30 de novembre 2014

Itinerari pel modernisme de Jujol

A Sant Joan Despí podeu descobrir un itinerari modernista molt interessant. la ciutat guarda varies obres de l'arquitecte Josep Maria Jujol, algunes molt ben conservades com la Masia de Can Negre, d'altres en restauració a punt de ser acabada com la Torre de la Creu o Torre dels Ous com es coneix popularment i la mateixa Torre Jujol on va viure qui esdevingué l'arquitecte municipal de Sant Joan. La passejada pels carrers del centre val la pena i podem admirar d'altres edificis modernistes dels arquitectes Ignasi Mas i Morell, Marcel·lí Coquillat o Salvador Sellés
Entre les obres d'en Jujol també hi trobem la Casa Serra-Xaus, la Casa Rovira i diferents elements de l'església parroquial.
Interior Can Negre
Can Negre
Can Negre
Us recomano la passejada a partir de Nadal, temps en que ja estarà complerta la restauració de la Torre dels Ous. I us recomano que, si podeu fer una visita guiada, demaneu pel Carles que us acompanyarà tot l'itinerari i us farà gaudir de veritat de la seva ciutat i del modernisme!
Torre Jujol

Torre de la Creu o dels Ous

26 de novembre 2014

La carta

Va tancar el sobre amb cura, llepant delicadament la pega enganxosa amb aquell sabor aspre i poc desitjat; li donà un parell de voltes: havia fet bé? Li havia costat posar-s'hi, però un cop decidit li va sortir l'escriptura a raig. Tanmateix, ara es preguntava si tenia sentit, si hi deia allò que feia temps que tenia al pap. Tant-se-val! Al revers del sobre hi escriví el seu propi nom amb una cal·ligrafia també curosa, entenedora, amb lentitud i parsimònia; tal vegada, seria l'últim cop que escriuria... S'hi va recrear, en la mida de les lletres, en la direccionalitat del traç i en el lligam entre grafemes. Posà l'adreça i el codi postal i s'ho mirà satisfet.
De cop, pensà el perquè s'hi mirava tant,... total, quan arribés la carta al seu destí ell ja no hi seria. I si, pel que fos, no trobaven ningú i la retornaven, tampoc el trobarien allà. Girà el sobre i l'adreçà a la senyoreta Ninet tot i sabent que, possiblement, no tindria resposta. I si la tingués...?! i si, finalment, ella es decidia a respondre??.... Esbossà un lleu somriure: li era igual, o sigui, tant li feia. De fet, ho preferia així; el sacrifici suprem el faria en nom de la Ninet, amb ella al pensament i quan la noia llegís el contingut d'aquell escrit, vessaria una llàgrima, o potser més, i s'adonaria del seu sofriment, del que havia hagut de suportar, del seu esperar en va, d'aquelles esperances marcides, d'aquelles tardes esllanguides al costat de la finestra veient passar gent que no li inspiraven cap sentiment, s'adonaria d'aquell amor gratuït i sense repòs, d'aquella necessitat d'afecte constant, d'aquell foc que el cremava per dins,...
Estava segur que la comprensió del text la portaria a l'esglai i que correria feta un devessall de llàgrimes per aturar el que ja no tindria aturador; quan arribés, ell ja no hi seria! La victòria del sofriment de l'altra seria una victòria culminant que ompliria pàgines i més pàgines dels diaris i donaria la volta al món. Valdria doncs, la pena, marxar i no assaborir aquest triomf?? Pensà esperar; enviaria la carta però no arribaria fins al final pel desig de viure el seu desconsol.
Encara recorda quan la va veure per primera vegada, de fet, també la única primera i última vegada: el cap alçat, el pas trontollant i la mirada fixa endavant, aquell bressolar de moviments, aquell posat altiu i segur. La cabellera rossa que li amagava l'escot i el vestit roig i ajustat que detallava el perfil de totes les formes imaginables del seu cos. Ell se n'havia enamorat; ella, ni tant sols se l'havia mirat. L'havia seguida fins la casa de la cantonada, acompanyant el seu pas a certa distància, sense ni atrevir-se a posar-se al seu costat per engegar una tímida conversa de presentació o algun comentari sobre el temps, encara que fos un tema suat. Ella no es girà ni un sol instant, desaparegué portal endins deixant una flaire que ensumà una llarga estona fins que es decidí a retornar; tampoc es va atrevir a trucar... Però ara, ara! amb aquest acte suprem aconseguiria el seu objectiu. Es notà alterat. Baixà els graons de l'escala del seu quart pis de dos en dos. Tiraria la carta a la bústia de correus que tenia al davant de la seva vorera,... esperaria uns segons,.... i consumaria el seu final tràgic amb un tret sec i decidit.
Al arribar al carrer, traspassà sense mirar pensant tant sols en la seva venjança sublim.
En un moment, tot canvià: un cotxe l'intentà esquivar amb un moviment brusc però no pogué.
La carta voleià de les seves inertes mans cap a un destí incert.

