La Drecera

Hem caminat tot fent drecera. Tanta drecera que tot seguit hem arribat sense cansaments ni mullenes. Bé, un xic de mullena, sí, però esperable. Per esperar ens l'esperàvem més forta i tot! De fet, ja ens havien avisat, però a nosaltres, ens venia de gust sortir en grup i bona companyia, per fer alguna drecera tot llegint "La Drecera" de Miquel Martín Serra, un llibre irònic i planer com el temps d'aquest dimarts. I com infants, talment el protagonista de la nostra història del Caminant amb Lletres del mes de maig, hem jugat amb les gotes de pluja, hem sentit els trons que espetegaven per sobre el Baix Empordà i hem vist la lluentor del cel que, entre núvols grisos i cortines d'aigua, il·luminaven d'un verd turquesa l'herba dels camps i les espigues de blat ja rossejant.

Hem encetat el dia amb pluja i pluja hem tingut a mig matí i mentre dinàvem. Però ens hem passejat per Cruïlles tot arrecerant-nos als porxos de davant la Torre de l'Homenatge de la plaça principal, encetant el tros de vida d'un noi, fill de masovers, a qui no li agradava massa el futur esperat de pagès. Sota les llàgrimes del cel mig enfadat, hem conegut els senyorets de Barcelona que arriben a l'Empordà per gaudir de la casa gran amb piscina i nurse i cuiner de Barcelona i ens hem acostat una mica a la vida de poble, de masia i de camp, una vida que ens ha fet recordar els nostres anys d'infantesa i adolescència, quan la pluja també queia i el cel era negrós i ens el miràvem a través dels vidres de la finestra, sense nurse i sense iot.

Hem aprofitat per fer una volta turística deixant les motxilles, pals i botes als cotxes. Volta al monestir de Sant Miquel de Cruïlles sota els paraigües de colors. Per dins no, que està tancat i ja ens van dir que hauríem necessitat fer un escrit al Consell Comarcal i esperar tres o quatre dies que ens contestessin; però com que no plou mai al gust de tothom, hem donat la volta per fora després d'aparcar en una finca particular, que, així com queda palès al llibre que ens ha acompanyat, nosaltres també hem arribat de Can Fanga, encara que no siguem gaire "senyors o senyoretes".

Carrers mullats de Cruïlles, carrers mullats de Sant Sadurní de l'Heura, amb les portalades del segle XVII, i els bassals que reflectien els nostres colors d'anoracs. Una passejada planera ara obrint, ara tancant paraigües. Una entrada per xafardejar l'església de Sant Sadurní per dins, que està en obres i això ens permet entrar declinant la invitació d'agafar cap pala per col·laborar, que ja tenim una edat!

Cotxes i cap a Monells, avui força escadusser d'estrangers, tot i que en volten alguns. Foto de conjunt tots riallers, que al mal temps, bona cara. I per a que sembli més autèntic de camp i de feinejar amb les garbes, foto del carro sota el porxo, que sempre queda bé.

I s'acosta l'hora de dinar. Deixem truites i croquetes a la motxilla i seiem com senyors i senyores en un restaurant, amb canelons, pollastre, pèsols, peus de porc, flams i gelats. Tot regat amb vi i poca aigua.

I fi de festa d'aniversari, que en tenim una que ja ha fet un any més i l'hem ficat de cap de taula. Que tingui un bon dia, caram, que no es fan cada dia!

I riem i ho amanim amb cava fresquet. I fem xerinola, sobretot les que ja n'han fet alguns més, que estan realment alegres i animades i qualsevol diria que ens ho passem tan bé, que som l'enveja del menjador i del cambrer, un noiet simpàtic que esperem que arribi a les nostres edats així de content. De tant en tant, reposem tot fent feina amb els mòbils i els whatsapps, que també hem d'estar per l'altra gent i per mirar-nos les cares per pantalla encara que estiguem davant per davant. I la gresca que no falti! Brindem pels anys, per les sortides, per les pluges i per totes les nostres vivències i experiències, que, entre tots, n'acumulem forces! Ara, m'adono que els anys passen factura: només ens hem pogut acabar dues ampolles de cava! Però les galtes rosades, el riure als llavis i les cares de joia ens delaten.

I fora, continua plovent. I hem deixat el nostre jovenet de la història anant amb la bici cap a Can Pitu, al Mas Bou, i ja l'atraparem la temporada vinent, per saber que ha fet ell i en Pitu amb les seves vaques —la Soferta, pobra, espremuda de llet i les gallines picades per la mostela— i el seu amic Llenas i el seu amic Torrent, i els pares més contents que un gínjol de tenir un dia de festa, els dijous com les criades, i poder anar a la cala a pescar i menjar l'arròs que fa la mare un cop ha deixat fet el menjat dels senyorets.

Crec que haurem de reprendre "La Drecera", perquè, no sé a vosaltres, però a mi m'ha quedat com un cuquet de saber què passa, que els passa, que li passa al noiet i com es fa gran i com encara la vida, sigui amb trons i llamps o amb sol calent, potser dins d'una piscina..., amb l'amic..., ei!, que m'avanço massa!

Esbossem els plans futurs de juny i juliol, que tenim corda per estona, i ens aixequem de taula més que res perquè ens adonem que igual els del restaurant volen plegar.

Ha estat un bon acabament de jornada, i una bona sensació que, d'aquesta manera, es poden fer molts anys, i moltes dreceres!

68!

És un número força rodó aquest dels 68. Fixeu-vos-hi! Té tres rodonetes i una cua enlaire, com aquelles cues que encara estan contentes, no com una cua entre cames, és una cua amb nervi, enlairada, que es caragola una mica, això sí, però que encara manté la "pose" sense defallir. No sé si arribaré a les quatre rodonetes, poca gent de la meva família hi ha arribat; que jo recordi només en Jordi, el segon dels germans Fornaguera Bausà, que, per posar, va posar el 9 i tot, i al davant! Els altres membres de la família es van quedar als 5 capdavanters o als 6 o als 7 o als 8... (menys el meu pare que es va quedar als 3).

Ara, ja puc recordar la desena, al 64, quan en tenia 10 i feia primer de batxillerat a casa Donya Julia i era tímida i apocada i poca cosa i tothom tenia més per explicar que jo. També recordo el 68, quan jo encara no era gran per fer el "maig", però ja sabia de què anava tot allò; tanmateix, tampoc era tan petita i ja m'ensumava que hauríem d'anar lluitant per les llibertats. Va ser quan em van donar el certificat C del català i vaig començar a prendre els apunts de l'institut en la meva llengua. I aprenia a estimar el país i l'esperit de servei dels escoltes.

I al 74 esperant que es morís el dictador, que encara va tardar un any a criar malves, però, mentrestant, vam fer vaga a la Universitat per la mort del Puig Antich i els grisos (llavors eren grisos) que entraven a la classe amb els cavalls i el Xiri que donava voltes a la Model i al cap de poc vam fer les rutes de Pax Christi amb l'Arcadi Oliveres i va ser tota la flamarada de la lluita constant per les llibertats individuals i, sobretot, col·lectives, amb la Marxa de la llibertat al 76...

I el 78, per allò del 8 i les rodonetes, que encara estàvem reclamant un país que volíem nostre i que no ha arribat.

I el 84, amb els meus trenta anys estrenats i l'inici de feia poc de la feina de pedagoga a l'EAP i les anades a Timoneda, un recés de pau i de natura, una descoberta de plantes i bolets i vida! Anant a muntanya amb la UEC i treballant, treballant, que això ha estat el pa de cada dia.

I el 94 amb la casa de Cal Julià, a La Vansa, i els viatges i enganxar els quaranta pensant que potser ja era gran. I cantant i fent música.

I la dècada dels 2000, que semblava estrany que hi haguéssim arribat! Un 2 al davant que ja no ens el traurem de sobre! Amb les nebodes petites, potser millor jovenetes, anant d'aquí cap allà, carregant paquets a les baques dels cotxes. I fent sortides amb el CEC. El 2008 amb la mare de vuitanta anys encara anant pel món, a caminar, a fer coses amb aquella il·lusió d'aprendre sempre i continuant traient la senyera al balcó i continuar cridant independència.

I el 2014, de tantes il·lusions col·lectives o el 2018 passades ja les lluites, com si ens haguessin estafat el futur i amb menys persones a casa, persones que encara enyorem.

