Santa Eugènia de Relat

Dins el cicle "Pobles perduts de Catalunya" avui hem visitat Santa Eugènia de Relat, a la comarca del Bages, a prop d'Avinyó.

La comarca del Bages, és un paisatge amb turons arrodonits, de no gaire alçada. que passa una mica desapercebuda. Es travessa per anar a altres comarques "amb més encant" que diuen avui en dia. Pel camí de pas obligat cap al Berguedà o la Cerdanya, és una comarca un xic oblidada, sense gaires altituds ni al·licients per als "grans" excursionistes. Una comarca de turons arrodonits, de bosc de pins mediterranis, de garrics i de romanís; de bolets  i de terreny un xic sec. El lloc més conegut, Manresa, la capital; i Sant Benet de Bages, el monestir de gastronomia de visites i tallers guiats. Una comarca per descobrir que guarda racons amb encant, i rieres, i masies i...

De masies disperses i d'un poble oblidat del que surt una  ressenya al llibre "Pobles perduts de Catalunya". I creieu-me, val la pena fer-hi una sortida! Desconegut per a la majoria de nosaltres, un descobriment per a molts!

Sempre he pensat que les excursions no només estan fetes de grans pics ni de moltes hores de caminada o de grans desnivells.

Per a mi, la muntanya és el descobriment de camins i de coneixement de país. I tant de valor tenen les grans altituds —Pedraforca, Puigmal, Carlit, Bassegoda.— com llocs considerats com a "menys canyeros" per alguns, o com de poca volada per a d'altres. Però, realment interessants. I dignes d'una visita! Sempre he cregut que quan més coneixes un lloc, més l'estimes; com més l'estimés més el comprens, com més el comprens, més el defenses, com més el defenses més el fas teu i d'aquí més l'estimes. I quan l'estimes, el coneixes, el defenses i el fas teu, més l'entens. Moltes vegades he trobat a faltar que les coses que es fan des d'un despatx d'una capital, pequen de no conèixer el país que volem construir.

Hem sortit d'Avinyó; l'Avinyó català del Principat, un poc desviat del camí del Berguedà i la Cerdanya. 

I hem travessat el pont vell d'Avinyó, no pas el més famós de la cançó, però un pas obligat per la riera de Relat, un pont gòtic documentat com a bé cultural d'interès local des del 1989. Aviat, després d'una pujada, hem arribat al Balç de la Creu, entre la riera de Relat i la riera Gavarresa. Trobem que: "D'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), aquest terme és sinònim de 'precipici', per la qual cosa fa referència a un "declivi vertical o molt rost del terreny". També el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) assenyala que és un mot equivalent a "cingle, precipici, abisme". En la mateixa línia, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) explica que un balç és una "roca o terreny de vessant vertical o quasi vertical". Avui, nosaltres, excursionistes oberts a la història i el llenguatge, hem descobert una nova paraula!

Pugem una mica més per una pista de bon caminar i passem per un bosc amb els troncs pintats, talment uns artistes hi hagin deixat la seva petja. Les nostres hipòtesi van que volen: un artista?, una escola?, uns joves sense feina?... La veritat és que no molesta pas i que li donem un valor talment al Chillida del País Basc. Al cap de munt  la Torre dels Soldats, una torre construïda el 1851, situada al turó Solells de la Posa, a 400 metres d'altitud, prop d'Avinyó, i que va pertànyer a la desapareguda xarxa de telegrafia òptica de Catalunya, construïda per l'exèrcit liberal a la segona guerra carlina. "La torre formava part de la línia que començava a Barcelona i continuava cap a Vic per tornar a Barcelona era: Montjuïc (Barcelona) / Sant Pere Màrtir / Molins de Rei / Martorell / Esparreguera / Collbató / Can Maçana (bifurcació cap a Lleida) / Sant Salvador de Guardiola / Manresa (bifurcació cap a Solsona) / Sant Fruitós / Artés / Avinyó / Sant Feliu Sasserra / Prats de Lluçanès / Perafita / Santuari dels Munts / Orís / Sant Hipòlit de Voltregà / Vic (bifurcació cap a Olot) / Tona / Centelles / Puig-graciós / Granollers / Montornès / Sabadell / Montcada / Barcelona. La línia telegràfica estava formada per una successió de torres situades estratègicament en llocs elevats i ben visibles i amb una separació entre torres veïnes inferior als 10 km, per facilitar la visió entre elles. En elles se situava el telègraf: artefacte mecànic format per una sèrie de pals i boles accionats per cables i politges que el responsable movia des de l'interior de la torre. Cada disposició de les boles i pals significava un codi, generalment un número o lletra, que representava una paraula o frase. Cada senyal o codi es reproduïa d'una torre a l'altra, fins a arribar al seu destí."

