Pirineu audigès

 L'Aude és un departament de l'Estat Francès que s'estén des del Pirineu mediterrani fins més amunt de Carcassona i fins al mediterrani. Diversitat de paisatges, castells càtars, fortaleses, abadies, vinyes i mar.

Des de Belvianes-Cavirac, malgrat la calor, he pogut fer algunes coses més que els castells càtars. De fet, preveia caminar una mica, però m'he acovardit amb aquest sol. He fet un corriol planer, uns 100 m de desnivell en uns 3 km, que, sortint del fons del poble de Belvianes, ressegueix per dalt les Gorgues de Sant Georges. Un canó per on passa el riu Aude, un pas força estret al nivell de la carretera. Unes pedres tallades en picat des de dalt fins a tocar de riu, amb la gràcia que les han tallat talment una trona al revés per que hi puguin passar els cotxes i no topin pel sostre. Des del caminoi es veu tot l'engorjat i s'arriba a un mirador suspès a la roca amb un plafó on explica els ocells que nien en aquest rocam. Una bona sortida, fàcil i ombrejada que es pot fer a partir de la set de la tarda.

Més grans són les Gorges de Galamus. Un congost i pas de muntanya natural d'uns 2 quilòmetres que permetia l'accés cap a Catalunya des de la zona de l'Aude. Obert a la roca en llocs difícils i excavades pel riu Aglí que ve del puig de Bugarag que està a la vora, té com a lloc principal del recorregut l'ermita de Sant Antoni de Galamus, que és almenys del segle VII, quan sembla que aquest lloc ja estava habitat per eremites; la capella de la gran cova fou construïda el 1782 després d'un suposat miracle de Sant Antoni el Gran.

Des del pàrquing que al juliol i agost deu estar més ple, surt un corriol pedregós que va baixant en uns quants revolts per remuntar fins a arribar l'ermita excavada a la cova i suspesa per sobre les gorges. En diuen itinerari botànic, però cal dir que, en aquestes època, està prou sec com per no reconèixer gaires plantes; flors ni una. El riu Agli corre per avall quasi en total penombra. Les parets de la roca són altes i estan plenes de cavitats i forats, lloc ideal on hi nien els ocells i hi ha una flora protegida. 

Alguns historiadors afirmen que aquest va ser un camí de fugida dels càtars cap a Catalunya. Al segle XVIII es va construir la capella de la cova més gran en agraïment a Sant Antoni pel final del brot de la "malaltia de la suor", una espècie de gangrena que es va donar a Sant Pol de Fenollet. El recinte es va abandonar després de la Revolució francesa i es va tornar a restaurar al segle XIX. I ara la llegenda per saber d'on prové el nom de Galamus:

"Al segle XI el trobador Jehan de Cantaluze, també anomenat Gadamus, viatjava amb el seu amic Gilles Montardel, de castell en castell. Al castell de Puilaurens es va enamorar de la bella Sylvaine, filla del majordom. Quan els dos amics van continuar el seu camí, van ser atacats per uns lladres i Gilles va ser ferit de mort. Li va fer prometre a Gadamus que pregaria per la seva ànima davant la tomba de Jesucrist a Jerusalem. Gadamus va abandonar a la seva estimada prometent-li que s'hi casaria en tomar de Jerusalem. El pelegrinatge va durar un any i quan finalment va tornar, va descobrir que la seva estimada havia mort de la pesta. Gadamus, llavors, va decidir viure una vida en completa soledat a l'interior d'una cova que, des de llavors, es va anomenar la Cova de Gadamus i hi va viure fins a la seva mort".

Totes les llegendes d'amors i desamors són tristes!

Per tornar al cotxe es pot fer la volta per darrere el bar. Unes escales us entren en un petit túnel i se surt a la carretera. Uns 300 metres de carretera fins el pàrquing; una tornada més descansada que pel camí. Agafeu el cotxe i travesseu les gorges fins el final d'una carretera estreta i amb revolts, amb uns espais eixamplats per deixar passar els cotxes que us venen de cara, però amb un paisatge digne d'admirar.

Una darrera visita ben diferent és anar fins a Alet les Bains i entrar a la seva abadia. Una abadia enrunada d'una antiga comunitat de monjos benedictins. Una abadia del 970 convertida en catedral el 1318 pel bisbe d'Alet. Una abadia romànica amb un cor gòtic. És preciosa.

