0h!, quan el vespre, quan el riu o bé
aquest còdol o clam pel cim rodola,
plany, i en el crit a penes em sosté,
a penes arbre al mig de l'huracà,
violent, oh!, tan sola t, tan sola
tu, mentre cride, mentre cerque en va,
mentre en el meu endins el món s'assola.
Estellés és la veu del poble dels Països Catalans. Assumí el seu poble i es féu veu d'un poble que lluita per la llibertat i per una nació alta, lluminosa i oberta a tothom. Des de Xàtiva a Maó, des de Salses a Guardamar. Gràcies Estellés per preservar la nostra dignitat. Caminarem amb tu recitant els teus poemes que farem nostres.
En el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, el cicle
“Caminant amb Lletres”, ha volgut fer també la seva petita aportació. Hem caminat pels voltants de Tarragona, amb els poemes de “Oli calent del gresol de la vida” i d’altres, en un recorregut per pistes, roques i corriols no
massa coneguts del Parc del Pont del Diable que uneixen antics masos i
zona boscosa als afores de la capital romana.
Ens ha costat una mica trobar-nos a l'aparcament del Pont del Diable que molta gent confon amb un d'aquestes petites àrees de descans que hi ha a l'autopista. Però, cal sortir-ne per agafar la carretera N-240 direcció Valls després de dues rotondes i un tirabuixó que demanen paciència. Aquí comença l'espai del Parc del Pont del Diable, on una corrua de camins i corriols entravessats i enrevessats et permeten fer una volta tranquil·la i planera. La tranquil·litat que es necessita per a llegir i escoltar les paraules del poeta.
Hem recorregut aquest paratge d'una vegetació totalment mediterrània de pi, romaní, llentiscle i garriga; de pedruscall i de camins un xic enfangats en la vessant més seca. Hem passat per masos abandonats, grans casalots on no hi ha vida.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car jo no vull que em sorprenga afaitant-me
o bé intentant resoldre uns encreuats.
No em deixes mai, pensament de la Mort
car he de sortir a rebre-la a l'escala,
dir-li ¿que tal? i oferir-li la casa.
El mas dels Arcs, passada l'escultura de l'Àngel, mig colgat entre bardisses, avui ja quasi derruït, ens
deixa entreveure la seva magnificència passada. Protegit en l'actualitat com a Bé Cultural d'Interès Local, es dedicà a la vinya. El seu edifici inicial té importants elements de factura gòtica, difícils d'observar en l'estat en el que es troba.
Les reformes del segle XX són els nous cups i el tractament dels
jardins, destacant l'obelisc coronat amb un àngel, que va tornar a
batejar al mas, com a Mas de l'Àngel. Retrocedim fent la volta a l'edifici de la Bodega de Puig i Valls. Rafael Puig i Valls (Tarragona, 31 de maig del 1845-10 de gener de 1920) va ser un enginyer forestal, defensor del medi natural i fundador de la Festa de l'arbre a Catalunya.
Ara, per sobre les mates de llentiscle i romaní s'alcen les xemeneies de les industries de Tarragona, monuments moderns a la contaminació i el sutge. Cal anar seguint l'itinerari del trac per a no perdre's pels corriols i pistes d'aquesta zona, fins a arribar al Coll del Mas Roig. El camí esdevé planer, un caminoi ben agradable de caminar, tot carenejant amb les vistes posades a les urbanitzacions i els arbres blancs i vermells que treuen fum des del forat de la seva copa. I finalment, s'arriba a un lloc ben curiós: Les Escales de la Seu i el peu del Gegant. Un peu que és una roca llisa i relliscadissa que algú ha volgut comparar amb una petjada de gegant. Al final —aneu amb compte de no fer un mal pas per anar avall massa ràpid!— uns esglaons de roca que deuen configurar un saltant d'aigua quan plau, semblant, potser, a les "Gradas de Soaso", però més altes i més curtes. Aquí, aprofitem per fer un mos.
He estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre, què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera,...
El camí tomba ja i emprèn una altra direcció. Passem per la urbanització dels Hostalets del municipi dels Pallaresos, amb algun gos que treballa. Deixem, i en som molt conscients, els camins ben marcats, enfangats però salvables, per entrar en una zona que, podríem batejar com "la selva del Tarragonès" per l'exuberant vegetació que ens hi trobem: lianes que baixen dels arbres amb una bona espessor, troncs d'arbres pel mig del camí per poder facilitar-nos una mica d'exercici de cames i esquenes i el manteniment d'un bon equilibri per a no relliscar entre branques, troncs i pedres ben humides. És increïble que ens trobem a poca distància de Tarragona, al costat d'una urbanització de xalets assolellats, i nosaltres fent equilibris de caps i de cames! Sort que alguns estem ben entrenats des de la darrera sortida i els altres són gent amb molts recursos de muntanya!
