- i- dos anys continuava baixant l’escala de casa. Es parava al replà només un moment i sortia al carrer sense mirar, amb les mans a les butxaques.

Després conegué la Carla i vingueren les filles. La Berta, imatge calcada de la mare, sempre agosarada, un infant feta rialla. I la Mercè, rosseta i callada, amb la dolçor pintada a la cara, sempre pendent dels altres. Les veié com es feien grans: sempre li semblà que el temps havia corregut massa, ell que havia estat tant abocat a la feina com el pare. Cada matí baixava l’escala amb “trajo” i corbata, la cartera de pell a la mà. Va aprendre a somriure als clients entre papers i trucades. No s’adonà que la vida passava, que la Carla emmalaltia i el deixava; que les filles formaven una nova llar.

Tancà la botiga i tornà a casa.

L’endemà es despertà d’hora com cada matí. Una tènue claror entrava per l’escletxa de la persiana i anava il·luminant els objectes de la cambra, aquells objectes tant familiars que cada dia repassava com si descobrís sempre un món nou. Fixà els ulls en el sostre. Fa molts anys el va construir fusta a fusta, encadellant les làmines tot i que no va aconseguir que ajustessin a la perfecció. El llum de mímbre penjava i li agradava contemplar la primera llum del sol que s’hi reflectia com ara: dibuix de formes lluminoses a la paret.; les contemplava com quan era infant i la mare li feia perseguir “la rata”.

Abaixà la mirada i tombà el cap. Es trobà amb l’altre llit buit; se li escapà una llàgrima.

Poc a poc anà prenent consciència d’on estava. La claror anava envaint la cambra i donava forma real a la seva vida. Veié la fotografia de la paret esgrogueïda pel temps, un home i una dona joves amb la il·lusió a la mirada i l’expressió esperançada en un futur : ara ja no en quedava.

Lentament bellugà cames i braços per a fer més present el seu cos. S’aixecà feixugament, es calçà les sabatilles i es posà la bata.

Sortí de l’habitació en calma i baixà les escales repenjant-se fort en la barana; cada minut una passa. Arribà a la cuina. Tot traspuava silenci, ja no sentia la canalla ni tampoc la dona tafanejant per la casa. Féu un sospir i pensà en si continuar endavant ja que això li suposava un esforç renovat cada dia. Per què, es preguntava, i es quedava parat una estona com si esperés la resposta que mai no es donava.

La cuina estava força endreçada, de fet, ell quasi mai no la tocava, ja ni gana li quedava. Agafà la cafetera i l’omplí d’aigua, encengué el foc i esperà aquella olor de cafè del matí que semblava que l’animava; aquella olor de tants anys que li tornava records de la vida d’aquella casa. Intentà oblidar.

Mirà per la finestra: el cirerer tornava a florir. Se sabia cada pedra del camí, cada revolt, cada so, cada moviment.

De cop sentí un soroll familiar. Enllà veié un cotxe que arribava. No s’ho podia acabar de creure, aquell cotxe beige, amb la carcassa un xic deteriorada. No podia ser, la germana tornava!. Es fregà els ulls, encengué un cigarret i sortí fora. Si, era la Marta que feia marxa enrere com sempre: maniobra obligada per arribar a la seva casa. El cotxe parà i la Marta baixà saludant, alçant la mà, una mitja rialla. El Roc, la Bruixa, la Dharma, aquells gossos que ja havia enterrat sota el cirerer, anaven a l’encontre de la noia, movent la cua i saltant al seu voltant. La Marta treié un paquet del cotxe i els allargà uns quants ossos mentre els acariciava.

Ell respirà fons, féu una pipada i s’adonà que plorava. Pot ser el que està veient?, no fa molts anys ja que la solitud l’amara?

Tornà a mirar cap al cotxe. El sol que ja sortia per l’horitzó l’enlluernava, però juraria haver vist una altra figura que baixava a poc a poc, amb dificultat, i que el mirava somrient: era la mare.

Així que tornaven! Aquelles dues dones que l’havien acompanyat sempre. Tot el seu temps havia estat voltat de dones: la mare, la germana, la Carla, les filles. Per què les filles no tornaven? Aquelles nenes, sense adonar-se’n s’havien fet grans i havien encetat altres vides, seguit altres camins... Sentí un soroll somort i una pudor de cremat que el féu entrar a la casa. A la cuina el cafè havia vessat, però tot i així encara en pogué aprofitar una mica. Intentà caminar lleugerament cap a fora per oferir cafè a la mare i la germana. Sortí. No veié ningú. S’assegué a la taula amb el got al davant i es quedà esperant.

De fet, havia esperat sempre... A l’escola esperava amb ànsia la caiguda de la tarda mirant la porta que s’havia d’obrir; esperava la paraula màgica de la mestra: - Vicentó, la mare! Encara amb les llàgrimes als ulls i els espasmes dels plors, corria delerós cap a la sortida.

De jove esperava la Carla al replà de l’escala...

Ara era un home cansat.

S’aixecava al matí, es prenia un cafè i consumia una cigarreta. El passeig diari fins al mar i la tornada a casa. Escalfar el brou i fer la becaina al sofà...

La Rosa ha entrat a netejar. El troba assegut a la taula, el got al davant, la cigarreta mig apagada, mirant enllà, com si estigués veient algú i esperant...

Li acluca els ulls.

A la tauleta del dormitori una nota amb una curosa lletra disposa: “ Per a l’enterrament, espero que en tingueu prou. Vicenç”