divendres, 26 de febrer de 2021

Ruta de l'aigua

"L'aigua és un compost químic transparent, inodor, insípid, químicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula química H2O, els quals noms sistemàtics són òxid d'hidrogen i oxidà. És el constituent majoritari de la pluja, els mars, els llacs, els rius…"  Aquest és l'inici de la definició que fa la Viquipèdia sobre l'aigua. Un element que trobem per tot. El nostre propi cos i el planeta que habitem estan constituïts, la major part, per aigua.

L'aigua és bona per la vida de l'organisme humà encara que, a molts de nosaltres, especialment a mi, ens costi beure aigua, malgrat que sigui el primer que et recomanen quan encetes un règim. Costa beure aigua. No sé si he entès mai aquelles persones que van sempre amb una ampolla d'aigua a sobre, de plàstic, en general; molt saludable, l'aigua, no sé si ho és tant el plàstic! Però, als viatges i a les excursions per la natura, grans defensors i defensores de l'ecologisme, els veureu amb una ampolla de litre i mig d'aigua, de marca, és clar! Un costum que, als que no ens agrada gaire l'aigua ens sembla estrany; i no només això, quedem sempre com poc ecològics, ara que està tan de moda l'ecologisme d'estar per casa que en dic jo. I és una opinió meva.

Però, la massa líquida omple el planeta: mars, rius, llacs... gel i neu desfetes...i vapor...

I l'espècie humana sempre ha olgut dominar els elements de la natura i, l'aigua és un d'ells. Hem construït pous, basses, fonts, pantans, llacs artificials... Hem intentat dominar mars i oceans i pluja i rius. Hem canalitzat clavegueres i mars, torrents i rieres. I fem servir l'aigua com a element essencial de les nostres vides: per rentar-nos, per rentar i netejar objectes primordials o no tant. I com a element lúdic: per nedar, per navegar a plaer; per gaudir i per necessitat.

En aquest sentit m'ha interessat la Ruta de l'Aigua que han ideat a Premià de Dalt. Una rua que recorre carrers i masies del terme municipal i espais i llocs dels afores. No només el seu recorregut com a element químic, sino també tot allò que hi està associat: safareigs, ponts, canaleres, fonts, mines subterrànies..., i tot allò que serveix per domesticar i conduir l'aigua segons els nostres desitjos.

Comencem el recorregut a l'antiga masia de Can Figueres, avui un espai reconvertit en museu, biblioteca i escola de música, però on encara podem veure la font, la bassa i el safareig alimentat per una mina subterrània. En el mateix recinte un dels arbres monumentals de Catalunya, el Cuprés (de Can Figueres (Cupressus macrocarpa), el xiprer de Monterrey més gruixut de Catalunya. Travessant la Riera de Sant Pere, i seguint el Carrer Llarg, arribem a Can Berlanga, una masia documentada des del segle XIV que encara conserva la complexitat del sistema de reg per a l'horta. Remuntant la riera, s'arriba a l'antiga plaça de la vila, amb l'Ajuntament i la font de Quatre Piques amb una decoració de ceràmica de Joan Guivernau.

Continuem riera amunt i ens desviem pel camí de Serviol que transcorre per l'obaga dels turons que tanquen la vall de Premià i ressegueix el circuit de l'aigua. Un caminoi on ens trobem, de primer, l'antiga canalera que baixava de la font de Seriol per abastir d'aigua la població i de la que en podem anar seguint el rastre durant un bon tram, tot i que, avui en dia, la font està clausurada. Només que ens desviem un xic i remuntem el petit turó, trobem la Caseta dels Reis, un antic pavelló de caça avui ple de grafitis. La tradició ens diu que en aquest lloc reposaven els Reis Mags la nit del 6 de gener i que era costum que la mainada hi pugés fent soroll, cantant i fent xerinola.

Retornats a la canal, l'anem seguint per un corriol ombrívol, a l'obaga. Trobem dos petits ponts construïts per salvar els torrents que baixaven de la muntanya i al cap d'un bon tros de pujada, anem a sortir a una pista enfront de l'antiga pedrera explotada de temps antics per a l'extracció de granit per a la construcció. Travessem la pista i seguim el corriol. Cal anar alerta de girar cap a l'esquerra per arribar a la font de Serviol. 