No sabem pas com s'ho feien en dies de boira com avui en aquestes terres a prop de Manresa. Però, pugem dalt per una escala de caragol i podem albirar tots els turons boscosos, els masos dispersos i alguns camps amb les bales de palla recaragolada esperant el seu transport.

Tornem a la pista per caminar un tram pel camí de transhumància que ens portaria fins a pastures del Pirineu. Una barraca de pedra seca i dos murs a costat i costat assenyalant el camí dels ramats. Algú de nosaltres recorda la infantesa, quan corria darrere les ovelles que s'ajuntaven als grans ramats per travessar Catalunya o l'Aragó en el seu camí cap a pastures més bones en èpoques d'estiu i tornaven per passar els hiverns a la plana. Tot un temps que quasi no és recordat pels joves d'avui en dia, més pendents dels mòbils i d'altres avenços més moderns.

Acabat el tram, desemboquem al Mas de l'Oliva, entre camps llaurats i uns límits muntanyosos boscosos. Avui tancat, amb el seu petit campanar i les seves arcades típiques de les masies catalanes. Una enveja de  lloc i d'horitzons amplis.

Al cap de poc, Vilapúdua de Dalt. Un nom difícil de dir i de recordar. Tancada. No sabem si per sempre. I davallant la pista, Vilapúdua de Baix; un gran casalot amb església i campanar inclosos. Una era fantàstica que aprofitem per fer un repòs i xerrar amb la gent de la casa, Una mestressa de noranta-dos anys i la seva filla, contentes de veure uns excursionistes pels seus paratges. Ens donen conversa i nosaltres a elles, ens ensenyen l’església i la piscina, ens fan fer rotllana al voltant per parlar dels temps d'epidèmia i de la seva vida quotidiana i ens acomiaden orgulloses i contentes del seu mas.

Després de fer un petit tram de carretera, ens enfilem fins a Santa Eugènia de Relat, el nostre objectiu. Les terres que formaren l’antic terme de Relat són a la vall baixa de la riera de Relat, a l’extrem septentrional del terme municipal. Aquestes foren annexades a Avinyó al principi del segle XIX. El 1553 el terme, unit en aquella data a la sotsvegueria de Lluçanès, tenia 8 famílies, però aviat inicià un procés de recuperació. El 1626 tenia 42 masos i 285 h, i el 1782, quan ja havia iniciat la davallada, tenia 20 masos i 200 h. En el padró del 1986 hom hi comptabilitzà 56 h, mentre que en el del 1996 s’hi censaren 37 h i en el de 2001, 41 h.

El terme és esmentat el 951, dins l’extens terme del castell d’Oristà, i comprenia les parròquies de Santa Eugènia de Relat i de Sant Marçal de Relat. Hi tenien béns els senyors del castell de Lluçà, segons consta en diversos documents del segle XI, i segurament fou per donació d’aquests senyors que la parròquia de Santa Eugènia i una bona part del seu terme passaren a ser propietat del monestir de Ripoll, l’any 982, que és la primera vegada que és esmentada. Així, la parròquia de Santa Eugènia de Relat depengué des del segle X fins al principi del segle XVIII del monestir de Ripoll.

L’edifici original era romànic, del segle XI, inicialment d’una nau amb volta de canó, un sol absis i porta a la banda de migdia, amb un campanar de tres pisos, restaurat a finals del segle XX. El 1680 es va construir una nova nau, del tipus barroc popular, amb capelles laterals, orientada de N a S, i el 1895 s’hi afegí la capella del Santíssim. (Enciclopèdia Catalana).