I arribem al 2022, els aneguets, i com dos aneguets el meu germà i jo. Jo posant un 8 al darrere, així, rodonet, sense deixar el 6 amb cua enlaire, tot esperant que el remolí s'estiri i es planti a terra i en pugui fer un altre de rodonetes! I amb poca gent, que ja som a primera fila, quasi, quasi!, però amb aquella ànsia de continuar aprenent i caminant amb el mateix esperit de servei que encara conservo una mica de força i una mica d'humor. Amb aquelles ganes de compartir amb la gent la trajectòria col·lectiva i personal, encara que a la personal i la col·lectiva els quedi tant per compartir.

I recordant. Recordant. Quan la meva mare m'explicava coses de la seva infantesa i la seva joventut, jo pensava que jo no recordaria mai res, que a mi no m'havia passat mai res digne de ser recordat. I guaita, ara de qualsevol record per petit que sigui en faig una història i l'acarono i hi penso com si fos un tresor viscut que no es tornarà a repetir.

He passat el 3 del pare, el 5 dels avis, quasi el 6 dels besavis i potser el 7 dels tiets; no sé si arribaré als 8 del tiet i la mare. Però, aquí on em veieu, de moment, poso un 8 darrere el 6 i... ja anirem fent... amb una mica de cava!

Doncs, au! Fins l'any que ve amb alguna rodoneta més o menys, ja veurem!

Marmellar i els seus misteris

Avui, un poble abandonat més. Aquesta vegada al Baix Penedès, al terme del Montmell, amb sortida des de Castellví de la Marca i concretament des de les Cases Noves de la Riera. 

Ems hem trobat a La Múnia per fer un esmorzar de ritme tranquil i relaxat. Oh!, no us cregueu pas que hagi estat un esmorzar de forquilla, només un esmorzar de cafè amb llet i magdalena, que s'ha anat escalfant a poc a poc, amb aquell ritme amb el que no estem acostumats els que venim de ciutat gran, sempre amb les nostres presses i les nostres cabòries.

Hem portat el cotxe fins a les Cases Noves de la Riera i hem aparcat, també, al nostre gust. Encara bo que el camió de la llenya ha arribat en aquell moment i hem pogut retirar els cotxes i ficar-los en un lloc més segur. Si no, quan haguéssim tornat els haguérem trobat fets ferralla per la llar de foc.

Sobre nostre, el Castellot, una torre encimbellada, gentil guardiana del pàrquing. Hem començat l'itinerari amb un bon sol; un sol que ja presagiava un dia calorós. Segons sembla, el primer dia calorós de l'any: vés, si no hagués pogut esperar un poc més! Així i tot, l'inici tot travessant la riera de Marmellar ben seca ha estat un inici planer, pedregós, però planer. hem anat seguint la riera un bon tram, una riera que, segons el mapa, és una línea blava d'aigua, però segons la nostra caminada és un pedregar sec que fa temporades que no arrossega ni una gota. Potser, quan plou, comença la rierada.

Enfilem un corriol entre el bosc de pi blanc, llentiscle i estepa blanca i negre, tot passant per la Font de la Roca Vidal. No en sabem trobar el brollador, ni en veiem gaire humitat. Així i tot, segons el wikiloc que segui, per cert, molt ben explicat, és una captació d'aigües, possiblement subterrània. El corriol desemboca en una pista des d'on albirem, sobre els nostres caps, el castell de Marmellar, una paret recte de merlets ben traçats que s'alça altiva i imponent. la calor ja es deixa sentir una mica més en aquestes dates de mig maig.

Aviat iniciem la pujada al castell de Marmellar sota el sol i, un cop dalt, ens arrecerem a l'ombra de la seva paret per fer un bon traguet d'aigua i prendre fruita ben sucosa. Un bon descans que s'agraeix. Abans de marxar, però, cal entrar a l'església de Sant Miquel, força ben conservada, amb un teulat sencer encara que l'interior l'hagi guanyat la runa. Un rosetó sobre les pedres de l'altar i una creu sobre la porta. L'església, situada dins el recinte del castell, tingué funcions defensives i fou edificada, en part, sobre la roca. Una joia per veure,  visitar i cuidar! Les antigues pintures romàniques estan exposades al MNAC. Des del castell gaudim d'unes magnífiques vistes en aquest dia clar; cap al sud-oest, treu el cap el campanar del poble de Marmellar, el nostre següent objectiu.