Si tornem al corriol, arribarem a la pista ampla que, resseguint-la cap amunt, ens portarà a Sant Mateu. És en aquest tram on trobarem la major part de caminants, en un dia d'hivern assolellat i amb bona temperatura, el que ens fa treure forros i mocadors de coll. Avui, però, no arribem a l'ermita; pugem una mica fins el Mirador de la Cornisa i tornem avall seguint les indicacions del Parc Natural del poblat ibèric de la Cadira del Bisbe. 

Passat el poblat arribem a Premià de Dalt, aquest petit nucli situat als peus de la Serralada del litoral, on dominen les cases senyorials de pagès.

L'hora ens fa desitjar un bon dinar al Santuari de la Cisa i ens hi dirigim amb el cotxe per prendre el sol a la terrassa i menjar, després, una paella amb els finestrals que dominen el mar, una extensió d'aigua salada que reflecteix els raigs del sol entre núvols baixos i alguna vela perduda solcant les aigües. 

Es pot seguir aquest itinerari amb l'opuscle que ha editat l'Ajuntament de Premià de Dalt, "Els camins de la història. L'itinerari de l'aigua" i que es pot trobar a Internet. Només lamentem que, tot i que el tríptic està molt ben explicat, és perdedor en alguns trams;  hi trobem a faltar una senyalització al llarg de la ruta per poder-la seguir amb més facilitat i seguretat.

dimarts, 23 de febrer de 2021

Les extraescolars

Ja és curiós, o a mi m'ho sembla, que hi hagi temes i activitats que quedin englobades en l'apartat dit "extraescolars", siguin activitats infantils, juvenils o de gent més "madura". És un terme que no m'agrada gaire; jo en diria "activitats de formació permanent". 

Sembla que aquestes activitats només es puguin fer fora de l'escola i en horaris no lectius, o sigui, a partir de les cinc de la tarda. A les persones que ja hem acabat l'escola, ens fa sentir uns escolars extres o que fem activitats que no són considerades com una formació, sinó com un afegitó per entretenir-nos, o entretenir als infants en aquestes hores que els pares no saben què fer-ne d'ells.

Tanmateix, crec que, en tots els casos, es tracta d'una veritable formació: de coneixements, d'habilitats i de valors. És una part essencial (ara que aquest terme és moda) de la formació com a persona. I n'hi ha un munt de coses a fer: xerrades, conferències, cursos..., de qualsevol tema. Tallers de música, corals i orfeons, aules de dibuix i pintura, ioga, fotografia, treballs manuals, Packard i brodat, llana, ganxet o puntes de coixí; dansa, castellers o sardanistes. Per a tots i totes les edats.

Ah!, però, som activitats extraescolars! I com a tals, no tenim dret a exercir. I, en aquests temps d'anar de bòlit amb permisos horaris, tancaments i obertures i tancaments, fases i franges, hem estat clausurats cada vegada que les dades de la Covid se'ns escapen una mica de la mà; com si el virus es passegés més en locals fora dels estrictament destinats a l'educació. Tant si els horaris són a partir de les cinc de la tarda com si són al matí, que és la franja horària que ocupem els més madurs!

Sap greu constatar que encara som en aquells temps que es donava valor a segons quines assignatures. D'algunes d'elles se'n deien "Les tres Maries": dibuix, música i labors. Ara, el terme de tres Maries ja no se sent, crec que perquè ningú ho deu relacionar amb la Maria Magdalena, Maria de Cleofàs i Maria Salomé, les tres dones que van acompanyar a la Verge Maria al sepulcre de Jesús de Natzaret. Suposo que es consideraven "Maries" per la poca importància que se'ls donava com a formació, talment les dones dels temps evangèlics i no tan evangèlics.

Però ara que estem en temps "més avançats", que donem valor a la formació humanística i comprensiva més que memorística, veiem que, en alguns camps, les coses no han canviat gaire.

Ens vam quedar confinats tots al mes de març, cosa que a mi em va semblar bé. Però a partir de setembre s'han anat fent distincions en funció de no sé ben bé què. Essencial i no essencial; professionals i no professionals; esmorzars, dinars o sopars amb franges horàries sense criteri clar pels bars i restaurants; teletreball i desplaçaments en transport públic sense augmentar-ne la freqüència de pas; educació i ensenyament reglat i educació diguem-ne "mariana".

