dissabte, 6 de febrer de 2021

Font d'en Gurri i poblat de Castellruf

Una volta ben agradable per la zona de la Conreria, aquesta petita serralada plena de petits tresors, que mira al mar i al Vallès, amb racons que ens parlen d'una història que ve de segles. La meva, d'història, ja fa uns quants anys que està lligada a aquesta terra, quan, de petits pujàvem o baixàvem a peu, o havíem fet sortides amb l'agrupament escolta. I una d'aquestes sortides típiques era la Font d'en Gurri, que llavors ens semblava que anàvem qui sap on.

Feia molt de temps que no hi havia tornat, tant, que no n'estava pas segura del camí; inclús em sembla que alguna vegada que ho havia provat no l'havia pas trobat. Aquest dijous, amb l'ajuda de l'itinerari del wikiloc que ha deixat un excursionista de tota la vida de Badalona, en J.  De Tera, he arribat i, no només això, sinó que he descobert d'altres fonts que no coneixia. Val a dir, però, que he fet alguna drecera i alguna variant al seu itinerari.

He deixat el cotxe una mica més enllà del restaurant El Cau i he seguit la pista que porta fins el Turó d'en Galzeran; avui, però, no hi he pujat. Per darrere el turó seguim pista primer i després un corriol amb vegetació mediterrània d'alzinar, pi i matolls. Cal estar atents a les bifurcacions que es van trobant i no tenir mandra de resseguir camins aixaragallats per les roderes de les motos o per l'erosió del sòl del sauló i la pluja. 

El racó de la Font d'en Gurri està netejat d'herbes i matolls i la font està arreglada. Al frontal de la font una inscripció porta gravat l’any 1794. La font ja és esmentada el 1737 en el paratge on hi havia la masia d'en Gurri i s'utilitzava per al consum de la casa i per uns quants carboners o "homes de fum" que, en temps d'hivern, treballaven al bosc. Un pollancre immens aixeca les branques despullades cap al cel i algun tronc caigut ens serveix de seient. La font no raja, coberta d'una estora de fulles seques, però l'entorn està net i sense deixalles. M'ha fet il·lusió haver-la trobat. La de vegades que hi vam venir amb els llops i daines o en alguna inauguració de començaments de curs. Ara veig que el lloc és petit, jo que el feia tan gran! He assaborit el moment una estona i he saludat dos nois que anaven al revés que jo.

A partir d'aquí, el corriol desemboca en una pista i hem de tornar a mirar-nos bé les interseccions i cruïlles de camins per no fer cap marrada. Al cap d'una estona, en un eixamplament del camí dominat per un pi, uns cartells ens indiquen a dreta el poblat ibèric de Castellruf i a esquerra el dolmen del mateix nom. Enfilo primer cap al poblat en una pujada relliscosa. En determinat punt, el corriol planeja donant la volta sencera al petit turó de Castellruf on, a banda del Vallès, hi trobem les restes del poblat. Data del segle III aC i ocupa una extensió d'una mitja hectàrea delimitada per una muralla. Hi ha uns 8 o 10 habitatges perfectament alineats i mitjanament excavats i el lloc està desbrossat i net, si més no avui, que ja és estrany en els nostres dies. Des d'aquí, podem observar la plana del Vallès amb Montserrat al fons i el Turó d'en Galzeran amb la seva torre de guaita. Desfent el camí, baixem amb precaució i seguim uns pocs metres la pista del davant fins al Dolmen de Castellruf. Presenta un estat força correcte, amb una cambra tancada per quatre lloses verticals i una coberta de dues lloses. Sembla que fou descobert per mossèn Fàbregues del seminari de la Conreria entre els anys 1939 i 1942. Sobta agradablement que, tan a la vora del camí, es trobi en un estat molt acceptable.

Tornem a l'esplanada i seguim uns pocs metres en direcció contrària a la que hem arribat. Al cap de ben poc, un corriol senyalitzat ens du a la Font de la Teula. Molt de compte amb el camí que baixa decidit entre arrels d'arbres i sots profunds i relliscosos. Aquest caminet va a parar a una pista que seguim cap a l'esquerra i de seguida, un corriol ens puja, entre fullam, a la font. Un bonic paratge, una font que raja i s'escola d'una paret rocosa coberta de capil·lera, una falguera que pot recobrir grans extensions a llocs ombrívols i humits sobre roques calcàries; també se la coneix com a herba de pou. El lloc és encantador i fa pensar, segur, que a l'estiu s'hi deu estar d'allò més fresc!

Continuem un tros de pista i un altre corriol, deixem per a un altre dia un caminet que assenyala la font del Ca i arribem al trencant de la Font del Ferro tot baixant unes escales. El lloc també està desbrossat i la font, tot i que ens avisen que no és aigua potable, raja des d'una construcció d'arc de mig punt fet de maons. Remuntem altra vegada i continuem el corriol que desemboca en una pista ampla amb tres interseccions. Agafem la del mig, la més planera; anem ja de tornada. Al cap d'un parell de quilòmetres ens trobem altra vegada a la pista que va del Cau cap al turó d'en Galzeran i un quilòmetre més enllà, arribem al cotxe.

Una bona sortida i per tornar-hi!

Cap comentari:

Publica un comentari