Concerts Participatius

Ara que ja acabem els assajos del concert participatiu del juliol d'enguany, vull donar gràcies a l'organització, als companys cantaires, al pianista i al director per l'oportunitat de cantar amb un conjunt de veus que bé es mereixen un fort aplaudiment.

Els concerts participatius  organitzats per l'Associació Messies Participatiu són un goig i un plaer per a qualsevol cantaire. Et donen l'oportunitat de cantar amb més de tres-centes veus alhora unes peces que no estan a l'abast de les corals amateurs d'aquelles de pedra picada. I l'aprenentatge de poder gaudir de la direcció de directors de gran vàlua, de casa i de fora.

Un esforç que val la pena. Un seguit d'assajos, tampoc gaires si comparem amb una coral "normal", on compartim dificultats, anhels, objectius i, sobretot, il·lusions. Amb molt de desig de fer-ho bé i que no es noti la diferència amb els cors professionals. I crec que cada vegada ho hem aconseguit. No és tant el desig de cantar en un Auditori, és el desig de cantar per plaer, d'entendre musicalment allò que es canta, de cantar en un conjunt de veus il·lusionades i sentir-s'hi fent pinya i de seguir el mestratge dels diferents directors que ens han dirigit. Als Messies participatius i als concerts d'estiu. I en podria anomenar molts de directors amb qui he après a cantar, a escoltar música, a expressar sentiments... Recordo especialment l'Edmon Colomer, el Trevor Pinnock, en Josep Vila, el
Cristopher Spering, Harry Christophers, Fabio Biondi, Paul McCarthy..., preparadors com l'Elisenda Carrasco, l'Alfred Cañamero o l'Esteve Nabona, grans cors, de casa i de fora, i solistes de nom. I els pianistes que assaig darrere assaig, ens fan brivar. Tots entregats a la música.

Alguns participatius organitzats per la FCEC en les Jornades Internacionals dels juliols o en la Festa de la Música al juny. Altres organitzats per corals que s'hi comprometen com la coral Canticela que va organitzar la Passió segons Sant Joan a la Sagrada Família durant uns anys.  Uns quants concerts del Messies de Haendel, una vintena per part meva, i alguns participatius "d'estiu" quan els organitzava la Caixa. 

El que en podríem dir participatius, col·laboradors i compromesos amb la situació del país com els que hem fet i farem per tot Catalunya amb la Coral Poble que Canta.

La nova experiència del Cor Canta, amb els que vam iniciar el projecte de l'Auditori i vaig col·laborar en La Nit de Sant Joan amb un grup d'actors i actrius que hi van posar tota la seva esplèndida i emocionada manera de fer com a Col·lectiu amb problemàtica mental de Gràcia.

I, sobretot, l'Associació Messies Participatiu que hem refet el projecte del Messies de Haendel un cop la Caixa se'n va donar de menys de nosaltres (i ha volgut ser forana a casa nostra).

Hem desbordat totes les expectatives. Una Junta entregada i motivadora i un conjunt de gent amb qui es pot arribar lluny.  I no només concerts, també xerrades amb en Joan Vives o el mateix Jordi Casas, sortides musicals al Vendrell o la, de moment, reservada a Camprodon seguint les petjades dels músics catalans, o tallers d'educació i tècnica vocal..., i tantes altres iniciatives de cultura musical que tant es troba a faltar en aquest país. Ho estem fent i ho continuarem fent.

El 2020 no vam poder oferir el Messies presencial, però el vam fer "en línia"!, i el vam portar a residències de gent gran. Aquest any hi ha la intenció de tornar-lo a fer i crec que ens en podem sortir. És un goig i un plaer cantar així!

Fet aquest repàs que jo necessitava, us parlo del concert d'aquest estiu el Glòria de Vivaldi i el Te Deum de Charpentier, ajornat des de fa un any. Un conjunt de veus i músics amb mascareta, que hem passat pels tests d'antígens i els metres de distància i per l'esforç de cantar amb la boca "tancada", sota la batuta de Jordi Casas, un excel·lent músic i pedagog.