09 de novembre 2014

9N 2014

JO TAMBÉ HE VOTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
La lluita de tots aquests anys ha merescut la pena, només de poder viure i veure aquest dia!!!!
Han estat anys de pors i de valenties, de gent que s'ha jugat la vida i de gent que, silenciosament, esperava i confiava en un demà millor per a tothom! De sortides al carrer, de manifestacions, d'empresonaments, de voler cridar fort que la llibertat ni es compra ni es ven. De gent que, dia a dia anàvem construint un futur per als que vinguessin darrera nostra. De silencis i de paraules a mitja veu.
I avui, hem pogut cridar! Avui hem estat un poble que sap el que vol i que expressa la seva voluntat d'una manera pacífica i madura.
Avui, he tingut la sensació que no havia estat tot en va! i que molts dels que no hi són m'han acompanyat: la mama, el papa, els avis,.... fins i tot els Savalls!!
Avui podem cridar ben fort: LLIBERTAT!!!!!!!

08 de novembre 2014

La jubilació

La Núria mira al voltant; tothom està expectant. Sembla que és hora de xerrar: ella! que s'ha guanyat a pols la fama de silenciosa, callada, de persona de poc soroll, a voltes malhumorada, estranya, rara, amb un punt d'artista que li agrada dir a algú...
Torna a fer una repassada a la gent que la mira i recorda.

Recorda els temps de treball i d'estudi tot fent de cangur per les nits; les classes de català a Santa Coloma allà pels anys setanta; la monitora de menjador d'una escola en una torre; la secretària de l'AMPA d'una escola de La Trinitat, .... i les reeducacions a Sagrada Família i a l'Artur Martorell. I, sobretot, el Grup de reeducació de Badalona, amb la Fabiola primer i a casa després: a l'Anton Romeu i al carrer d'en Prim.
Recorda els inicis encetats els anys vuitanta a l'EAP.
Mirant a la porta, encara veu aquell noi de la moto que acabava de fer la mili i que a totes va enlluernar. Aquelles vuit persones amb les seves trajectòries dispars estaven disposades a ser coparticipants de l'educació, a fer projectes amb il·lusió, a anar itinerant per les escoles, cotxe amunt, cotxe avall fent col·lecta de bitllets...
Recorda els anys passats: tants mestres coneguts, les reunions, les coordinadores d'educació especial, les fopis i post-fopis, els estudis, les entitats i institucions, les coordinacions amb diferents serveis: el que equival al llenguatge fet sigles (CSMIJ, CDIAP, CREDA, CRP, UEC, HDA, SAE, ELIC, ILEC, IME, USEE...)
Recorda molta gent de la que ha après i per la que és el que és: inspectors, equips directius, mestres i professors, centres d'educació especial, instituts i escoles, departament i persones de serveis territorials, famílies, nens i joves.
Recorda els companys, tots els que han passat: psicopedagogues, practicums, treballadores socials, substituts, logopedes.... amb els que ha compartit moltes hores en la tasca educativa del dia a dia.
I recorda també: escarabats i canvis de local.

Be, no vol cansar al personal, això ha de ser una cosa ràpida: segurament la gent té més ganes que ella de xerrar.
I en aquests moments, també pensa en l'educació i en la pedagogia; ella, que com a pedagoga ha perdut una mica la identitat. Això de treballar en un EAP et fa ser molt polivalent: des de formadora a administrativa d'informes; des de "portadora de recursos" (entre cometes) a signant de beques; des de col·laboradora dels centres i les famílies a pintora i carrega-caixes; ai, senyor! On para la pedagogia !!...
Malgrat tot, està satisfeta: ha après de totes les situacions i de tothom i espera que la gent que continua i la que vindrà (amb interrogants, si és que en vénen més...) pugui dir el mateix en la seva fase final.
I ara, és un moment especial, molt especial. Fa temps que hi pensa i que, tot i esperar-ho, li fa una mica de basarda, perquè el record també se'n va cap als que ja no hi són: cap al company que li agradava volar i la mare que va marxar: persones que li agradaria veure assegudes aquí al davant. Ha après tant de tots!
Mireu, la vida és un continuu aprenentatge, les feines són canviants, els temps milloren, o potser no tant, la professionalitat es va exercint i formant però el que queda al final, són les persones, és la relació de col·laboració i amistat amb tècnics, direccions, famílies, infants i companys.
I la vida passa, com un sospir. I ara, ha arribat fins aquí per tirar endavant: no li agrada aquell comentari que es fa: "ara encetaràs una nova etapa"; ella pensa que no hi ha talls, que tot el bagatge acumulat continua el seu camí,...
Però que fa??, la gent la continua mirant.... a veure si ha transformat els pensaments en paraules??
I es diu a si mateixa: noia, has de començar i acabar!!
Només et queda per dir
 
  • Bé, me'n vaig, ja era hora, oi??!! Gràcies a tots i a totes per ser aquí, per acompanyar-me tots aquests anys.
  • Perdoneu tots i totes, per aquelles coses meves que us hagin molestat
  • No. no!!!. No m'abraceu, ni m'aplaudiu; tant sols brindeu amb mi.
  • A reveure, per sempre!!! I molta sort!!!


06 de novembre 2014

L´estaca

Solidaritat del poble basc. Gràcies!