Una pujada de preus de dimoni

Aquí estic, assegut vora el mar, deixant anar alguna llagrimeta, perquè no m'ho acabo de creure!

He tornat de comprar en els supermercats d'aquesta ciutat; per aquí mateix en tinc uns quants a prop! No us dic el nom ni les voltes que he fet amb el carro tot buscant les millors ofertes, però m'ha estat impossible.

Això que en diuen "la cistella de la compra" cada vegada puja més! Cada vegada puja més i jo m'arronso, caic de cul a la cadira, esparverat, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, fet un enze i un mitja merda, que no en sortirem d'aquesta, mecàgum Déu, que tots plegats són uns carallots, uns pocavergonyes, qui els va matricular!

El sucre, la sal, l'aigua!, la fruita, les cireres a preu d'or! i els micacos com si fossin els torrons de Nadal. La farina. I no us dic res del peix i de la carn; i l'oli! I l'ou!, vatua l'ou! Un 35% tot més car! Ah!, però el sou que em donen per estar aquí a la platja una setmana, això no, això no que no s'ha apujat! I a sobre em cremen! El foc no deu estar pels núvols, que diuen que no cau aigua, d'allà dalt, deu caure foc gratuït, llengües de foc com el sant esperit d'antany!

I jo, aquests dies, no m'haig de poder alimentar? Doncs, no! Tot pels núvols. com se sol dir, Pels núvols, que no ragen aigua, ragen foc! (Això ja ho he dit, oi?). Penseu, que fins i tot els meus acompanyants dimoniets estan estirats per la sorra morts de fam, i aquell d'allà baix, el mico que no cremen mai!, s'està mirant l'ampolla d'anís com si fos el mateix Hamlet: me'l bec o no me'l bec?

Que, ja et dic jo que soc un  ase, un ruc, un capsigrany, un cap de suro, un totxo, un soca, un ximple, un sòmines, un babau, un beneit, un encantat, una bleda assolellada, un curt de gambals, un figaflor, un gamarús, un orellut (i amb banyes!), un talòs, un tòtil, un pallús, un tanoca, un pebràs: aquí fent  l'estaquirot durant una setmana!

Oh, i a sobre, van i em passen el compte amb paper d'uns grans magatzems de Barcelona, un poble d'aquí al costat, que els badalonins ni paper propi els deu quedar amb aquests preus! Això se'n diu ser aprofitats o uns dròpols o uns mantes, que ni paper poden fabricar. és clar, s'han carregat les indústries! Tant que m'agradava a mi el fum de les xemeneies!

Vatua l'olla. tots són un zero a l'esquerra (no, no faig propaganda de les eleccions, no estic pas per això, ara!), uns tarambanes, uns merda seca! Però, on vas a parar! És a dir, on anirem a parar!

Jo que no soc un fatxenda ni un cregut ni un pet bufat, he reflexionat i he pensat i he decidit que l'any vinent no torno. No senyor, ni senyora (que ara es porta això d'anomenar tothom i duplicar el llenguatge), no tornaré! Que se'l fotin al cul el foc i els maleïts dimonis que aguantem cada any aquest soroll d'aigua darrera nostre, aquests ocellets de colorins que no paren de xerrar, —que cotorres que són, penjats de les palmeres—, aquesta desgràcia de barques que tenen i aquesta gent que només corre i camina davant meu amb posats de milhomes i mildones (ai, això últim no sé si existeix); bé, deixem-ho en presumptuoses!

Sí, ja sé que m'estic embolicant, però és que haig de treure la ràbia que porto dins. Que no em podré fer ni una truiteta per sopar; qualsevol hi fica oli a l'olla! I és que no puc fer res més que estar assegut aquí i plorar la meva desgràcia. Que reconec que soc un cagacalces, un cagat, vaja! el que se'n diu un calçasses, un bragasses, un caguetes, un cagabandúrries, un pixa-freda. Que no m'atreveixo a moure'm ni per pixar, que encara m'ho farien pagar!

I ara, que soparé, avui? Colla de xucla-sangs, torracollons, gentussa, males ànimes! Aquí estic fet un trinxeraire, un ploramiques, un poca-pena. I estenc la mà per demanar: No em donaríeu alguna cosa, un rosegó de pa i una mica d'oli per sucar; o pa amb vi i sucre? No em podríeu convidar a la Donzella a un arròs, abans de cremar-me? (llàgrimes) Tothom passa de llarg.

I crido per fer-me sentir per sobre el bramul del mar

—Au, via fora! Que la palla va cara, catalans! 

—Ai, no: Ciutadans de Badalona! Endavant un altre any!