Vacances

Al cap de quasi dotze anys, encara tinc la deformació "professional" de les vacances. El meu germà se'n riu quan dic "ja som a les vacances!". "Si en fas tot l'any de vacances"! No és ben bé veritat del tot, perquè entre les corals, el CAOC, el CEC, l'escriptura, la pintura, i algun curs, quan arriba aquesta època encara em semblen vacances. Vaig acabar el CAOC a l'abril, quan ja vaig marxar de la Junta, però encara estic al WhatsApp dels professors dels cursos de formació d'occità i que jo sàpiga, no m'han notificat pas que m'haig donat de baixa de la signatura de La Caixa. Per Sant Joan vaig acabar les "sortidetes del CEC", tot i que haig d'anar fent "fitxes i formularis" de les sortides del 2026-2027 que m'he proposat que sigui l'últim que organitzi jo excursions. 

Continuaré amb les corals: l'Orfeó La Lira de Barcelona i la Gaudia de Badalona, a part del Messies Participatiu a partir d'octubre i la Coral Poble que Canta quan calgui, que amb els temps que corren, cada vegada cal menys, no perquè s'hagi aconseguit res, si no perquè els ànims d'aconseguir-ho estan en hores baixes. I continuaré amb la pintura, que em relaxa i distreu... i llegint i tocant el piano... quan pugui. I de tant en tant, encara m'envien coses per traduir de l'anglès al català els del MyHeritage. Ara, figureu-vos, corregeixo les traduccions de la IA, que sembla que n'hauria de saber més que jo, oi?

Per al nou curs m'he tornat a inscriure a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, en línia, o sigui, des de casa o des d'on em pugui connectar, que ara si no estàs connectat no ets res. Al curs de No ficció, on espero que, amb el temps i una canya, pugui anar escrivint la novel·la que tinc al cap on surtin de protagonistes avantpassats meus: els Fornaguera que donen molt de si, els Bausà, que encara donen més de si, els Puigrubí i els Savalls, històrics, i els Comas si aconsegueixo saber-ne alguna cosa. Potser massa ambiciós.

Però, mentrestant, i amb calor, faig vacances. I les vacances volien dir sortir. I surto al juliol, que tot està més tranquil que a l'agost; encara que hi ha gent que em diu que no paro; però sí que paro, sí.

Aquest any he tornat a agafar el cotxe i fer quilometres, que l'any passat no vaig poder amb la fascitis plantar que em va durar ben bé fins al vint i pico de setembre.

I ara soc a les "Valades occitanes" d'Itàlia. Al Piemont. Als Alps italians. Al Parc Nacional de Monviso. Amb una temperatura que ha canviat en positiu des que vaig marxar de Badalona. En aquests moments a les bordes de Pertus on estic allotjada, prop de Paesana i Ostana estem a 24 graus! Una meravella! Veig que a Badalona estan a 32.

De camí, passant per França, em vaig parar a Sisteron del que no havia buscat cap referència. A veure què depara el destí! I em vaig trobar amb un poble mig emmurallat, amb cinc torres encara senceres i amb una muntanya al davant d'un gran interès geològic. Situat al departament dels Alps de l'Alta Provença, està agermanada amb Oliva, una població de la comarca de la Safor, al País Valencià. Sisteron, banyada pel riu Durance, ha tingut una posició estratègica ja des de l'edat mitjana. El riu Durance va ser durant un temps la frontera que separava les possessions del comtat de Tolosa amb les possessions del comtat de Barcelona.

La ciutadella preromana i la catedral d'estil romànic llombard. El rei Enric IV la va qualificar com "la fortalesa més poderosa del seu regne".  Forma part de la denominada "Ruta Napoleó" o "Camí de Napoleó", camí que l'emperador va fer quan va tornar de l'illa d'Elba.

L'espectacular Roca de la Baume, és famosa per les capes verticals de pedra calcària, per sobre del poble, formada per capes verticals i plecs, la roca atrau a geòlegs i amants de la natura, on poden realitzar excursions i una via ferrata. Per part meva, una veritable sorpresa!

I arribada a "borgata" Petrus una altra agradable sorpresa. La Luciana ja m'esperava i em donava les instruccions del petit apartament. Un conjunt de bordes arreglades, la majoria d'elles ocupades per la gent del país, en un lloc molt natural i poc turístic. Una vista genial del Pic del Monviso. Una tranquil·litat "veramente italiana"! 

