Clot del Moro

Sembla poca cosa aquesta zona, però sempre he pensat que La Pobla de Lillet era i és un poble molt ben situat, amb moltes possibilitats d'itineraris, d'excursions per la muntanya i de coneixença cultural i històrica del nostre país.

També sempre he pensat, que la gent de La Pobla no ho han acabat d'explotar gaire. I no em refereixo pas a fer destrosses urbanístiques, ni grans complexos turístics, ni activitats o itineraris d'oci tan fora de lloc i que proliferen per tot arreu.

Però el paisatge, la natura, la situació en un nus de carreteres on pots anar al nord i al sud, a l'est i a l'oest, el seu romànic, els pobles conservats i les caminades per a tots els nivells, donen molt de joc.

La Pobla de Lillet està situat al Berguedà, als peus del Catllaràs, Espai Natural Protegit que s'alça fins als 1700 m, i que s'estén des del Pedraforca i la Serra del Cadí-Moixeró, fins al Ripollès amb la Serra del Montgrony. Amb dos Santuaris dels més visitats de Catalunya: Falgars i Montgrony. Una veritable xarxa de camins que es poden transitar i la permanència d'uns boscos que fan la delícia dels caminants. 

Pujant a Falgars visitem la Cova de la Verge, on, com tantes altres verges del país, es recorda l'aparició d'una imatge enterrada i que descobreixen els pastors que guarden els ramats. Podem arribar fins al Pla de l'Orri, el Torrent de Vallfogona, el Mirador del Roc de la Lluna i el Xalet del Catllaràs, edifici modernista a 1370 metres d'altitud. Fou construït entre el 1901 i 1903 com a residència dels enginyers anglesos de les mines de carbó que subministraven el combustible a la fàbrica de Clot del Moro (ASLAND). El prolífic Eusebi GÚell, titular d'ASLAND, oferí el projecte a Antoni Gaudí. Tot i que havia servit com a casa de colònies cap als anys setanta del segle XX, fou deixat i abandonat i la veritat, és que estava en un estat penós. El 2015 s'inicia la recuperació de l'edifici i ara ja es pot contemplar rehabilitat. Només cal esperar que no s'hagi d'esperar gaires anys més perquè se li pugui donar un ús adient, com a Escola de Natura o com a Observatori de la Natura de la Serra de Catllaràs i no torni a degradar-se abans de fer-lo servir. Els boscos i la flora autòctona ofereixen un veritable plaer a la caminada.

En un extrem de la Serra i al vessant sud hi trobem Sant Jaume de Frontanyà, al que s'hi accedeix per la carretera que surt passat la Pobla, una mica més enllà del trencant a Santa Maria de Lillet. Fins fa poc el poble més petit de Catalunya, entre la Pobla i Borredà, continua sent un oasi de tranquil·litat i un lloc per fer caminades i banyar-se als seus gorgs, caçar bolets quan és l'època i reposar del soroll de les ciutats. L'església imponent, romànica, hi senyoreja. Un poble cuidat i endreçat, però amb molt poca gent. En aquests moments, no pot oferir cap servei al visitant. Un poble que sembla que surt a les travesses d'un gran vedat de caça per a elits benestants que inclouria la Serra de Catllaràs i tot. Una llàstima que deixem perdre'ns nosaltres mateixos la riquesa natural que tenim.

Si en lloc d'anar cap a Sant Jaume continuem la carretera direcció Ripoll, arribem, una mica abans de Gombrèn, al trencant a mà esquerra que ens puja a Montgrony, amb el Monestir de Sant Pere i la Cova de la Verge. Un lloc enlairat i escarpat que des de fa ja anys s'hi pot pujar en cotxe tot i que encara recordo les vacances del 1960 que la meva mare, el meu germà de quatre anys i jo de sis, vam pujar a peu pel camí de fort pendent, amb un mulo que carregava les maletes. Els dies que hi vam passar, la companyia d'un caputxí amb el que vam fer llarga amistat, el Pare Carles d'Igualada, els vespres jugant a endevinalles i explicant històries, encara perduren en el meu record.

Des de la Pobla, cap al nord, arribem a llocs tan visitats com les Fonts del Llobregat i Castellar de n'Hug i continuant carretera enllà passem La Molina i la Cerdanya en una carretera que s'enfila entre prats i un majestuós paisatge.

I si ens encaminem cap a l'est, ens arribem a Guardiola de Berga i Bagà i tots els seus entorns, des del Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà fins al poble, actualment més petit de Catalunya, de Gisclareny on podem fer un bon dinar a Cal Misèria.

Per la carretera cap a Guardiola, ens espera una sorpresa; feia temps que veia el cartell de Santa Cecília de Riutort i aquesta vegada m'hi vaig engrescar. Cal pujar una pista apte per caminants i vigilar uns senyals de pintura groga que ens volen indicar alguna cosa. Quasi a dalt de la pujada, a mà dreta, les seguim en un corriol una mica embrossat i al cap de poc, ens situem davant de l'ermita de Santa Cecília, colgada entre els arbres, els matolls que pugen per les seves parets i en un estat ruïnós. Havia de ser gran; encara queden restes de pintura i un forat a terra amb unes escales de mal baixar que podria indicar una cripta. Entre l'arbreda veiem el campanar, les voltes i l'absis i necessitem un objectiu gran angular per treure'n alguna foto, ja que la vegetació no ens deixa allunyar gaire i prendre perspectiva. Una llàstima d'estat deplorable del que podria ser una joia del romànic de la zona.

I parlant de romànic, encoratgem a l'ajuntament de la Pobla per poder aprofitar una altra joia que tenen al seu entorn: Santa Maria de Lillet, als afores, i Sant Miquel de Lillet una de les poques esglésies de planta rodona que es conserven. Itineraris, història del romànic, trobades, concerts a l'aire lliure o dins els seus murs, farien del lloc un centre conegut i conservat.

No explicaré la visita a la fàbrica ASLAND, interessantíssima, que juntament amb els Jardins Artigues de factura gaudiniana, són més coneguts. Només dir, que caldria refermar la fàbrica, rehabilitar-la una mica i donar-li més projecció com a testimoni d'una època industrial que significà un estímul per a la comarca i que, ben portat, avui en dia encara en podria donar com a fet històric i cultural.

I per acabar, i donat que Sant Jaume està tot tancat, us recomano fer estada uns quants dies al Refugi Quatre Cases, a Clot del Moro, a pocs metres de la fàbrica, davant per davant del Xalet propietat dels amos del Clot del Moro i de l'església familiar de Sant Jaume. Edificis d'estructura també modernista, una mica denigrats però que encara ens parlen de l'esplendor industrial. Llàstima del seu estat, perquè podrien lluir més la seva arquitectura.

Al Refugi, comandat per la Raquel, sereu ben acollits. Un espai de calma, de tranquil·litat, entre vegetació exuberant, veient al matí com surt el sol i a la tarda com es pon o com plou i esteu còmodament asseguts a la terrassa de l'habitació. Hi podeu fer tots els àpats o només dormir-hi; un lloc molt agradable que serveix de base per a les caminades i sortides, o per estar-se allà llegint i gaudint de la simpatia de la Raquel, dels dos gatets que no paren de córrer o de la pacífica Mina que us saluda amb uns inofensius lladrucs tot remenant la cua.

La veritat és que, quan torni per la zona, m'hi tornaré a hostatjar!