Antonio Lucio Vivaldi, un venecià que va acabar a Viena, reconegut com a violinista i com un dels principals compositors del barroc. Sacerdot i pèl-roig que va compondre unes 777 obres, però conegut, bàsicament per la sèrie de "Les quatre estacions", si més no pel públic general de casa nostra. Podeu seguir l'excel·lent xerrada que ens va fer Jordi Casas dies abans del concert quan estigui disponible al youtube de l'associació. Us ho recomano. Un retrat del compositor i el seu temps, la relació amb l'Ospedale della Pietà i la composició del Glòria que hem cantat amb tant de gust.

Marc-Antoine Charpentier, compositor francès del barroc i simpatitzant de la música italiana. Substituí Lully a la Comédie Française, va compondre música per al teatre de Molière amb influència italiana. Ben oblidat fins al 1953 quan es descobrí el seu Te Deum que s'ha fet famós com a sintonia per a l’Eurovisió. Crec que molts dels que l'escolten no deuen saber qui és el seu compositor. Igualment podeu recuperar la interessant xerrada que ens en va fer en Joan Vives per descobrir un compositor desconegut

En definitiva, dues obres oblidades durant temps de dos compositors que no veieren la glòria en vida, és el que ens ha portat a l'Auditori i el que ha fet que vibréssim amb la seva música.

A partir d'aquí, estem preparats i preparades per a oferir-vos-en més. Tothom està convidat als propers concerts! Fins ben aviat!

Vall de Cerneres

La vall de Cerneres, és una petita vall força desconeguda a cavall de l'Alt Urgell i el Berguedà. Quan la remunteu tindreu sempre a l'esquerra la serralada del Cadí, també desconeguda als vostres ulls des d'aquesta òptica força menys fotografiada. Així i tot i, malgrat l'aridesa del paisatge, és una vall agradable, suau, que us porta a les cruïlles de camins d'alta muntanya.

L'itinerari que hem seguit surt del Pont de Cerneres, en un revolt pronunciat de la carretera que porta de Gósol, al Berguedà, cap a Josa del Cadí, ja a l'Alt Urgell. Com totes les valls i la majoria d'indrets de Catalunya, té també la seva història. Conten que era un llogarret tranquil i perdut pels camins que ja devien seguir els càtars que travessaren aquestes muntanyes en el seu èxode cap a noves terres on escapar de la Inquisició de Sant Domènec i de la destrucció de Simó de Montfort, en les lluites que mantingué l'església contra els Bons Homes. Ja llavors, la noblesa catalana i els seus senyors, ja sigui per interessos propis de conservar terres i poder davant la cúria episcopal, sigui per simpatia sigui per fe, foren grans protectors dels càtars i seguidors de la doctrina càtara. Un dels més coneguts fou Ramon de Josa. La família de Castellbò, Arnau i Ermessenda, mantenia bons contactes amb el senyor de Josa, de manera que la doctrina herètica entrà també a les sales del seu castell.

Un altre fet important el trobem uns segles més tard, quan Cerneres fou ocupat per un escamot de maquis per refugiar-se de la Guàrdia Civil i del règim franquista. Tanmateix, els tricornis els van descobrir i van decidir destruir el veïnat amb foc de morter. Diguem-ne que s'ho van carregar tot i no van deixar gaires pedres al seu lloc. Avui, podem ser-ne conscients quan veiem la cantonada d'una casa que encara aguanta i poca cosa més. Els lladrucs dels gossos ens diuen que no està del tot deshabitat i en altres ocasions, hem pogut trobar-hi un ramat o un petit hort cuidat.

La pista des del pont va pujant suaument, passa per sobre les o millor la runa i continua enlairant-se entre mates de boix i corriols que han anat marcant les cabres. El dia és assolellat i calorós i cal que ens prenguem la pujada a bon pas, lentament però sense defallir. A mesura que anem prenent alçada sembla que corri més aire, l'horitzó s'eixampla i podem endevinar la cresta final del sempre present Pedraforca a la nostra dreta. Ens cal descansar buscant l'ombra, quasi, quasi abraçar-nos als boixos i xarrupar aigua sovint.

