Caminant pels pobles de la vall de Toran amb Imma Pericas

Avui, 23 de juny, dia de revetlla, travessem el país de nord a sud i ens desviem a l'alçada del Pontaut cap a la dreta per pujar per una carretera una mica estreta fins a l'aparcament de Porcingles on ens espera la Imma Pericas, autora de la novel·la "Nocturn aranès" de l'editorial Trípode. No només ella ens espera; tenim el plaer de conèixer en Ricard Novell, guia de muntanya, bon coneixedor de la vall i que ens parlarà durant tot el recorregut sobre la història, les llegendes, la vida i les tradicions dels aranesos.

Ens organitzem amb els cotxes, tu aquí-jo allà, ens fiquem crema i barrets i fem la primera pujada cap al poble deshabitat de Porcingles. Aviat s'arriba a les primeres cases i el camí esdevé un corriol estret, flanquejat de vegetació, ombrívol i ben planer. Dóna gust caminar per aquí. De tant en tant, les parades per escoltar amb interès tot allò que ens pot explicar en Ricard, home savi, i anar llegint fragments del Nocturn davant la mateixa autora.

L'Imma Pericas ha dedicat tota la seva vida professional a les persones amb necessitats educatives especials  i encara ara és responsable de la Fundació Nou Xamfrà. En la novel·la, que té per escenari els camins i paisatge de la vall de Toran, es descriu la vida de dues dones: la mare de família jueva, la Rachel, en la seva travessa dels Pirineus per fugir de l'Europa nazi; i la de la Carmina, la noia aranesa que li fa de guia en aquesta travessa, dona ella també maltractada des de ben jove i que ha de sobreviure a la seva època. Un escrit que corprèn, un llenguatge fins i tot poètic, una història real feta literatura amb la que hem gaudit llegint i caminant.

Nosaltres no ens hem enfilat per aquestes costes fugint, no hem tingut por que la Gestapo ens atrapés ni ens hem espantat amb els trets dels guardes; hem caminat plaentment, hem escoltat i hem viscut una mica més l'Aran.

Porcingles es troba a 950m per sobre el nivell del mar i a la vall que forma el riu Toran, a pocs quilòmetres del poble amb més habitants de la vall, Canejan. Dins de la distribució territorial de la Vall d'Aran, aquest poble està adscrit al sesterçó de Quate-Lòcs, que inclou els pobles més propers a la frontera entre els estats francès i espanyol i també anomenats de Baish Aran. Al segle XIX,la demografia del país era força diferent de l'actual. La manca de comunicacions amb el vessant sud dels Pirineus, va fer que la zona més poblada fos la del Baish Aran, més que no pas Vielha e Mijaran ni el Naut Aran. De fet, els grans canvis en el terreny de les comunicacions a l’Aran no arriben fins a l’obertura del Port de la Bonaigua el 1924 i l’obertura del Túnel de Vielha el 1948. Fins aleshores, les comunicacions amb l’Aran eren poc factibles i la majoria de persones arribaven a l’Aran a través de la  frontera francesa. 

Una frontera que ha estat pas freqüentat al llarg dels segles; pas utilitzat per pastors, caçadors, contrabandistes, soldats, fugitius de les guerres —d'aquí cap allà i d'allà cap aquí—. Una guerra que també van viure la Carmina i la Rachel, una en el seu paper de guia de muntanya ajudant en la travessa del Pirineu als perseguits  per la Gestapo en la Segona Guerra Mundial; l'altra, fugint i confiant amb la guia per sobreviure a l'horror de les deportacions. Totes dues dones valentes que s'encaren a les penúries, a la por, al terror, i que esperen un demà millor.

La Carmina va quedar vídua a la guerra i això li suposà un deslliurament de tants maltractes, de tantes
 burles, de tants cops i d'haver d'arromangar-se per tirar endavant la casa, el ramat... Quan li van notificar el decés, no li va sortir cap llàgrima per l'home mort. I aparegueren altres motius de viure; la filla, la gent que podia ajudar a traspassar muntanyes, els morts de la guerra i els fugitius, el soldat que acollí un dia d'esperança... fins que li arribà aquella capsa que estrenyé contra el pit, ja gran, ja passats els anys.

Un home la mirava, duent l'ham traïdor

oh truita confiada, a l'aguait del pescador. 

Capbussa't de seguida, no et deixis atrapar. 

