Badalona: el dimoni Pastafang

Bon dia tothom! Us estranya, oi? Doncs, sí, bon dia. Avui ja som a Sant Anastasi, 11 de maig. I us pregunteu com és que si em vau cremar ahir a la nit, ara vinc i us saludo.

Mare de les forces internes! Quin bé de Satanàs de fum i foc i aigua que feia més fum sobre el foc . No m'ho esperava pas, això, jo. No sabia què em passava. I bo que la cosa va comença força bé amb aquells colors voltant pel cel. Mira, que bé que has fet de tornar, em vaig dir. Això ho veuràs fantàstic, a primera fila i un espai solet per a mi i no a l'altra banda perdut entre aquella gentada que no sé com els pot agradar estar tan masegats i tant juntets. Però noi..., em vaig començar a sentir massa sol i això no m'agradava. Els petards sonaven fort i amb música ambiental i tot. Vaig recordar els dies que he passat a València. Sí, he estat a València, jo! Oh, no creieu, treballant, eh! Però allí també espeteguen fort i cremen tot el que troben.

Que expliqui això de València? Ah, doncs veure-ho que va anar aixina (ui, crec que ja se m'ha encomanat algun deix de la seva parla, que, sabeu!, lo català de València s'assembla a lo català de Badalona, però amb una altra entonació ben bonica). Bé, bé, ja segueixo!

Allí hi va haver una gran riuada fa uns quants mesos. Mare dels inferns! Quina riuada: cotxes amuntegats pels carrers, surant per les aigües, gent morta i desapareguda, cases enderrocades.... i tot, tot, ple de fang. Un fang llefiscós que s'escola per tot arreu, que cobreix soterranis i pàrquings i fins i tot ha arribat als teulats. Un desastre, un veritable desastre.

I jo, com a bon dimoni pasta-fang, que aquesta és la meva especialitat, em vaig dir, Pastafang, noi, deixa aquest poble mariner i vés-te'n uns dies a ajudar a treure tot aquest llot, que la gent pugui tornar a viure sense aquesta merda pels carrers i cases. És que feia feredat! I la gent que no en va poder eixir! I vaig anar cap allà. Ha estat complicat i encara ho és, però jo, paletada va, paletada ve, arrossegant aquest líquid viscós fora dels portals, amb unes bones botes, però així i tot he quedat ben empastifat. Marró de cap a peus, com tots els que hi vam ser al peu del canó, que en diuen. Sí, això de canó és una expressió, no, no hi havia cap canó... Ah! que em preguntes pel Massó, ah no?, ah! pel Mazón! Ah, doncs, no, no el vaig veure pas amb cap pala, és a dir, el vaig veure amb una camisa ben blanca, sense cap taca, tu, ni un gotim a l'espardenya!

Doncs m'he estat uns quants dies traient fang, que s'ha d'aprofitar quan encara està una mica fresc perquè com s'assequi gaire, queda encartonat i no hi ha qui ho llevi; si, jo tinc una pala que fa molt feina, però veràs, ja no tenim la força d'abans.

Allò de València està bé. Hem estat uns dies agermanats, com cosins, vaja! Que allà també els agrada fer soroll i jugar amb el foc. Ells ho fan per Sant Pep i natros per l'Anastasi aquest, nosaltres més modestos, és clar, però allà peta per tot arreu.

Doncs, com us deia, anar traient fang, anar traient fang que semblava que no s'acabava mai. Oi! i encara en queda, no us penseu! Qui em dius? El Mazón altra vegada. No, no, ja t'he dit que no l'he vist amb les mans tacades de fang, de fang no; potser d'algun altre líquid viscós sí, però anava net i polit passejant-se per allà. Em sembla, però, que últimament no li agrada sortir gaire...

Bé. Doncs, va arribar un moment que vaig pensar: Pastafang, has treballat molt, deixa'm pujar fins a Badalona a veure com segueixen per allà, que no sigui que els hagi de treure una mica de fang també. Oh, ja se sap, riuades també en tenen i com que les clavegueres no es netegen (ja veieu, tanta sequera, i no han tingut temps de fer-ho, que els badalonins ens ocupem més de tenir els arbres més grans de tot lo món, ja em direu, amb lo xicotet que és lo món.... He, he, aquesta és una expressió valenciana que sempre m'ha fet gràcia: que xicotet que és lo món!

I tenim més coses agermanades Badalona i València: el fang de les rierades, el mar mediterrani que banya les costes, els petards, el foc, els ninots per cremar, les cançons del Raimon i l'Ovidi i d'altres...

I vét-ho aquí que arribo a Baetulo i me'n vaig a la Rambla i em munten un espectacle jo a primera fila. Ai, xiquets! quan em vaig adonar que els peus els començava a tenir escaldufats i les botes se'm començaven a desfer, que són bones botes, caram!, em vaig dir: Pastafang, cal eixir d'aquí! I era tal el fum que van crear tirant foc i aigua a la vegada, que em vaig camuflar entre la ferum roig-negre que volava cap al sud. I aixina he anat resseguint la costa passant per Vilanova i la Geltrú, Calafell, Tarragona, embolcallat pel núvol tòxic. I torne a ser al País valencià! 

Si de cas, ja tornaré l'any vinent.

Ah!, i m'ha encarregat la noia aquesta que m'escriu cada any, que aquest conte del 2025 va dedicat a la ben trobada família valenciana!

I si trobo al Mazón aquest, ja l'enviaré a pastar-fang!

Bones festes de maig, badalonines i badalonins. No prengueu mal!

Una pujada de preus de dimoni

Aquí estic, assegut vora el mar, deixant anar alguna llagrimeta, perquè no m'ho acabo de creure!

He tornat de comprar en els supermercats d'aquesta ciutat; per aquí mateix en tinc uns quants a prop! No us dic el nom ni les voltes que he fet amb el carro tot buscant les millors ofertes, però m'ha estat impossible.

Això que en diuen "la cistella de la compra" cada vegada puja més! Cada vegada puja més i jo m'arronso, caic de cul a la cadira, esparverat, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, fet un enze i un mitja merda, que no en sortirem d'aquesta, mecàgum Déu, que tots plegats són uns carallots, uns pocavergonyes, qui els va matricular!

El sucre, la sal, l'aigua!, la fruita, les cireres a preu d'or! i els micacos com si fossin els torrons de Nadal. La farina. I no us dic res del peix i de la carn; i l'oli! I l'ou!, vatua l'ou! Un 35% tot més car! Ah!, però el sou que em donen per estar aquí a la platja una setmana, això no, això no que no s'ha apujat! I a sobre em cremen! El foc no deu estar pels núvols, que diuen que no cau aigua, d'allà dalt, deu caure foc gratuït, llengües de foc com el sant esperit d'antany!

I jo, aquests dies, no m'haig de poder alimentar? Doncs, no! Tot pels núvols. com se sol dir, Pels núvols, que no ragen aigua, ragen foc! (Això ja ho he dit, oi?). Penseu, que fins i tot els meus acompanyants dimoniets estan estirats per la sorra morts de fam, i aquell d'allà baix, el mico que no cremen mai!, s'està mirant l'ampolla d'anís com si fos el mateix Hamlet: me'l bec o no me'l bec?

Que, ja et dic jo que soc un  ase, un ruc, un capsigrany, un cap de suro, un totxo, un soca, un ximple, un sòmines, un babau, un beneit, un encantat, una bleda assolellada, un curt de gambals, un figaflor, un gamarús, un orellut (i amb banyes!), un talòs, un tòtil, un pallús, un tanoca, un pebràs: aquí fent  l'estaquirot durant una setmana!

Oh, i a sobre, van i em passen el compte amb paper d'uns grans magatzems de Barcelona, un poble d'aquí al costat, que els badalonins ni paper propi els deu quedar amb aquests preus! Això se'n diu ser aprofitats o uns dròpols o uns mantes, que ni paper poden fabricar. és clar, s'han carregat les indústries! Tant que m'agradava a mi el fum de les xemeneies!

Vatua l'olla. tots són un zero a l'esquerra (no, no faig propaganda de les eleccions, no estic pas per això, ara!), uns tarambanes, uns merda seca! Però, on vas a parar! És a dir, on anirem a parar!

Jo que no soc un fatxenda ni un cregut ni un pet bufat, he reflexionat i he pensat i he decidit que l'any vinent no torno. No senyor, ni senyora (que ara es porta això d'anomenar tothom i duplicar el llenguatge), no tornaré! Que se'l fotin al cul el foc i els maleïts dimonis que aguantem cada any aquest soroll d'aigua darrera nostre, aquests ocellets de colorins que no paren de xerrar, —que cotorres que són, penjats de les palmeres—, aquesta desgràcia de barques que tenen i aquesta gent que només corre i camina davant meu amb posats de milhomes i mildones (ai, això últim no sé si existeix); bé, deixem-ho en presumptuoses!

Sí, ja sé que m'estic embolicant, però és que haig de treure la ràbia que porto dins. Que no em podré fer ni una truiteta per sopar; qualsevol hi fica oli a l'olla! I és que no puc fer res més que estar assegut aquí i plorar la meva desgràcia. Que reconec que soc un cagacalces, un cagat, vaja! el que se'n diu un calçasses, un bragasses, un caguetes, un cagabandúrries, un pixa-freda. Que no m'atreveixo a moure'm ni per pixar, que encara m'ho farien pagar!

I ara, que soparé, avui? Colla de xucla-sangs, torracollons, gentussa, males ànimes! Aquí estic fet un trinxeraire, un ploramiques, un poca-pena. I estenc la mà per demanar: No em donaríeu alguna cosa, un rosegó de pa i una mica d'oli per sucar; o pa amb vi i sucre? No em podríeu convidar a la Donzella a un arròs, abans de cremar-me? (llàgrimes) Tothom passa de llarg.

I crido per fer-me sentir per sobre el bramul del mar

—Au, via fora! Que la palla va cara, catalans! 

—Ai, no: Ciutadans de Badalona! Endavant un altre any!

Esperant el tren

 Esperant el tren (conte de Sant Jordi)  

L'estació estava plena de gom a gom. Els farcells, les maletes, les bosses i les motxilles s'apilonaven al llarg de tota l'andana. Feia un dia assolellat i fresc i els que esperaven pacientment s'anaven tapant amb mocadors i xals; gorres i caputxes encastats als caps d'aquella gent que s'ho podia permetre; les caçadores cordades en un intent de protegir el coll, els braços rodejant el propi cos, abraçant-se un mateix; els peus movent-se dins les sabates, botes i espardenyes. Un vent fred i enjogassat va travessar les vies de llarg a llarg.
Les mirades es creuaven amb estupefacció; quantes hores portaven allà, ja?
A través del megàfon, una veu sempre amb la mateixa cantarella, anava anunciant la propera arribada del tren en tres idiomes, no fos cas que algú no ho entengués i, despistats com som tots, el tren marxés.
Els nens i nenes, sempre amb més energia que els grans, corrien andana amunt, andana avall, baixaven i pujaven les escales per passar a l'altra banda i tornaven feliços, tot rient i cridant. Els pares i mares, paciència personificada, ja no tenien esma d'aturar-ho.
 

"Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones. Tren largo"
"Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train." 

"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 

La tonada s'anava repetint en intervals regulars; però, no es veia venir cap tren, encara.
Els cossos s'apropaven a les vies, picaven de peus, es bufaven els dits de les mans; els caps giraven a dreta i esquerra amb un interès ben palpable.
Però, no es veia venir cap tren.
Els infants anaven acabant les forces, alguns somicaven, d'altres s'agafaven a les cames dels grans, d'altres, encara, s'asseien per terra i s'adormien sobre les rajoles fredes, els peus esgotats, les parpelles pesades.
La gent que tenia la sort de portar una maleta alta, s'asseia a sobre, mans a les butxaques (si en tenien).
A poc a poc la somnolència va envair a tothom.
Mans i braços garratibats, cames immòbils, peus adormits dins les sabates, botes i espardenyes.
 

Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 

La melodia ressonava a tota l'estació i acompanyava el lleu i rítmic moviment, gairebé imperceptible, de la gent.
Les cares van perdre qualsevol expressió de sentiments o pensaments, qualsevol rictus de preocupació o esperança. Pic a poc, deixant-se gronxar per la veu femenina que repetia:
 

Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train". 

 

Quant de temps va passar no ho va saber mai ningú.
 

Va arribar el tren. No es va aturar.
 

Tothom convertit en estàtua de gel; tots els cossos petrificats sense moviment. Una representació mímica teatral. Figures de gel amb els regalims incrustats a les orelles i als nassos, els barrets encarcarats, les mans blanques, cobertes d'una capa transparent d'aigua gelada.
 

El tren va passar de llarg. La veu va callar.

 

Badalona: Dimoni automobilitzat

Hem tornat a plantar el dimoni, aquest el 2023, com fa ja tants anys! Això vol dir per a molts de nosaltres, que som al mes de maig i més concretament a la primera quinzena. I aquest any, li hem regalat uns quants cotxes. Crec que amb aquella ànsia de reivindicar un espai sense cotxes, sense fums, sense sorolls. Uns cotxes que, per mi, semblen de joguina, vermells i grocs la majoria (ves, quina casualitat..., aquí ho deixo...), i algun de negre. Uns cotxets sense fums; de soroll ja tenen el bramul de les onades, plàcides en aquests temps de calma atmosfèrica.

Uns cotxes que pugen i baixen per unes carreteres sinuoses al llarg del cos del dimoni (li podríem posar un nom, però potser em sortiria la marca d'algun cotxe i l'empresa marxaria del país, amb la propaganda dels meus escrits). Pugen, baixen, i van a parar al sac (no a Cal Sac, eh!). Es diria que li fan pessigolles al dimoni, a la panxa, no pas a l'esquena.

Té tots els atributs del que s'espera que sigui un dimoni: unes banyes (encara que avui en dia n'hi ha molts sense banyes), una forca i una cua entortolligada que serveix de carretera als cotxes que van a parar a l'olla amb foc bullent. I aquest any destaca una boca ben oberta, com si un túnel de l'autopista fos, o el túnel del tren que hi ha una mica més amunt, a casa dels nostres veïns del nord. Una boca no sé si de fàstic pels cotxes, d'espant pel foc, de pena per veure'ls cremar o de crit per avisar-nos que no depenguem tant del parc automobilístic. O serà perquè no els pot aparcar?

Perquè, a la zona on està aposentat el dimoni, al Centre fent frontera amb Casagemes, ens agradaria tenir uns cotxes de joguina que es poguessin plegar per ficar-los dins de casa quan els haguéssim d'aparcar, que costa Déu i sa Mare, unes quantes llàgrimes, molts nervis i santa paciència. I alguns crits amb el que ens passa al davant o unes súpliques o encomanar-se al destí. O assajar diferents cares: enfadada, rabiüda, indiferent o de santa Job. Ja m'agradaria poder-lo tenir a la mà com el que té el dimoni, que sembla que me l'ofereixi per poder-lo aparcar jo. Si, deu ser això, fa cara d'enrabiat perquè vol salvar el cotxe i no sap on deixar-lo. Això que, ell rai!, té una corrua de dimoniets fets pels infants de les escoles, que el poden ajudar. 

Penseu que, de vegades, m'he proposat plantar-me al mig del carrer, agafar el cotxe amb les mans i oferir-lo a qui passi. No ho han de fer això les motos; per això el dimoni només té cotxes. Fixeu-vos que no té cap moto. I això que també fan soroll, fan fums i es fiquen per on volen. Ah!, però les motos poden aparcar a tot arreu: davant les cases i sense miraments, que els seus aparcaments moltes vegades estan buits.

