Mongòlia: l'estepa verda

El cel encara és etern, encara és blau. A poc a poc anem coneixent millor aquest país que no té un sol imperi, ans sabem que hi ha hagut imperis abans dels mongols, quasi quasi el darrer.

Primer els noms ens atabalen una mica —els xiongnu, els sienpei, els rouran, els Kanat turcs, els uigurs (que nosaltres, destralers com som, anomenem iogurts), la dinastia Liao... i el que, d'antuvi, coneixíem tots: l'imperi mongol; sense comptar els xinesos i els russos; els russos i els xinesos, fins a la independència de Mongòlia com a Estat el 1989. Un país nou, jove se'n diu. Un país més vell que el nostre. Quan ells conquerien mig món, nosaltres començàvem a anar per la Mediterrània.

 I els huns? Eren ja un imperi de Mongòlia o una part dels xiongnu que es va desplaçar fins a les estepes russes i més cap a l'oest per crear l'imperi dels huns? Gran disquisició aquests dies entre l'antropòleg i els guies museístics que ens han explicat la història. Nosaltres, els més aficionats, ho hem viscut com un repte científic i d'investigació.

L'estepa és un territori ample, immens. Amb quatre gers distribuïts per aquí i per allà; unes taques blanques que destaquen sobre tots els colors del verd. Deixem de veure camells i ens comencen a emocionar amb els iacs, aquests animals peluts i pesants, semblants a vaques negroses que fan llet i formatge. Els cavalls si que continuen estant presents i els ramats de cabres, els bens i alguna àliga que volteja per sobre els caps.

Els primers turons muntanyosos amb pins d'un verd fosc sobre el verd clar lluent. I flors! Moltes flors! L'artemisa que es despista de primer, amb una fragància qu e no acabem de localitzar fins que pensem en aquelles fregues que ens feien quan érem petits i estàvem malalts. Les campanetes liloses, l'àster o setembre amb aquells botó groc que destaca sobre els pètals liles, la farigola que treu el seu aroma quan la mous, el cardet blau lluent, l'escabiosa tant comú als nostres prats, els fadrins, la serràtula tintòria originària del país, la sàlvia de Jerusalem, que sembla ben bé un canelobre jueu, l es petites flors grogues i les que creixen entre espines. I per damunt de totes, aquella que ens ha deixat meravellats, de tant escadussera i protegida com la tenim als Pirineus: l'edelweiss, la flor de neu! Per tot arreu! Els pètals blancs i sedosos com nevats, una mica brillants, per sobre el verd dels prats. L'alegria de veure-la tan extensa i tan gemada ha estat un regal per a tothom!

Però, tornem a la nostra història, a la història després dels dinosaures. A la història de noms i personatges, naturalment amb el Genguis Khan anant al davant, amb la seva família al darrera, els fills, la dona, les amistançades, els nets... Noms com Txagatai, Ogodei Khan, Batu Khan, Tului... i d'altres que anem descobrint a poc a poc. Campanyes militars, revoltes, conquestes. Ho podeu anat estudiant als fantàstics museus que tenen: el museu Genguis Khan de la capital i als que hi ha dispersos per la regió, tots molt ben documentats i assequibles, en edificis moderns i amplis.

No cal que entrem en detalls històrics; no és la intenció d'aquest blog de fer classes magistrals. Avui en dia, tenim eines al nostre abast per a saber, comprendre i aprofundir. És clar que si hi sou, millor que millor!

La nostra entrada a l'estepa la fem per la Vall d'Orkhon, un paratge de catifa verda, travessada per les pistes polsoses. És difícil d'entendre com es poden orientar els conductors per anar d'un lloc a un altre. Els "cruisers" segueixen jugant a agafar pistes paral·leles i "el creativo" continua pel seu propi camí. També és difícil saber fins on resisteixen els cotxes "ordinaris" sense punxar rodes o quedar atrapats en algun clot del camí, però veus que tots funcionen i no n'hi ha gaires d'espatllats. 

Comencem a veure aigua de rius i riuets. Cada vegada es van veient més gers escampats pel pla i arrecerats a prop del turons, el que és el lloc triat per passar l'estiu mentre els ramats s'atipen. Passem per la vall de Uurtiin Tokhoi, o "vall dels morts", ja que després de la matança de monjos budistes per l'exercit soviètic, el riu Orkhon es va tenyir de vermell per la sang dels cadàvers. També és una regió amb riquesa de restes prehistòrics tal com ens demostra el cementiri de Temeen Chuluu Bonkhan, de l'edat del bronze.

Avui passarem la nit en una família nòmada, en un lloc paradisíac. Una petita excursió en cavall, lentament al pas, fins la cascada d'Ulaan Tsutgalau, un doll d'aigua. Les que arribem abans que els cavalls —amb cavalls mecànics— encara podem veure les fotos que es fa una núvia vestida de blanc com a les nostres latituds, que tots estem globalitzats. La llum de la tarda es reflexa sobre el caient de l'aigua i el riu que es forma en el seu dessota. La clama i el silenci ens fan combregar amb la natura. En tornar, la pastora cuida els iacs i el pastor en motocicleta moderna acondueix el ramat.

Travessem prats florits que ens fan pensar en el Pirineu i necessitem passejar entre les flors gemades i la sorprenent flor de neu.

Arribem a Tsetserleg, una ciutat gran de cases baixes i teulats de colors. Cada casa amb un tancat de fusta; a l'interior del tancat la caseta i el ger, segurament per allò de recordar que els mongols són nòmades tot i optar ja, molts d'ells, pel sedentarisme. És allò que aquí en diríem la caseta i l'hortet. Visitem el monestir de Golden Zun tot pujant un grapat d'escales. Darrera una muntanya pedregosa que el nostre corredor matinal diu que no pujarà tot i haver-hi dibuixos i mandales pintats a les roques. L'endemà, el monestir Zayiin Gegeemi Süm al que entrem per fer la volta cap a l'esquerra escoltant amb respecte els oficis i el cantar dels monjos budistes. Després ens desplacem fins a la roca Taikar, un pedrot enorme enmig d'una planura: com hi ha anat a parar? Un lloc turístic i de reclam per als mongols el dia de festa. D'on ha sortit aquesta roca? D'uns amants incompresos per l'enveja d'un malèvol capitost que perseguia la noia? D'una pedrada que un famós heroi va llançar contra la serp que es menjava persones i la va deixar petrificada? Podeu cercar la llegenda i veure quina us fa més el pes.

Avui ens torna a esperar una família nòmada que ens rep amb tota la seva hospitalitat. Fan mans i mànigues per a que estiguem còmodes (fins i tot han demanat més llits que no tenien per poder atendre'ns!). Cal entrar al ger amb el peu dret i anar cap a l'esquerra (sobretot, penseu en ajupir el cap a l'entrada d'aquestes portes baixes, si no us voleu donar un cop darrere l'altra, a la closca i acabar amb uns quants bonys, petits eh!, però fa mal). Ens asseiem al voltant de la taula parada amb tassons amb els que ens serviran el te amb llet i uns safata curulla fins dalt de iogurt sec i a sota la carn posada a assecar. Els mongols consumeixen forces productes làctics fets de la llet de vaques, ovelles, cabres i iacs: formatge que posen a assecar, iogurts deliciosos, nata i llet acabada de munyir tal com feien els nostres pagesos d'abans de la mecanització: eixarrancats en un tamboret, estirant les mamelles i omplin un cubell.

Els mongols mengen pràcticament productes carnis: bou, vedella, be, iac, camell, cabra i carn de caça que fan bullir en unes grans olles. El suc d'aquest bullit serveix per fer les sopes, amarades del greix de la carn o be cuinen l'animal sencer farcit de patates, pastanaga, ceba, pedres calentes que queden negres amb el foc i la carn de la bèstia feta trossos. Donant voltes sobre el foc o amb una torxa de gas de les que serveixen per soldar metalls, van cuinant la carn. Quan està cuit, s'obre la panxa i es va servint la carn amb les verdures i es beu el brou resultant, ben amarat de carn.

La cerimònia de la benvinguda ens atrapa a tots. T'ofereixen una ampolleta de rape que has d'agafar amb les dues mans, olorar una mica i passar-la amb la mà dreta. També va passant la safata de formatge i el iogurt, mentre vas fent petits glops de te de llet salada. 

La família està contenta de rebre visitants i els nens i nenes gaudeixen d'uns quants occidentals que juguen amb ells amb la pilota i a saltar a corda amb aquella cançoneta que sabíem de "si la barqueta es tomba, nena no tinguis por...". No saben pas què diem i nosaltres poc ni gens els entenem, però parlem un mateix llenguatge de gestos i de riures i de goig i de plaer; ja n'hi ha prou per entendre'ns.

I, ens toca fer una mica de nòmades. Ai, pels budes: estan desmuntant la tenda que haurem de tornar a muntar i... dormir-hi després! Tot són teles i mantes sobreposades; tot són pals per encaixar. I l'estructura ha d'aguantar, com a mínim una nit. Alguns s'hi posen de ple, d'altres ho fotografiem per a la posteritat, no sigui que ens quedem sense ger. Sort dels homes del país, que hi tenen la mà trencada. Tot torna al seu lloc. I els que hi hem dormit dins confirmem que no ens va caure ni una gota de la tempesta que va fer, sortosament en acabar de muntar-la!

El cel es va tenyir de dol, negre com la nit fosca, l'aiguat va ser descomunal. JA feia una estona que es veia venir la pluja, una cortina espessa d'aigua, impenetrable, que avançava pel turonet del davant. Un xàfec d'estiu que va durar una estona. Sort que teníem el Chinggis —vodka nacional en honor de Genguis Khan, com no podria ser un altre— que ens ha acompanyat algunes nits de xerrameca. En parar de ploure el paisatge era totalment diferent: un llac on hi havia terra, un riu on hi havia la vall, a tocar de gers. Un cel ataronjat, d'un vermell granat, d'un foc encès. La desaparició total del blau i del gris. Darrera nostre el negre dels núvols que van marxant amb l'arc de Sant Martí ben retallat. Un espectacle de natura viva.

Ens acomiadem de la família amb agraïment, deixant els nens petits jugant i els més grandets fent de pastors a cavall. Segur que allà on siguem cadascú de nosaltres, de tant en tant, en tindrem un bon record.

 I ens disposem a assistir a la festa del NAADAM. Però, ho deixarem per un monogràfic a part, que cal assaborir a poc a poc, l'escrit, les fotografies i la FESTA. I no us preocupeu, no, no hem deixat pas la història! Hi tornarem!