29 d’octubre 2022

Caminant amb Francesc Serés i la Casa de foc

Avui continuem les nostres caminades amb escriptors, escriptores i poetes per terres catalanes. Ha estat un llibre feixuc de transportar, encara que la història i el lloc de caminada  no ho ha sigut pas. Ens hem desplaçat fins a Santa Pau per seguir els camins i les incidències del Jordi i la Mar de Can Sol, establerts al Sallent, un llogarret a prop de Santa Pau, on hi arriba un home que ben aviat entrarà dins rumors, avatars i vides de la gent del lloc i serà requerit per l'avi Jordi per fer "conferències" a la Mar, una noia rebel que en sap més que els psicòlegs. Tot i que quan hi arribeu veieu un lloc amb una calma bucòlica, trepitgeu una natura ufanosa, amb el cant dels ocells i la remor dels gorgs i salts d'aigua, l'indret amaga històries de sentiments, emocions, incendis, amagatalls a la muntanya, joves amb motos pels camins, herbes maries, sauris i buscadors d'aigua, rancors, i nens perduts a la muntanya.

Hem iniciat l'itinerari a Santa Pau per anar cap al pont dels Instints; tots ens hem preguntat el perquè del nom, quins instints amaren la vida de la gent de per aquí i hem desitjat que fossin uns instints positius, si més no, a l'hora de travessar el pont sobre la riera. Hem continuat cap al gorg de Caga Rates, que també és un nom entre divertit i anguniós, però, el gorg és una piscina d'aigua mig tapada per les fulles de tardor que no ens ha fet pas cap mal aspecte.

La Mar havia arribat en bicicleta i em va demanar ajuda perquè una parella que havia arribat a casa seva havien perdut el seu fill a Pruan.

Els boscos estan ufanosos i comencen a treure els colors de tardor. Arribem a Santa Maria dels Arcs, una hostatgeria per a pelegrins bastida entre els segles XVII i XVIII que està relacionada amb la llegenda de la troballa, feta per un bou i una pastora del mas Plandevall de la imatge de la Verge Maria en una cova que tenia la forma d'uns arcs. El santuari es troba al veïnat dels Arcs, en una vall afluent de capçalera del Ser, la del torrent dels Arcs, que davalla de Puigsallança, a la serra de Finestres. El lloc, ara casa de colònies, ens serveix per anar entrant en la història del Sallent i la família de Can Sol.

"Malgrat el nerviosisme de la mare, no semblava gaire complicat si no fos que havien passat gairebé tres hores d'ençà que l'havien vist per darrera vegada i que aviat es faria fosc..." (321)

A poca distància dels Arcs ens trobem amb el Gorg de Casanova o Gorg Blau. Una catifa de verdet i fulles tardorals que fan ben opac el gorg, amb un rajolí de saltant d'aigua al final. Pareu atenció perquè pot semblar que podríeu caminar per sobre la catifa fins a la cascada, però, crec. que us enfonsaríeu només de trepitjar els primers metres de catifa. Continuem un tros més i passem per darrere de Can Casanova acompanyats dels lladrucs dels gossos i les seves anades amunt i vall de la tanca que, per sort nostra, els priva de fer-nos una queixalada de tan nerviosos i atents que estan a fer la feina que se'ls demana.

"No vagis tu al davant, deixa que et guii ella. que tiri davant teu. Aquest nen pot ser lluny, de veritat"! (323)

Continuem pujant per un corriol força ombrejat fins a arribar a un trencacolls de amins: la senyalització ens fa anar cap a una banda, la fletxa del track no és clara, la nostra intuïció és dubtosa, però encetem una baixada que sembla més un torrent que un corriol. Aviat el track ens avisa que a cent metres trobarem un pal indicador, però com que no som mai conscients dels cent metres i la fletxeta en qüestió sembla que ens porti a un altre lloc, la "guia" ens fa tornar enrere pensant que anava errada. Primer provem d'agafar, més amunt, el que ens sembla un corriol que ens haguéssim passat, però tan sols aconseguim que la N. quedi esgarrinxada. Continuem pujant fins a trobar els quatre camins de camins i provem sort per un altre que puja decidit. Quasi a dalt, la fletxeta ens diu que tampoc anem bé i la intuïció ens diu, també, que no pot ser per aquí. Tornem a baixar fins l'encreuament; deliberem, mirem mòbils i GPS i decidim fer la primera baixada altra cop, que a algun lloc ens portarà tenint en compte que és el camí més fressat que hem trobat. A veure si ens perdrem també nosaltres com el nen!

"I vam continuar buscant, cridant "Ivans" que se succeïen amb la meva veu i la seva" (325)

"Vaig mirar per on havíem baixat i no hi trobava cap recorregut possible, havíem passat tota l'estona entre brucs i alzines d'obaga i no veia el camí de retorn". (326)

Per sort, arribem a la pista on havíem d'arribar. Res, una petita marrada per compenetrar-nos més amb el text de La Casa de foc.

"La veia baixar i no podia evitar sentir enveja, semblava que no tingués turmells ni genolls ni articulacions de cap mena perquè no hi havia res que s'hagués de moure en concret, va haver-hi un moment de penombra que tot es movia, que jo baixava i em trobava tots els matolls, peres i branques que per a ella ni tan sols existien. La Mar desapareixia entre brucs i alzines, tot girava, ja no podia distingir res i vaig caure". (La casa de foc, pàg. 327)

Cap de nosaltres ha caigut! I hem salvat el desnivell amb elegància.

(Seguint la pista, a trossos asfaltada, arribem al mas Esparregueres o Esperregueres, una masia que ja va servir per a estiueig de l'Eugeni d'Ors. Una masia descrita ja fa cent anys i, tot i que algunes coses han canviar —el camí fet carretera, els cotxes en lloc de tartanes, la llum elèctrica en lloc del carbur...—moltes romanen igual: la tranquil·litat del lloc, l'esplendor del paisatge, la no connectivitat, la muralla defensora de la Serra de Finestres.

Al cap de poc arribem a Sant Vicenç de Sallent, o El Sallent de Santa Pau. Una església, quatre cases. Un lloc poc poblat tenint en compte que no estem gaire lluny de Santa Pau o Olot. Un racó de món tranquil, per on sembla que les hores passen més lentes. Sant Vicenç té l'origen en una cel·la del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles; les cases del voltant tenen l'origen en una sagrera medieval tot i que a la zona hi predomina un poblament dispers., un d'ells el Mas de Can Batlle amb bassa, cabana de pedra i saltant d'aigua.

El Salt de Can Batlle porta aigua. Fa un seguit de petites cascades que baixen amb nervi i fan petits gorgs en un lloc ombrívol que ja ha entrat a la tardor amb les fulles a terra i uns quants bolets que malden per sortir: cuagres, llores, pebrasses i d'altres d'innombrable nom que deixem, esperant uns rovellons que no veiem.

"Durant una estona només vaig poder seguir mirant d'on venia la fressa intermitent de branques i brossa, un murmuri que podia ser el del seu pensament, o el de la seva intuïció." (328)

Tot arribant al peu del càmping, ens aturem a la font Fresca, un lloc per fer-hi el berenar les tardes d'estiu. El sol passa entre el fullam grogós i verd descolorit en aquest començament de tarda calorós de finals d'octubre. Una font que no raja pas pels sis brocs que té —en altres èpoques més generoses d'aigua en deu sortir un raig cabalós— sinó que sembla que surti de terra en un borbolleig constant. Les fulles grogues i marronoses naveguen per l'espai de la bassa que es forma sota els brocs sense ni moure's gaire.

Pràcticament som a Santa Pau. A la nostra dreta s'aixeca l'ermita de Sant Martí Vell. El sol que ens estenalla amb ganes i la calor que fa ens minva les ganes de pujar-hi. Només podem pensar en el refresc, còmodament asseguts a la plaça porxada del poble. I això és el que fem només d'arribar!

L'excursió ha estat agradable i en bona companyia: el grup del CEC, la Mar, en Jordi de Can Sol o Jordi Sauri, la Carmina, el Santi, en Colàs, l'Aitor..., els de Llancers, els de Can Mau..., tots ells amb els seus avatars, les seves feines "reglades" o "subversives", la seva supervivència en un món d'enveges però també d'acollida.

 

I el nen?! 


"Fins que va arribar un moment, ja la devia tenir a uns cent metres, que la llum es va aturar, com si jugués amb els arbres i amb les ombres". (328)

A tots ens ha enganxat el text; hem anat seguint les diferents trames que s'expliquen al llibre; ens hem preocupat per l'Ivan, el nen perdut a la muntanya i lluny dels seus pares. I cadascú de nosaltres s'emporta un xic més d'història i unes quantes històries fins al mes que ve que encetarem i caminarem amb una altra obra.

 

 "—Eh! És aquí. És aquí! L'he trobat! És aquí!" (329)

 

 

 Nota: els números i text en cursiva corresponen a les pàgines de l'obra de Francesc Serés, La casa de foc. Ed. Proa.

23 d’octubre 2022

Volcans i illes

Volcans que són illes; illes que són volcans. No sabríeu pas per on decantar-vos. Un viatge tranquil i planer per conèixer les entranyes de la terra, per veure com viuen els habitants que coexisteixen amb aquestes muntanyes foradades i fumejants, per navegar per les seves aigües tranquil·les i per menjar pasta.

Les illes Eòlies són de fet uns illots, alguns més grossos que d'altres, perduts per la mar Tirrena, per sobre de Sicília, l'illa mare. Fan respecte aquests illots, sobretot si fumegen o si van traient, de tant en tant, materials voleiant i van fent espetecs des de l'interior del seu ventre. Fan respecte i una mica de basarda. L'arxipièlag el conformen set illes que són patrimoni de la humanitat des de l'any 2000: Lipari, Vulcano, Filicudi, Alicudi, Panarea, Stromboli i Salina.

Aquesta segona quinzena d'octubre n'hem visitat algunes: Lipari, la més gran i més habitada; Panarea, Vulcano i Stromboli. I ens hem passejat pel sud de Sicília, entre Catània i Messina, amb la perla de la corona de l'Etna.

Entre Catània i Messina hi ha una població de la que, d'entrada, no en diríeu gran cosa, que serveix per fer-hi una nit de pas. Però és aquí on t'adones que has arribat a Sicília, i, en definitiva, a Itàlia. Si, com ha estat el meu cas, abans heu fet una volta per Islàndia o per Alemanya i aneu a petar a Itàlia, el contrast és absolut. Els carrers amb la calçada irregular, les façanes grisoses, les papereres plenes i per terra més d'una llauna, els bars plens i la gent xerrant per les cantonades o dins les esglésies. Tot un món de les pel·lícules d'en De Sica o d'en Marcelo Mastroiani, naturalment amb la Sofia Loren! Això és Acireale, penjat a la cornisa costanera. No té gairebé res, però, això sí, unes esglésies descomunals per fora i bellíssimes per dins. Si aconseguiu un assaig de coral o una trobada missionera diocesana, estigueu-vos una estoneta dins, observeu la gent, escolteu i admireu els frescos del sostre. En sortir, un bon gelat italià!

Milazzo és el port on s'agafa el vaixell que fa la ruta regular a les illes, a Lipari, la més gran. Lipari és una ciutat alegre, amb dos ports: el dels transatlàntics i vaixells que fan la ruta a Sicília i el port més petit, en una raconada, una petita badia guardada per dues esglésies, el port més esportiu, el de les "golondrines".
Un carrer semblant als nostres carrers majors amb tendes turístiques a banda i banda i uns quants restaurants, que amaga a dreta i esquerra uns carrerons estrets plens de plantes. Uns carrerons estrets fets per a emparar els vents que envia força sovint Èol, el senyor dels vents que bufa per sobre les illes. " Èol va ser un heroi grec, net d'Èol fill d'Hel·lè. Melanipe va tenir dos bessons de Posidó, Èol i Beot. Èol fill d'Hel·lè va deixar cega la seva filla quan van néixer els bessons, i la tancà en una masmorra. Després va ordenar abandonar els nens a la muntanya.

Els va alletar una vaca fins que uns pastors els van trobar i els van recollir per criar-los amb ells.

També es deia que Èol, després de marxar d'Itàlia, va ser acollit a les illes Eòlies per Líparos, el seu rei, que li va donar en matrimoni la seva filla Cíane i li lliurà el poder, mentre ell es traslladava a Sorrento, al golf de Nàpols. Èol i Cíane van tenir sis fills.

Els déus van concedir a Èol el domini dels vents que havia de mantenir tancats en una caverna de l'illa d'Eòlia i només en podia deixar anar els que convinguessin amb el permís de Zeus." (Viquipèdia)

Històries de deus i herois ens han acompanyat en aquest viatge, per fer més plaent la travessa per les illes. Val la pena, però, conèixer una mica Lípari. Un castell encimbellat dalt una roca amb espadats al mar on es pot visitar un interessantíssim museu arqueològic ple d'àmfores i de tombes acabades de descobrir; una volta per carreteres estretes i plenes de revolts que els de l'illa, avesats a conduir en aquestes condicions, pugen i baixen sense cap complicació per molt que vinguin cotxes de cara; unes platges de pedres negres amb l'obsidiana i uns quants punts blancs de pedra tosca, i uns artesans que la saben tallar perquè tenen l'essència dels deus i us oferiran joies negres per lluir.

Vulcano surant al mig del mar va desprenent fumaroles per les seves esquerdes. Sofre i minerals volcànics s'uneixen en una illa que ha donat el nom genèric als volcans i el vulcanisme. Els esculls i illots que es van veient en la travessa marítima són d'una bellesa nítida reflectida en el blau-verd del mar i el blau del cel, amb una costa escarpada amb coves i piscines on s'hi banyen les deesses. Aquí hi havia la farga d'Hefest, déu del foc i forjador, que tenia com a ajudants els ciclops. Però el nom que es va acabar imposant per anomenar l'illa és el del déu romà, Vulcà.

Més enllà, l'illa de Salina, que amb els seus alts turons és l'illa més fèrtil de les Eòlies i s'hi conrea un raïm molt apreciat del qual surt l'anomenada "Malvasia de les Lipari", un vi de sabor dolç; i tàperes que s'exporten arreu del món. Tàperes penjades als murs de les parets i les roques.

L'illa de Panarea, entre Lípari i Stromboli, té tot un altre encant amb el seu port turístic i els carrerons blancs plens de buguenvíl·lies i palmes  i una església dalt del turó que us permet les vistes sobre la mar Tirrena. Un entremat de cases que us fan pensar el que hauria pogut ser la costa brava catalana, o els poblets blancs d'Eivissa; una illa, sembla, ocupada per gent de grans fortunes que busquen la solitud.

I Stromboli. Un pic sobre el mar; un con triangular que va traient fum sens parar. Famós avui en dia per la darrera activitat que ha tingut fa poc. Fumeroles per tot arreu. Vista l'illa des del mar, impressiona. A mi, m'ha fet pensar que la natura segueix el seu curs, que els deus continuen dominant els humans i que tot plegat pot ser ben efímer. Des de lluny, cases blanques que destaquen sobre terreny negre, emboirades pels vapors del volcà. Passejar-vos-hi, vol dir pujar carrers estrets i baixar-los parant esment de motos i tricicles a tota marxa. Reminiscències de pel·lícula italiana rosselliniana "Stromboli, terra di Dio" amb Ingrid Bergman i el noi que corre desesperat cap al port sense poder escapar. 

De fet, aquestes illes et donen una mica sensació d'ofec, de no poder sortir-ne si no és per mar o per aire. Sense cap camí per terra per anar a fer una volta a no ser que voltis pels carrers i les cases. Terra rica, sí, com tota terra volcànica, però una mica presonera. Tenen el mar d'horitzó, el mar ample que s'estén a l'infinit, amb el sol d'albada i el sol de posta, però una terra massa petita, un risc massa evident, una vida massa comprimida.

Hem reposat a la fosca per davant de Stromboli esperant alguna de les seves manifestacions. I ens les ha regalat! De tant en tant un espetec de foc, uns segons màgics amb un mar plàcid i un sol ponent que ha deixat el cel i el fum d'un roig vivent. Després, de retorn cap a Lípari, una fosca penetrant, un aire fresc a la cara, un cel estelat; l'ossa major present i Júpiter i Saturn, el déu dels llamps i el déu dels sembrats i la terra, talment com a Stromboli s'uneixen els focs i les vinyes. 