El primer dia d'estada toca fer una descoberta d'on estàs. Paesana és el poble més gran amb 2658 habitants, on poder fer compres a l'únic supermercat que hi ha. 

Pertus és un municipi de la vall mitjana del Po que ha conservat un dialecte de transició entre el piamontès rústic i l'occità. La paraula  italiana "borgata" es tradueix com a llogaret, veïnat o poble. Aquest terme s'utilitza per definir un petit nucli de població rural o una barriada perifèrica. Poques cases amb una economia basada essencialment en l'agricultura. A Itàlia és l'entitat mínima amb la qual és possible definir un lloc habitat. S'utilitza sobretot a la regió de Roma i de Torí.

O sigui, que estic ja situada a la borgata Petrus. Veient el Monviso així que em llevo. I amb una temperatura que fa dos dies era impensable. 

M'he arribat a Oncino, una població amb un campanar esvelt, a mitja muntanya i on he descobert que el diumenge 19 fan un concurs de "miss vaca" que pot estar molt bé de veure. He anat a Crissolo, el poble potser una mica més turístic de per aquí, però res a veure amb els "turístics de per allà". Un poble inici de caminades i passejades i rutes amb cotxe que anirem fent. I Ostana, un poble ben occità on no vaig poder parar i aparcar el cotxe; queda pendent.

I m'he animat a fer una excursió a peu. Amb el cotxe, per una carreterona que has de deixar passar els que venen de cara, fins a Pian dei Re on pots aparcar per 10€!, ben bé italians aquesta gent! Des d'aquí surten diferents camins que s'enfilen muntanya amunt. Ple d'excursionistes calçant botes i pals, per conquerir els cims a la mesura de cadascú. Som al Parc Natural de Monviso. En aquesta esplanada l'ermita de la Mare de Déu de les Neus i un refugi-restaurant on prendre una cervesa a la tornada.

Aquí neix el riu Po, el que molts quilòmetres enllà passa per Roma, el de les batalles dels romans, el riu més important d'Itàlia tant per la seva longitud com pel seu cabdal. Ja neix amb força, es podria dir des de sota terra. Si ens continuem enfilant per un corriol pedregós que et fa alçar la cama, anem trobant a banda i banda del camí tot un curull de flors i d'insectes que aprofiten el seu nèctar, riuets que van baixant entre les pedres i gent amunt i avall. Sempre amb els pics erms i pedregosos que ens van fent d'escut. Segons el mapa: la Sellacia, Monte Granero, Monte Meidassa, Punta Udine i el Mon Viso (3840 m), tots ells vorejant els 3000 metres d'altitud. El dia entre sol i boires ho fa tot una mica especial, amb la roca ben negre quan apareixen els núvols o lluminosa amb el sol.

Després de la pujada, el llac Fiorenza reflectint els pics en les seves aigües cristal·lines. La verdor del sòl contrasta amb la negror de les roques, les plantes verdes encara, les flors plenes d'abelles i altres insectes, algunes que ja es comencen a assecar. La gent prenent el sol estirada a l'herba i alguns que encara continuen pujant per arribar a algun altre llac o a algun pas de muntanya que els permeti d'anar cap a d'altres pics. Fins i tot gent banyant-se amb una vestimenta naturista. Em resulta curiós, perquè a Catalunya, de fa ja uns anys, està prohibit banyar-se a rius o gorgs o llacs de muntanya. 

 

Ara és quan reposes, quan contemples el paisatge, quan et sents petita aquí dalt. El lloc em recorda una mica la Vall de Pineta, amb aquella muralla de roca del Mont Perdut, però aquí és una mica més ample. Com deuen sonar aquí els trons en un dia de tempesta?

Ara ve quan intentes agafar tot això i omplir-te els pulmons i sadollar la vista i extremar els sentits i endur-t'ho tot cap avall, cap a casa. I recordar-ho un bon temps. Els noms et marxaran, segur, però el paisatge i les sensacions les portaràs amb tu encara que no les sàpigues expressar.

 De cop, ja a baix, el cel s'omple de boires, els pics desapareixen. La caminada, per sort, ja està feta. Contemplo com van pujant les boires, l'anar i venir de la gent, i l'ermita situada al marge; al davant unes quantes flors de llaurer de Sant Antoni, que la fan ben fotogènica. Sembla colgada en un espadat.

Ara, cap a "casa". Ah! i tal dia com avui, felicitats a tots els Enrics!