Passem la barraca de Bover i anem seguint el fil d'aigua que baixa de la capçalera de la vall, aigua que desapareix abans d'arribar al pont tot i l'amplada del que hauria de ser un riu. La vegetació es fa més alpina i podem caminar sobre l'herba dels prats fins a arribar al Coll de les Bassotes, lloc de descansar i jeure. Desanima una mica trobar cotxes aquí dalt que han vingut per la pista de Saldes. Veiem també gent que baixa del Cadí; un encreuament de camins que ens portaria cap al Pas dels Gosolans i d'allí travessaríem cap a la Vall del Baridà o aniríem cap al Refugi del Prat d'Aguiló. Nosaltres, avui, però, tenim marcada una altra ruta.

Agafem la pista que ens porta cap al Collell tot continuant resseguint el rocam del Pedraforca i sense deixar el Cadí, un vessant més suau ple de mates que s'aixequen sobre pocs pams del terra. Davallem una mica seguint els indicadors de la Font dels Terrers i agafem el corriol que careneja per sobre la vall de Cerneres; al fons ens queda la suada de la pista per la qual hem pujat. Ara, més tranquils, podem admirar la grandiositat senzilla del paisatge i les flors que ens acompanyen pels marges.

En un petit revolt i sortint d'una roca, trobem la Font de la Roca amb un bon doll d'aigua que ens refresca i ens fa passar la set. La font va ser arranjada pels Amics de la Caminada Popular de Gósol, així com tot el camí que anem fent. La Caminada Popular de Gósol celebra enguany la 33a caminada. Ha recuperat i arreglat camins i fonts i crec que és una de les més arrelades i esperades cada any. El 2021, però, i per culpa de la situació que tots sabem, s'ha organitzat com una "Caminada al teu aire". Accedint a la seva web et pots descarregar el mapa de l'itinerari proposat i fer-la quan es pugui, això sí, abans del 19 de setembre. Apa, animeu-vos, puix que encara hi ha temps de tornar a trescar per aquests camins.

Tot caminant tenim sempre al davant nostre el Cadinell, aquesta muntanya acabada en punxa, germana petita del Cadí i que és present des de Josa i des de Cornellana.

Fem un descens en picat per un bosc de troncs i arrels terrestres i arribem al paratge de la Font de Terrers; un lloc d'esbarjo i de dinar de graelles per a la gent de Gósol i del qui passa. Uns bons dolls d'aigua permeten beure i remullar-se els peus. I quatre pins de copa ampla ens fan l'ombra que busquem per dinar. Cada un dels tres grups que anem sota un arbre, que hi ha lloc per a tots; dos dels grups a prop, l'altre grup s'ha amagat més per fer la festa en pau, segurament!

Un cop reposats, ens disposem a fer l'últim tram de l'excursió. Deixem la pista de cotxes que ens portaria a la carretera per anar a Gósol; deixem una pista que puja i segueix la Ruta de la Mallerenga, fem una mica de gimnàs sortejant els fils elèctrics de les vaques i agafem, al fons del clot, un torrent que baixa dret i decidit i va formant salts d'aigua i algun petit gorg d'aquells de mullar-se els peus. Saltem rocs, ens agafem a les branques per lliscar millor, rebusquem les fites que ens assenyalen el corriol a estones perdedor; fins i tot les papallones s'entretenen amb nosaltres. Tot plegat una mica d'aventura i emoció; xalem com uns jovenets!

Passat el pedruscall, desaparegut el torrent que a la part baixa ja no porta gens d'aigua, arribem al pla de Cerneres amb la casa derruïda al davant, el retorn del lladruc dels gossos i el Cadinell que ens indica la direcció a prendre. Continua la xafogor,  però ara anem de baixada per la pista fins a arribar als cotxes que hem deixat al pont.

Hem arribat satisfets i feliços; hem passat calor i aventures; hem conegut més un indret que desconeixíem alguns i ara toca retornar a la civilització, lluny dels càtars i dels maquis.

Pels entorns de Senterada

Després d'un dia radiant pels llacs de la Vall Fosca, hem baixat una mica més avall per fer un recorregut que no desmereix gens la sortida d'aquests dos dies que ens hem regalat entre tots plegats. El punt de trobada i inici ha estat a Senterada, poble ficat entre dues carreteres: la que porta a la Vall Fosca cap a la dreta i la que ens apropa a la Vall d'Aran passant per Pont de Suert a l'esquerra. Se’n pot dir un poble de carretera dels que sempre es recorda l'hotel que fa de divisor entre les dues rutes i és el seu racó més evident.

