Nadal a Montserrat: 60 Nadals!

60 Nadals a Montserrat! El que va començar en una anada a la Missa del Gall l'any 1961, ha arribat, de moment, als 60 Nadals. De fet, en fa 63 d'això, però, hi han hagut tres anys que han desequilibrat el comptes, per diferents causes: el 1962, el 2010 i el 2014. O sigui, que si pensem que jo tenia 7 anys i estem al 2024 quan ja n'he fet 70, restant-ne tres, en surten 60!

Han canviat les coses de llavors ençà. A la família i a Montserrat. Vam començar a pujar la meva mare, que no es volia quedar per Nadal a casa amb una gran melancolia, sobretot per la mort del meu pare; el meu germà que devia tenir llavors uns cinc anys i mig i jo de set anys ( ja en feia tres de la mort del papa). Tota la gran família que hem sigut sempre. Els avis per part de la mare ja no hi eren, els avis per part del pare com si no hi fossin, els germans de la meva mare pràcticament desapareguts. I el nucli érem tres. Quina gran tristesa que he arrossegat sempre! Quan veig aquestes famílies, que et fan creure que són moltes, anant d'una casa a l'altra, reunint-se al voltant d'una taula, que sembla que totes les trobades es fan al voltant d'una taula, uns cap a casa d'aquells, aquells a casa dels altres..., bé, no parlem d'això, que és un altre tema i ara, potser ja no les necessito aquestes trobades, que crec que em farien plorar més que riure..

Anys més tard, el meu germà, quan va tenir parella, va deixar de pujar. I gràcies als sermons de l'església, que el va fer apostatar, ja no ha posat més els peus a Montserrat, amb el disgust que va tenir la mama; bé, disgust potser no és la paraula, més aviat una tristesa més fonda encara.

I vam continuar ella i jo fins que el 2010, ja amb una baixada forta de la salut, vaig haver d'anul·lar la pujada, però encara vaig reservar pel 2011, que, després de pensar-m'ho molt, vaig pujar jo sola, en honor a la mare que havia mort. Al 2014 vaig tenir una petita crisi o una petita rebeldía, segons com es vegi, però des del 2015 que continuo pujant, jo sola, per fer "el meu Nadal", el Nadal que ningú entén (sola hi vas?, exclamen; deus anar amb tota la família, oi!, creuen) Sí, pujo amb tota la família que m'acompanya, no en deixo ni un a baix; són els meus fantasmes estimats, meus i de ningú més! I m'agrada estar amb totes i tots els ancestres, que ja no pujarà cap descendent després de mi.

A les cel·les, al segon pis, com gairebé sempre. Hi hem passat fred i, majoritàriament calor; ha estat la nostra casa uns dies l'any, veient la muntanya al davant i els arbres frondosos de la plaça. Veient la pluja, la boira, la neu i el sol i els grups d'estrangers que arriben ben d'hora, aixequen els caps amb les explicacions dels guies que els porten i marxen després de fer alguna breu passejada.

Ja fa temps que no hi ha les pageses a la plaça, que ara estan a mig camí d'arribar.

Veníem amb el Julià que anàvem a buscar a Barcelona i després amb el tren des de Plaça Espanya fins el Baixador de Monistrol i "l'areo", ara ja aeri; i finalment amb el cotxe fins dalt les cel·les per descarregar i anar-lo a aparcar carretera avall. Ara el deixo a l'aparcament de baix i pujo amb el cremallera, arrossegant la maleta que cada cop costa més, fins que hagi de tornar a pujar amb cotxe, que no faltarà gaire per fer-ho!

A recepció hi havia un home que ens feia molt de respecte al meu germà i a mi; sempre seriós, que revisava si havíem agafat alguna cullereta! Revisaven les cel·les abans de pagar i et deien si ho trobaven tot bé. Després hi ha hagut aquell noiet que també es va fer gran i que, les darreres vegades tenia el cabell blanc —quants anys, oi, noi!; ens coneixia pel cognom Fornaguera, que sempre ha fet molta gràcia a tothom!—. Ara, les claus, aquest any targeta com els grans hotels, es van a buscar a la recepció de l'hotel, i ja no els fa gràcia el tema Fornaguera, que el Comas és més "normal".

I els dinars. No fa pas tants anys no hi havia botiga oberta aquests dies a Montserrat. Deu fer uns tres o quatre anys com a màxim que n'hi ha i això em permet comprar i dinar a la cel·la alguns dies. Amb la mama, portàvem alguna cosa pels sopars, alguna cosa que no s'hagués de cuinar i dinàvem al Self Service de la plaça de baix. Una truita de patates no gaire comestible i uns talls d'albergínia que a mi em semblaven d'allò més bons o croquetes o pollastre, que era tota l'oferta que tenien. I el dinar de Nadal a l'Abat Cisneros.

També ha canviat el dinar de Nadal. Arribaves i reservaves sense més complicacions: escudella, carn d'olla, capó, amanida de escarola i api, torrons i neules i, per suposat, xampany! Ara has de reservar per Internet, però no et deixa i has de trucar quatre vegades, com jo aquest any, que més que demanar, s'ha de pidolar una reserva en honor a la celebració dels 60 Nadals, vés si als 60N no podré dinar. L'any passat amb uns entremesos variats on hi havia una cassoleta petita, petita, amb una mica de brou i un galet, 1!, gran, això sí; la carn d'olla i s'ha acabat. Encara, aquest any he pogut canviar els entremesos per l'escudella de veritat —no havia vist mai uns galets tant grans, m'ha dit la noia que servia sense canviar del castellà—. I la carn d'olla i un pastís de xocolata que he canviat per un sorbet de llimona. Però, encara et donen un parell de torrons i una, 1! neula.

I encara veus colles de gent omplin les taules, però cap nen ni cap nena s'enfila a la cadira per dir el verset de Nadal.

Però Montserrat i Nadal no és només la taula parada. És la muntanya també. És l'anada als Degotalls del dia de Nadal i la caminada fins la Creu dels Escolans per Sant Esteve, on m'agrada tant estar-m`hi una estona i en algun dia ben clar veure fins i tot el mar. És l'anada a La Cova o a Sant Miquel, a les ermites d'un costat i l'altre o a Sant Jeroni, Santa Cecília, Collbató per les bateries, o la Cova de Fra Garí... O la pujada a peu o la baixada pel camí de l'Àngel que crec que ja no podré tornar a fer. O descobrir nous corriols per la Pedra dels Ocellets i baixar les escales del Pas del Francès que, segurament no podré tornar a baixar, i arribar al monestir amb les cames tremolant. Venen anys de repòs ara!

Montserrat és la Nit de Nadal: amb les vespres i el concert dels escolans, la vetlla amb els cants ja sabuts de memòria, i les hores, fa anys, guardant lloc als bancs de l'església, sense sopar; guardant lloc al Sierra que pujava més tard, o als tiets que van pujar uns anys, en Jordi i la Júlia, que ells havien de ben sopar, assajant amb aquell monjo que dirigeix els cants amb una fe a prova de tot. I jo, esperant que no se'm posi un cap gaire alt al davant. Aquest any, he vist una senyora que no parava de mirar-se uns quants nens i nenes que estaven asseguts a les escales d'una capella i, quan no els mirava a ells, mirava la pantalla de TV interna que hi ha col·locada perquè els de més lluny puguin seguir bé. I tenia l'altar al davant! En acabar surten els mòbils de totes les butxaques amb un desfici que no hi era abans, quan, tant els que es coneixien com els que no, es desitjaven Bon Nadal en persona, sense whatsapps!

I encara em queda recordar els passejos que faig a la nit, màquina de fotos i trípode, per veure els llums dels pobles de la plana, les "llumetes" que en dic, que cada vegada en són més, tota una lluminària, i fer pràctiques de fotos nocturnes, amb les ràfegues dels cotxes i la lluna, alguns anys, sobre els troncs dels arbres despullats.

Caram, he fet un bon repàs del Nadal a Montserrat i segur que m'he deixat coses. Però, cada any en recordo alguna més tot mirant la muntanya que m'acull aquests dies i on em sento com a casa. Què faria jo per Nadal sense Montserrat?

Doncs, Núria, anirem pels 61, fins que el cos o la ment diguin prou. Fins que ja no puguem arribar, que tampoc queden tants anys, que 60 ja no els tinc per davant.

I aquest any del Mil·lenari de Montserrat, m´hi estaré uns dies més!

Família tota que m'heu acompanyat sempre en el més fons de mi mateixa: Bon a Nadal a tots! I fins l'any que ve, si podem, amb la mateixa alegria, la mateixa fe i la mateixa il·lusió! Que no se'ns acabin els ànims!