No sé què tenen les abadies enrunades que a mi m'agraden. Potser perquè ens parlen d'històries del passat?, potser l'estètica d'uns murs que van cantar l'excel·lència i que ara resten muts?, potser perquè t'hi sents lliure, oberta als quatre vents? Per aquí s'hi han passejat monjos, clergues i bisbes, reis i nobles i gent que buscava recés, perdó o salvació. O, simplement, gent que, com nosaltres, agraïa qualsevol bona sort que li donés la vida o busqués consolació. Però, a part de la vessant humana, hi ha les pedres. Les pedres que parlen més enllà dels segles, les pedres que parlen en silenci, calladament, que observen i són observades i que romanen impassibles (o no) al desconsol dels humans. Les pedres pensades i forjades per un artista, un arquitecte, un escultor, i pujades una a una amb les mans, amb esforç, amb esperança, d'un simple operari. 

El que se'n sap és que fou un establiment religiós fundat el 813 pel comte de Barcelona, Girona i Besalú, Berà I, i la seva esposa Romil·la. El monestir inicial fou sotmès pel comte a l'església de Sant Pere de Roma, al papa Lleó III i els seus successors a condició que el papa enviés unes relíquies per la dedicació de l'església de l'abadia i que l'agafés sota la seva protecció especial; l'abadia pagaria per aquesta protecció una lliure de plata cada tres anys. En la carta de fundació, Berà esmenta al seu pare el comte Guillem, comte de Tolosa i duc d'Aquitània, mort recentment.

Un passeig tranquil per l'interior obert, la sala capitular i altres dependències et fa adonar de la grandiositat de la construcció, amb les arquivoltes, els murs esculpits i la pedra grogosa. Segles i segles ens observen. Què ens volen explicar? Després un passeig pel poble que conserva les cases medievals amb racons i raconades per on perdre's-hi. Un poble, com gairebé tots, amb poca gent per carrer, amb cases per restaurar i altres més modernes que són com una mena de nyap. Un gat que es llepa i ens mira impassiblement, unes plates que demanen aigua en una finestra, uns murs adornats amb les bigues de fusta i una placeta amb una font. Tot plegat un conjunt a tenir en compte.

I per acabar els dies per aquestes terres, una anada amb el tren vermell; el "train rouge" del país dels càtars i fonolledes. Semblant al tren groc que va des de la Tour de Carol a Perpinyà. Tot ell pintat de vermell, com l'altre és pintat de groc. Un vermell de terra occitana, sense creus.

El "train rouge" es pot agafar a Ribesaltes per fer tot el recorregut, però jo he optat per pujar-hi a Atsat (Axat en francès) en un itinerari que en diuen "de Descoberta". Si s'agafa a Ribesaltes, i es vol fer tot, a Sant Pol et fan baixar i canviar de tren. 

La majoria de vagons són a l'aire lliure per admirar millor el paisatge i acabar de rostir-nos amb el sol. D'Atsat fins a Sant Pol de Fonolledes travessant boscos i paisatge rocós al començament i vinyes quan ens acostem a Sant Pol. El trajecte dura una mica més d'una hora d'anada i una hora de tornada, amb una "mademoiselle" que et va explicant en francès tot el que pots veure. Va explicant amb el traqueteig del tren, amb el fum blanquinós de la xemeneia i amb la foscor dels túnels per on passa. Se li nota a la "mademoiselle" que ho viu: va assenyalant pics i lloc d'interès, dreta, com una capitana, fa parar quan passem per darrere el castell de Puilaurens i endevino que parla dels càtars. Jo, pobra mortal amb audiòfons, desconnecto i prefereixo fer fotos i que em toqui el vent a la cara. I aguanto fort el barret de palla!

Poca gent avui al tren, som al mes de juny i "la turistada" encara no ha arribat de ple. S'hi va bé pels llocs, amb poca gent; és un plus que puc gaudir ara de jubilada! Quina diferència amb el mes d'agost que havia de fer vacances per força..

De tornada a Atsat, una pizza de quatre formatges a l'estil francès i "cap a casa" a fer la bossa per marxar demà i arribar a casa, la meva, sense cap ensurt.