El poble de Porcingles no té data de fundació, ja que tampoc té cap església dins el seu espai urbà i es categoritza com a caseria. El seu origen pot remuntar-se a èpoques romanes o preromanes i amb importància durant l’edat mitjana com a poble de pas de ruta que unia el Pontaut i Montgarri en ruta ascendent. El seu nom, en aranès, denomina la cort de porcs o l'espai on hi havia els porcs de les bordes.  El Camín dera Cau transcorre per un territori que en el temps que es vivia en aquest poble, es cultivava el terreny amb l’agricultura tradicional de la regió. Podem observar els bancals que encara es conserven a banda i banda del camí i que el Ricard ens ensenya. El conjunt de cases del poble de Porcingles, ajuden a copsar com era l’arquitectura d’antuvi a l’Aran. 

És un goig saber coses del camí per on passes: en sabem més de la construcció de les cases, perquè feien les teulades amb escala, quina funció tenia pintar les façanes de colors, què traginaven, com vivien... i tantes altres informacions que ens fan entendre millor el terreny que trepitgem. Segurament, sense en Ricard, haguéssim passat sense adonar-nos-en, contemplant la natura, sí, però sense saber el perquè de les coses ni amb la riquesa de coneixements que tenim ara. Les teulades tenen la fisonomia tradicional però les garbes de palla ja no hi són, atesa la seva prohibició pels freqüents incendis que propiciaven segles enrere. Actualment, les teulades de tots els pobles del Toran estan fetes amb pissarra. Ens adonem també de les creus de fusta que estan insertes als murs tot arribant a Canejan; era el Via Crucis que, segurament la gent seguia tot resant el rosari, amb el capellà al davant. 

El llibre de Ricard Novell, "Un viaje fantástico a trazos de lápiz",  ens deixa constància que fins no fa gaire, Porcingles era habitat per una família, però que només hi passen algun dia d’estiueig ja que és dur viure en aquest indret durant l’hivern. El mateix Ricard ens llegeix un fragment de la vida de la darrera dona que va viure a Porcingles, i que no en volia marxar.

Arribem a Canejan encara acompanyant la Carmina i la Raquel i tot el grup que fuig amb ella. Aviat desapareixen entre l brancatge, des d'aquí el descens és d'un fort desnivell, arriben al canvi de rasant entre faigs, mentre el camí es va inclinant cap avall; al fons ja se sent la veu del riu: "un home la mirava, duent l'ham traïdor, oh truita confiada, a l'aguait del pescador...". Són a prop de la frontera, a prop de poder tornar a pensar en projectes de futur...

El nostre, de grup, arriba força més descansat a Canejan i entrem a l'església i recordem el casament de la Camina, molt abans de la fugida:

"Com en un malson, la Carmina va anar avançant pel passadís central, i sentia paraules escadusseres. Què devien dir? Brètol, borratxo, calés, donassa... Surava una boira de burla." "Va anar caminant pel passadís central amb la tieta. Al peu de l'altar, al costat de dos reclinatoris, hi havia un home. Era un nan. Però el nuvi, on era?"

La Carmina sentí el silenci pesant; hem escoltat les seves paraules també en silenci, un silenci de respecte, un silenci que ens porta a altres èpoques de casa nostra, a altres cultures d'ara. I comparem la nostra vida amb la d'antany! Com han canviat els temps de les persones i dels pobles.

Fora, el sol pica amb força i ens és grat de refrescar-nos una mica a l'ombra. Ens hem d'acomiadar del Ricard i de la Imma. En nom de tots els que hem participat en aquesta sortida, els donem les gràcies per fer-nos viure la natura, el paisatge, la literatura, la història i les histories en un marc incomparable. Gràcies molt efusivament, Ricard i Imma.

Mireu dins de l'onada, tal com un raig d'argent,

la truita esbojarrada, lluitant amb el corrent.

Lleugera i graciosa ben lluny ara del niu

la truita va joiosa fendint l'aigua del riu. 

I encara ens queda arribar-nos fins a Sant Joan de Toran, amb cotxes, però! que aquesta calda no convida pas a caminar gaire. Sant Joan de Toran és un poble abandonat, però molt arreglat. Un balcó florit cap a la vall.  El petit nucli consta de diverses bordes centrades pel santuari de Sant Joan de Toran, una església romànica del segle XII ampliada en època moderna. Documentat des de 1266 com a possessió de l'orde de Sant Joan de Jerusalem. Poc abans de l'arribada de les tropes franquistes a la Vall d'Aran, el 1938, la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França  que és a menys d'un quilòmetre, bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.Ara, els carrers són empedrats i fins i tot, temporalment, obren un petit bar restaurant, els dies d'aplecs i trobades, o els dies de festa a l'estiu. Això ens va bé per escapar-nos de quatre roïnes de pluja, prendre'ns un gelat i un cafè abans de baixar cap a Bossòst.

Que aquesta nit és revetlla i cal assistir a la Hèsta deth Haro! 

