I aquest bloc se'n vol fer ressò, que ens ha passat l'any i no li hem dedicat cap paraula a aquest prolífic escriptor. Sobretot home de teatre, però també poeta i prosista. I el teníem pendent ja que el juliol del 2024 s'han complert el cent anys de la seva mort. Dramaturg, poeta, polític, amb una extensa obra, un dels màxims exponents de la Renaixença catalana de finals del segle XIX. Sense aquests homes que van sentir la fiblada patriòtica, a Catalunya, possiblement, li hauria costat més el ressorgiment. Ells van saber encarar els nous temps i expressar en les lletres els anhels de justícia i de llibertat.
Nascut a Canàries de pare català i mare canària, de petit arribà al Vendrell. Es consagrà com a poeta amb el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1877. Però l'obra més extensa és la dramatúrgia en obres com: Maria Rosa, La festa del blat, la Filla del mar, Mar i cel, En Pólvora, Terra Baixa... Tothom recorda en Manelic! I tots els que hem fet teatre, professional o amateur, recordem algunes frases:
llop! He mort el llop! (Manelic a Terra Baixa); "Marçal!... Diuen que tot pot ser en aquest món si allà dalt ho volen.
Tot no, tot no, que jo donaria... fins la glòria del cel, Déu m’ho
perdoni, perquè tu fossis l’Andreu! (Maria Rosa, a Maria Rosa); " Tot va á acabar. Adeu, pàtria volguda. / Jo fino al punt, tu finaràs
altr’hora. / De ponent ha vingut la nuvolada; / no has tocat á mal
temps: Deu t'abandona. / Oh, mos fills estimats! Oh, Catalunya, / … (Mort d'en Jaume d'Urgell).
Recordem que fou el primer que per primera vegada va llegir un discurs d'inauguració de curs a l'Ateneu Barcelonès en català sent-ne president. Els seus discursos polítics foren publicats en un recull titulat "Cants a la Pàtria" el 1906. Això ja ho diu tot. Potser necessitem homes o dones amb aquest tremp i aquesta força i aquests ideals, avui en dia!
Autor de lletres tan cantades i tan prohibides:
Som i serem gent catalana
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en Primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera
i canta que cantaràs.
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la mare canta
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
lo passat jamai passat,
i joren i nits de serra en serra
com tot canta al Montserrat.
Volem conquistar l'Espanya
i això és desvari d'infants:
ans conquistem-nos nosaltres
que prou feina que hi haurà.
. . .
Al rampeu de Montjuïc
m'he bastit la sepultura:
aixís un dia els canons
estremiran mes despulles
aclamant la llibertat
de la Mare Catalunya!
Va!
que fa de bon mirar.
De tants arreus guarnida
no en saben les edats.
Li diuen Catalunya
i és reina de la mar.
De roques pirenaiques
són fets los quatre pals;
de solis i banderes
les cordes i el velam;
i amb ceptres i corones
les àncores i claus.
........
Que hermosa que ets, oh nit,
amb tot el món dormit!
La mar és un bressol poc a poquet brandant;
les ones dintre d’ell cada una és un infant
ont tots s’han arrupit;
i els astres per damunt són mares vigilant...
Que hermosa que ets, oh nit,
amb tot el cel florit;
amb l’aire sospirant;
amb les ones que es mouen somniant!...
Potser necessitem homes i dones amb aquest tremp i aquesta força i aquests ideals, avui en dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada