La Serra de Boumort

Per acabar el juny i ser molt conscients que ja som en període de calor, una volta per la Serra de Boumort, aquella serralada del Pallars Jussà que s'ha posat de moda per les "sortides d'aventura" que s'organitzen per sentir el bramul del cérvol en època de tardor.

Avui, però, el cérvol ha preferit ajaçar-se a l'ombra, que no era qüestió de donar voltes per aquests plans amb l'herba encara ufanosa, però amb un dia entre núvols d'aquells que presagien tormenta i acaben per no descarregar i amb un resol que et pot deixar el nas ben vermell.

Des de Coll de Nargó, hem agafat la carretera que passant per l'església romànica de Sant Vicenç de Coll de Nargó, s'enfila cap al Coll de Bóixols, deixant enrere pobles abandonats com Valldarques, enfilat en un cingle i cases disseminades, algunes d'elles ofertes com a repòs rural.

Arribats a dalt el coll ens desviem cap a la dreta per una pista apta per a 4x4 que, entre rocs i revolts, ens acosta al Refugi del Vedat de Caça de l'Espai Protegit de la Serra de Boumort. El refugi és una caseta senzilla de pedra que, contínuament, fa soroll sense poder esbrinar exactament quin tipus de soroll és, però estem segurs que no es tracta pas de cap bramul.

Enfilem la pujada cap al Cap de Boumort trepitjant herba verda i enmig de flors que despunten i donen una nota de color al paisatge; a baix queda la plana del Pallars Jussà amb Tremp com a capital de comarca. Tot i la mica de calor, el cel tapat ens va bé per la pujada. Els voltors planegen i diríem que les àligues, que han deixat els seus nius entre aquests verals rocosos, es passegen per sobre els nostres caps.

No veiem ningú. El lloc enlairat se'ns presenta feréstec i reposat.

Al capdamunt de la pujada, arribem al Cap de Boumort de 2077 metres d'altitud. Una construcció de pedres resguarda el punt culminant i dos panells que ens indiquen les muntanyes del voltant. Ara sí que veiem que haurien d'escampar les boires per poder copsar la mar de muntanyes als 360 graus. Veiem els Montsecs, el de Rubies i el d'Ares, i fins i tot el Montsec de Tost, poc conegut per la gent, però que per mi és un punt important per trobar-hi a sota la Vall de Lavansa. S'endevina el Pedraforca i s'intueix el Mont Perdut. Més a prop Sant Llorenç del Munt i Montserrat; més lluny el Pirineu d'Osca. La veritat és que la vista val molt la pena i per ser que som en un pic modest, la seva situació és fantàstica.

Cap de Boumort

Fem una mica de volta per aquí dalt on ens trobem un cercle de pedres partit en quatre trossos que ens fa cavil·lar sobre el seu significat: serà una construcció per saludar el sol?, serà un punt per orientar-se als quatre punts cardinals?, algun punt de trobada des d'on se sent millor el bramul del cérvol?

I d'aquest tema derivem cap al significat de Boumort i aquí les hipòtesis i les llegendes refermen la nostra imaginació. Finalment, ens posem d'acord en l'explicació:

Era una vegada unes quantes vaques que pasturaven tranquil·les per aquestes muntanyes. Un bon dia van veure arribar un bou, ja mig cansat d'haver treballat arrossegant carros i fent feines dures de pagès. El bou anava rumiant tot el dia i les vaques anaven esperant que alguna cosa màgica succeís. Cadascuna aprofitava per passar per davant del bou i fer-li l'ullet com si diguéssim, o aixecant una pota amb gràcia o alguna altra remenant la cua com un ventall o fins i tot aixecant el cap i fent-li una caiguda d'ulls. Però el bou no en feia ni cas. Havia trobat el repòs merescut i no estava per jocs, que ja tenia una edat que tot es relativitza més. Passaven els dies totes rumiant i rumiant i ell rumiant i descansant fins que les vaques van organitzar una reunió per veure què podien fer. Finalment, van decidir que allò no era viure, cada minut pensant en la millor estratègia i cadascuna envejant a la que s'acostava més al bou i això podia desfer la companyonia que havia existit fins llavors.  Així que, dit i fet, van encerclar al bou i li van donar repòs etern. Des d'aquell moment, la gent coneix la serra com la zona on hi va haver el Bou Mort.

Segurament la llegenda no deu ser aquesta, però s'hi deu acostar. El mateix Coromines ens dóna una mica la raó.

"Joan Coromines^[1] considera diverses hipòtesis en una llarga disquisició sobre l'origen de Boumort. Esmenta breument un bauç mor (cingle dels moros) i un borg mort (castell mort), però els descarta tots dos per manca de fonaments històrics que els poguessin avalar. D'altra banda, la procedència de bove morto (bou mort) pren força per la forta presència de bovins en aquesta serra i per la freqüent presència a la toponímia catalana de les arrels de bou (Bovera, Montbui...) i mort (Osormort, Ultramort), i el filòleg es decanta per aquesta darrera interpretació". (Copiat de Viquipèdia),

Deixem el bou allà dalt; qui sap si el cercle de pedres recorda el lloc del conclave de les vaques. El bou no el vam trobar i les vaques tampoc i nosaltres vam iniciar la baixada contemplant el paisatge altra vegada i mirant a terra atents a la recollida de cama-secs per fer-nos una truiteta per sopar.

Mengem quatre ganyips a l'arribada al refugi i continuem la pista que hem deixat en direcció a Hortoneda. El paisatge que veiem no té res que envejar a les muntanyes del Far-West llegendari; només que hi poséssim quatre cactus ja ens hi farien veure indis amb plomes perseguint al Cinquè de Cavalleria, encara que la magnitud de les roques sigui més modesta. Visitem els carrers de Salàs de Pallars, avui amb les tendes tancades i arribem a Tremp per passar-hi la nit.

Rivert

Abans de sopar, però, encara tenim temps de fer una volta per Rivert, un poble per sobre de Tremps del que no en sabíem res i que ens ha enamorat: les cases arraulides al contrafort de la muntanya, la font d'Avall rajant i la bassa on s'emmirallen les cases de pedra: tot traspua frescor. Si agafem unes escales que baixen decidides i un corriol amb un fort pendent, anem a parar a uns saltants d'aigua, sorprenents per poc esperats en aquesta terra de secà. La vegetació exuberant i el jovent banyant-s'hi ens fan glatir una mica.

Santa Engràcia

De tornada encara ens atrevim a fer una "circular" amb el cotxe per una pista que esdevé cada cop més tortuosa tot buscant Santa Engràcia. Encara que el Josep té la premonició que la santa està allà dalt, aconseguim que doni la volta i torni enrere per una pista més fressada. I, oh miracle, trobem la Santa Engràcia més avall i a tocar de carretera! El lloc, encimbellat dalt d'un rocam, amb l'església a la punta i les cases del poble en una semicircular que puja fins als peus de la santa. Bromes a part, el lloc val la pena: a la plana, Tremp i aquí dalt cases que es van refent.

Estany de Basturs

Arriba l'hora de sopar i descansar.

Figuerola d'Orcau

L'endemà fem camí cap a casa fent la descoberta d'aquesta comarca de la que es coneix poca cosa. Ens arribem a Orcau amb l'església totalment derruïda i el castell tan amunt que desistim de pujar-hi amb la calor que ja fa a aquestes hores matinals. Seguim cap als Estanys de Basturs, un paratge poc conegut, sembla que bastant agermanat amb l'Estany de Montcortès (allà on amb quinze anys, ja vam fer-hi uns campaments), però a la part sud de Tremp i hi fem el recorregut de descoberta naturista entre matolls, ginebrons i plataners, talment uns escolars el dia de classe de ciències naturals. Continuem cap a Figuerola d'Orcau amb una majestuosa font rajant dolls d'aigua i un safareig circular i encara ens arribem fins a Covet amb una majestuosa església romànica reconstruïda. Llàstima que, avui dilluns, està tancada, però la façana i les escultures del fris fan preveure que hi haurem de tornar per visitar-la per dins.

Covet

Tot travessant la Baronia de Rialb arribem a Pons: parada i fonda. Un cop refets, cap a casa.