Net de huec,

Net d'arrossada,

Net de flors,

D'aigua senhada

Net d'amor

Ena maitiada, 

Net desirada.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E, encara que se passe,

Aguest ser qu'ei atau.

     (Fragment del poema "Net de huec, net d'amor" de Jèp de Montoya)  

Caminant per Montgarri amb Josep Maria Espinàs

El segon dia d'estada a dera Val d'Aran la nostra fita és el poble abandonat de Montgarri, a tocar ja del Pallars Sobirà. I en aquesta ocasió ens acompanyen les lletres de Josep Maria Espinàs en el que fou el

 seu primer viatge a peu —tants d'altres en vindrien!—. Un llibre "L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" reeditat el 2021 per La Campana. Un viatge que féu l'any 1956. Què lluny és la data! Quants canvis hi ha hagut al país i a la geografia catalana des de llavors! Si ara l'Espinàs tornés a fer el viatge a peu, segur que ho trobaria tot molt diferent! Ell mateix diu en el pròleg de la reedició revisada del seu llibre el 1999: "Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí".  Un document de la història d'aquells temps, de la vida de llavors, dels pobles tal com eren, que no tots són com són ara, uns canvis que palesen el transcórrer dels anys, però un mateix objectiu: conèixer la vida de la gent i respectar la natura.

Després de traginar pel Pallars, enfilà el Port de la Bonaigua de 2.072 metres, una muntanya, tal com diu, amb la desolació de les coses deshabitades. Avui en dia, habitat per uns quants ferros i cadiretes a disposició dels esquiadors. També veié, des d'aquí, al fons, l'Aneto i la Maladeta —com nosaltres des del salt del Pish— "coberts amb la clàssica toca blanca de les noies del Pirineu".

Ens explica el significat d'Aran que en basc vol dir "vall" o "ribera", o sigui, Vall de la Vall. Una vall que és l'única regió de Catalunya que mira cap a l'Atlàntic on deixa les seves aigües el Garona que neix als llacs de Saboredo i entra a Occitània. País occità geogràficament, una terra poc lligada amb els problemes de Catalunya, característica de l'Aran que encara es manté. Formava part del comtat de Comenge; s'incorporà a l'Aragó el 1192. No són espanyols, tampoc francesos. Guarden la seva identitat gelosament entre muntanyes. Conserven l'aranès, una variant del gascó que és alhora una parla occitana. 

De fet, Espinàs passa una mica d'esquitllentes per Montgarri. Nosaltres hem anat fins al Pla de Beret, antic escenari d'aquelarres de bruixes i bruixots, per arribar-nos al santuari de la Mare de Déu de Montgarri i al poble abandonat, una mica més avall. Encetem la pista de l'esquerra que en una pendent suau de baixada ens acosta fins a la cabana de Parros. En aquest tram, un dia lluminós, el sol es fa sentir amb força i ens calen barrets de protecció i aigua per anar-nos fent passar la set. Sort que el paisatge és tant agraït!

Geogràficament aquesta zona és Pallars, administrativament és Aran. Ja l'any 1936, Joaquim Santasusagna en deia: "Els habitants de Montgarri parlen aranès i no català; quan han de proveir-se o han d'anar a vendre, no davallen al fàcilment aconseguible poble pallarès d'Alós. sinó que remunten el collet per baixar a Salardú. Si la terra de Montgarri no és, doncs, de l'Aran, ho és la gent que s`hi està".

Arribem amb un sol estavellador al santuari, refugi i restaurant. La imatge de la Verge de Montgarri va ser descoberta per un pastor que, veient com cada dia un dels seus bous s’agenollava al mateix lloc, va procedir a investigar. La seva sorpresa va ser el descobriment de la imatge, que va ser nomenada patrona dels pastors i a la qual van aixecar una capella. Posteriorment es va aixecar el  Santuari. Ens asseiem a l'ombra per beure algun refresc ben fresc i visitem l'església. El lloc és avui ple de gent, excursionistes i visitants amb cotxe, que fan també una parada a la fresca. El riu baixa plaentment, les aigües tranquil·les inviten al bany i el dia va prenent un to grisenc de xafogor i d'uns primers núvols que ens volen inquietar.

Seguim endavant per la pista polsosa entre cotxes i jeeps que travessen, no a peu, ans motoritzats, del Pallars a l'Aran; de l'Aran al Pallars. I ens acullen quatre murs enderrocats, grapejats per les heures i bardisses i per una gespa verda. Una vida que ja no existeix; a Montgarri ja no hi ha ningú, la vida hi era massa dura. Imaginem-nos això sense els jeeps, només mules i carros, lluny d'Alós i de Salardú, en uns hiverns molt més crus que els d'ara, sense pistes d'esquí ni traces de fons. Això sí, amb la sort de ser una part integrant d'un paisatge meravellós! El paisatge ajuda, però no ens dóna de menjar i Montgarri a poc a poc va anar quedant abandonat, i, durant molts anys, deixat de la mà de Déu, com diuen.

"M'ajec a l'herba, de cara a un bosc d'avets desplegat com un tapís. El sol del matí s'engolfa en aquesta prada i vibra fins a fer, gairebé, un soroll d'eixam. La pau és total, la solitud encomana un lleuger ensopiment"

Ara la solitud ha desaparegut, els jeeps envaeixen els caminants i els vesteixen de pols i pedretes saltadores —alguns jeeps nous de trinca que corren i corren per ser els primers en arribar...on?—, i el soroll és l'eixam dels motors. En l'estona que algunes de nosaltres hem estat parades arran de camí, un corrua de cotxes ens ha deixat empolsinades. Ben poca gent a peu a no ser un grup familiar que devia anar a buscar el cotxe una mica més enllà.

Antigament, l’únic accés que hi havia per anar a Montgarri era una pista forestal de tretze quilòmetres, que tenia inici a Bagergue i travessava els plans extensos de Beret i permetia arribar al nucli i al santuari. L’element de més interès del nucli està format per l’església parroquial de Gessa, construïda al segle XVI i que té al costat diverses edificacions corresponents a l’antic hospital, la rectoria i la casa de l’administrador del santuari. Amb el temps, vora el santuari s’hi van bastir edificis amb una missió d’hospital de muntanya. Aquests edificis es localitzaven al voltant d’una plaça quadrangular, de manera que formaven un conjunt compacte, accessible per un portal que donava a la Noguera Pallaresa. A finals del segle XVIII, Francisco de Zamora, digué que als plans de Beret es feia el millor formatge de la vall. A començaments del segle XX, Juli Soler i Santaló dona testimoni de la presència a Beret de «50.000 caps de bestiar de tota mena, la major part pertanyents a ramades franceses del departament d’Ariège, els quals els pastors són els arrendadors de les herbes». Pascual Madoz, vers el 1845, va tenir la lucidesa d’afirmar que arribaria el dia en què la vall seria «un punto predilecto de concurencia» per a aquells que a l’estiu cercarien l’ambient lliure i pur d’aquelles muntanyes fresques.  Avui, li hem de donar la raó.

Aquesta contrada va pertànyer a Gessa fins que es va vendre a Salardú i Tredòs el segle XVI. Al segle XIX la majoria de les cases eren parròquia de Salardú, dues eren de Tredòs, una d’Unha i l’hostal era de Gessa. No va ser fins al 1904 que totes les cases de Montgarri es van adscriure al santuari i, per tant, a la parròquia de Gessa. Demogràficament, el màxim poblacional del nucli es va produir cap al 1920, quan hi havia 65 habitants. Però, a causa de l’aïllament, el nucli va començar a despoblar-se entre el 1945 i el 1955. Així, el cens de 1960 només acollia ja dos habitants. O sigui, que l'Espinàs, que hi passà el 1956, si s'hi acostà, encara pogué veure les cases dretes, buides possiblement, però dempeus.

Retornem cap al Pla de Beret per la pista de l'esquerra, caminant penosament deixant passar els cotxes que no tenen ni un bri d'educació ni de paciència.

Ens ajacem a l'herba per dinar i descansar a l'ombra i tornem a reprendre el camí fins al Pla on ens cauen quatre gotes —grosses, eh!— però quatre mal comptades que ens fan fugir cap "a casa".

Salardú ja era un lloc important i centre d'excursions en temps de la caminada de l'Espinàs. De Salardú cal veure l'església que guarda una reixa forjada amb les espases i les llances abandonades en el camp de batalla pel vescomte de Saint-Girons. 

A Salrdú, l'Espinàs hi va trobar gent amb motxilla; nosaltres hem vist més ciclistes. Comenta que l'aranès que s'hi parla és bastant catalanitzat; nosaltres, en general a tot l'Aran que hem visitat, ens hem trobat un aranès molt i molt castellanitzat. Ell volia instal·lar-se a la Fonda Barberà i no pogué; nosaltres ho tenim reservat des del febrer quan vam començar les gestions amb el CEC per anar a l'Aran Hostel, que ara queda més bé que dir-ne Xalet o Refugi (allà on hi hagi una mica d'anglès, ets més modern!). La seva cambra tenia una palanganeta que s'havia d'omplir d'aigua; nosaltres disposem d'una dutxa moderna que cau a raig per a la nostra satisfacció.