Malgrat això, Senterada també val una parada i és un mirador excels cap a la carena pirinenca només que us enfileu una mica. Això és el que hem fet en un dia calorós i sense un núvol.

Traspassat el Flamisell que ahir vam veure a pocs metres del seu naixement i ara corre amb força, comencem una pista asfaltada que deixem tot seguit per enfilar-nos per un corriol dret entre ombres fins a un petit collet on reprenem una altra pista més lleugera. Envoltats de bosc, agraïm l'ombra dels arbres i la frescor que donen els boixos, aquí encara no ocupats per la papallona blanca que fa estralls en altres contrades.

A mesura que anem prenent alçada se'ns va obrint un cercle de muntanyes cap al nord, on hi endevinem els estanys de Sallente, Gento, Tort, Cubieso i Castieso que tan bon record representen. 

Descansem un xic dalt d'un coll abans d'agafar la darrera pujada que ens porta al menhir de Casó. Una prada amb cavalls que ens miren amb curiositat, unes valls que davallen cap al sud, el cercle de la vall Fosca al nord, algun poblet perdut cap a l'oest (o és l'est?). I enmig de les bardisses, traient la punta des de segles eterns, el menhir de Casó. Antigament hi devia haver un panell amb l'explicació del lloc; però ara només en resta un pal per a que ens hi fixem una mica: No crec pas que hagin sigut aquests cavalls els que ho han espatllat... D'origen bretó, la paraula menhir vol dir pedra alta. Els menhirs s'utilitzaven per marcar els límits territorials d'un poble o per les cerimònies religioses funeràries.

La calor colla. Tots estem ja una mica colrats pel sol. Però així i tot ens fem la foto de grup de rigor amb els cavalls amatents darrere nostre que també volen el seu protagonisme fotogràfic.

Desfem el camí entre enraonies i xivarri i ens arribem al poble abandonat i enrunat de Puigcerver. Una casa es manté dempeus: gran i porxada, amb finestres noves i testos amb flors, de lluny una persona i uns gossos fermats; són l'únic testimoni visible i vivent. El poble deu fer temps que està abandonat. De fet, als ulls d'avui en dia, ens estranya una mica: és evident que hi arriba el llum, tot i que les torres elèctriques que hi ha a prop la deuen portar directe a Barcelona, és evident que hi ha aigua i la pista que hi arriba des de Senterada està asfaltada, amb algun sot, però s'hi circula bé. Ves a saber si, com a tants llocs, la gent en va marxar abans no arribés la carretera. Sembla que el 1553 eren uns 30 habitants i el 1831, 25. El 1900 en va tenir 26, però la baixada important es va produir el 1970 quan en quedaren tan sols 5 que anaren aguantant fins al 2005 quan començà el seu despoblament. Tal com es veu d'enrunat i malmès fa la sensació que faci molts més anys que està abandonat! En aquests moments, la presència d'artesans el pot revifar una mica, tal com constatem amb aquesta casa gran i arreglada.

Continuem baixant per la pista cap a Senterada exposats al sol i la xafogor que és més alta com més baixem. Les papallones xuclen les flors i van d'aquí cap allà sense estar-se gaire quietes. Un segon a badar i un dispar fotogràfic! En arribar al poble seguim el passeig ombrejat pel costat del Flamisell que s'ajunta, al final del passeig, amb el riu Bòssia, tots dos d'aigües fresques i que baixen amb força de les muntanyes cap a la plana. 

Per acabar la jornada i aquests dies de convivència fem un dinar de germanor a Salàs  de Pallars, conegut per ser el poble de les botigues antigues, avui tancades. Un dinar que ens reconforta a tots i ens dona la possibilitat de provar el postre per excel·lència del Pallars: el filiberto. Conten, diuen, diuen, que el nom li ve d'un gat. Sí, d'un gat! Diuen, diuen, que el senyor Francesc Rafel, cuiner i propietari d'un restaurant a Sort, va idear el postre fet amb iogurt i gelat, banyat amb un raig de grosella i li va posar el nom del gat. Tota una pensada que ha fet d'un postre senzill les delícies dels veïns del Pallars i dels forans.

Visques al filiberto!

