27 de gener 2017

He mirat aquesta terra


He tornat a sentir la cançó del Raimon. I ara, que estem en uns  dies d'informacions i actuacions un xic maldestres, m'ha tornat a emocionar i m'ha tornat a fer sentir partícip d'aquesta terra. En primer lloc de la que tinc més aprop, de la que vull amb tots els seus defectes i virtuts i també la que comparteixo i vull seguir compartint amb tothom.
He resseguit camins, he pujat muntanyes, he trepitjat sorra i he navegat, poc, pels mars. I m'he sentit en pau amb els arbres, les bestioles i els brins d'herba encara que no alcin dos pams de terra. He admirat cascades, banyat en rius i observat els cels estrellats en nits d'hivern i d'estiu. He fotografiat flors, bolets i paisatges. I he mirat aquesta terra.
He reposat en marges de camins, m'he endinsat en boscos i, des dels cims, he somrigut a la plana. He vist gent urbana, pastors, excursionistes, pagesos i pescadors i he compartit amb ells un poc d'espai, un poc de temps, uns molts sentiments. He cantat, he xerrat, poc, he escoltat i he intentat comprendre.
Sé que hi ha d'altres terres, que al món hi caben totes, també "la meva". I la desitjo i la vull amb força, amb esperança, per a que ella i jo puguem estar en pau amb tothom. I compartir-la i fer-la estimar.
He visitat d'altres països, més verds i també de més feréstecs, més exuberants, més muntanyosos, més gelats, més plans i més calorosos; he conegut gent molt acollidora i més esquerpa i he pogut dir que jo també desitjo la meva terra.
M'he expressat en d'altres idiomes però m'he pogut explicar en el meu, el que vull conservar. He conegut altres cultures tant bones i respectables com la meva, però, la meva, vull que sigui coneguda per tothom.
En té tot el dret.
Són temps d'il·lusions, d'esperances, de desencisos, de renúncies. Són temps, sobretot, de forjar un futur; en aquesta terra.
I sé que som uns quants, molts, que compartim una mateixa decisió: viure en aquesta terra.
Lluitem i no ens ho deixem perdre! Des de la Pica, el Canigó, el Puigmal, Matagalls o Montserrat, seguim mirant aquesta terra i fem un darrer esforç per aconseguir-ho!
Pel record dels avantpassats i el llegat als qui vindran. Que així sigui.


Cantarem la vida. Raimon

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida.
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible, perseguida, vida nostra.
Sí, guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada, arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure lliures i en pau.

22 de gener 2017

Badalona i el mar

Des que el meu avantpassat Melcior va marxar de Sant Martí d'Arenys per venir a raure a Badalona, cap a inicis del segles XIX, que, bona part de la família Fornaguera, som en aquesta ciutat. Sembla que els Fornaguera ja havíem sigut gent de mar, que ens vam instal·lar a terra ferma moguts pel tema de la construcció, que alguns segueixen, i que, amb un tarannà inquiet vam anar davallant per la costa del Maresme i ens vam estendre cap al Vallès i poca cosa més, a part d'alguna incursió escadussera a Mèxic i Amèrica del Sud.
Tot i així, jo no he seguit pas l'amor al mar. Ja de petita, sembla, que quan els meus pares em portaven a la platja, m'havien de posar d'esquena a l'aigua per a que no en fes un drama d'aquella immensitat d'aigua salada. La meva mare tampoc va aconseguir mai saber, ni voler, nadar. Això va quedar reservat al meu pare, que s'endinsava per sota l'aigua i apareixia, amb l'ai al cor de la seva dona, més enllà de les boies.
Fet aquest preàmbul, el just per dir, que, tot i vivint a tres cantonades de la platja, no vaig mai a mar. Ni a l'estiu! També ho deu fer el record de tants anys de la platja de Badalona on podies trobar-hi de tot: plàstics, algues, olis i petroli, algun animalet de cloaca, peles de taronja i tot tipus de restes. a part dels residus químics de les industries dels anys seixanta i setanta. Si hi feies una incursió, dins de l'aigua, o et movies massa per la sorra, t'exposaves a tornar a casa amb els peus negres i enganxosos del quitrà, que costava Déu i ajuda de netejar.
Avui, allò ha quedat enrere i la gent pot anar a prendre's els banys amb tota tranquil·litat.
Però que voleu que us digui, a mi m'agrada la platja a l'hivern. I més si fa un dia com el d'avui. Les onades no és que arribessin a massa metres d'alt, però era tot un espectacle! La negror mar endins, el batre de les ones contra la sorra, les gavines i coloms mig esmaperduts, els gossos corrent a plaer i "mig Badalona" fent fotos!
El paisatge, entre el vent i els esquitxos de l'aigua, era una mica fantasmagòric. Les pobres i misèrrimes palmeres llançant les branques al vent, la sorra barrejada amb l'aigua donant-li un to marronós al conjunt, el fred i la humitat calant-se als ossos i la fe en poder treure una bona foto, han fet d'aquest matí de diumenge una estona de plaer.
Jo crec, que Badalona, no és una ciutat massa abocada al mar. Queden quatre barques mal comptades tot i que l'Ajuntament s'ha encarregat de restaurar-ne alguna. Ara tenim un flamant port esportiu, amb vaixells i iots amarrats de la gent forana o de la capital; un port que ningú volia, unes barques amagades, uns restaurants buits i una zona inhòspita, un canal que penetrarà a la ciutat (senyor, quin invent!) per construir deixant un espai erm i derrocat. Unes industries foragitades del litoral i unes "piseries" que han ocupat el seu lloc sense gust ni disseny; una FECSA amb les tres xemeneies característiques que ha esdevingut un desitjable patrimoni cultural i arquitectònic quan, la gent que vam viure el seu àlgid moment de fums i pols negre, no volem ni recordar en el temps.
Això és, per mi, Badalona i el mar. Una corrua de gent baixant pel carrer d'en Prim amb bosses, cadires, para-sols, criatures, xancletes i transistors engegats al màxim volum. Un espai de sorra amb les tovalloles a tocar, que sembla que no n'hi hagi de quilometres de platja, amb un màxim valor positiu de sorra gruixuda i fàcil d'espolsar-se. Uns banys i casetes un xic en desús, on anaves a fer petar la xerrada amb la gent nostrada.
Avui, un aparcament que sort n'hi ha! Un fluid constant de ciclistes i gent corrent que encara no entendré mai perquè caram corren entre els cotxes i no pel cantó de la Rambla que ni molestarien ni els molestaria ningú.
Tot i així, quan no el veus, l'enyores el mar, jo també.
I quan fa aquests dies de ventada i temporal te n'hi vas, a passar aire i fred, i tornes a casa satisfeta i en pau amb l'aigua que només t'ha esquitxat!

20 de gener 2017

Pla de la Garga

Pla de la Garga
Una volta per les Masies del Pla de la Garga començant a l'església de Sant Miquel Sesperxes on hem deixat els cotxes. Avui l'excursió s'inicia en devallada, o sigui, baixant la pista, però aviat veiem que això no fa per nosaltres i l'hem de remuntar un parell de vegades, tot tornant sobre els nostres passos per a trobar el camí que ens duu a la primera masia del recorregut: El Soler del Coll, un edifici de planta rectangular de dos pisos, amb les seves bales de palla i els estables, ja abandonats, on es guardava el bestiar; anomenada als fogatges del 1553 i reconstruïda cap als 1700.
Bellavista Vella
El Soler del Coll
Darrera la casa un corriol ens porta fins la masia de Bellavista Vella. El gos prenent el sol i la roba estesa ens indiquen que la casa encara és habitada. La veritat és que té una bona vista, penjada i arrecerada a l'alzinar i al garrigar!
Seguim la ruta amb una bona marxa. El fred i l'aire gelat se senten cada cop més vius. Les estones de sol ens amoroseixen el camí, però la negror va prenent forma. Caminem prop de la cinglera que conforma una part dels Cingles de Bertí. L'espadat és imponent i no cal fer-hi bromes. El vent, cada vegada més fort, és l'únic soroll que sentim al nostre voltant, una melodia de sons sorda que espetega contra les branques de les alzines i que, passant entremig de les seves fulles, confereixen una polifonia de cants que pugen a l'aire.
Cal Presseguer
Un cop al Pla de la Garga ens trobem amb la masia de Cal Presseguer, bell exponent de la masia catalana amb la terrassa porxada. La masia catalana ha estat objecte d'estudi i admiració. Moltes d'elles abandonades per les modernitats dels temps, foren el nucli principal de la família agrícola, de la vida a pagès i la vitalitat del nostre territori. En aquest sentit recordem l'estudi sobre la Masia Catalana que feu en Rafael Patxot i que desenvolupà el Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de Josep Danés.
Anem avançant amb el vent arremolinat al nostre voltant tot travessant camps ben llaurats i bestiar protegit als estables. Gorros, guants, bufandes i bufs s'imposen. L'estona de la "mandarina" ens queda curta per la necessitat de continuar el camí sense que el fred ens penetri massa al moll de l'os.
Passem per davant de Can Sunyer, en plena activitat de tractors. Flairem les olors típiques de l'adob de la terra.
Un poc més de cinglera, amb Aiguafreda sota els nostres peus i el Tagament al davant retallant la seva silueta sota un cel tapat. Els núvols no ens deixen veure el Pla de la Calma. El vent ens urgeix a anar endavant.
Mas Cerdà
Arribem al Mas Cerdà, casa on va néixer Ildefons Cerdà, el que idearia el pla de l'Eixample de Barcelona. Des d'aquí veiem el Pirineu força nevat. Donem gràcies al pagès del mas que ens ha deixat un aixopluc per a dinar.
Si, avui hem dinat a cobert. Hem entrat al Mas Cerdà i ens hem aposentat a la gran sala que tenien, i tenen, les masies importants, amb aquelles llargues taules de fusta que ocupaven tot el menjador, amb grossos finestrals que ens han delectat amb les vistes cap al Pirineu i cap al Montseny i hem menjat gaudint dels nostres entrepans i carmanyoles. No hem pogut degustar la sopa de ceba ni l'escudella però hem estat igual de satisfets. Només ens ha faltat la llar de foc cremant en un racó de la sala, tot i que algú ha pogut descansar a les bales de palla, i el cafè! Sembla que en aquest cobert on hem anat a parar s'hi fan casaments i tot! Avui, realment, ho hem agraït!
Can Febrer
De tornada i després de tornar a passar per Can Sunyer, masia de la mare del senyor Ildefons Cerdà Sunyer, hem arribat al Mas Febrer, una altra de les masies històriques del sector.
Sant Miquel Sesperxes
Des d'aquí, i al contrari de la majoria d'excursions que es fan, hem començat a pujar en suau pendent fins a arribar al punt de partida. La llum de tarda entre núvols donava una claror diferent a Sant Miquel Sesperxes.
No ens hem pogut estar de fer el cafè calent que ens faltava al Bar el Vapor de Centelles i ens hem acomiadat fins al dijous vinent.