Ell, a l'entrada de la casa hi troba un rellotge de paret parat fet a Pamiers. Nosaltres, al refugi de Can Rosta on anem a sopar hi trobem un menjador certament amb aires antics, amb miralls i garlandes seques a les finestres, fotos antigues i uns esquís dels que es portaven a les primeres èpoques de l'esport blanc.

En sortir a fora es troba amb l'abraçada del sol i la dura flaire dels fems; nosaltres, ja de nit, ens trobem amb llums que realcen el cartell del bar on tornem a entrar a fer l'acomiadament del jorn. Ell es troba encara el sol, ens diu; nosaltres la nit, perquè... valga'm Déu el que ens ha costat pagar! 

Montgarri, i gairebé tot l'Aran, fou també lloc de pas entre el Pallars i les Valls occitanes del Coserans que feren servir tant pels ramats com els contrabandistes.  Durant la Segona Guerra Mundial els passos de muntanya foren utilitzats pels fugitius que escapaven de l'Europa ocupada pels nazis. Aquest fet ens enllaça amb el llibre i la ruta de demà.

"Ei temps doç e en calma; jos eth blu cèu

Dancen vielhs pastors guarnits de braçalets

De bronze e que luden ena clara net

Quan era lua enlimene era nauta nhèu. 

Eth temps ei més caud, doç e bèth,

Deth tèrres baishes e mieges se'n va eth gèu,

Contentant as vielhs poblants deth Pirinèu 

Que damb pèires mèrquen eth sòn pas per Beret".

                              (Fragment del poema "Beret" de Jèp de Montoya) 

Caminant amb Víctor Català per l'Escala

Avui, una de les grans. Una escriptora, una dona avançada al seu temps i que va haver d'escriure amb sinònim per poder publicar.  Caterina Albert nasqué a l'Escala i no se'n va moure, tot i que algunes fonts afirmen que viatjà per Europa, sobretot a Itàlia i alternà l'Escala amb Barcelona. Més coneguda per la seva obra "Solitud", nosaltres hem volgut fer-li un homenatge amb el segon volum del recull de Contes editat pel Club Editor. Un recull que parla de la infantesa, de les dones que amagaven pel fet d'haver tingut un fill "il·legal", de la política del seu temps amb el rerefons de la Setmana Tràgica, de feminisme, del dolor, de la fragilitat, de la violació i de la força dels personatges.

Són uns contes que s'han de llegir i rellegir perquè sempre trobarem alguna cosa més que la Víctor Català ens vol dir des de la seva opció de persona lliure que no atén a convencions socials ni polítiques, que esdevé una critica al seu temps, respectuosa amb la diferència. Ella mateixa ens diu en la presentació d'aquest segon volum: "El remei, doncs, per a mantes xacres de l'opinió consistiria en la llibertat d'actuar, de manifestar-se francament totes les opinions; però... Però hi ha moments oportuns i moments inoportuns per aplicar-lo, aquest remei, i abans d'obrir la boca cal escatir si l'actual, de moment, és propici a la llibertat o si, per contra, i tant aquí com a Pequín, el mos...pels altres, és el distintiu i l'aspiració suprema de tantes minories..."

Víctor Català és narració, és llibertat de pensament i és riquesa de llenguatge. D'un llenguatge que, per a nosaltres catalans del segle XXI, ja hem de rebuscar al diccionari; tantes paraules perdudes, tantes paraules foranes que ens han empobrit la manera de parlar. Perquè, tot i que vulguem saber molts idiomes, hem de conservar el nostre; tot i estar tan influenciats pel castellà i l'anglès, hem de utilitzar el nostre. Reivindicar-lo, reaprendre'l, usar-lo a tot arreu encara que ens costi o ens faci sentir estranys amb nosaltres mateixos. En fi: creure-hi!

I hem caminat pels voltants de l'Escala en un dia ja força estiuenc amb la lectura d'algun conte del recull de Contrallums i La Mare Balena. Hem sentit la fragilitat i la innocència de la mare Jesús Maria de la Purificació a Conversió, amb el marrec eixelebrat i incendiari de la lluita als carrers durant la Setmana Tràgica, i la "bogeria" que porta al perdó i a la conversió de l'al·lucinació del fill perdut. 

Hem patit, encara que no hem pogut acabar de llegir, amb La Pua de Rampí quan la pubilla marxa amb la coca de pinyons i anxoves salades i dauets de codony cap a Suriola i torna cap a casa havent-se entretingut una mica massa, apressant el pas un poc neguitosa per la proximitat de l'hora llostre... quan percep la bafarada agra de vi negre, de tabac recremat, d'immundícia... 

Ens hem deixat de llegir La mare balena que ja estava preparada, però, no hi ha temps per a tot. Que no en dic res perquè us el pugueu llegir sencer i sabreu que el senyor mestre de la vila, així que hagué esment de la tragèdia, congregà els alumnes a l'aula per fer-los veure com les petites causes produeixen grans efectes.

I en homenatge a tots els contes hem començat la ruta davant l'estàtua del Petit Príncep que, des de la roca, talment la sireneta, es mira el poble de l'Escala, un poble mariner esdevingut ben turístic a l'estiu.

Hem pujat, barrets a la closca, tapats braços i cap per no agafar una solellada, cap a l'ermita de Palau. Un jaciment medieval que pertany al municipi de Torroella de Montgrí, un petit temple romànic en ruïnes i vestigis d'un petit poblat que tindria els seus orígens en època romana. No s'ha pogut precisar la cronologia del jaciment encara que algunes de les restes ceràmiques trobades fan sospitar que aquest paratge ja estava habitat entorn el segle II aC, on s'hi hauria ubicat una vil·la romana. De fet, la vil·la romana, que ha originat el topònim, presenta vestigis en una extensió molt considerable i es trobaria a prop de l'important camí d'Empúries, una antiga via romana que creuava el massís del Montgrí i connectava Empúries amb Girona.

Hem pogut descansar a l'ombra entre ciris encesos i imatges religioses que ens han fet sospitar que encara s'hi deuen fer algunes trobades o aplecs, no ho sabem.

Continuem el camí amb els vorals ben verds i florits. Un camí arbrat que acaba en una recta ben llarga amb pins a banda i banda i que ens porta fins el mirador de Punta Ventosa on ens retrobem amb el mar. Avui, un dia lluminós, l'aigua brilla sota nostre, les onades tranquil·les acaricien la roca i el penya-segat i ja pensem en capbussar-nos-hi una mica més endavant, quan estiguem un xic més acalorats.

A partir d'aquí anem vorejant la costa pel GR convertit en camí de ronda. Un camí de pujades i baixades que ens fa alentir el pas: cal mirar bé on posem els pals i els peus, cal cercar el lloc més adient per anar baixant sense relliscar ni fer-nos mal, cal pujar a poc a poc, alçant bé les cames i anant amb compte amb troncs i branques que sobresurten dels arbres. L'espectacle de costa és superb, però hem de mirar a terra, ajudar-nos si cal, que tots i totes tenim ja una edat. Ai!, com recordem quan saltàvem lleugers com daines i isards! 

El camí es fa lent. Hem d'anar parant i esperant a tota la colla, no treure'ns els barrets del cap i anar xarrupant de les bosses d'aigua que portem a les motxilles. Arribem a racons de cala ben reduïts, quasi per a bany individual. A peu d'aigua descansem i admirem com uns joves estan ben fresquets banyant-se a l'aigua transparent, amb matalàs d'escuma o sense.

Tornem a enfilar-nos amunt pel guirigall de rocs i pedres i traspassem una zona ben florida de sempreviva, els botonets grocs que semblen d'or entre flors blanques diminutes. Quin goig de natura! I sense gaire gent; bé, sí, un jovent que baixa el que nosaltres pugem com cabres saltironant.

I, en determinat moment, mentre esperem, prenem la gran decisió: ens quedem aquí mateix a dinar. Uns a sobre els rocs del camí, altres, que ja glatien feia estona, cap a dins de l'aigua. Unes sirenes dins el mar, una remullada ben plaent, un treure`s la calda de sobre. Els altres dinem i, sobretot, bevem. Una bona estona de repòs, que ja és hora de migdia i ens cal remuntar encara una estona més per sobre del Racó del Rec Fondo. Llegim i marxem.

Ara cal continuar parant esment del sòl pedregós i de les arrels dels arbres. I, sobretot, no anéssim gaire més cap a la dreta: el tall de roca és prou profund i potser no cal caure a l'aigua de tant amunt. Resseguim el GR tot i que hi ha un caminoi ben bé per la punta de l'espadat, però no ens hem refiem, que un mal pas ens pot costar una remullada no volguda. Sempre veient el mar, és un tram ben bonic que passa entre arbres baixa fins a arribar a les envistes de cala Montgó, un racó de Costa Brava tal com ens diu la cançó. A la punta de la petita península, la torre de vigilància encara esguarda si venen pirates de mar enllà.

A tocar d'aigua ens fem la foto obligada de conjunt, un cop ens hem aplegat tots i totes. Ens la fa aquell noi que adopta unes postures ben divertides per fer una foto! (No la que s'eixarranca, no!, el que s'ajup!).

La segona gran decisió ha estat escurça una mica el camí, que l'excursió és prou llarga i hauríem d'arribar abans de fer nit. I ens deixem la volta al penyal de la torre i la pujada fins dalt. Travessem la urbanització de la cala, ja plena de gent que no deu treballar un dimarts de maig (que nosaltres també en portem una de noia d'aquestes) i que ens meravella que hi hagi tanta gent que pugui gaudir en dies laborables.