En la fosca de la nit guia als navegants que ens hem convertit nosaltres, els fars i els llumets de les costes d'aquestes illes i els estels que assenyalen el nostre destí.

De retorn a Sicília, Messina se'ns presenta com una classe de geografia amb el seu estret. L'estret de Messina estudiàvem i no situàvem; ara, li hem donat forma i imatge: "Vos et ipsam civitatem benedicimus". Petjades de grecs, de romans, de fenicis, de normands i de catalans! La ciutat es pot admirar des del mirador del castell amb la torre catalana-aragonesa; la ciutat i la costa calabresa amb poc menys de quatre quilòmetres de distància que, d'una banda i l'altra, demanen un pont per passar; un pont que ni dretes ni esquerres acaben d'acordar mai —ai, que a tot arreu sembla que visquem el mateix, malgrat els parlars i les distàncies!

Messina té, com no podria deixar de ser, una església amb rellotge astronòmic que canta quarts i hores, al compàs del temps

Taormina és un poble encimbellat al mig de l'itinerari entre Messina i Catània. Un teatre que va començar ser un drama grec per acabar sent uns jocs romans, amb les restes de l'antiga Naxos al costat. Pobles, cultures, invasions..., n'han fet una ciutat turística per excel·lència, que presumeix d'artistes i ceràmica amb l'Etna vigilant.

L'Etna (3350 m) és un punt i a part. L'Etna és el volcà actiu més alt d'Europa. L'Etna és una fita. Una carretera sinuosa entre blocs de lava que han ensorrat cases i conreus; unes pistes d'esquí que transformen el negre sutge en un blanc nuvi; una pujada que no us podeu perdre; punts vermells de marietes enmig de la lava negra.

Els telecadires i els 4x4 us porten a la cota 2800. L'Etna fumejant ens ensenya part de les seves entranyes, ens mostra els colors de la terra i el vapor que en surt, ens hi deixa passejar i pujar a cràters oberts fa temps; la culminació d'un petit viatge per entendre més el nostre planeta. La grandiositat us enganxa, el dia lluminós us dóna la benvinguda i els rostres dels viatgers somrients parlen de la interioritat, també, de cadascun de nosaltres. La pujada costa i la baixada és relliscosa; corrues de gent en filera destaquen sobre la lava apagada, les cares i els cabells al vent d'Èol.

I s'acosta la fi del viatge amb una petita passejada per Catània: carrers grisosos, façanes que denoten un antic esplendor, esglésies còncaves i convexes, rastres de conqueridors i una universitat de les primeres d'Europa —la segona sembla ser—fundada pels catalans de "Martino l'Humano". Un mercat de peix i una pastisseria i un lloc per acabar de menjar pasta.

Els deus i els vents ens han acompanyat, els volcans ens han fet de guia i tornem a les nostres llars amb alguna lliçó apresa sobre el terreny, que, de fet, són les que bé es viuen i es conserven.
Un misteri la terra,
Bon viatge als guerrers, un viatge ple de ventures i de coneixences i que els deus us portin sempre més enllà.

10 d’octubre 2022

Un poble ben perdut

Les excursions no comencen el dia de caminar; poden començar uns dies abans o si més no el dia anterior. Mires i remires totes les previsions de temps, consultes meteoròlegs i aplicacions vàries, dubtes de tot: hi haurà algun xàfec a les Terres de l'Ebre, diuen uns; plourà una mica més fort a la franja costanera, diuen altres; sense perill, els de més enllà; mil·límetres d'aigua a les 9 h, a les 12 h i a les 17 h, dóna fe l'aplicació mòbil que ja en sap més que ningú. I t'arrisques. Has de decidir. 

Sortim! De fet, què seria de la vida sense cap risc? S'ha de donar espai a la improvisació. Què és això d'anar sempre sobre segur, tot planificat i ordenat, hores de pluja o de sol, sense deixar res a l'atzar? I més quan sabem que tants caps tants barrets. Recordem que als anys de joventut no en fèiem pas cas de les prediccions i teníem el cor valent i les cames també. Ja no som en aquells temps, ara ens mana el mòbil, el Google, i el meu veí meteoròleg quan surt per la TV. Però, malgrat tot, la natura encara fa el que vol; per sort!

Ja pujant cap a terres gironines vas veient que els mil·límetres de pluja són constants i que els núvols i les boires s'ajunten amb els vapors del terra a mitja muntanya. Pinta malament, et dius tu mateixa, després d'haver fet matinar a tothom i haver posat la mel a la boca als altres.

Tanmateix, ens trobem al lloc de trobada, a l'hostal de Sadernes, en plena Garrotxa, per anar a descobrir el poble abandonat de Talaixà, en una excursió que ha de ser ben bonica.

Gent, què fem? No és que plogui gaire i fins i tot pot parar; portem l'equip a punt: anoracs, botes, capelines i paraigües. Però el camí deu ser ben xop si tenim en compte que hem de seguir un corriol per la llera del riu fins a arribar a Sant Aniol d'Aguja, enfilar-nos per passar el Salt de la Núvia i arribar a Talaixà amb bones vistes i, tot plegat, arribar a casa sense cap constipat ni incident de relliscada.

Doncs farem un pla B, un mig-mig. Decidits com quan érem joves, que alguna de les que ens acompanya ho és!, agafem pista i caminem, que és el nostre motiu. El lloc és preciós fins i tot amb aquestes gotetes que cauen i paren, cauen i paren. La boira juga per entremig dels arbres, el riu, amb no gaire aigua, va fent saltants sota nostre, i anem xerrant que no tenim gens de pressa. També és bo fer una passejada, oi?: ens deixondim del tràfec de ciutat, respirem amb més facilitat i podem estrènyer els lligams entre tots i totes. (Són disculpes que vaig fent per no sortir malparada amb la gent. He, he...)

Arribem al Pont de Valentí, un lloc paradisíac per a la gent de muntanya. Avui és tancat, que ja han començat vacances. Un pont medieval amb dos arcs de mig punt que va ser lloc de pas de caminants, bandolers, carboners i contrabandistes en la seva ruta cap a Sant Aniol o cap a Llierca i que es conserva encara avui després d'una restauració feta als anys vuitanta del segle XX. Ens passegem per les instal·lacions del lloc, fem foto de rigor i girem cua cap a Sadernes.

Després d'algun ensurt amb el cotxe que no vol engegar, d'intentar moure'l en va, de voler trucar sense cobertura, ai, els mòbils!, d'adonar-nos que ja ningú porta pinces d'engegada, marxem cap a Montagut on sí que trobem la cobertura desitjada i deixem la nostra jove, amb recança, que pugui solucionar l'incident.

Els altres, anem cap a Besalú, antic comtat i destí turístic important de la geografia catalana. El primer, buscar lloc per menjar per quinze persones que portem la carmanyola, però que no ens ve de gust remullar-nos gaire. Difícil, tan difícil com encertar el temps! Però, no cal desesperar, i dues dones de recursos ens solucionen el tema: podrem dinar de forquilla i de carmanyola tots junts! Acabem de fer les fotos de les cinc, cinc!, Carmes que portem i anem a dinar sota cobert. Gràcies al restaurant la Nívia que ens serveix ràpidament i eficaç. I avui, perquè el temps s'hi presta, ho reguem amb cava, que un dia és un dia, i si cauen gotes d'aigua del cel, també en podem fer caure nosaltres de més daurades i espumoses i alegres.

I ara, toca la volta turística pels racons de Besalú sota el guiatge de la dona del paraigua vermell i l'home alt de la capelina que ens porten pels carrers del poble. Riu-te'n dels guies turístics: aquests dos sí que valen la pena!

Ha estat una excursió diferent, però sembla que tots ens ho hem agafat bé. Des d'aquesta tribuna d'expressió escrita vull donar les gràcies a tot el grup, de "lo milloret" del CEC, per la seva comprensió, la disponibilitat i la col·laboració envers la vocal i la sortida. Entre tots hem fet que un dia gris i plujós esdevingués una jornada plaent, amb riure i alegria, de la que en quedarà, crec que segurament, un bon record, malgrat l'excepcionalitat del moment. A tots i totes moltes gràcies.

Avui no hem anat a un poble perdut; avui hem perdut el poble. Ah!, però estigueu-ne segurs que anirem a Talaixà!