El pont de l'Afrau

He retornat al Solsonès, aquesta terra de masies escampades, de boscos i pinassa, de camps, de rierols i de tresors ben amagats com el Pont de l'Afrau.

L'itinerari comença a Solsona mateix en el punt de l'aiguabarreig del riu Negre amb el barranc de Pallarès, en direcció a la Cabana d'en Geli. Anem resseguint la ciutat pel marge de l'aigua, en un passeig de plataners al costat sempre del riu Negre que, aquí, és un rierol. De seguit arribem a la Font del Corb i continuem per un bosc de ribera —plataners, cirerers, roures i pinassa— lluny del tràfec solsoní. El camí planer, els arbres despullats i les fulles marronoses per terra conviden al relaxament i l'aire fresc del matí eixample els pulmons. Tot el camí està molt ben senyalitzat dirigint-nos sempre cap al pont amb cartells i fustes que marquen la ruta. Anem travessant el rierol i rierols endinsant-nos a la rasa de Cirera en un paratge i una vegetació cada vegada més exuberant i un terra més humit, a voltes fangós. La molsa, en alguns llocs gratada per mans humanes i per petjades de senglar, els esbarzers i les gavarreres punxen si les encares de cop, el garric vol enlairar-se com una petita alzina, els arbres de pinassa ocupen tot el terreny.

De cop, entre pins majestuosos, s'alça l'estructura del Pont de l'Afrau, imponent. Et sents petita sota dels arcs; et preguntes com ho han fet, més ben dit, com ho van fer al segle XVIII per bastir aquestes arcades. El caminoi que seguim passa ben bé per sota i podem veure tota la seva grandària i els seus fonaments: perfectament conservat. La infraestructura monumental, de 27 metres d’alçària, data del segle XVIII i conduïa l’aigua de Lladurs fins a  la ciutat de Solsona. arbres i pont formen un conjunt que jo diria que no poden passar l'un sense l'altre, es complementen i s'acaronen tot competint per quin és més alt i arriba més aviat fins al cel. Podem continuar el camí en una pujada que desemboca en una pista més ampla i anem cap a la dreta. Al cap de poc, en una petita esplanada, podem veure la base del pont a la nostra alçada i acostar-nos-hi per mirar cap a baix on érem abans. La veritat és que fa impressió! No recomano pas que intenteu passar-hi encara que no tingueu vertigen, crec que seria arriscat i perillós caure daltabaix de tanta alçada.

Anem enrere la pista i tornem a baixar fins a arribar sota mateix del pont. Hem de creuar el torrent i trobem un camí que puja dret per l'altre vessant entre pins, molsa i humitat tot resseguint les marques o pilons de fusta que van assenyalant els diferents corriols per on hem de caminar. Sortim del bosc i ens trobem amb la granja de Cal Billot. A partir d'aquí, deixem els corriols i agafem la pista que desemboca en una carretera de veïns. A la dreta deixem Can Prat i continuem per la carretera poc transitada, baixant ja cap a la ciutat. A l'altura de Can Pallargues podem triar l'itinerari a seguir: o bé per la carretera, o bé baixar una pista amb grava que ens torna a portar a la Font del Corb. Des de Can Pallargues podem veure, entre boires i núvols, la sempre present muntanya de Port del Comte, els camps i les masies escampades dels voltants i fins i tot, al lluny, el Castell de LLadurs.

Prenem la pista que baixa i tornem a la riera. Fem un passeig fins a arribar altre cop al cotxe. Com a final de jornada, ara que el cel s'aclareix, pugem cap a Timoneda. Aquí dalt el cel blavíssim, el sol de tarda amb una lluminositat coneguda. M'arribo al camí de Palou i torno cap a les alzines per dinar de motxilla tot recordant els temps de Timoneda, les tardes trenqui-les d'hivern, les torrades a la llar de foc i la mirada posada en aquest horitzó que no s'acaba.

Ara sí que puc començar les festes de Nadal!