Continuem l'ascensió cap al poble deshabitat de Marmellar per un corriol ombrejat entre pins i faigs i marfulls. Sort d'aquest caminoi que va agafant alçada suaument i ens ofereix ombra perquè si haguéssim agafat pista haguérem quedat ben escaldufats! Així, tot i pujada, l'estona se'ns fa més passable fins a arribar a tenir a la nostra dreta el campanar altiu de Marmellar on encara hi queden les ceràmiques verdes que llueixen sota el sol.

Aquí comencen els misteris de Marmellar amb la troballa d'una noia jove que fou assassinada el 1993 i han dotat a l'església una falsa fama esotèrica. Nosaltres no en trobem ni rastre i el misteri és el fet de poder observar com l'església, sense sostre, amb l'estructura com una carcassa, encara aguanta dempeus als nostres dies; esperem que sigui per molt de temps! Els dos crims de Marmellar van sortir a molts diaris de l'àpoca i tothom se'n va fer ressò, una fama que perseguirà sempre el poble, aixecat dalt d'un turó amb vistes a Montserrat. Les cases aguantes força i fins i tot n'hi ha una que exhibeix una puntada del bar la Parada per fer-nos venir desig de cervesa fresca. L'església molt gran, esquelètica i darrere seu el cementiri amb les tombes profanades, ves quina ocurrència! 

Amb aquest dia de calor, ens arrecerem a les ombres que trobem i fem el dinar tranquil·lament, sense témer res, ni morts, ni crims, ni difunts que surtin de les tombes, ni trobades esotèriques. Només ens adonem que estem dinant sota un cercle difuminat que protegeix el sol, talment una Àurea que assenyala calor: serà això un presagi de misteri? Recorrem el poble: la masia, l'església, la cuina, el cementiri i fem les fotos de rigor.

Després d'un bon descans ens espera la baixada. Però primer, ens acabem d'enfilar a les cases de la urbanització Talaia Mediterrània on assolim la cota més alta de la jornada, uns 600 metres sobre el nivell del mar, "con vistas al mar", diuen les propagandes d'urbanització mig deixada. Sí, al fons, la ratlla de l'horitzó del mar, i a prop, una zona seca de pi envoltant les cases enfilades a la muntanya. Una urbanització que recorda els temps de furor d'escapada cap a les urbanitzacions, quan molta gent, per escapar de la ciutat, es tornaven a retrobar tots en carreteres i carrers sense sortida, en parcel·les assedegades d'aigua, en problemes de clavegueram, però, això sí, fruïen de la natura i tornaven en llargues cues de diumenge per descansar tota la setmana. Passem per davant d'una curiosa construcció. Encuriosida com sóc, trobo el misteri: resulta que és una aparatosa Ràdio Balisa d'Aena.

Voltem el Puig Rodó al final de les cases i iniciem la baixada per un camí pedregós i relliscós que ens fa mirar a terra a cada passa. Al capdavall, el camí es va suavitzant i ens retrobem en una parada a l'ombra per confirmar que tothom ha pogut baixar sense gaires dificultats, amb unes quantes relliscades i reverències de genoll, però sense grans destrosses. La pista continua baixant amb aquelles pedretes relliscoses que molesten tant i passem per sota la torre de Can Pascol, ben rodona per una banda i esbotzada per l'altra, destacant el gris de les pedres en un sotabosc verd i gemat de primavera.

Aviat retrobem la riera seca de Marmellar i ens un revolt, se'ns apareix la torre del Castellot, altiva dalt la cinglera. qui encara tingui ganes de pujar i baixar li queden alguns kilòmetres i un sol de justícia. En tot cas, ja tornarem en temps de fred, que així ens escaldarem. No neguem que les vistes des de dalt deuen ser fantàstiques.

Assedegats i somniant amb unes quantes clares i cerveses, encomanem als més lleugers que comencin a fer la comanda al bar de la Múnia que, quan arribem, les tinguem preparades! Al final, hem pogut comprovar, com sempre, que no sabem ben bé els quilòmetres que hem fet, ni el desnivell, perquè tot depèn del GPS, del Wikiloc o de l'andròmina que porteu a sobre; pel cap baix, serien entre 14 i 17 km, que no està malament, i entre unes 500 i 600 i escaig de desnivell. Deu ser un altre dels misteris de Marmellar!

I en un ambient de molt bona companyonia, ja pensem en el següent poble per descobrir, amb misteris o sense.

Us deixo amb un vídeo d'un programa Espai Terra que va fer TV3 sobre Marmellar. Que en gaudiu!

Sant Ponç

Avui, Sant Anastasi i Sant Ponç.

Records d'infantesa plens d'espetecs i de dolçor. 

Espetecs de la vigília, quan anàvem a veure cremar el dimoni a la platja, Entremig de la gent, mirades d'infants entre caps sempre més alts que t'ho tapaven tot. Començava a cremar amb una espurna que s'anava fent grossa i grossa i, aquell ninot que havia estat uns dies d'esquena al mar, anava ensenyant les costelles i s'anava doblegant de dolor; anava caient a trossos a la sorra mentre s'alçaven els coets: llums, espurnes que s'enlairaven i queien al mar, algunes sobre les palmeres de la Rambla, entremig dels oh!, i els aplaudiments. Feia pena veure'l cremar, però ens deien que amb ell, es cremaven totes les pors de l'any i es renovava la vida, talment la festa ancestral de renaixement de la primavera. Els trens passaven xiulant, a poc a poc, els de càrrega i els de fum, i, ara, els elèctrics, que deuen haver sentit pena per aquest dimoni il·luminat d'aquest any.

Tornàvem a casa caminant entre tanta gent i sentint encara la ferum del foc i les cendres.

De més jove, en edat laboral, aprofitàvem la majoria d'anys la festa i els ponts per marxar, enduent-nos el sant i el dimoni amb nosaltres, cap a Timoneda o cap a cal Julià, que estàvem en edat laboral i esperàvem l'Anastasi per gaudir més de la natura. Ara, amb els anys de placidesa ja no marxem; anem a la platja a saludar-lo cada any i li dediquem un escrit. Però ja no som amants de la gent, que els caps continuen sent més alts, i sentim els espetecs des de casa, que sembla que t'entrin al pati. Tres trons: pum..., pum…,  pum... i fins l'any que ve!

El dia del sant, aprofitàvem per anar a Barcelona, que per a la gent de comarques, segueix sent una festa. Ens mudàvem una mica, una mica només!, i anàvem a la Fira de Sant Ponç, al matí, al carrer Hospital. Ho recordo també, pleníssim de gent. Olor d'herbes, dolç tot com la mel, fruites confitades, regalèssia i sidrals. Colors i dia assolellat i rialler. Portàvem algun pot per omplir d'aquells nèctars i aquella dolçor. Sempre tornàvem amb carabassa confitada i taronja amb almívar i cireres regalimant. I bresca! A mi m'agradava la bresca; xuclar-la i extreure'n la mel que hi quedava, que tenia encara gust d'abelles.

Dinàvem i alguna vegada anàvem al cinema, a Barcelona!, i en sortir berenàvem en un bar del carrer Santa Anna que feien uns entrepans bons i econòmics. I tornàvem amb el tren, amb els peus escaldufats. Quedàvem cansats! I sèiem a sopar i ens adormíem a la taula el meu germà i jo. L'endemà a treballar i a col·legi. Tot plegat com un ritual. I quedaven sobre la cuina aquells pots de llaminadures que a poc a poc anaven desapareixent. Un tast pels sentits, això era Sant Ponç. I com un dia especial, de trencar la rutina i de gaudir de les poques coses que hi havia llavors, però que eren viscudes tan intensament!

Després, quan va ser l'època de fruir més dels dies de festa, a Timoneda o a Cal Julià, jo sabia que era el temps de la farigola i del romaní i anava a collir-los com un petit homenatge que li feia al Sant Ponç, i a la meva infantesa. I era tan sa fer tot això! Els anys passaven amb les seves rutines i es creaven uns hàbits i esperaves Sant Anastasi i el dimoni i Sant Ponç i Sant Joan i les vacances..., i recomençar cada any. Jo crec que et donava certa seguretat de vida coneguda i de dies diferents i especials que agraïes. Una continuïtat que et feia sentir viva i una il·lusió per allò que tornava i recordaves i una esperança de tornar-ho a viure. I poder donar les gràcies d'haver-ho viscut.

