Avui, Sant Anastasi i Sant Ponç.
Records d'infantesa plens d'espetecs i de dolçor.
Espetecs de la vigília, quan anàvem a veure cremar el dimoni a la platja, Entremig de la gent, mirades
d'infants entre caps sempre més alts que t'ho tapaven tot. Començava a cremar amb una espurna que s'anava fent grossa i grossa i, aquell ninot que havia estat uns dies d'esquena al mar, anava ensenyant les costelles i s'anava doblegant de dolor; anava caient a trossos a la sorra mentre s'alçaven els coets: llums, espurnes que s'enlairaven i queien al mar, algunes sobre les palmeres de la Rambla, entremig dels oh!, i els aplaudiments. Feia pena veure'l cremar, però ens deien que amb ell, es cremaven totes les pors de l'any i es renovava la vida, talment la festa ancestral de renaixement de la primavera. Els trens passaven xiulant, a poc a poc, els de càrrega i els de fum, i, ara, els elèctrics, que deuen haver sentit pena per aquest dimoni il·luminat d'aquest any.
Tornàvem a casa caminant entre tanta gent i sentint encara la ferum del foc i les cendres.
De més jove, en edat laboral, aprofitàvem la majoria d'anys la festa i els ponts per marxar, enduent-nos el sant i el dimoni amb nosaltres, cap a Timoneda o cap a cal Julià, que estàvem en edat laboral i esperàvem l'Anastasi per gaudir més de la natura. Ara, amb els anys de placidesa ja no marxem; anem a la platja a saludar-lo cada any i li dediquem un escrit. Però ja no som amants de la gent, que els caps continuen sent més alts, i sentim els espetecs des de casa, que sembla que t'entrin al pati. Tres trons: pum..., pum…, pum... i fins l'any que ve!
El dia del sant, aprofitàvem per anar a Barcelona, que per a la gent de comarques, segueix sent una festa. Ens mudàvem una mica, una mica només!, i anàvem a la Fira de Sant Ponç, al matí, al carrer
Hospital. Ho recordo també, pleníssim de gent. Olor d'herbes, dolç tot com la mel, fruites confitades, regalèssia i sidrals. Colors i dia assolellat i rialler. Portàvem algun pot per omplir d'aquells nèctars i aquella dolçor. Sempre tornàvem amb carabassa confitada i taronja amb almívar i cireres regalimant. I bresca! A mi m'agradava la bresca; xuclar-la i extreure'n la mel que hi quedava, que tenia encara gust d'abelles.
Dinàvem i alguna vegada anàvem al cinema, a Barcelona!, i en sortir berenàvem en un bar del carrer Santa Anna que feien uns entrepans bons i econòmics. I tornàvem amb el tren, amb els peus escaldufats. Quedàvem cansats! I sèiem a sopar i ens adormíem a la taula el meu germà i jo. L'endemà a treballar i a col·legi. Tot plegat com un ritual. I quedaven sobre la cuina aquells pots de llaminadures que a poc a poc anaven desapareixent. Un tast pels sentits, això era Sant Pon
ç. I com un dia especial, de trencar la rutina i de gaudir de les poques coses que hi havia llavors, però que eren viscudes tan intensament!
Després, quan va ser l'època de fruir més dels dies de festa, a Timoneda o a Cal Julià, jo sabia que era el temps de la farigola i del romaní i anava a collir-los com un petit homenatge que li feia al Sant Ponç, i a la meva infantesa. I era tan sa fer tot això! Els anys passaven amb les seves rutines i es creaven uns hàbits i esperaves Sant Anastasi i el dimoni i Sant Ponç i Sant Joan i les vacances..., i recomençar cada any. Jo crec que et donava certa seguretat de vida coneguda i de dies diferents i especials que agraïes. Una continuïtat que et feia sentir viva i una il·lusió per allò que tornava i recordaves i una esperança de tornar-ho a viure. I poder donar les gràcies d'haver-ho viscut.
Aquests dies tenien llum pròpia. Com la dels focs.
Continuarem esperant el dimoni del 2023 i aquest any, anirem a la fira de l'Arrop a Badalona el diumenge vinent.
Però, l'any que ve tornarem a Barcelona, a Sant Ponç, per portar carabassa i bresca i cireres confitades i un pot de mel! Pels anys que ens queden.
SANT PONÇ
Josep Fornés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada