Mongòlia: el desert

Mongòlia és un país que està lluny, molt lluny, tot i que quan hi ets el sents molt a prop. País molt gran en extensió, per força té grans contrastos, des de les planes desèrtiques fins a la verda estepa i les muntanyes que s'endevinen cap al nord. No es pot copsar tot en un sol viatge, cal fer-ne i gaudir-ne un tast, cal assaborir-ho amb calma, mirant i observant el paisatge canviant, la gent, la forma de vida que va deixant de ser i la que perdura encara; somriure a l'hospitalitat, emocionar-se amb els primers camells i iacs que es troben pel camí... En fi, badar una mica sense pressa. I cal badar amb els cinc sentits: Mongòlia és un país que als occidentals ens arriba poca cosa, molt poca fora d'unes anècdotes d'imperi mongol desdibuixades.

Però Mongòlia és quelcom més. Pressionada geogràficament entre la immensa Xina i la gran Rússia al llarg de molts segles, ha hagut de subsistir i resistir, encara que ella mateixa ha estat el major imperi i més extens de la història. Facilitadora de grans invents per a la humanitat —el passaport, el bescanvi en diners, el segells i timbres oficials, els informes de pas...— ha conservat la seva vida nòmada ancestral. La societat mongola es resisteix a estancar-se en un lloc, busca espais oberts en els que l'horitzó es perd en la llunyania. "El país de l'etern cel blau", que vol dir alguna cosa més que cel blau i grans extensions. Vol dir també, grans conquestes fins als confins del món conegut, vol dir hores de sol encara que, fins i tot el desert, s'ompli de nuvolades negres i tamborinades amb trons i llamps. Un dels territoris més grans en extensió i menys densament poblats.

Entre la Xina i Rússia; entre l'alfabet ciríl·lic predominant, i la incursió de l'alfabet llatí de les grans marques dels supermercats; entre la capital més freda del món a les temperatures caloroses del desert;   entre el comunisme i el budisme tibetà; entre el nomadisme i la ciutat moderna; entre el desert roig i l'estepa verda. Això sí, tant el desert com l'estepa, amb infinitat de camins i "carreteres" polsoses, amb esvorancs salvables gràcies a la perícia d'uns conductors que han deixat els cavalls per agafar els "lands cruisers"!

—I el menjar?

—Menjar? Ah! pregunteu per la carn!

Amb tots aquests elements hem començat un petit viatge per la zona central i sud del país. Els conductors professionals del tot ens han suavitzat tant com han pogut els salts i la pols dels camins. La cuinera, la Tuya, i els seus ajudants ens han fet les delícies de la carn, la pasta i l'arròs blanc (i el cafè en una cafetera italiana!), el guia, en Bagui (no sé si escrit així), ens ha fet viure un gran amor pel seu país; l'antropòleg, el Francesc Bailón, un pou de sapiència i el grup de nou persones viatgeres que ens hem trobat, totes plenes de respecte cap als altres, un grup tranquil, curiós per saber i agraït. És molt fàcil viatjar així!

La capital, Ulaanbaatar, Ulanbatar, Ulan Batar, Ulanbator,—"l'heroi roig"— depèn de l'idioma, vol ser una capital moderna, amb edificis de "l'skyline", amb una espècie d'hotel "Vela" sense ser l'hotel de Barcelona, amb una gran presència: Genguis Khan. I una presència més dubtosa: Marco Polo. La gran plaça de Sükhbbaatar els agermana a tots dos. Al costat de Genguis Khan, no cal oblidar Ögedei Khan i Kublai Khan, els continuadors de l'imperi mongol. No molt lluny de la plaça, el monestir de Ganden (Gandan Khiid) és un dels pocs temples budistes que va sobreviure a les purgues religioses de 1937; amb el seu buda daurat de 25 metres d'alçària, és un dels més importants de Mongòlia. El Museu d'Història Natural conté les petjades dels dinosaures que van habitar la zona fa milions i milions d'anys, molts d'ells provinents del desert on s'han trobat petjades, ous i fòssils; una de les millors col·leccions per entendre que fa bilions d'anys que existeix el nostre planeta. Tant de bo no l'acabem de fer malbé.

I un cop situats en aquest vast país, iniciem la ruta cap al desert del Gobi. Cal tenir en compte que al desert, a tots els deserts, hi ha vida. Tenint present això podrem entendre més la seva geologia, la seva vegetació, la seva fauna i la seva població humana. Animals que es reuneixen en un mateix abeurador per a degustar l'aigua: les cabres les primeres; després arriben els cavalls en fila índia i s'hi fan lloc a cop de morro; mentrestant, els camells, pacients, esperen un al costat de l'altre, amb el cap aixecat, sempre com si miressin lluny amb orgull. A poc a poc, a pas de camell en podríem dir, es fan un forat abans que arribin les vaques. Brins d'herba i plantes que s'arrapen a terra, amb flors petites per on s'hi passegen escarabats verds i sargantanes fugisseres; cada bri d'herba el doble d'esforç que el que està a les zones humides. I les pedres, les roques, el sòl, que també ens parlen, de colors, de minerals i d'espurneig de vida.

Bagaa Gazriin Chuluu és una espectacular àrea de granit rodejada de planures i situada a 1.768 metres sobre el nivell del mar. Una parada per dinar sota el tendal que conformen dos dels cotxes que portem, en un invent (no sabem si original mongol) que ens permet restar una bona estona a l'ombra i encetar el cafè limitat i acabat de fer de la cafetera de sempre. Un monestir abandonat entre roques, unes quantes fites de pedra dalt del penya-segat, uns ovo de pregaries, un canyó que amaga coves com la de Jargalantyn de divuit metres de llarg i un petit forat en una roca, obertura del pou d'aigua anomenat Nüdnii rashaan, amb una aigua beneficiosa pels cecs i les persones amb malalties oculars. Més enllà, Ger kahd amb els petròglifs de l'edat del bronze. Petròglifs amb gravats de cérvols, cavalls, iacs, figures humanes... que estan esperant el reconeixement com a material històric, cultural i inventariable de la humanitat.

La primera nit en un campament nòmada. El ger. La cabana dels nòmades. Acollidora, sorprenent, amb els llits al voltant d'una estufa per les nits gelades de l'hivern, amb la instal·lació matussera de l'electricitat que, malgrat les poques eines a l'abast, funciona! Una experiència inoblidable. I més si tenim en compte la instal·lació precària, però agraïda, d'un "water closed" que et fa caminar uns quants metres lluny de la tenda, amb paper mongol i fossa sèptica! I un sistema de tancada genial!

Travessant camins polsosos, fent juguesques de carreres pel terreny per part dels nostres experimentats jeeps, deixant que el negre, el "creativo", vagi una mica a la seva bola, arribem a Tsagaan Suvarga, zona d'espadats de roques multicolors, que es troba a Ulziit Soum, a la província de Dundgovi. Durant milions d'anys, el vent ha anat erosionant les roques i ha format aquestes estructures, algunes fantasmagòriques. Un recorregut a peu i una baixada sinuosa pel congost per anar copsant de prop la majestuositat de les pedres i d'aquest terreny àrid on hi broten algunes plantes escadusseres. Del Uul és una zona per poder admirar els dibuixos rupestres espectaculars quan el sol va a la posta.

La primera nit en un campament turístic. Semblant a un càmping amb ger o iurta o cabanes mongols. Unes instal·lacions amb uns mínims-màxims de comoditat.

Canviant totalment de paisatge, entrem al Parc Nacional Saikhan Gurvan. Sembla que Mongòlia també va ser l'inventor dels parcs nacionals i un dels primers estats a posar-los en marxa per salvaguardar la natura. Aquí hi trobem la vall de Yolyn Am i on fem una caminada a traves de les gorgues de la muntanya Züun Saikahn, entre parets rocoses de més de 200 metres d'alçada. El camí ens porta fins a llocs on no hi penetra el sol, formant congestes de neu glaçada, les "neveres" que en diuen. Sembla ser que les tropes militars russes van fer servir aquests llocs per congelar i conservar la carn des de la tardor a l'estiu.

A poc a poc ens anem endinsant en el desert de Gobi, una gran extensió desèrtica situada entre el nord de Xina i el sud de Mongòlia, amb extenses planures on gaudeixen conduint els nostres cotxes i una zona de dunes que li fa de muralla. Aquí, tenim l'oportunitat de fer una passejada en camell i de pujar a les dunes de sorra fina que t'entra per tots els porus. Alguns més alts, d'altres més modestos, però tots amb la il·lusió de veure què hi ha a l'altra costat: doncs, una extensió de sorra, amb els seus clarobscurs, gaudi dels dos fotògrafs del grup i dels que manegen mòbils; gaudi també del turisme coreà ("p...coreanos") que es llancen des de dalt del cim de sorra amb un trineu, talment baixessin per una muntanya nevada com si fos la Jungfrau. El sol va minvant, els clars i foscos van canviant d'orientació, les ombres s'allargassen, els peus nus entren en contacte amb l'arena i descansen després de l'àrdua pujada. Tot ens recorda que som al desert.

I altra cop al campament nòmada, on sembla que hi ha el no-res. Enllà, la caseta amb xemenèia —amb trona o amb un simple forat al terra—presencia d'humana espècie.

L'endemà visitem l'únic bosc del desert format per arbusts de "saxaúl", uns arbrets que no s'aixequen més de cinc pams de terra. I arribem als "Flamming Clifts", uns espadats vermellosos que canvien de color segons els toca el sol, des de fa més de 70 milions d'anys. Una bona passejada fins al final per anar observant els canvis de color sota la mirada atenta d'una caravana de camells per la ruta de la seda, amb el seu capitost al davant, assenyalant un horitzó negre de núvols i pluja, allà, cap als confins on sembla que s'acabi el cel. Les roques, amb l'erosió, prenen diferents formes: no sé si han estat batejades, però jo hi veig els peus i potes d'un camell, uns bolets, la cara d'un camell, els merlets d'un castell i fins i tot alguna bruixa. Al matí, amb el sol de l'alba, cal tornar-hi. La lluminositat és diferent i el paratge magnífic. Les ombres conviden a fer fotografies artístiques i de grup.

Fem ja la darrera jornada pel desert; comencen a insinuar-se les prades verdes de l'estepa encara amb una herba ben afermada al terra i amb una olor d'artemisa ben potent. La ultima visita la fem al monestir de Ongii situat als peus de la muntanya Saiskhan Ovoo. Va ser en el seus dies un dels monestirs més importants de Mongòlia amb més de mil monjos. Fundat el 1660 amb disset temples al nord del riu i onze temples més al sud. Tot plegat fou destruït per les purgues comunistes per Khorloogiin Choibalsan el lider del partit comunista de Mongòlia, entre el 1937 i el 1939. Més de dos-cents lames foren assassinats, d'altres foren empresonats o reclutats per a l'exercit comunista. Avui, un sol monjo resa les oracions, mentre els turistes com nosaltres i alemanys, fan la roda d'esquerra a dreta tot ullant pel forat de càmeres i mòbils.

Descansem al campament turístic en una tarda calorosa. Demà entrarem a la verda estepa. A tots ens ha agradat el desert, ens ha ofert sentiments que no podem desenvolupar al nostre entorn immediat, però, secretament, sense dir-nos-ho, hem enyorat una mica els espais verds i la muntanya. Continuarem veient, però, el cel blau i les postes vermelloses.