Caminant amb Estanislau Torres per les terres de l'Ebre

"Dia 19 de desembre de 1938 —llegeix—. Estimada Teresa: Després de tant de temps..."

"Havent estat localitzades dues saques de correspondència en el poble de Cornudella (Tarragona) extraviades des dels darrers mesos de la Guerra Civil —llegeix— i efectuades les gestions que determina l'article 279 del Reglament de Correus, adjuntem amb la present la carta adreçada a vostè amb data 23 de desembre de 1938, segons consta en el mata-segells...

...Madrid, 3 de setembre de 1968. La saluda atentament, El Cap de la Secció. — Sra. Teresa Marsà. Londres, 153, 6è, 1a, Barcelona.

Així hem començat la jornada d'avui, amb la carta que el jove marit de la Teresa, en Pere, adreça a la seva dona els darrers dies de la Guerra Civil, des d'algun lloc del front.

Continuem resseguint els paratges de la batalla de l'Ebre, avui en calma, amb un aire fresc d'un bonic matí de maig, amb tot els camps que riuen a la primavera; els núvols juguen amb el vent, les vinyes verdes i les flors de tots colors alegrant el camí. La pista és planera els primers quilòmetres, passant entre els ceps i els masos, els ametllers i algun tractor feinejant. Saludem un home que passeja amb els dos gossos en sentit contrari al nostre. Abans d'arribar als voltants de Gandesa, la pista fa un revolt de tres-cents-seixanta graus per un camp mesurat per dos nois i s'enfila costa amunt per anar a trobar la carena. Cal anar en compte per agafar un corriol que, deixant el camí més ample, continua enfilant-se entre romaní i farigola. Tota la muntanya amb olors de primavera.

Arribats a un collet, se'ns obre al davant un bé de Déu de muntanyes, a la nostra dreta el cim de la Mort, una mica amagat per la bardissa. Som a la Serra del Pebrer, al fons la serra de Pàndols i molt més enllà s'endevinen més que no es veuen, els Ports de Beseit, o de Tortosa mirats des d'aquí. Un sense fi de bosc.

Carenegem un corriol ben agradable de passar. Deixem a la dreta el Puig de l'Àliga i anem trampejant per una lleugera baixada. Quina no és la nostra sorpresa quan tornem a trobar l'home dels gossos, en sentit contrari al nostre! Cada dia fa aquest camí, a l'invers que nosaltres, amb els dos gossos de caça que el segueixen tots moixos i remenant la cua de contents. "És la millor medecina" —ens diu— i el creiem!

El corriol esdevé altre cop un camí ample a prop d'uns masos i descendim una mica. En un pla, trobem un corriol que puja cap a l'ermita derruïda de Sant Marc. Uns quants ens animem a fer el camí costerut, cap dalt, uns més ràpid que d'altres, però tots amunt. Les petites flors surten de sota terra o d'entre les pedres —algun conillet rosat, la lloqueta de roca, la farigola mascle, l'estepa blanca i l'estepa negra...—, pedruscall i muntanya. La vista és magnífica amb un replegament de terra fantàstic. Al davant la Carabassa amb un perfil ben característic; al darrera la Mola d'Irto.

"La Mola d'Irto (avui més coneguda, com ja sabem, com Mola de Sant Marc) és una muntanya d'aspecte tètric, voltada de grans cingleres, i només accessible, i encara dificultosament, pel vessant est, mitjançant un grau". (Indrets i camins de la batalla de l'Ebre).

Abans de la Mola, ens trobem amb les runes de l'antiga ermita de Sant Marc, en un paisatge grandiós i incomparable. Els núvols, ben negres a estones, acompanyen l'aspecte tètric de la muntanya i la fan encara més fantasmagòrica. El vent bufa amb força. Alguns encara s'animen a fer la pujada a la Mola d'Irto de 520 metres d'alçada, per fer la foto enmig d'un fort vent que despentina (o pentina amb un tocat modern, cabells enlaire davant Cavalls). Durant la batalla de l'Ebre les tropes republicanes hi van romandre, ja que es considerava un lloc inexpugnable. Tanmateix la Serra de Cavalls va caure a mans del "nacionals" i van haver de fugir per aquests espadats.

I segueix la carta:  "...i una nena una mica més gran que la nostra..." "En Segarra també frisa per tornar a casa..."

I tornem un tram enrere per continuar la pista entre vinyes i masos, per la Vall de les Carroves, tot seguint paral·lels a la Serra de Cavalls, que, en realitat, és una continuació de la Serra de Pàndols. Una massa orogràfica amb una branca principal i un braç de menor altura que és la Serra de la Vall de la Torre. Unes cingleres on ens imaginem el caminar dels soldats carregats d'armes, les bombes esclatant, la fugida per uns paratges agrestes. La pau es respira ara, sense gairebé ningú més que nosaltres.

Remuntant la pista d'aquesta vall amable, arribem al Coll de Cavalls i ens resguardem del vent sota la pineda per fer un mos. Un cop descansats, ens toca baixar, primer a peu de cinglera, tenint davant nostre la Roca del Pebre i tota la plana de la Terra Alta amb Corbera al fons. Ens ha sabut greu no poder pujar a la Punta Redona, una de les fites de Cavalls, però, diuen, que sempre has de deixar alguna cosa per tornar a un lloc. El caminoi, que segueix el barranc Tancat, baixa amb pendent, entre rocs i alguna relliscada, fins a la blanca ermita de Santa Madrona.

Santa Madrona ocupa un espai amb força vegetació, amb aigua abundant, i és un espai de trobada, aplecs i festes de la gent de Corbera. Avui hi trobem uns infants preparant la comunió, amb tres (tres!) sacerdots vestits de blanc que els fan la primera confessió. "El agua de Santa Madrona conserva la salud de las personas". "La Santa Madrona lo difícil soluciona". Aquí hi hagué el comandament de la 100 Brigada Mixta de l'11a. Divisió i va ser un punt de socors avançat; va rebre els atacs del republicans quan s'hi van instal·lar i dels nacionals que s'hi van instal·lar després, lloc del comandament de la 4a Divisió de Navarra que també van convertir el lloc en un punt de socors.

A la desbandada anaven aquells homes vestits de soldat esparracat, a la desbandada estalonats pels "moros", els que formaven part de l'exèrcit franquista. Caminant per pobles i terres devastades. I enmig d'aquest desgavell, un Pere, com tants d'altres, preocupat per amagar unes cartes d'amor; unes cartes que significaren la seva... 

A prop de l'ermita podem visitar la cova de Sant Marc (el de l'ermita de dalt a Cavalls), amb una estatueta dins, tancada entre barrots. 

"Teresa ha deixat de llegir. Ha contemplat, absent, la fotografia mural que li va regalar l'Àngel l'any passat, ha contemplat l'aparell de televisió, el tocadiscos, el rellotge de cucut..."

"—Tretze anys, divuit anys, trenta anys...—ha dit en veu baixa. Ha somrigut amb recança..."

Reprenem la tornada cap a Corbera altra vegada envoltats de vinyes i ametllons, sent més conscients dels esforços i el plor d'aquesta terra, aspre, per sobreviure amb l'esperança posada en el demà. Al davant, es dreça encara altiva l'església bombardejada del poble vell de Corbera, sentinella del passat, per recordar-nos que hem de mirar el futur.

"—Estimada Teresa..." —xiuxiueja ara".