Si volem una educació integral de la persona, ara que moltes feines les poden fer i les fan uns robots que substitueixen els treballadors i treballadores, haurem de potenciar una formació en valors i en creixement personal. Haurem de poder fer dibuix i pintura, música i dansa, i fer excursionisme sense necessitat de ser tots uns professionals. I haurem de contemplar que no hi ha edat per l'aprenentatge, ni que passada una joventut sigui pas quelcom extra.

dimarts, 9 de febrer de 2021

Gladiols (Gladiolus illyricus)

 Si arrib a ser vell

 

Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m’haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,

de donar definitius consells carregats d’experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
dels records, de records d’amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...

            Miquel Bauçà Rosselló

diumenge, 7 de febrer de 2021

Arcadi Oliveres

Hola, Arcadi.
 
No m'agradaria que aquest escrit fos un adéu per sempre. De fet, poc ho sabem què se'n fa de cadascú de nosaltres. Com diu la cançó, és un adéu per un instant, un instant que reviu, un record que perdura, una vida, la de qui marxa, que continua viva mentre hi ha vida i hi ha record i memòria. Ens pertanyem tots. Cada itinerari vital forma part dels altres. 
Quan s'arriba a aquests moments en plena consciència repassem mentalment el temps passat com si el volguéssim aturar i ens posem a buscar llocs, anècdotes, vivències, amistats. 
Jo també ho he fet i he trobat unes quantes fotografies, uns quants records i, sobretot, la sensació que una part de mi mateixa forma part de tot el fet viscut. 
Possiblement no ens tornarem a retrobar, però mentre visquem cadascun dels que hem compartit moments o pensaments o objectius amb tu, continuarem vius, viuràs en nosaltres.
Has tingut la sort de saber el que volies, de seguir un itinerari coherent entre els desitjos i les creences, de lluitar sempre per una utopia. Que trista la vida sense una utopia! Has tingut la sort de fer-ho, i de saber-ho fer, i d'estar acompanyat en aquesta lluita per molta gent, per moltes amistats i per la mateixa família, pares, germans, dona, fills i néts. M'ha agradat ser una d'entre tantes.
Ens vam conèixer a Pax Christi, l'entitat precursora de la no-violència i la lluita per la pau. En fa uns quants d'anys, d'això! De mica en mica vam anar seguint cadascú la nostra vida, però sempre més ens hem recordat i apreciat i estimat. Abans, ja t'havies interessat per mi i pels que ens van agafar abans que comencés la Marxa de la Llibertat. Una enganxada de cartells que embrutaven les parets de Badalona amb un escrit del Xirinacs i les quatre barres. Davant la comissaria de policia de Badalona, vas conèixer la meva mare; ella sempre et va apreciar molt i a tu et va fer gràcia allò de Comas Fornaguera. Després van venir les Rutes de Pax, amb la teva germana que jo coneixia de la facultat i amb la que sempre ens hem continuat veient, coincidin en qüestions de feina, sortides i trobades. 
Vam organitzar la Ruta per Andalusia, tu i jo a Ronda, a l'oficina administrativa, amb la Janine i el teu fill gran, rosset que era! I les reunions amb Pax internacional a Anvers o anades a Suïssa amb l'Isabelona, amb la que fins i tot vam arribar al Cap Nord!
Després encara ens vam retrobar quan et vaig demanar una conferència pels EAP; no vas voler cobrar res, però et vam fer una panera que vas agrair.
L'última vegada que ens vam trobar va ser a Gallifa, el 2018, jo amb el Poble que Canta i tu xerrant, que sempre t'ha agradat xerrar. Vam pujar junts, a poc a poc, fins l'església i vam seure al pedrís.
M'agradaria retrobar-te una altra vegada i pujar tranquil·lament xerrant i seure al pedrís recordant i vivint coses noves, que no tot ha de ser viure d'un record, sinó que cal anar construint més vida. Mirar el cel i prendre el sol. 
Però, arribats fins aquí, t'haig de donar les gràcies: per la teva amistat, per la teva lluita, per la defensa d'uns valors que no has oblidat mai, perquè ens has ensenyat a ser persones de bé, sense emmascaraments, senzilles, obertes, fidels a la no-violència i a la pau com a utopies a aconseguir per al nostre país.
Paro. Hi ha situacions que et deixen sense paraules i, de fet, jo no en tinc gaires.
Fa poc t'han fet aquesta entrevista al Diari Ara. M'agradarà recordar-la. Ja saps que avui en dia les paraules corren, tothom pot accedir als mitjans i a la vida dels altres, no com abans, que vivíem mig en clandestinitat. Així i tot, tinc la sensació, que llavors sortíem i lluitàvem i encaràvem les coses pensant per nosaltres sols, no com ara que els que governen pensen per tothom.
Gràcies, Arcadi, perquè m'has ajudat a viure i a trobar un sentit a la vida. No ho dubtis, ens tornarem a retrobar!
No és un adéu per sempre,
és sols adéu per un instant,
el cercle refarem
i, fins potser, serà més gran! 
La llei que ens agermana 
ens fa més forts i ens fa més grans.
Si ens fa més bons minyons,
també ens fa ser més catalans.

dissabte, 6 de febrer de 2021

Font d'en Gurri i poblat de Castellruf

Una volta ben agradable per la zona de la Conreria, aquesta petita serralada plena de petits tresors, que mira al mar i al Vallès, amb racons que ens parlen d'una història que ve de segles. La meva, d'història, ja fa uns quants anys que està lligada a aquesta terra, quan, de petits pujàvem o baixàvem a peu, o havíem fet sortides amb l'agrupament escolta. I una d'aquestes sortides típiques era la Font d'en Gurri, que llavors ens semblava que anàvem qui sap on.

Feia molt de temps que no hi havia tornat, tant, que no n'estava pas segura del camí; inclús em sembla que alguna vegada que ho havia provat no l'havia pas trobat. Aquest dijous, amb l'ajuda de l'itinerari del wikiloc que ha deixat un excursionista de tota la vida de Badalona, en J.  De Tera, he arribat i, no només això, sinó que he descobert d'altres fonts que no coneixia. Val a dir, però, que he fet alguna drecera i alguna variant al seu itinerari.

He deixat el cotxe una mica més enllà del restaurant El Cau i he seguit la pista que porta fins el Turó d'en Galzeran; avui, però, no hi he pujat. Per darrere el turó seguim pista primer i després un corriol amb vegetació mediterrània d'alzinar, pi i matolls. Cal estar atents a les bifurcacions que es van trobant i no tenir mandra de resseguir camins aixaragallats per les roderes de les motos o per l'erosió del sòl del sauló i la pluja. 

El racó de la Font d'en Gurri està netejat d'herbes i matolls i la font està arreglada. Al frontal de la font una inscripció porta gravat l’any 1794. La font ja és esmentada el 1737 en el paratge on hi havia la masia d'en Gurri i s'utilitzava per al consum de la casa i per uns quants carboners o "homes de fum" que, en temps d'hivern, treballaven al bosc. Un pollancre immens aixeca les branques despullades cap al cel i algun tronc caigut ens serveix de seient. La font no raja, coberta d'una estora de fulles seques, però l'entorn està net i sense deixalles. M'ha fet il·lusió haver-la trobat. La de vegades que hi vam venir amb els llops i daines o en alguna inauguració de començaments de curs. Ara veig que el lloc és petit, jo que el feia tan gran! He assaborit el moment una estona i he saludat dos nois que anaven al revés que jo.

A partir d'aquí, el corriol desemboca en una pista i hem de tornar a mirar-nos bé les interseccions i cruïlles de camins per no fer cap marrada. Al cap d'una estona, en un eixamplament del camí dominat per un pi, uns cartells ens indiquen a dreta el poblat ibèric de Castellruf i a esquerra el dolmen del mateix nom. Enfilo primer cap al poblat en una pujada relliscosa. En determinat punt, el corriol planeja donant la volta sencera al petit turó de Castellruf on, a banda del Vallès, hi trobem les restes del poblat. Data del segle III aC i ocupa una extensió d'una mitja hectàrea delimitada per una muralla. Hi ha uns 8 o 10 habitatges perfectament alineats i mitjanament excavats i el lloc està desbrossat i net, si més no avui, que ja és estrany en els nostres dies. Des d'aquí, podem observar la plana del Vallès amb Montserrat al fons i el Turó d'en Galzeran amb la seva torre de guaita. Desfent el camí, baixem amb precaució i seguim uns pocs metres la pista del davant fins al Dolmen de Castellruf. Presenta un estat força correcte, amb una cambra tancada per quatre lloses verticals i una coberta de dues lloses. Sembla que fou descobert per mossèn Fàbregues del seminari de la Conreria entre els anys 1939 i 1942. Sobta agradablement que, tan a la vora del camí, es trobi en un estat molt acceptable.

Tornem a l'esplanada i seguim uns pocs metres en direcció contrària a la que hem arribat. Al cap de ben poc, un corriol senyalitzat ens du a la Font de la Teula. Molt de compte amb el camí que baixa decidit entre arrels d'arbres i sots profunds i relliscosos. Aquest caminet va a parar a una pista que seguim cap a l'esquerra i de seguida, un corriol ens puja, entre fullam, a la font. Un bonic paratge, una font que raja i s'escola d'una paret rocosa coberta de capil·lera, una falguera que pot recobrir grans extensions a llocs ombrívols i humits sobre roques calcàries; també se la coneix com a herba de pou. El lloc és encantador i fa pensar, segur, que a l'estiu s'hi deu estar d'allò més fresc!

Continuem un tros de pista i un altre corriol, deixem per a un altre dia un caminet que assenyala la font del Ca i arribem al trencant de la Font del Ferro tot baixant unes escales. El lloc també està desbrossat i la font, tot i que ens avisen que no és aigua potable, raja des d'una construcció d'arc de mig punt fet de maons. Remuntem altra vegada i continuem el corriol que desemboca en una pista ampla amb tres interseccions. Agafem la del mig, la més planera; anem ja de tornada. Al cap d'un parell de quilòmetres ens trobem altra vegada a la pista que va del Cau cap al turó d'en Galzeran i un quilòmetre més enllà, arribem al cotxe.

Una bona sortida i per tornar-hi!

dijous, 4 de febrer de 2021

Ravenissa (Diplotaxis educoides)


Clot del llop

Pendent suau del Clot del Llop.  

Fosca verdor del blat, espès i alt,  

ordi subtil, que el vent de mar pentina,  

una filera grisa d'olivers...

Ran de l'espona d'un bancal, floreixen,

amb hàbit de quaresma, tot de malves  

i ravenisses blanques:  

una alenada incerta d'alegria.  

Als marges, paret seca de l'oblit.  

En una feixa, que retalla l'ombra,  

hi ha una verdor esquitxada de roselles.

Sota un cel blau de primavera,

l'udol glaçat, en el record:  

vaga temença d'una nit d'hivern, 

esquerpa solitud del Clot del Llop

                                           Jordi Pàmias 

 

 

dimecres, 3 de febrer de 2021

Dictada Occitana 2021

Dissabte 30 de gener, com cada any, vam celebrar la Dictada Occitana, la que fa XXIV. Aquesta vegada, per primer cop, i a conseqüència de la Covid, l'hem en línia, seguint la Dictada que han organitzat els occitans des de Castres.
Després d'escoltar la salutació de la presidenta del CAOC i la de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, a les 15 h es va iniciar la lectura del dictat per en Bernat Vernhières des de Castres. Vam tenir l'oportunitat de seguir el dictat en dues modalitats diferents: el dictat de "traucs" o dictat en forats, dictat mut que n'havíem dit fa alguns anys amb els infants i el dictat clàssic.
A les 18 h, el CAOC, ha estrenat, al canal Youtube de l'Entitat, el Concert en línia del Grup Mirabèl. Un gaudi de concert! El grup, compost per tres músics, ens han ofert un concert de cançons tradicionals occitanes. amb els seus instruments i el seu cant.
No ens hem pogut veure en directe,  no ens hem pogut veure les cares, no hem pogut cantar i dansar plegats, però sí que hem pogut participar des d'allà on érem cadascú de nosaltres, en una jornada de reivindicació i alhora de celebració en pro de la cultura occitana amb la que ens uneixen tants llaços d'amistat i tanta història comuna. 
Esperem l'Europa de les Nacions on, la nació catalana i l'occitana afermaran i profunditzaran els seus llaços de germanor  amb totes les nacions lliures. Mentrestant, aquestes activitats també ens agermanen, també serveixen per compartir objectius i suports, creences i esperances.
Agrair a tothom que ha participat en l'organització, en el dictat i en les activitats fetes, la seva tasca, el seu suport, el seu treball i la seva il·lusió per a que, aquest any, poguéssim continuar celebrant la Dictada.
Tant de bo l'any vinent ens retrobem en millors condicions i ens puguem abraçar!