I una altra cosa. Us heu fixat que el dimoni està plantat a la platja, de cara a la Rambla; sí, com sempre em direu! Però heu pensat que no en veu cap de cotxe passant per allà, a no ser que sigui el de la guàrdia que ens guarda? I més encara!: l'únic que veu passar és el transport públic; més concretament el tren! De Rodalies! R1! I no serà que el dit transport públic ens transporti eficaçment amb puntualitat i sense incidents, que tots sabem que a la que cauen quatre gotes... sort que estem en temps de sequera! Unes rodalies i una estació de la que moltes vegades no saps com sortir per les portes, que quan funciona una escala mecànica no funciona l'altra, que les dues alhora poques vegades, i que ara té uns aparcaments de bicicleta, blaus i flamants, lluents (sense bicis) al mig del pas (que ja els podrien haver posat a un raconet, que espai n'hi ha per fer-ho) perquè quan aconsegueixis que s'obri la porteta de pas amb la targeta que feina hi ha, t'hi topis de peus i de cap... però no em feu cas, això són figues d'un altre paner.

Tornem al dimoni. Ja em sembla bé que es reivindiqui un espai sense cotxes, que conservem l'aire net, que puguem gaudir de calma i de natura, encara que les ciutats no s'han fet ben bé per això, en essència. Però, i si en reduïm la fabricació? Potser si no en fabriquem tants ens veurem obligats a fer servir el transport públic, un transport públic que ens porti una mica per tot arreu i no només a les grans capitals! Que hi ha molts pobles penjats que, ara per ara, si no és amb cotxe, hi arribes caminant uns quants quilòmetres o et quedes a casa; o els dels pobles baixen tots a viure a ciutat. Us imagineu?

Esperem que ara que estem en període electoral, els nostres caps pensin més en tots i totes (no en totis; potser en tothom, que per inventar paraules, potser que primer consultem els diccionaris, que n'hi ha moltes), puguin esbrinar com fer-ho (que deu ser difícil, segur!), intentin solucionar això del transport públic, puguem passar de coxes i els puguem cremar a la foguera, la de Sant Anastasi o la de Sant Joan (ai, no, que aquesta ja no es fa per aquí), que les grans ciutats esdevinguin passejos en plena natura (aix!, ara que tenim les cases enfilades per les muntanyes...) i puguin (tots hi col·laborarem) oferir-nos una millor qualitat de vida.

M'he despistat, crec que he fet la carta als reis el mes de maig!

Ja veieu, aquest any el dimoni m'ha inspirat una ànima reivindicativa. Igual algú o algunes, alguns o algunes m'escolten.

Bones festes de maig! Bona cremada del dimoni! I fins l'any que ve, que, si Déu vol i si no vol també, tornarem a tenir una ànima reivindicativa!

Badalona i el dimoni il·luminat

Aquest any no ens podem queixar: se'ns ha fet la llum! Se'ns ha donat amb escreix, vaja! Ara, que, amb aquesta bombeta antiga de no sabem ben bé quanta potència (de 40, de 60, de 100?) no sé pas si acabarem il·luminant gaire aquesta ciutat que mig camina a les fosques. A les fosques per què tothom intenta estalviar el rebut; la llum no sé, però el rebut si, que sembla que tenim guerra cap allà l'estepa soviètica i, ara que el món és tan global, globalitzador i globalitzat, ens arriba tot en aquesta punta de platja del Mediterrani.

I, per assegurar la il·luminació, o sigui, que tots estiguem ben il·luminats, ens han posat un dimoni amb la bombeta de la que no en sabem gaire la potència, però deu ser molt forta i molt bona, perquè el vigilant amb banyes que la té ben agafada amb la seva mà esquerra —deu ser per si un cas ell es queda a les fosques quan el tren ensopegui amb la catenària o amb algú que ha perdut la llanterna i la busca per les vies, que tot pot passar sense il·luminació—, porta un bon feix de bitllets a la mà dreta, feix que deu haver guanyat a cabassos: s'entén que deuen ser els nostres bitllets, suposo jo.

Nosaltres, vinga i vinga, cada dia pensant quan obrim el llum, quan engeguem la rentadora, quan planxem tot mirant la tele o quan endollem l'ordinador o la torradora o carreguem el mòbil, perquè a hores d'ara, tot va a través dels fils gràcies a l'invent que va fer al segle XIX el senyor Thomas Alva Edison (inventor oficial segons els cànons), que no va arribar a temps de treballar en una de les nostres benvolgudes empreses elèctriques i va ser una pena, perquè igual ara podria fer l'invent de viure altre cop a les fosques i sense tantes preocupacions d'arribar a finals de mes, que, dic jo, que els nostres avantpassats també s'hi veien prou amb una espelma o amb una teia que durava més i il·luminava castells, passadissos i masmorres. O amb un ciri gros, d'aquells que diuen "pasquals".