Visques a la parella de vocals que han organitzat la sortida amb tant d'encert! I visques a tots els que hem pogut gaudir d'aquests dies!

Vall Fosca: la llum d'una vall

La vall Fosca rep aquest nom per ser una vall amb forts pendents de les muntanyes que l'envolten que propicien que la llum hi arribi tard i es pongui d'hora. Ho podreu comprovar si us quedeu a la mateixa vall  i veureu com el sol ix d'una banda que deixa l'altra en ombra i es pon per una altra vessant que deixa la primera ja en penombra. Aquest fet, no és excusa, però per resseguir els seus camins i, sobretot, per enlairar-se cap a les muntanyes per seguir els seus mil i un itineraris. 

Això és el que hem fet aquests dies de calor a les valls del sud. Cal voltar una mica, però pels seus pobles, recórrer els carrers costeruts d'Espui o els de Cabdella, aquella església romànica que la gent que no hi ha anat mai coneix pel servei meteorològic de la TV3. Perdre's una mica pels seus carrerons, per la tranquil·litat que s'hi respira, per les escadusseres converses amb els veïns que veuen gent "turista" i "barcelonina" en general, una mica astorats per la seva fal·lera de caminar; converses amb les us adoneu de com són de diferents aquests mons de la Catalunya rural i de la gran capital.

Cal visitar, si podeu, el Museu Hidroelèctric de Cabdella per entendre la industrialització d'aquest país. La gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de metres cúbics, va permetre que a finals de segle XIX Emili Riu, periodista i polític de Sort, projectés la utilització d’aquest recurs i es construís la central hidroelèctrica de Cabdella: carreteres d’accés, funiculars, carrilets, canalitzacions d’estanys, campaments per a treballadors..., van permetre en un temps rècord, tot just dos anys, posar en marxa la primera gran central hidroelèctrica de Catalunya.

En el primer terç del segle XX l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya va construir-hi tres centrals hidroelèctriques: la Central hidroelèctrica de Cabdella, inaugurada el gener de 1914; la Central hidroelèctrica de Molinos, posada en funcionament el 1919;  la Central hidroelèctrica de la Plana de Mont-ros, que inicià la seva producció de forma provisional el 1937. La Sociedad Productora de Fuerzas Motrices construí entre 1918 i 1920 la central Hidràulica de la Pobla de Segur en aquesta localitat, alimentada per l'aigua derivada per la presa de Senterada. En els anys vuitanta del segle XX FECSA va construir la central hidroelèctrica reversible de Sallente-Estany Gento a la capçalera de la vall. 

A l'Estany Gento ens dirigim un dia assolellat del mes de juliol, amb l'objectiu de conèixer alguns dels llacs que formen part de la conca hidràulica de la vall. L’estany de Sallente passa moltes vegades desapercebut per ser el lloc on es deixa el vehicle i s'agafa la cistella que ens pujarà fins al Gento És un embassament que pertany al riu Flamisell que anirem trobant aquests dies durant la nostra descoberta d'aquests paratges. És un embassament que recull l'aigua provinent del pantà dels Llacs de Cabdella i, per tant, de l'estany Gento i dels vint-i-sis llacs glacials interconnectats que hi ha a la capçalera del riu. 

La cistella ens ajuda a salvar el primer desnivell important de la ruta. L'estany Gento és d'origen glacial i es troba a 2.141 metres d'altitud, a la capçalera del Flamisell. El nom Gento ve de l'occità i del català antic:  gent, genta, 'gentil, bonic', amb la forma acabada en -o del precatalà pallarès.

Allà iniciem la ruta, just quan encara el sol ens deixa fer la primera pujada a l'ombra. El caminoi, estret i rocós i que ens obliga a anar en filera, va prenent alçada fins a arribar a un encreuament de camins quan aconseguim ja les vies del trenet —via verda avui en dia, com tants d'altres vies sense tren— que distribueixen els excursionistes que volen anar cap al Colomina o cap al Tort. Nosaltres optem pels llacs de l'esquerra, cap al Tort, el Mariolo, el Cubieso i el Castieso (aquests dos  últims noms difícils de recordar si no fem alguna associació que ens ajudi, com cub o cast!).