Arribem altra vegada a la costa. Segons uns wikilocs queden uns cinc quilometres per l'Escala, en d'altres menys, però: Així i tot, donem al possibilitat que, qui vulgui, es quedi a fer mandra per aquí, els altres anem més lleugers cap als cotxes i els recollim més tard. Tercera gran decisió: decidim fer tots plegats els cinc quilòmetres que potser queden!

Anem vorejant la costa per sobre l'espadat per un camí més planer, sense tan rocam i gaudim més de les vistes de l'aigua. Al fons, el golf de Roses,i el poble de Roses, Empuriabrava i darrere de la punta que es divisa, Cadaqués que no veiem des d'aquí.

Però aquest tram se'ns ha fet curt i ja podem albirar l'Escala amb el seu port. No us refieu —ens diu una companya assenyada— és més llarg del que sembla! Al cap de poc ja voregem el port, sota un sol que encara crema i encetem el passeig a la recerca d'un bar amb taules a l'ombra. Empresa difícil; totes les ombres ocupades. Encara bo que, al final del passeig, hi ha una gelateria que té begudes de llauna fresques i... gelats! Una delícia de gustos i colors per acabar la jornada.

La Víctor Català? L'hem abandonat al passeig que ens ve més de gust llepar sucre o beure alguna torrada suau. Segur que ella, dona de món, haguera fet el mateix! 

Això sí, la darrere recomanació: no deixeu de llegir els tres volums dels contes. Us ho passareu tant bé com menjant un gelat a la fresca!

 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-victor-catala-per-lescala-215486306

Caminant amb Jesús Moncada i Desideri Lombarte

Com us deia, un bon punt i a part es mereixen dos autors de país enllà, de la Franja. Un conegut, l'altra potser no tant. Tots dos ens han deixat, ja. Un de Mequinensa, l'altre de Pena-Roja de Tastavins.  

Jesús Moncada (1941 Mequinensa - 2005 Barcelona), escriptor, novel·lista, dibuixant i pintor.

Desideri Lombarte (1937 Pena-Roja de Tastavins - 1989 Barcelona), escriptor i poeta.

Tots dos fidels activistes en pro de la llengua catalana des de les terres d'Aragó.

Aquest dies que permeten estrenar l'aire de primavera i el sol cada cop més calent, que permeten embolcallar-se amb la natura que reneix, ens hem arribat a Mequinensa per conèixer de primera mà les terres i el poble de Jesús Moncada. Les lectures: Una selecció de contes "Històries de la mà esquerra (premi Joan Santamaria 1971), El cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999)".I la seva novel·la "Camí de sirga".

La majoria de les narracions giren al voltant de la vida de la gent de Mequinensa abans que l'engolís el pantà de Riba-roja. Moncada aconsegueix rescatar el passat perdut gràcies a una imaginació poderosa, una llengua atenta a les inflexions del parlar de la seva terra i una sàvia dosificació de tendresa, humor i tremendisme. Es pot dir que n'hem gaudit molt i molt dels seus contes! Sempre amb personatges del seu entorn aconsegueix retratar la vida del poble amb un humor i un sarcasme que ens recorden el d'en Pere Calders.

«Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l'editorial] Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l'hora d'escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d'animar-me a seguir el meu propi camí a l'hora d'escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d'expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes narracions, és claríssim la influència de Calders. A partir d'El Cafè de la granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d'explicar.»

Amb ell, hem fet la sortida al poble vell de Faió, engolit pel pantà de Riba-Roja.  Hem passejat pels carrers de Mequinensa i hem seguit un tros de l'antic camí de sirga, ara engolit pel pantà. Conjuntament, entre tots, nosaltres i ell, hem desitjat més descendència a cada casa per fer que l'empresa engolidora ens donés més subvenció. Són històries divertides amb un argument que fuig de la lògica esperable amb sentit de l’humor i tendresa, capgirant el sentit lògic de l’existència a partir de l’extrema innocència dels seus protagonistes, com l’agutzil que vol enviar el seu afillat a la presó perquè aprengui a robar com déu mana. Són contes on s'exploren conflictes familiars i veïnals; conflictes banals, insignificants a voltes, que queden magnificats pels mateixos personatges o per la resolució del mateix conflicte.

Això devia ser Mequinensa, altrament com les històries de tants pobles, una xarxa de relacions, que apropaven o allunyaven la gent, però que els va fer solidaris quan van necessitar mantenir els drets davant l'empresa engolidora i enderrocadora de tot allò que havien conegut i viscut. Mig poble sota les aigües, l'altra mig enderrocat a sobre per restar mut, però exponent de tot un passat. Sempre presents tots dos.

