Set valents i valentes del CEC, set magnífics, se n'han anat d'excursió en un dia calorós de setembre. El lloc molt interessant: les tines del Flequer, a la vall del Flequer, Pont deVilomara, a prop de Manresa, que ja és una zona que es preveu calorosa tot l'estiu i tots els estius. 
La zona del Flequer va tenir la seva importància en temps de vinyes al Bages. En temps de vinyes, perquè la fil·loxera ho va arrasar tot i no s'ha tornat a recuperar més. Previst estava, en veure les tines te n'adones, que fos un lloc de gran producció de vi.
Comencem la ruta baixant primer al pont de Vilomara, el Pont de Vilomara, que d'aquí en ve el nom del poble. Un pont gòtic sobre el riu Llobregat , una obra inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva construcció data d'entre 1616 i 1625. Des de l'edat mitjana per aquest pont creuava el Llobregat el més famós i popular camí ral que comunicava Manresa amb Barcelona, carenejant la serra de l'Obac pel coll de Daví i davallava cap al Vallès per Matadepera, Sabadell, Barberà i, després del coll de Montcada, entrava a Barcelona passant 
per Sant Andreu i el Clot. Sembla que el 1012 ja existia un pont de pedra al lloc de la Querosa. L'any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l'honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont...». El seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d'un aiguat devastador que se n'endugué els tres ulls centrals.
Una mica més enllà, per la carretera que va de Pont de Vilomara a Rocafort, un trencall a mà dreta ens deixa a l'inici de la pista que s'endinsa per la vall. Podem deixar el cotxe al pàrquing senyalitzat i iniciar la caminada.
Aviat cal agafar un trencall a mà dreta que ens baixa fins el torrent del Flequer on hi trobem les 
primeres tines: Tines del Bleda. Entre el 1860 i el 1890 el Bages va ser la comarca amb més vinya de Catalunya, unes 27.700 hectàrees. Quan la plaga de la fil·loxera va arrasar la vinya francesa a partir de
1860, es va disparar la demanda de vins, va multiplicar els preus i va
fer que els pagesos bagencs plantessin vinyes fins i tot a la 
muntanya
per aprofitar el moment. És llavors quan va néixer un nou paisatge
estructurat en feixes de pedra seca i barraques de vinya. D’aquesta època d’esplendor en queda el patrimoni únic de les tines a
peu de vinya i les tines que es localitzen a la vall del Flequer
constitueixen una de les joies del patrimoni etnològic més important de
Catalunya.
Les tines estan disposades en petits grups on els pagesos de la zona abocaven el raïm per premsar-lo i emmagatzemar-lo per a la seva fermentació. A peu de vinya s'estalviaven el transport. Tenen forma cilíndrica d’1-2 metres de diàmetre i 3-4 metres de fondària. El seu interior sol estar revestit d’unes rajoles de 
ceràmica de 40×40 cm anomenades cairons que n’asseguren l'estanquitat i netedat.
Continuant el corriol sota un sol que va escalfant l'ambient cada vegada més, arribem al segon grup de tines: les tines del Tosques. Algunes tones estan protegides per una reixa de ferro, en d'altres s'hi pot entrar dins. Realment és tot un art la construcció de pedra seca; de fet ha arribat a ser patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És una tècnica de construcció tradicional i popular que consisteix a alçar murs de pedra sense utilitzar cap mena de material de cohesió, com morter
o fang. Aquest procediment ancestral es duu a terme seleccionant,
col·locant i
encaixant professionalment pedres de diferents mides i
formes extretes normalment dels camps. Amb aquesta tècnica es poden
construir una àmplia varietat d'estructures i edificacions generalment
relacionades amb l'agricultura i al món rural, per exemple murs, marges, barraques, pous... Aquest tipus de construccions està estès per tota la conca mediterrània pel seu característic terreny rocós; aquestes estructures configuren el paisatge i s'integren a l'activitat humana amb la natura.
Remuntem altra vegada el torrent. Anem parant per xarrupar aigua en les escadusseres ombres que trobem. El camí, que el voluntari vocal responsable de la sortida que ens ha assegurat que era molt planer, té una tendència a ser un pla inclinat en orientació pendent de pujada positiva. O potser és que el sol ja fa de les seves!
Ara sí, davallem una mica per la pista per arribar al darrer grup de tines: les tines de l'Escudelleta. Un 
grup fantàstic. En general totes les que hem trobat al llarg de l'itinerari estan ben conservades i fan goig de veure. S'hi pot arribar fàcilment; Déu faci que es conservin així, sense pintades, ni pedres a terra i el camí desbrossat. Només caldria, ei, és una idea!, plantar algun arbre d'ombra en temps d'estiu, amb una mica de pedrís de terra seca, posats a demanar, per descansar a l'ombra amb un raig d'aigua fresca (ja no ens atrevim a demanar cerveses).
I iniciem la tornada amb un sol abrusador. La pista de tornada que també té trams de pista inclinada en un pendent de pujada positiva, no ens ofereix cap ombra; la set es fa senyora de les nostres goles, els barrets encastats al cap són poca cosa i esperem amb ànsia veure a cada revolt on hem deixat els cotxes. Decidim que així, ni que l'excursió sigui panera, no es pot caminar.
En arribar, se'ns obre el cel i també el termòmetre, no sabem si gaire fiable, que porta el vocal, voluntari, responsable, encastat a la seva motxilla. Uns 48 graus al sol. Si ho arribo a veure abans, no camino ni que m'arrosseguin, ni per tot l'or del món!
Al cotxe s'imposa l'obertura total de finestres i l'aire condicionat a tota
marxa fins a arribar al restaurant Cal Curro on sí que ens serveixen una cervesa fresca i un dinar a l'ombra per acabar aquesta jornada que, malgrat tot, ha estat molt interessant.
N'hi ha més de grups de tines per la zona de Mura i Talamanca, però ho deixarem per l'hivern!
https://ca.wikiloc.com/wikiloc/edit.do?event=info&id=283724993