L'Estany Tort ja ens indica amb el seu nom la seva forma.  Situat a una altitud de 2.293 metres, entre muntanyes de roques, destaca per la blavor de les seves aigües. El seguim primer tot caminant entre les vies de l'antic carrilet i ens va apareixent i desapareixent entre rocam i prats verds. La temperatura del mes de juliol, i d'un dia clar, ha fet que ens traiem part dels pantalons, ens empastifem de cremes i ens fiquem un barret per a protegir-nos del sol. La grandiositat del paisatge ens fa tirar endavant.

Abans de travessar el tram de terra que separa l'estany Tort de l'estany de Mariolo, ens ajacem una mica per descansar i fer un primer mos per reprendre forces. L'esforç s'ho val i els fotògrafs de la colla agraeixen la parada per poder esplaiar-se fent fotografies del paisatge i de la gent del grup, encara que, potser, algunes d'elles es perdran aquesta nit amb l'afany de retenir-ho i enviar-ho tot de seguida. Qui no és pacient, té les de perdre! I el greu que sabrà a tothom, després!

Ens trobem aviat amb l'Estany Na riolo (segons els mapes cartogràfics oficials, o Estany de Mariolo, segons altres fonts) que anem veient mentre el camí es va enfilant. És un estany més modest en la seva llargària, una llenca de terra el separa del Tort, però no està exempt d'encant. Les flors ens van saludant pel camí en un festival de colors: marcòlics, lliris, matafocs ufanosos, la petita flor blanca de minuàrtia, l'estranya pota de gat o sanguinària, orquídies, com la nigritel·la negra, la regalèssia de muntanya, la petita farigola de muntanya que passa desapercebuda pels que coneixen la farigola més mediterrània de mates més altes i oloroses, i que aquí forma unes gespes rosades fins i tot entre els ferros del carrilet; els petits ramells blancs de la saxífraga, l'anemone alpina i el neret rosat que ens acompanya tot el camí, verd i ben florit. Tot un jardí ufanós en aquesta època.

El camí planeja fins a arribar a l’Estany de Cubieso, envoltat de tota una serralada pedregosa, les Pales de Cubieso al nord i el Pic de Tort al sud-est. I seguim remuntant fins el nostre objectiu final: l'Estany de Castieso a 2.369 metres d'altitud. Una prada amb l'aigua de l'estany i el rocam de la muntanya que li fa de capçalera on és bo de reposar una bona estona. Els núvols juguen amb el pedruscall, l'aire és fresc i, alguns de la colla, es comencen a vestir amb camises, bruses i anoracs, no fos cas que agaféssim un constipat!

Després d'aquest breu descans, cal desfer el camí i anar de tornada, amb la satisfacció a la cara i amb la joia d'una fita acomplerta en un dia ben lluminós. Travessem un petit riuet fent equilibris per sobre les pedres i esperant —que juganers que som!— que algú es mulli més del que cal. Per sort, tots estem en plena forma i podem seguir el camí sense problemes.

Fem un dinar frugal a la presa de l'Estany Tort, arrecerats a la seva paret. la meitat de la colla s'animen per fer una marrada fins a l’Estany de Colomina i el seu refugi i marxen rabent; els altres, amb més tranquil·litat, iniciem la davallada pel camí que es torna a l'estany Gento. La llum de tarda canvia el paisatge i els núvols grisos van ocupant tot el cel com senyors que dominen les altures. Prenem un refresc al bar i esperem la cistella que ens ha pujat, no sense adonar-nos que les seves hores no són les mateixes que hi ha marcades al bitllet que ens han vengut "en línia". De totes maneres, encara que mitja hora més tard del previst (quedant-nos aquell regust de boca que ens fa pensar que tots haguérem pogut arribar-nos fins al refugi de Colomina, ves què hi farem!), baixem contents i agafem cotxes fins a arribar als nostres hotels i a esperar l'hora del sopar amb un merescut descans.

Aquesta sortida, per alguns, ha significat un recordar temps passats, un retornar als llacs i a les muntanyes de joventut; per a altres un nou coneixement de la natura i la geografia de casa nostra. Molt bona idea de qui ha organitzat amb il·lusió i esforç aquesta sortida que esperem que es repeteixi el pròxim any! Abans, però, demà, farem una nova ruta per camins de Senterada.