Aquests dies tenien llum pròpia. Com la dels focs.

Continuarem esperant el dimoni del 2023 i aquest any, anirem a la fira de l'Arrop a Badalona el diumenge vinent. 

Però, l'any que ve tornarem a Barcelona, a Sant Ponç, per portar carabassa i bresca i cireres confitades i un pot de mel! Pels anys que ens queden.

SANT PONÇ

Al carrer de l'Hospital

hi ha un racó que m'enamora

on la llum frega suau

camamilla i ruda alhora

 

Raig de llum, solet de maig,

que beses la farigola

entra ja pel finestral

i porta l'olor de fora.

 

Regalèssia i codonyat,

sàlvia, arrop i tarongina,

romaní, menta, sidral

i bresca de la mel fina.

 

Sol de maig aquí al Raval

que al tardet tot ho il·lumines,

has portat amb el firal

tot l'aroma d'englantines

                                          Josep Fornés

Badalona i el dimoni il·luminat

Aquest any no ens podem queixar: se'ns ha fet la llum! Se'ns ha donat amb escreix, vaja! Ara, que, amb aquesta bombeta antiga de no sabem ben bé quanta potència (de 40, de 60, de 100?) no sé pas si acabarem il·luminant gaire aquesta ciutat que mig camina a les fosques. A les fosques per què tothom intenta estalviar el rebut; la llum no sé, però el rebut si, que sembla que tenim guerra cap allà l'estepa soviètica i, ara que el món és tan global, globalitzador i globalitzat, ens arriba tot en aquesta punta de platja del Mediterrani.

I, per assegurar la il·luminació, o sigui, que tots estiguem ben il·luminats, ens han posat un dimoni amb la bombeta de la que no en sabem gaire la potència, però deu ser molt forta i molt bona, perquè el vigilant amb banyes que la té ben agafada amb la seva mà esquerra —deu ser per si un cas ell es queda a les fosques quan el tren ensopegui amb la catenària o amb algú que ha perdut la llanterna i la busca per les vies, que tot pot passar sense il·luminació—, porta un bon feix de bitllets a la mà dreta, feix que deu haver guanyat a cabassos: s'entén que deuen ser els nostres bitllets, suposo jo.

Nosaltres, vinga i vinga, cada dia pensant quan obrim el llum, quan engeguem la rentadora, quan planxem tot mirant la tele o quan endollem l'ordinador o la torradora o carreguem el mòbil, perquè a hores d'ara, tot va a través dels fils gràcies a l'invent que va fer al segle XIX el senyor Thomas Alva Edison (inventor oficial segons els cànons), que no va arribar a temps de treballar en una de les nostres benvolgudes empreses elèctriques i va ser una pena, perquè igual ara podria fer l'invent de viure altre cop a les fosques i sense tantes preocupacions d'arribar a finals de mes, que, dic jo, que els nostres avantpassats també s'hi veien prou amb una espelma o amb una teia que durava més i il·luminava castells, passadissos i masmorres. O amb un ciri gros, d'aquells que diuen "pasquals".

No oblidem que ja a la dècada dels 600 aC el filòsof grec —això només ho poden fer els filòsofs i, sobretot els grecs quan contemplaven com posaven pedres als seus monuments—, el filòsof grec, deia, Tales de Milet va observar —això era, doncs, la feina que feien els filòsofs—, que fregant una vara d'ambre amb una pell o amb llana, s'obtenien petites càrregues (efecte triboelèctric) que atreien petits objectes, i fregant molt de temps, podia arribar a causar l'aparició d'una espurna. I, d'espurnes vivim!, això sí, uns més que altres!

Naturalment, l'electricitat evolucionà al llarg dels temps i tenim una colla de senyors, que tampoc van poder treballar a les elèctriques, però que sí que en sabien, senyors com ara: William Gilbert, Otto von Guericke, Du Fay, Pieter van Musschenbroek (ampolla de Leiden) o William Watson, Luigi Galvani, Alessandro Volta, Charles-Augustin de Coulomb o Benjamin Franklin, André-Marie Ampère, Michael Faraday o Georg Ohm, que ens van anar portant cap al miracle elèctric, miracle per a alguns més que per a d'altres!