No oblidem que ja a la dècada dels 600 aC el filòsof grec —això només ho poden fer els filòsofs i, sobretot els grecs quan contemplaven com posaven pedres als seus monuments—, el filòsof grec, deia, Tales de Milet va observar —això era, doncs, la feina que feien els filòsofs—, que fregant una vara d'ambre amb una pell o amb llana, s'obtenien petites càrregues (efecte triboelèctric) que atreien petits objectes, i fregant molt de temps, podia arribar a causar l'aparició d'una espurna. I, d'espurnes vivim!, això sí, uns més que altres!

Naturalment, l'electricitat evolucionà al llarg dels temps i tenim una colla de senyors, que tampoc van poder treballar a les elèctriques, però que sí que en sabien, senyors com ara: William Gilbert, Otto von Guericke, Du Fay, Pieter van Musschenbroek (ampolla de Leiden) o William Watson, Luigi Galvani, Alessandro Volta, Charles-Augustin de Coulomb o Benjamin Franklin, André-Marie Ampère, Michael Faraday o Georg Ohm, que ens van anar portant cap al miracle elèctric, miracle per a alguns més que per a d'altres!

Més tard, el senyor Samuel Morse, també ens oferí la possibilitat de comunicar-nos pitjant un dit sobre unes tecles, capacitat innata que conservem encara avui en dia, i arribem així als temps de la revolució industrial i dels senyors Zénobe Gramme, Nikola Tesla, Frank Sprague, George Westinghouse, Ernst Werner von Siemens, Alexander Graham Bell i sobretot Thomas Alva Edison que han omplert les nostres vides d'electrodomèstics i de llum!

Ja ens informa la Viquipèdia que: "L'impacte cultural del que Marshall McLuhan va denominar edat de l'electricitat, que seguiria a l'edat de la mecanització (per comparació a com l'Edat dels Metalls va seguir a l'Edat de Pedra), prové de l'altíssima velocitat de propagació de la radiació electromagnètica (300.000 km/segon), que fa que es percebi de manera gairebé instantània. Aquest fet comporta possibilitats abans inimaginables, com la simultaneïtat i la divisió de cada procés en una seqüència. Es va imposar un canvi cultural que provenia de l'enfocament en "segments especialitzats d'atenció" (l'adopció d'una perspectiva particular) i la idea de la "consciència sensitiva instantània de la totalitat", una atenció al "camp total", un "sentit de l'estructura total". Es va fer evident i prevalent el sentit de "forma i funció com una unitat", una "idea integral de l'estructura i configuració". Aquestes noves concepcions mentals van tenir gran impacte en tot tipus d'àmbits científics, educatius i fins i tot artístics (per exemple, el cubisme). En l'àmbit de l'espacial i polític, "l'electricitat no centralitza, sinó que descentralitza... mentre que el ferrocarril requereix un espai polític uniforme, l'avió i la ràdio permeten la major discontinuïtat i diversitat en l'organització espacial".

No em digueu que tota aquesta explicació conceptual i pràctica no es mereix un rebut de l'electricitat a l'alça! I més en un any amb tants dosos! El 2022! No veieu que tenen forma de bombeta? Ah, doncs jo sí que ho veig! Hum, de matèria tancada potser no, oi?

Doncs, a Badalona, estem al dia. Amb il·luminació! I el nostre dimoni d'aquest any postpandèmia i  immersió en una guerra que ha arribat fins les nostres latituds, ens vigila il·luminant-se amb una bombeta i fent diners; això sí, només ell, que li cauen a la sorra i tot!

