Castells de La Segarra

Un dia típic d'hivern per terres de la Segarra, un dia típic segarrenc. S'arriba amb un xic de boira, de gebre i de fresca; marxem amb un cel blau i un sol que escalfa.

El paisatge de La Segarra és plàcid, convida al repòs i a la reflexió; convida a la mirada cap a l'horitzó, cadascú de nosaltres recollit en els propis pensaments; convida, també, a admirar aquesta terra aspre, treballada amb esforç, una terra poc atractiva als ulls de qui va a la muntanya a fer pics o a passejar vora l'aigua de mar. Una terra que, en general, té pocs admiradors, però que té, com moltes terres frontereres, un munt d'històries, un munt de tresors que s'han de saber trobar.

És seca la Segarra, així ho sembla a cop d'ull tot i que té paisatges variats i pertany a la conca hidrogràfica del Segre; hi neix el modest riu d'Ondara. Part de les aigües del terme de Freixenet de Segarra i les dels termes d’Estaràs, Sant Ramon, les Oluges, la Prenyanosa, Sant Guim de la Plana, Guissona i Torrefeta i gran part dels del Pallargues, Florejacs i l’Aranyó van a parar al Sió, configurant la subcomarca del mateix nom, la ribera de Sió. Les aigües d’aquest riu neixen de l’abundosa deu de Gàver (el torrent de Freixenet s’hi ajunta sota Montfalcó Murallat). Les aigües dels termes d’Ivorra, Torà, Biosca i Sanaüja i part del de Florejacs van al Llobregós. Així i tot, és seca la Segarra. Les temporades de secada persistent arriba mancar gairebé del tot l'aigua, i cal recollir´la de la poca pluja emmagatzemada als aljubs i les basses. El fred a l'hivern, però amb dies assolellats i clars amb temperatures gairebé primaverals; les boires a la tardor i els mesos de desembre i gener quan puja la boira de l’Urgell, humida i espessa, que s’arrapa pels comellars, encara que sovint no ateny als punts més alts: les altes temperatures de l'estiu, amb els camps ben grocs; i la verdor de la primavera. Sense cap muralla muntanyosa que els destorbi el pas, els vents senyoregen per la Segarra amb  les muntanyes del Prepirineu al lluny, avantguarda dels pics nevats que surten pel darrere.

I els castells. Els més turístics i visitats i els més desconeguts. Sortint de Cervera, ben a prop, es troba el Castell de Montcortès, pràcticament tocant a la carretera que ens porta cap a Agramunt. Un edifici que imposa quan mireu amunt, que ja existia el 1095, que ha passat per diferents propietaris al llarg dels segles, fins que, el 1622 l'ocupa el llinatge Moixó propietaris, encara, actuals del castell.

El castell de l'Aranyó, pràcticament al davant, documentat des del segle XV. Reformat com a castell residència i a partir de l'amortització del segle XIX, propietat de la família Pedrolo-Gomar durant uns quants anys. L'escriptor Manuel de Pedrolo, prolífic de les lletres catalanes, hi nasqué el 1918. Una placa de l'entrada ens ho recorda.

Castell de Ratera, un castell molí a la dreta del riu Sió per poder captar l'aigua i aprofitar-la pel molí de farina actualment en desús. Restaurat pel seu propietari, l'arquitecte Joaquim Vilaseca, a mitjans del segle XX.

Abans de passar al castell objectiu de la nostra visita en aquest dijous matinal, fem una parada a l'antic camp d'aviació utilitzat durant la Guerra civil. Conegut com a camp de l'Aranyó o camp de Cervera; en queda la Memòria històrica i el record dels més grans, els plafons i la plana d'herbes ja sense avions. I ens serveix per a saber i entendre una mica més la nostra història oblidada, al de la Guerra Civil, i la del 1714, quan males llengües parlen de Cervera en termes de Borbons, cosa que ens aclareix el guia, un home de noranta-un anys, que amb el cap ben clar, ens dóna lliçons a tots i ens aclareix el mite de la Universitat borbònica, mal conegut, quan Cervera, segons tots els documents, va mantenir-se fidel als Àustries.

El castell de Vicfred és un castell amagat. Es podria dir que no domina l'altiplà i nosaltres el dominem de lluny. Però és l'únic que podem visitar per dins i recórrer els seus salons i cambres, la cuina i el celler, el pou de la terrassa i la presó on encara es conserva la calavera del darrer presoner, les carenes i els fermalls. D'origen fou un castell de frontera que marcava els límits entre el Comtat d'Urgell i el de Cardona i passà a ser un castell residencial. Pertànyer a la família Mir i al llinatge dels Ribelles i passà a mans dels Cardona. Una placa als seus murs ens recorda que: «Sa Majestat Felip V va posar les seves reials plantes al castell l'any 1701. El pretendent al tron en Carles de Borbó es va hostatjar en ell, el 12 de juny de 1837 dia de la batalla de gra, acompanyat pel bisbe de Lleó. Sa Majestat Amadeu I de Savoia, en la seva marxa cap a l'exili l'any 1873, va passar la nit aquí». 

Testimoni també de les guerres carlines quan Benet Tristany, sacerdot i mariscal de camp carlí, ocupà Guissona, Vicfred i Calaf.

El 1998 va ser comprat per un particular que el restaurà, el va obrir al públic com a monument  i va fomentar les visites al castell. Un recorregut interessant pel que és, avui en dia, una casa espaiosa amb sales i dormitoris moblats a la manera més del segle XIX que del XXI, amb esglaons d'escala desiguals i en un ambient ja massa gran per a una família dels nostres dies. 

Acabada la visita, toca anar a dinar amb un començament de tarda lluminosa, aquesta vegada, tenint en compte les recomanacions per la Covid 19, no podrà ser fer-ho tots junts, però estem contents pel bon dia passat, per l'oportunitat de reveure amics i amigues amb els que no coincidíem feia temps, i pel fet d'haver pogut valorar una mica més les sortides senzilles, per uns paisatges que ens han aportat coneixement i gaudi.