Més tard, el senyor Samuel Morse, també ens oferí la possibilitat de comunicar-nos pitjant un dit sobre unes tecles, capacitat innata que conservem encara avui en dia, i arribem així als temps de la revolució industrial i dels senyors Zénobe Gramme, Nikola Tesla, Frank Sprague, George Westinghouse, Ernst Werner von Siemens, Alexander Graham Bell i sobretot Thomas Alva Edison que han omplert les nostres vides d'electrodomèstics i de llum!

Ja ens informa la Viquipèdia que: "L'impacte cultural del que Marshall McLuhan va denominar edat de l'electricitat, que seguiria a l'edat de la mecanització (per comparació a com l'Edat dels Metalls va seguir a l'Edat de Pedra), prové de l'altíssima velocitat de propagació de la radiació electromagnètica (300.000 km/segon), que fa que es percebi de manera gairebé instantània. Aquest fet comporta possibilitats abans inimaginables, com la simultaneïtat i la divisió de cada procés en una seqüència. Es va imposar un canvi cultural que provenia de l'enfocament en "segments especialitzats d'atenció" (l'adopció d'una perspectiva particular) i la idea de la "consciència sensitiva instantània de la totalitat", una atenció al "camp total", un "sentit de l'estructura total". Es va fer evident i prevalent el sentit de "forma i funció com una unitat", una "idea integral de l'estructura i configuració". Aquestes noves concepcions mentals van tenir gran impacte en tot tipus d'àmbits científics, educatius i fins i tot artístics (per exemple, el cubisme). En l'àmbit de l'espacial i polític, "l'electricitat no centralitza, sinó que descentralitza... mentre que el ferrocarril requereix un espai polític uniforme, l'avió i la ràdio permeten la major discontinuïtat i diversitat en l'organització espacial".

No em digueu que tota aquesta explicació conceptual i pràctica no es mereix un rebut de l'electricitat a l'alça! I més en un any amb tants dosos! El 2022! No veieu que tenen forma de bombeta? Ah, doncs jo sí que ho veig! Hum, de matèria tancada potser no, oi?

Doncs, a Badalona, estem al dia. Amb il·luminació! I el nostre dimoni d'aquest any postpandèmia i  immersió en una guerra que ha arribat fins les nostres latituds, ens vigila il·luminant-se amb una bombeta i fent diners; això sí, només ell, que li cauen a la sorra i tot!

Ah!, i no hem parlat gaire de la bombeta! Però si aneu a una de les pàgines web de les nostres molt valorades empreses elèctriques, us en donaran tots els detalls. Ja diuen ells mateixos a les primeres línies de la seva explicació que: "La llum realment no la va inventar ningú. Existeix tal com existeix la foscor o la matèria". Fixeu-vos-hi bé: la llum existeix com existeix la foscor i la matèria! Ho enteneu: foscor i matèria! O sigui, foscor igual a no bombeta, a no capacitat de pagar el rebut (més uns que d'altres) i matèria, igual al saquet que porta el nostre dimoni amb banyes a la mà dreta! De foscor és fet l'home (i la dona), la majoria; i de matèria són fets alguns homes i dones quan entren per una porta giratòria i no en surten més.

Si us llegiu tota la informació de la pàgina esmentada i arribeu al final, cosa que us recomano, acabareu amb un bon consell. Tal com diu l'exemple de la nostre empresa elèctrica, no pas l'única:

I l'últim i decisiu geni: tu.

"Perquè tan important com haver fet possible que avui tinguem llum és saber-ne fer un bon ús. És a dir, triar les tarifes més adequades i compatibles amb la nostra vida, ser respectuós amb el medi ambient, consumir de manera intel·ligent i responsable... i, en definitiva, deixar que el compromís per continuar creant un món millor també vegi la llum".

 No em digueu que no és il·luminat, això!

Però, no us voldria preocupar més: gaudiu de la festa, gaudiu del maig, gaudiu de la platja i dels carrers de Badalona, tant de dia amb la il·luminació com de nit amb la foscor. Rieu, passegeu, feu fotos amb els mòbils carregats i les màquines de fotografiar elèctriques (assegureu-vos d'haver-les carregat!), alceu el cap sota la bombeta del dimoni per si cau alguna matèria en forma de moneda i, sobretot, porteu un misto per si s'apaga la bombeta!

Sempre amb vosaltres una badalonina poc il·luminada.