13 de gener 2017

Baetulo, ciutat romana

Com a "badalonensis", descendent dels antics romans que ocuparen aquestes terres del litoral mediterrani, tot i que ara visc a cinquanta metres fora muralla, allà a l'Eixample del segle XIX, sobre la sorra i amb la companyia de la salina marina dins de casa, US DONO LA BENVINGUDA A LA CIUTAT DE BAETULO!
Els excursionistes del CEC hem fet, aquest matí, un caminada pels temps i, resseguint la Via Augusta, ens hem arribat a la Baetulo emmurallada pels romans. El viatge en el temps ha estat, però, un recordatori i un aprenentatge, portat per una guia excel·lent, amb el que ens hem adonat que avui en dia no hem inventat res.
En una visita al Museu de Badalona hem conegut que Baetulo va ser una ciutat construïda sobre el turó d'en Rosés, entre les rieres de Canyet i Canyadó cap a l'any 100aC, emmurallada com a defensa dels enemics que poblaven aquestes terres, situada entre la Serralada de Marina i el mar, que fou una ciutat important com així ho confirma el seu subsòl. Importància que li vingué de la producció i comerç del vi que alimentava les tropes de soldats de l'Imperi romà.
Ens hem netejat a les Termes tot passant pel fregidarium, tepidarium i caldarium, hem vist les botigues de llegums i herbes aromàtiques, hem fet un mos a la fonda on ens han servit un menjar ràpid a l'estil dels nostres McDonalds, hem escrit notes amb l'stilo i la plaqueta de cera, hem passat per la palestra on hem fet exercicis gimnàstics i hem donat una volta pel peristil amb les flors i aus que ens han alegrat la vista.
Hem degustat el vi avinagrat i aquell altre més delicat guardat especialment per als grans convidats, hem tastat el garum i les fruites de l'època, ens hem perfumat amb olis i ungüents i hem vist els coloms perfumats voleiant per sobre nostre.; hem jugat com infants amb els ossos i el tres en ratlla i ens hem empolainat amb pólvores i joies vistoses. No hem pogut assistir a cap espectacle ja que el teatre ha deixat de ser per les inclemències dels temps i dels homes moderns que l'han reduït a quatre pedres mal comptades. Tampoc hem pogut oferir cap present als déus ja que el temple romà reposa sota el temple cristià que encara oneja sobre el turó des que la Baetulo va perdre importància cap al segle IIIdC. Tot i així, hem estat protegits tothora per la deesa de la ciutat: la Venus de Badalona.
Hem recorregut els carrers, observat les clavegueres i ens hem estirat un xic en el triclinium.
Hem estat invitats, per un magnat romà que ha volgut deixar el seu nom en l'anonimat, a visitar la Domus del carrer Lladó, al barri més antic de Dalt la Vila, la Casa dels Dofins anomenada així pel mosaic amb dibuixos de dofins que s'ha conservat al seu interior tot i que el que hi ha és una còpia de l'original que reposa en algun lloc de Barcino, ciutat romana posterior a la nostra que li va anar prenent el lloc preeminent que ocupava Baetulo talment com passa en els nostres dies. Ens hem passejat per les estances i hem pogut veure una reproducció de la vida de la família de la casa en un dia laborable, posem-hi un dijous qualsevol de començaments de gener.
Davallant pel carrer Laietania hem visitat també el Jardí de Quint Licini, prohom de la ciutat que va ser el 106è Cònsul a Roma. Quin goig poder compartir les converses de les dones de la domus prop de l'estany que ens ha procurat frescor en aquest assolellat dia d'hivern!
Hem retornat als nostres temps amb la sensació de conèixer una mica més d'on venim i de saber que hem heretat tantes coses dels romans.
Els badalonensis que continuem a la ciutat us agraïm la visita i us encoratgem a tornar, potser, per anar a d'altres temps històrics i altres racons de la ciutat: el llegat del Modernisme, la fàbrica de l'Anís del Mono, els 600 anys d'història del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra o el passeig per la Rambla i una banyada al mar que ja no està poblat de pirates.