Jesús Moncada Estruga va nàixer a Mequinensa l’u de desembre de 1941 quan la vila tenia un dinamisme vital entre llaüts, minaires i vida social a la plaça, al mercat i als cafès i més de tres mil habitants l’any 1966. Gràcies als rius, Mequinensa va establir un comerç fluvial que va donar prestigi, no només als navegants mequinensans sinó també als fusters "calafaters", als corders i al mil·lenari Camí de Sirga de l'Ebre. En l'època d'esplendor es va arribar a tenir una flota de més de 16 llaüts, embarcacions típiques del tram baix de l'Ebre que transportaven entre 18 i 30 tones, normalment de lignits extrets de la conca minera mequinensana.

Amb l'arribada de l'empresa ENHER i la construcció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja, la vida va canviar per a la majoria dels mequinensans, passant de tenir censats 4.033 habitants a tenir 5.800 censats i prop de 1.500 més sense censar. Molts d'ells arribats d'altres localitats per treballar en la construcció de la presa de Mequinensa.

Va ser un cop dur per a tothom.

Davant la casa derruïda del mateix Jesús Moncada hi podem llegir:

"La casa del Nelson, l'apotecaria de l'Honorat del Rom i el Cafè del Moll pertanyien a la darrera zona de la vila que havia de traslladar-se a la nova. En conseqüència, al patró, li tocava d'engolir-se el que no hauria volgut veure per res del món. Cada dia l'anguniejava més la perspectiva d'haver de buidar la casa per abandonar-la a les màquines. La sentia amarada de la seva pròpia vida".

 

"Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-Roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta".

 

"El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de l'Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta". 

Des de la zona de Mequinensa ens hem traslladat cap a la Terra Alta per seguir un altre autor important d'aquestes terres unides pel mateix idioma català. La denominació Franja d’Aragó —Franja d’Aragó, Franja Oriental o Francha Oriental en aragonès— s’aplica habitualment a l’Aragó de parla catalana. El català és la llengua pròpia d’aquest territori. Més de 81.000 aragonesos saben parlar català o aragonès —segons el primer cens d’aquestes llengües, realitzat pel
Seminari Aragonès de Sociolingüística, vinculat a la Universitat de Saragossa—. Segons aquest informe, elaborat a partir de les dades de l’últim Cens de Població i Habitatges de l’INE (de 2011), a Aragó 55.513 persones saben parlar català i 25.556, aragonès.

 

 

Amb Desideri Lombarte hem caminat per Algars i Pinyeres, ja en terres catalanes, però hem volgut exemplificar la unió entre els dos territoris.

 

Aparellador d’ofici, personalitat i persona essencial en la història de la literatura i la cultura catalanes a l’Aragó, escriptor de caràcter i acceptació populars, és autor, en narrativa, de Memòries d’una desmemoriada mula vella (1997); en teatre, de Pena-roja i Vallibona, pobles germans (1987) i Teatre inèdit (1992); dels treballs d’investigació 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja (1990) i Pena-roja. Una vila a la frontera (1999), i dels reculls de poesia Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort (1987), A l’ombra de les roques del Masmut (1991), Sentències comentades / Voldria ser (1993), Romanços mai contats / Borres i borrims (1994), Cartes a la molinera (la bona vida i la mala bava) (1995), Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses (1999), i de l’antologia lírica Ataüllar el món des del Molinar (2000). L’any 2002 bona part de la seva correspondència s’aplegà a Epistolari (1981-1989). El grup musical Túrnez Sesé enregistrà Quedarà la paraula, i diversos músics, Una roella al cor, tots dos treballs discogràfics dedicats a difondre l’obra d’aquest poeta matarranyenc. 

 

Desideri és un  poeta del poble que parla del camps, del treball de pagès, de l'esforç de llaurar la terra, de les pedres i de l'aigua. De la natura eixuta d'aquesta terra que ha de sobreviure amb poc i treballar-hi molt. Un poeta acostat a la gent i a ell mateix. Molts de nosaltres l'hem conegut de fa poc, però el tindrem sempre en compte. Hem seguit una part del seu itinerari poètic amb "Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort" que ja no es troba editat. Valdria la pena fer-ne una reedició? 

 

 Un dels que més m'ha agradat a mi és "Espero'm que pujo (a ma iaia). Massa llarg per posar en aquest bloc, però emociona de tan senzill. Us recomano que el llegiu. Només us en poso els versos finals:

 

 

 

 

 

 

 

Han estat, com veieu, uns dies ben literaris, amb dos dels grans, que se sol dir, compartint pobles i caminant amb lletres. Tots plegats!