Uns quants fragments del llibre «Els pobles perduts» 30 indrets oblidats de Catalunya. Xavier Cortadelles i Judit Pujadó Edicions Sidillà, 2012

«A Santa Eugènia encara hi ha moltes cases, encara que els masovers visquin a Avinyó i encara que un de sol faci córrer les terres de moltes. Queda la Caseta, la Rovira, Vinyers, el molí dels Vinyers, la Roca, els Andreus, les Planes, Capelles, Vilanova, Torrents, La Casa nova, les Planes, l’Oliva, les Casetes de Relat, que abans de la guerra era cal Xisquet, Borró, Relat i el molí de la Rovira. Però de masos n’hi havia hagut molts més, quaranta-dos el 1646.»

«A Santa Eugènia hi cantaven caramelles, i celebraven les festes de Sant Joan, Sant Pere i sobretot Sant Isidre, amb fogueres, «una cada casa, enmig del bosc —recorda la Mari Carme—, i mai no havia passat res». A l’aplec de Sant Marçal hi anava tanta gent que en Feliciano, un any que es va dedicar a guardar bicicletes dels que hi arribaven, en va treure 20 duros.»Cobrava una pesseta per cada bicicleta —recorda». Al mas de Vilapudua, als anys 50, alguns veïns es trobaven per fer teatre, i els altres ho venien a mirar.»
«Les cases de la Vall de Relat vivien de la terra i de les bèsties. Diuen que Avinyó és «El capdamunt del vi i al capdavall del pa». Així, doncs, a les terres rogenques de Relat hi veureu camps de blat escampats entre boscos de pins i camins voltats de saücs i de roses boscanes. De tant en tant algunes feixes de vinyes bordes, abandonades.»

«Ara a Santa Eugènia diuen missa dos cops al mes, el primer i el tercer diumenge. Com que ja no hi ha capellà, ve el de Sant Joan d’Avinyó. De vegades són 8 persones, de vegades 15. Homes i dones de les cases que ara viuen majoritàriament a Avinyó, conserven el costum pagès de venir a missa per trobar-se després amb els veïns i fer-la petar una bona estona. De tota aquesta gent que vivia, treballava, es divertia, passava i omplia de vida Santa Eugènia, ara en queden uns pocs que ho recorden. La majoria somniaven, com la Lourdes, una feina fixa i una rentadora. La majoria també van haver de marxar perquè, com recorda en Feliciano, «abans tot era poblat, totes les cases eren plenes, però no tocaven diners, i quan no era una pedregada, hi havia sequera. Ara, els pecats són tots al fons del pou, i els joves només et saben explicar coses de les discoteques». «Però els que hem viscut a pagès —diu la Mari Carme— ens agrada tornar-hi. Jo tinc dues cadires en un camp, prop de les Casetes, i de vegades me n’hi vaig i m’hi assec, només per ser-hi.»

Avui, dissabte, no hi ha ningú a Santa Eugènia i dinem a la taula de pedra rodona amb seients que hi ha sota la noguera que ens fa ombra. Un lloc tranquil on gaudeixen la gent de la contrada els diumenges que toca missa i poden estar al cas dels que passa als veïns i als forasters que hi arriben. Quasi segur que serem tema de conversa el proper diumege!

Marxem després d'una foto que immortalitza la sortida i la bona companyanonia de tot el grup. Travessem un bosc de pi mediterrani on trobem pocs bolets, a no ser per alugunes amanites no dignes de ser collides i alguna cuagra que la noia s'endú per certificar. Potser no ho és! Hem vist amanites ben grosses de duptosa gastronomia i, creiem, que algún mataparent.

Passem per les Casetes de Relat, una imponent masia amb un petit torreó que ens deixa meravellats. Travessem la riera de Relat, amb poca aigua i un pont privat del Josep Jordà i acabem la pista a l'entrada d'Avinyó. 

 

Una sortida que ens ha ajudat a conèixer més el país. Comentem que, no sempre, és necessari fer grans pics. Les sortides senzilles per terres poc trepitjades ens donen, encara més, una idea del que és Catalunya: una terra de masos i de terres conreades, de vinyes i de petits pobles que ens fan sentir més aprop de la gent. Quina llàstima que els nostres governants no facin el mateix! Potser les lleis i les decisions de territori serien més justes (és una opinió personal).

A Avinyo trobem a faltar un bar obert per fer el cafè que haviem sommiat de feia una estona. Però ens arribem a Artés i acabem la sortida disposats a fer-ne una altra!