Caminant amb Laia Vilaseca i "La noia del vestit blau"

Una jornada plena de misteri. Una intriga a cada pas que donem en un paisatge magnífic, esplendorós, malgrat que la pluja no hi ha sigut abundosa. Unes ganes d'anar lligant el fil del que es va llegint a les parades i unes provatures per anar sabent com acaba la història de la noia del vestit blau, talment fóssim Sherlock Holmes en potència.

El dia tan ufanós com el paisatge. EL cel blau amb unes llenques de núvols allargats i esfilagarsats que no ens fan cap por; la por, la compartim amb la Martina, llegint la història de les seves investigacions sobre unes tombes profanades al poble de Treviu —imaginat per l'autora del llibre—i que nosaltres hem situat a Saldes, sota el Pedraforca.

Acompanyem la Martina en la seva arribada al poble i en el seu despertar provocat per unes veus cridaneres de dones que estan a la plaça amb un "Mare de Déu Santíssima"; a les places dels pobles sempre hi ha dones que van amunt i avall i que ho saben tot dels veïns i fan escarafalls per un no res. Però avui, si que ha passat un fet important: s'han profanat unes tombes al cementiri de Treviu! "Algunes de les tombes dels miners, la de l'avi dels Fabra i no sé quina més han estat profanades", ens diu l'Encarnació. Fins i tot, en un poble tan petit, hi arriba la policia, que els forestals estan enfeinats al bosc.

Un cop iniciat el relat i el caminar, pugem el corriol costerut i dret fins el primer replà que podem respirar i observar la casa de la Martina —o una de semblant, es clar!—. Reposat l'alè primerenc, ens continuem enfilant fins al castell de Saldes, amb el Pedraforca que l'acotxa i la petita ermita que hi sobreviu. Una muntanya emblemàtica per a tots i totes nosaltres, una muntanya que ens pertany com una més de la família, amb els pollegons majestuosos cap al cel clar i la senyera onejant al nostre costat.
Amb l'emoció de la trama i el misteri que ens espera, la lectora va i es perd del camí i ens fa baixar a tots per entre els boixos i els troncs que rellisquen. Sort que, fidels a anar-la seguint, pensem que ja ens traurà de l'atzucac encara que amb alguna petita esgarrinxada i alguna esllavissada de cos. No sabem si li perdonarem un altre desviament com aquest, que sempre s'embolica! Sortosament, veiem que encara s'orienta prou i ens treu del mal pas.

Des d'aquí, continuem el corriol ja en una baixada descansada, en un terreny que observem ben sec, però farcit encara de boix i algun boix grèvol, amb les petites flors d'herba fetgera, l'orella d'ós, les violetes i les primavera d'un groc acabat de despuntar. Descendim fins el torrent per on va rajant l'aigua, fresca i admirada per tothom. Potser sí que, algun dia, haurem de cridar com els nàufrags: Aigua! N'hi ha alguna tan emocionada per la troballa que es remulla polzes i cara per a recordar-ne la textura.

Aquí descobrim l'Àgata Fabra en una residència, amb la memòria feta a cops de records instantanis i oblidats al cap d'un moment. I la Martina indagant acompanyada del Samuel, no pas de l'Andreu, que és el noi de la rectoria i guardador del cementiri; del Samuel que, entre paràgraf i paràgraf espaiat, no podem saber del cert d'on ha sortit i caldrà revisar la lectura.

Pugem i baixem tenint sempre al costat el pedregam del Pedra; si aixequem la vista podem veure el mirador que hi ha sota el refugi Lluís Estásen. Si mirem endavant, se'ns obre la vall cap als cingles de Vallcebre i a sota els nostres peus les masies oblidades del camí que va de Gresolet a Saldes.

Travessem un altre torrent i, enganxats a la corda ens deixem anar cap a la pista de Gresolet. Una pista que remuntem fins al santuari de la Mare de Déu de Gresolet, una verge trobada, com tantes d'altres, sota una petita cova (avui, les quatre Núries que som ho recordem). La muntanya ens ensenya totes les tonalitats del verd, des del verd despuntat dels faigs al verd més fosc dels pins.

El santuari està solitari. Ja no hi ha la noia que el cuidava i que alguns de nosaltres recordem. Així i tot, segur que continua sent un lloc de parada pels excursionistes i per la gent de la contrada que, a l'estiu, hi ve a passar el dia amb una bona brasa vigilada. Hi trobem flors interessants com el miosotis, la petita flor blava que es coneix també com a no m'oblidis. El grupet que som no fem brasa i intentem menjar una mica ràpid i abrigats, que el cel ja ha perdut el color blau i ara ens mostra un gris tirant a fosc que ens fa pensar en l'aigua altra cop. Abans de partir, però, sabem que la Dolors és morta (la Dolors en la versió catalana, que sembla que en la versió castellana es diu Olvido; ves qui li deu haver posat aquest nom?). La Martina la troba a prop del rierol, més enllà de casa seva i hi veu un...

Continua el misteri que ens té obsessionats. I marxem tot fent-nos preguntes i intentant descobrir qui és l'assassí o... assassina. No, no patiu, en aquesta ressenya no ho descobrirem, ja que llavors faríem "espoiler", que se'n diu ara, o sigui, buscant una expressió més nostrada, faríem Pasqua abans de Rams; els que heu llegit el llibre ja m'enteneu!

Encetem el retorn cap a Saldes. 

—És la mare, l'assassina? Ha de ser una dona

—Penseu que n'hi ha dos de cadavers!

 —No, no!, segur que és l'Andreu!

—I aquest tal Julià de la família Fabra? Eren tres germans, oi?

Ja veieu que hi ha gent que fins i tot saben el que no diu el llibre!

Tot caminant descobrim un altre misteri de la natura: en una roca hi ha quantitat de corona de rei (saxifraga longifolia) que quan floreix, té una flor digna del millor rei.  És una planta perenne, composta per una gran roseta solitària de fulles grisenques lineals i espatulades que mesura entre 20 i 55 cm. Sol viure incrustada a la fissures i penyals calcaris i floreix un cop a la vida amb una vara d’inflorescències piramidals de més de 500 flors blanques clapejades en vermell d’uns 9 a 11 mm . Floreix entre els mesos de maig i agost i després la planta mor. L'acompanyen quantitat de mates d'orella d'ós (ramonda myconi).  És considerada un fòssil vivent de la vegetació tropical que durant el Terciari, fa més de 20 milions d'anys, va ocupar els Pirineus. Rebé el seu nom en honor del naturalista gal Louis-François-Élisabeth de Carbonnières, baró de Ramond (1753-1827), que va pujar el mont Perdut el 1808. 

Sort que aquests dos misteris els hem pogut resoldre!

La Martina també es fa preguntes tot remuntant la pista cap al poble: "...qui és aquest home? Per què estava mig amagat a l'enterrament de la Dolors? Quina relació té amb el Pere? Per què han quedat a veure's aquí i no al cementiri?"

No podem acabar de llegir tranquil·lament. No és que ens agafi por de continuar amb la història, és que ens agafa un xàfec com fa temps que no ens queia a sobre. Un cop tretes les capelines, els paraigües, els anoracs cordats, els cabells xops i els pantalons regalimant, para de ploure. Tempesta d'estiu s'en deia abans, temps era temps, tot i que anaven acompanyades amb trons i llamps que si que ens haguéssim fet agafar "canguelis", ficats com estem en el misteri d'uns assassinats.

Acompanyats de la pluja, de la Martina, de l'Andreu, de la Dolors, d'en Samuel, d'en Linus, de l'Encarnació, de la senyora Àgata, del Julià i de tota la família Fabra (la que és i la imaginada), arribem al bar de Saldes per prendre unes cerveses, Pedraforca rosses, i acabar de llegir. Però ara, xops i contents, ja no estem gaire per la lectura i l'escolta i preferim assaborir uns pistatxos i brindar per Saldes, per Gresolet i per "La noia del vestit blau", que a alguns i algunes, els queden deures per fer i acabaran de llegir a casa ben asseguts en una butaca, tot recordant les flors del camí; un camí de primavera.

Gràcies a la noia del vestit blau i a la Laia Vilaseca i a tothom que segueix venint a aquestes excursions per acompanyar-me altra vegada fins a Gresolet. 

"Aquí reposa la noia del vestit blau; estimada i no oblidada!

Cap de Norfeu

Apol·lo tenia un fill que es deia Orfeu, que tocava amb una lira màgica i els animals del bosc, atrets per la seva música, anaven cap a ell. Orfeu es va enamorar de la nimfa Eurídice. El dia de la boda, un misteriós personatge la volia raptar i Eurídice, escapant d'ell, va trepitjar una serp que la va mossegar i la va matar. Orfeu, plorant, va tocar la lira tota la setmana, fins que va pensar a anar-la a buscar al mateix infern, al món d'Hades.

Quan va arribar a la llacuna d'Estígia li va demanar a Caront, que transportava els morts d'una riba a l'altra, que el passés a l'altra riba i Caront, impressionat pel que li havia passat a l'amant, ho va fer. Quan Orfeu va arribar davant d'Hades i la seva dona, Persèfone, aquest li va demanar que toqués cinc cançons i deixaria sortir a Eurídice amb la condició que Orfeu no l'havia de mirar. Orfeu no en féu cas i Eurídice va desaparèixer. Trist, Orfeu tornà a tocar, però rebutjà les altres nimfes i aquestes el van matar i li van tallar el cap. Apol·lo va enterrar el cap als peus de l'Olimp, on els ocells canten millor, i de la seva sang en va sortir una olivera.

Però, el món dóna voltes i voltes, els segles passen, les onades vénen i se'n van i les barques segueixen traspassant el món dels morts i dels vius i resulta que ara tenim el cap de n'Orfeu a la costa catalana.

El Cap de Norfeu és un cap situat al sud-est de la península del cap de Creus, al litoral de l'Alt Empordà i al nord de la Costa Brava, que s'endinsa 2 km en la mar Mediterrània formant una estreta península allargada i corbada entre la badia de Jóncols al nord i la badia de Montjoi al sud.

Hem començat la recerca del Cap de Norfeu a la cala Montjoi. En aquesta temporada i a aquesta hora, una cala tranquil·la en un dia força assolellat i una atmosfera neta. El corriol arran de mar és un mirall  que reflecteix les siluetes que caminen en un contrallum matutí, les siluetes dels caminants, talment acompanyéssim Orfeu a l'altra riba per trobar Eurídice. El camí puja i baixa en un desnivell suau però constant. Les cales es van succeint plaents, banyades per un mar totalment en calma, mirall de reflexos, escuma de plata.

L'organitzadora de la caminada ens va informant del que anem trobant durant el camí: una preparació acurada de la sortida que ens la fa viure amb més plaer. És important caminar, però és molt important saber el que es trepitja i poder-ho gaudir en calma, interioritzant les informacions i el paisatge per a que formin part de cadascú de nosaltres; és així com entenem l'excursionisme. Natura i cultura estretament lligades.

Anem remuntant la península que forma el cap observant el mar extens, la seva immensitat, la vegetació característica de la zona i les flors que comencen a alegrar-nos el camí: el garric, present en tota la muntanya; l'estepa blanca i l'estepa negra, l'all de bruixa i la calabruixa, la groga coronil·la, les petites agulletes, la calcida blanca i la cabeçuda per tot arreu. Groc, blau, rosa, blanc, lila..., fent contrast amb el blau fort del mar. En un racó de pedram, cal aturar-se per veure un espectacle poc corrent als nostres ulls d'urbans d'asfalt: els dofins estan menjant i aixequen l'escuma de les ones en un remolí; al seu voltant les gavines aprofiten per fer l'hora d'esmorzar. Una situació que no cal anar a buscar als mars d'enllà.

Arribem a la punta més alta del Cap de Norfeu amb la seva torre de guaita de les barques que volen creuar el món dels vius i el món dels morts. Si mireu dins la torre podreu trobar uns grafitis prehistòrics del segle XX que diuen molt de la civilització avançada d'aquells temps. Nosaltres seguim el camí endavant tot resseguint la carena de la península. Es pot baixar l'espadat per trobar una senyera voleiant a mig camí que ens indica les illes Mòniques amb els illots del "Gat" i el "Cavall Bernat". Tota la península forma un paratge d'una singularitat geològica excepcional. Les vetes de minerals, les coves arran d'aigua, els penya-segats verticals i les diferents formes que agafen les roques han creat la necessitat de declarar el lloc com a zona protegida. Si llegiu el complet resum que ens n'ha fet la Núria, viureu més l'entorn!

Continuem el camí per l'estreta franja de terra des d'on podem veure ja la cala de Jóncols. Hi arribem després d'una baixada que ens fa mirar on posem els peus. I arribem a la cala on els podem remullar amb plaer. Alguns comencen a prendre el sol que ja escalfa, d'altres busquem l'ombra dels pins per fer un mos; d'altres més agosarats s'arriben a l'hotel a peu de sorra per beure una cervesa o un cafè sense gaires escarafalls. Els més aventurers busquen la font entre roques envaïdes per moreres que llueixen les fulles verdes amb el contrallum del sol. S'imposa un merescut descans a peu de trencaones.

Ja amb el sol ben alt i la calor als cossos pugem per una pista, agafem un parell de dreceres i ens aventurem cap a l'interior entre matolls de garrics, malva de roca, calabruixa i bruc que ens van acompanyant; de tant en tant, mates de lleteresa vesquera i una mica insinuada la farigola.

La pista puja forta i ens fa alentir el pas. A les envistes de la torre morisca cal baixar per un corriol esmunyedís entre matolls i branques espinoses, traspassar un prat amb restes de vaques i cavalls amb l'herba seca i cremada pel sol, i arribar fins a un coll des d'on es pot pujar a la torre morisca en runes, ja per sobre de la cala Montjoi. Alguns, amb el desig ben guanyat d'un refresc, continuen avall; d'altres s'arriben a la torre per guaitar si Orfeu ha trobat Eurídice o si el seu cap reposa ja en pau.

Quan ens trobem tots a la cala, ens ve de gust fer un homenatge als dos amants, que han baixat al món d'Hades. No tenim lira que ens toqui ni ocells que ens acompanyin, però, catalans com som, cantem unes havaneres a peu d'aigua, amb l'esperit alegre i la joia de saber que, segur, que Orfeu i Eurídice ens escolten! Els mocadors blancs de la bella Lola ens fan dir a reveure.

Ha estat una excursió magnífica, feta amb les pauses necessàries, amb l'emoció continguda en el nostre paisatge, en comunió amb el mar i la muntanya, fruint de la natura, de l'amistat i del pas del temps que ens farà recordar sempre els amors d'Orfeu.

La Vall d'Ora

La Vall d'Ora és una vall situada entre el límit de les comarques del Solsonès i el Berguedà. Bressolada per la Serra de Busa la serra de Bastet i la serra de Travil, és un lloc encantador on s'ajunten la natura i la cultura. Una vall alegre: ben florida a la primavera i aquells tons grogosos i marronosos de la tardor; dues estacions que tant ens fan fruir als excursionistes!

L'inici de la caminada és al pont de Vancell, just a la frontera de les dues comarques. El dia és clar i la vegetació encara conserva una certa ufanor malgrat la sequera que estem patint. Un anar i tornar pel mateix camí, amb perspectives diferents si el feu de pujada o de baixada.

Aviat trobem el Molí d'en Vancell, com tots els molins, a prop del riu d'Aigua d'Ora o Aiguadora, un dels rius prepirinencs del Berguedà, afluent del Cardener que desguassa prop de Cardona.  Continuarem trobant molins al llarg del recorregut. Els molins foren unes de les construccions més antigues per fer energia a partir del pas de l'aigua per la roda de molí i la turbina. L'edifici del molí consta generalment d'un departament on hi ha la mola o moles de moldre i l'habitatge del moliner. Els molins hidràulics fariners són un referent de l'activitat econòmica i social del passat dels masos i nuclis rurals escampats entre el Berguedà i el Solsonès. Hi ha documentació del segle XII que ja parla de l'aprofitament de l'energia hidràulica per moure molins, serradores i ferreries a la Vall d'Ora mencionant els molendini accionats per la força del riu Aiguadora.

Pugem i baixem trams de pista asfaltada. Per alguns, una desgràcia, un element estrany a la natura que, els que vivim a ciutat on ho tenim tot encimentat, trobem  que és una cosa estranya quan volem veure l'entorn natural de "diumenge" ben natural. No pensem, però, en els habitants de masies, pobles i llogarrets que també tenen dret a traslladar-se amb una certa comoditat. A través dels segles han hagut de patir gelades, enfangades, despreniments i tota mena de malvestats de la natura, que també els té, i tenen, crec jo, dret a anar d'un lloc a l'altra sense haver d'arrossegar el cavall o el cotxe a força de braços. Que nosaltres, els dies de cada dia, no hi serem per ajudar-los.

Arribem al Mirador dels Presidents. Un lloc on podem dominar la vall que corre pels nostres peus, amb la Serra de Busa majestuosa al davant nostre. Al fons, el monestir de Sant Pere de Graudescales solitari entre boscos. Molta gent es pregunta: quins presidents?, acostumats com estem a tenir ara presidents per tot. No he trobat cap referència, però una de les meves hipòtesi és que es pot referir als presidents, així en general, o als presidents de l'exili de la II República si pensem que, a baix, trobarem les petjades de comtes catalans. Aventuro aquesta suposició. Si algú troba alguna referència li agrairia que ho posés en comú.

A partir d'aquest punt, anem davallant fins a caminar pel costat mateix del riu Aiguadora per arribar a un altre dels seus molins serradora: Cal Guirre. Una exposició molt interessant d'objectes i eines de treball. Un molí que encara va rodant l'aigua, un paratge plaent. Els arbres ja florits amb flor blanca són un goig per la vista i els contrallums que fan les flors transparents amb el sol un gaudi pels fotògrafs! Un cartell ens explica la història dels molins, el protagonisme dels masos i el seu despoblament. El desdoblament de les heretats, l'abandonament més modern de l'agricultura i la pagesia i altres fets històrics, han deixat la Catalunya rural sota mínims difícils de recuperar.

Continuem, doncs, cap al nostre objectiu: el molí serradora i casa museu de Ca l'Ambrós. Darrere nostre el camí que puja a Busa per les escales i al davant l'ermita de Sant Lleïr. Cal fer una parada per homenatjar Guifré el Pilós, el que, segons la llegenda ben contada i teatralitzada pel nostre company Andreu, ens donà l'escut de les quatre barres que ara enlairem cada diada desitjant tornar a ser un país lliure. 

Passant el pont romànic, accedim a l'Ecomuseu de la Valldora, un entorn amb les explicacions, eines i informacions per entendre la vida d'aquesta petita vall tancada entre muntanyes.

Ara, feta la visita, seguim un corriol ombrejat per l'aigua, per l'altra riba de la pista  que ens porta al monestir de Sant Pere de Graudescales, una església romànica situada en un paratge de gran bellesa. Una fita per tot excursionista. Els seus orígens remunten al segle x, en què el clergue Mangulf hi bastí una església, que fou consagrada el 913 pel bisbe d'Urgell Mantigís. L'església de Sant Pere tingué culte fins a la desamortització. L'antiga església prioral fou abandonada i quedà en estat ruïnós, fins que entre el 1962 i el 1967 s'hi emprengué una campanya d'excavacions i fou restaurada. A part de la seva història, el lloc és màgic, d'una gran bellesa; om s'hi sent amb comunió amb la natura. I nosaltres ho aprofitem per a fer-hi un bon descans.

Però, el dia va cap a la posta i cal retornar. Desfem la pista tot pujant altra vegada cap al mirador dels Presidents i diem l'últim adéu a Sant Pere i a la vall, segurs que hi tornarem per admirar aquest paisatge que ens parla de natura i d'esforç humà.

Una vall que sempre ens espera, tranquil·la i solitària, per poder caminar amb calma, fonent-nos en el paisatge i agafant l'energia dels molins per continuar presents a la vida.

Gallicant

Un poble isolat dalt d'un turó. Un poble fet de nata. Un poble que ens ensenya les seves entranyes, el seu esquelet, la puixança passada i les veus perdudes dels seus antics habitants. Un poble encimbellat que domina les muntanyes de Prades, amb vistes magnífiques cap al Montsant, davant per davant de Siurana de la que l'en separa un barranc profund i un riu avui en dia força sec.

Per anar-hi us heu d'arribar a Arbolí, un petit poble arrecerat i enclotat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d'Arbolí, al sector sud-occidental de les Muntanyes de Prades, que aquí depassen els 1.000 m al Puig de Gallicant i donen al territori un caràcter molt trencat i accidentat. El coll d'Alforja, que forma la partió entre les dues comarques (Baix Camp i Priorat), es troba dins el terme d'Arbolí. El límit sud-oriental ressegueix els cingles d'Arbolí, esplèndid mirador sobre el Baix Camp. 

D'Arbolí en destaca el seu campanar i la seva tranquil·litat si hi arribeu un dissabte d'hora al matí, com nosaltres, decidits a no passar calor. Tanmateix, ens rep un vent fort i fresc que ens fa pensar, als qui no hem agafat anoracs, que potser ens hem equivocat. Iniciem la caminada amb aquest vent i amb un núvol per damunt dels nostres caps que, tot i la ventada, no es mou del nostre costat. Davallem un xic l'antiga carretera i comencem una forta pujada encimentada cap al Collet de la Vall: al voltant nostre boscos i paisatge escarpat.

Un cop al coll continuem fins a arribar a l'ermita de Sant Pau, sobre mateix del poble. Les teulades d'Arbolí i el campanar s'obren pas entre els arbres i les muntanyes. Hi ha referències de l'ermita ja el segle xiii, continuadora d'alguna possible habitació eremítica anterior. Posteriorment, s'hi afegí el pis superior i dependències adequades per a l'ermità. El 1927, a causa del seu estat rònec, fou reconstruïda. El 1936 fou cremat el retaule, però la imatge fou salvada gràcies a ser duta al poble, on roman actualment. Està dedicada a sant Pau ermità.

A partir d'aquí, pugem un petit grau que ens porta a l'era del Mas Nadal, abandonat. i continuem l'itinerari carenejant entre bosc i arbusts per arribar al collet dels Colls, un encreuament de camins. Seguim la pista principal de la dreta en un pendent suau. La nostra intenció era poder veure de prop el Pi de la Senyora, però una tanca ens ho priva i cal conformar-se en observar-lo una mica de lluny. Sembla un pi majestuós si observem la seva grandària des d'on som. Aviat arribem als Colls, un altre encreuament de pistes. Cal girar ben bé a l'esquerra, pel costat d'un petit dipòsit quadrat i resseguir el corriol que, en una pujada curta, però dreta, ens porta fins el Puig de Gallicant de 1010 m inclòs al llistat de 100 cims de la FEEC. Un punt geodèsic assenyala el cim i un petit pessebre ens fa reviure encara Nadal. Les vistes són extenses malgrat la vegetació. Aprofitem per fer un petit descans i prendre forces i energia i baixem el corriol relliscós entre pins i pinyes que ens fan mirar el terra per no ensopegar.

Durant el camí, la primavera es fa present amb el romaní florit, la farigola aromàtica i la flor de l'albó o vara de Sant Josep, tot i que la secada és ben palesa.

Quan arribeu al final del corriol, aixequeu la vista cap al davant i us apareixerà Gallicant, com si us estigués esperant. Fa l'efecte d'ensenyar-vos les entranyes del que fora un poble que, amb les seves dificultats, lluità per sobreviure. Però els temps moderns van poder més: l'isolament, el benestar dels pobles més grans del costat i una vida dura sense llum ni aigua, acabaren per despoblar-lo cap als anys seixanta del segle XX. Gallicant formava part de Siurana tot i que l'en separa el barranc; per això, els seus habitants es decantaren més cap a Arbolí on hi acudien a escola, a mercat i a les celebracions religioses. 

En temps dels sarraïns fou un punt estratègic conjuntament amb Siurana. Al segle XIII hi aparegué una comunitat càtara relacionada amb el monestir de Scala Dei. Fou el territori predilecte del Carrasclet, el bandoler que senyorejà per aquestes terres i capturava, si podia, soldats filipistes després de la guerra de Successió del 1714.

Un cop al poble, acosteu-vos al seu mirador natural per albirar Siurana davant vostre, encimbellada al seu espadat, amb el cingle del Salt de la Reina Mora, a sota, el riu i el pantà mig buit. Per darrere la Serralada del Montsant i la Morera destacant-se als seus peus. Més enllà el Priorat amb Porrera al capdavall, les muntanyes de Prades i una cadena extensa de boscos i pinedes. Una vista que bé val la pena! Passegeu-vos tranquil·lament per les parets enrunades, les arcades i alguna finestra amb reixa i tot. Intenteu entendre i copsar l'esforç de la gent que hi vivia, en un lloc magnífic on nosaltres potser hi passaríem tot un bon cap de setmana, però que ells devien suportar amb una vida dura de privacions, de fred a l'hivern i de calor a l'estiu. Tot això pensem mentre ens fem la fotografia de record de la nostra estada entre pedres.

I continuem el camí ja de retorn cap al poble. Aprofitem el sol i l'ombra que ens ofereix el collet dels Colls per dinar i descansar i baixem pel corriol que conserva encara trossos de l'empedrat mil·lenari fins a arribar a Arbolí a primera hora de la tarda, amb un sol agraït i força més animat que al matí quan ens hem trobat per descobrir un altre poble perdut de casa nostra.