Desemboquem en un espai obert, en una pista! Però, s'han acabat els maldecaps i el joc de cames? No!
La pista ens porta per sota del Mas del Frare, aixecat en un turonet embardissat, que sembla que haguem de pujar, però tirem enrere, que sempre és millor anar amples que no pas en fila tot enfilant-nos amb peus i mans.
I la pista continua cap al Mas d'en Garrot. I aquí els maldecaps es fan més evidents. Els camins, potser poc transitats, no ho sabem, van desapareixent sota els camps sembrats, que més val aprofitat tot el terreny sota el tractor que no deixar l'espai per passar-hi un excursionista ni que sigui en fila índia. Anem endavant, anem endarrere, per aquí, per allà; per on travessem el llaurat? És evident que el camí segueix per l'altra costat del camp. Ens arremanguem un xic els pantalons, tot i que no serveix de res. I travessem per un cantonet on ens anem endinsant al terra cada vegada més. Les pluges tan desitjades dels últims dies han deixat el sòl ben tou; les botes pesen cada cop més, els pals s'enfonsen i la nostra vista no deixa de petja cada solc. Anem buscant el moment de travessar les bardisses per atènyer el camí que sabem que està ben a prop; hi anem paral·lels, però no hi ha pas!
Per fi, el que sembla un marge una mica esclarit ens anima a tirar amunt i agafar el caminet tan desitjat! Els equilibris de tothom són posats a prova. Amb les botes enfangades és difícil fer el pas, el marge el trobem més dret del que ens pensàvem i necessitem l'ajut de companys i companyes que, tot fent carena, van estirant braços i mans per a que tothom pugui pujar.
Un cop dalt, quin descans!
Seguim, ara sí, ben planers, tot veient arbres que s'han arribat a descalçar i han aixecat bona part del terra 
humit i esponjat. Ah!, però ja som a la Font d'en Garrot (que bona garrotada ens hem donat!). I és, també, un lloc ben curiós amb les arrels dels arbres encastades a la roca. Una font, una mina d'aigua que no raja; sembla que està més moll a fora que no pas la font en si. Uns safaretjos i una bassa gran a sota d'on som. Unes inscripcions i dibuixos gravats a la roca: "Volia
la pau del mont per mitch de la llibertad y la justícia. Pi y Margall".
"El fill que no es recorda del para y la mara no estima a Deu.
J.Guinovart, agost 1923". I un ase amb alforges que s'assembla més a un dimoni amb banyes.
Una font històrica que fou un lloc de reunió de molts veïns de Tarragona
per celebrar el dia del treballador als segles XIX i XX. Val la pena que us llegiu la informació del blog "Catalunya subterrània. Recull de cavitats catalanes", on el seu autor en dóna molta informació. Nosaltres, ens trobàvem en un moment poc adequat per esbrinar-ho.
Un paratge per reposar i dinar. I celebrar el Nadal que s'acosta amb una mica de torró i una nadala feta punt de llibre.
Continuem la nostra ruta amb la companyia dels poemes de Vicent Andrés Estellés.
Vens a la tarda d'ora les fulles, tranquil·la
claredat, pels camins
estrets, polsosos, tendres
als marges; vens, quan res
no espere ja; callada
imminència, trèmula
pau, trencadís cristall,
tal —a penes—que un crit,
que un respir, que un ocell...
Ara agafem ja una pista més tranquil·la i reposada, sentint els cants d'alguns ocells en aquest desembre una mica fresc quan tomba el sol. I passem pel Mas de Pastor i pel Mas d'en Granell, tots dos grans, abandonats, mig esbotzats, que és una pena veure així aquests masos que devien tenir tanta vida.
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu,
I ja de camí cap al final de la jornada, encara trepitjant corriols relliscosos, i un bosc que ens fa pensar que som lluny de tot arreu, admirem un pi monumental i desitgem trobar-nos amb el "pont" que molts coneixem. I per fi, entre la boscúria, abans de caure la tarda, se'ns apareixen els arcs de l'aqüeducte romà, que ens ha arribat a través de segles i segles. I com infants juganers, ens hi fem fotos i el travessem de cap a cap, sempre vigilant al final per no relliscar. Ai! Un mal pas! Les pedres encara rellisquen i alguna ha baixat més directe que no volia.
De nou als cotxes, amb el capvespre a tocar ens acomiadem de les sortides de lletres d'aquest any. Ha estat un encert anar acompanyats tots i totes, junts, amb els poemes de Vicent Andrés Estellés:
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
...
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
En nom dels caminants del "Cicle Caminant amb Lletres" del CEC, moltes gràcies, poeta!
Pomes triats del recull: "Oli calent del gresol de la vida" i altres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada