Vidrà i el seu baró

Una sortida fins a Vidrà per visitar uns amics que hi han llogat una casa m'ha fet retornar als temps del baró de Vidrà.

Vidrà és un petit poble al que s'hi arriba des de Sant Quirze de Besora i Santa Maria de Besora, un nucli arremolinat al voltant de l'església, lloc privilegiat per als excursionistes i, en d'altres temps, lloc d'estiuejants de senyors de Barcelona.

N'havíem fet varies de sortides a Vidrà amb els de la UEC i alguna amb el CEC, però ara feia temps que no hi anava. S'hi arriba molt més prest ara a Vidrà; es podria dir que fins a Sant Quirze és quasi una autopista i, a partir d'aquí, trobem la carretera de revolts, la de sempre, la que s'agreix encara perquè et transporta als temps de la infantesa i la joventut. Punt de sortides força interessants cap al Santuari de Bellmunt o cap a la Serra del Bufadors de Beví, itinerari que hem seguit avui, un dia calorós d'agost.

La pujada l'hem fet lentament per gaudir del paisatge i perquè el sol picava de valent i no admetia més presses. Un cop dalt la serra s'obre cap a l'horitzó i la vista s'eixample cap a la vall i les muntanyes encara boscoses; cap a Santa Maria de Besora i el seu encimbellat castell i cap al castell de Llaers per l'altra vessant. Si hi aneu carenejant notareu de tant en tant l'aire que passa d'un cantó a l'altra i us hi estareu uns minuts per assaborir-lo en un dia com avui.

Els Bufadors són unes escletxes a la muntanya per on surt un corrent d'aire que si bufa fort es pot sentir el soroll. Avui no l'hem sentit, però si que hem notat a estones el corrent d'aire i feia bo d'observar el paisatge arrepenjats a la roca.

Tot sec, molt sec. Amb els boixos que feien pena. La papallona dels boixos ha arribat a la zona i molts d'ells comencen o estan ja del tot conquerits per les larves que es van menjant els brot tendres fins a arribar a destruir tota la planta; fins i tot n'hem vist algun penjant enmig del corriol! En un país amb una vegetació de boix molt escampada, no sé què farem quan veiem els resultats d'aquesta plaga que comença i que ja està estesa per arreu.

Hem fet el descens per un camí de drecera, costerut, en el que t'has d'anar agafant a les herbes i troncs de boix, vigilant on poses els peus i hem arribat a la pista que ens ha retornat al punt de partida. Des de baix es contempla la Serra i les diferents possibilitats d'accés i de camins a resseguir.

Com que la gana ja aprestava ens hem arribat fins a l'Hostal de la Serra de Llaers on, en un ambient familiar i de bona cuina, hem fet un mos. Tota la casa traspua els aires del segle XIX: els menjadors, l'entrada, la cuina, la llar de foc i d'altres sales. L'era, vigilada per uns quants gossos fermats, té unes vistes excelses sobre la vall, davant per davant de la Serra de Bufadors. S'hi respira calma i tranquil·litat. Avui ple per ser un dissabte d'agost, m'imagino el lloc en altres èpoques de l'any i en altres èpoques de la història.

I tot plegat m'ha fet recordar el Baró de Vidrà, aquell general carlí, mig arrauxat i mig sanguinari que tinc com a parent i que va fer desferres per aquestes terres.

Estic segura que el General Francesc Savalls i Massot va hostatjar-se en aquest hostal, situat al mig del pas de les seves facècies obligades per la guerra. De fet, no gaire lluny de l'Hostal, sota el Castell de LLaers i a l'extrem d'un prat, mig oblidat i poc vistós, hi ha el monòlit o panteó dedicat als setanta-cinc carrabiners lliberals afusellats per les ordres del meu general. El fet succeí el 1874, a la Tercera Guerra Carlina i el 1879 s'erigí el monument en honor als afusellats.

El meu general, Baró de Vidrà, també va ser Marquès d'Alpens. Però així com a Alpens hi té un monument i una placa que ho recorden, a Vidrà no en saben gairebé res, tot i que hi va fer una de les accions més sanguinàries del seu temps.

Molt s'ha escrit sobre Savalls i no seré jo qui en descobreixi la seva personalitat; el podeu trobar per tot arreu. De fet, és com un tiet per a mi. Fill de Joan Savalls Badeia, l'avi de la meva rebesàvia, coronel carlí que morí en una emboscada a La Foradada, prop de Sant Quirze de Besora. Jo soc descendent de la Caterina Savalls i Massot casada amb en Josep Puigrubí, però com que la personalitat del Francesc és tan forta, ha eclipsat la Caterina, que per altra part era una dona i al mateix temps, sembla ser, el coronel Puigrubí, del seu Estat Major, del qual en trobo un rastre mínim, situat en terres de Torelló. La família es va exiliar a França, més arruïnada que altra cosa, i a Itàlia, al Piemont; diuen que algun d'ells va servir com a zuaus de la guàrdia Pontifícia. 

Part de la família va retornar a Catalunya tot i que el Francesc va morir a Niça sembla ser que regentant una tenda de vins. Naturalment, sense els títols nobiliaris que els reis Borbons es van encarregar de derogar a tots els carlistes!

Aquest estiu encara he anat a veure la casa pairal a La Pera on he trobat un descendent d'un altre germà del Francesc, amb el que hem coincidit que el general era un personatge ben tocat per la tramuntana.

Ja veieu si dóna de si una sortida a Vidrà!

Amb aquests amics vam estar recordant altres viatges, el seu a Alaska i el meu a Canadà i el comú que vam fer a Sri Lanka fa un parell d'anys. Res a veure amb els temps convulsos del segle XIX i les guerres carlistes. Una volta pel poble, una vista de masies com Cal Cavaller i tornada cap a casa tot parant-me al coll de Vidrà, a la sortida, per admirar el mar de muntanyes sota una posta de sol d'un dia d'agost.

De ben segur que tornarem per aquestes terres, fins i tot m'han quedat ganes de sojornar a l'Hostal de la Serra de Llaers i visitar el seu castell i albirar al meu voltant la història, curiosa i feta anècdota del Baró de Vidrà.