Ah!, i no hem parlat gaire de la bombeta! Però si aneu a una de les pàgines web de les nostres molt valorades empreses elèctriques, us en donaran tots els detalls. Ja diuen ells mateixos a les primeres línies de la seva explicació que: "La llum realment no la va inventar ningú. Existeix tal com existeix la foscor o la matèria". Fixeu-vos-hi bé: la llum existeix com existeix la foscor i la matèria! Ho enteneu: foscor i matèria! O sigui, foscor igual a no bombeta, a no capacitat de pagar el rebut (més uns que d'altres) i matèria, igual al saquet que porta el nostre dimoni amb banyes a la mà dreta! De foscor és fet l'home (i la dona), la majoria; i de matèria són fets alguns homes i dones quan entren per una porta giratòria i no en surten més.

Si us llegiu tota la informació de la pàgina esmentada i arribeu al final, cosa que us recomano, acabareu amb un bon consell. Tal com diu l'exemple de la nostre empresa elèctrica, no pas l'única:

I l'últim i decisiu geni: tu.

"Perquè tan important com haver fet possible que avui tinguem llum és saber-ne fer un bon ús. És a dir, triar les tarifes més adequades i compatibles amb la nostra vida, ser respectuós amb el medi ambient, consumir de manera intel·ligent i responsable... i, en definitiva, deixar que el compromís per continuar creant un món millor també vegi la llum".

 No em digueu que no és il·luminat, això!

Però, no us voldria preocupar més: gaudiu de la festa, gaudiu del maig, gaudiu de la platja i dels carrers de Badalona, tant de dia amb la il·luminació com de nit amb la foscor. Rieu, passegeu, feu fotos amb els mòbils carregats i les màquines de fotografiar elèctriques (assegureu-vos d'haver-les carregat!), alceu el cap sota la bombeta del dimoni per si cau alguna matèria en forma de moneda i, sobretot, porteu un misto per si s'apaga la bombeta!

Sempre amb vosaltres una badalonina poc il·luminada.

El conte del pescador

A la costa sud d’una illa perduda al mig del Mediterrani, s’inicia la tempesta. El bramul de les ones és eixordador; muntanyes d'escuma toquen el cel.

 

A l'horitzó, els núvols negrosos s'ajunten amb l'aigua. Llampecs i trons es confabulen en un terrabastall de llum i soroll. La barca es gronxa a mercè de les onades amb els rems inutilitzats. El pescador s'aboca a l'aigua. Una cua de peix, com un ventall, apareix a popa; uns cabells rossos emergeixen per proa. Sent la música del vent, sent la melodia d’una cançó. De cop, una mà aferra la seva mà, una mirada dolça l'atrapa i, al mateix moment que ressona el tro, la barca s'enfonsa. El pescador queda eternament lligat a l'encanteri d’Himeropa; baixa a les profunditats i es perd.

 

Himeropa sent la flaire del perfum que li arriba des de la costa. Allà sota l’aigua la sensibilitat olfactiva es perd i la musicalitat de la seva veu queda atrapada pel rocam i per les algues que es mouen compassadament. El silenci ho embolcalla tot. La vida hi és cada cop més escadussera. El pescador li ha parlat de terra ferma: d’olors i perfums, de cants i rialles, de menjars exquisits, de vida d'arbres i flors, de pasturatges verds, d’amor i de mort. El pescador s’enyora de la barca, enyora el tafaneig del port, el moviment i el tragueig de la taverna. Les llàgrimes que vessa sota el mar es perden en la immensitat de l’aigua. No només de bellesa i encant es pot viure, pensà cada matí mentre una llum tènue penetra la fosca lletosa de les ones.

 

 

Un moviment els arriba de lluny i es va acostant. Una música sona a l’exterior, una ombra del defora els encalça; una ombra semblant a la proa d’una barca. Uns pètals cauen al mar, un aroma penetra dins l’aigua, uns colors, vermells, roses i esgrogueïts llueixen tot dansant al compàs de les ones. El pescador somriu i es mira Himeropa com alça el cap i treu la cua lliscosa al defora. En un moment s’agafen les mans i el batent de les onades els arrossega cap a la sorra. El sol i la llum els acarona les galtes. Amb la ma alçada recullen una rosa a punt de desfullar-se i, sortint de l’aigua, s’afegeixen a una festa que esclata de llum i de colors. 

 

 És abril, li diu el pescador a Himeropa.

 Visquem-lo junts, Jordi. Li contesta la sirena.