30 d’abril 2010

Allò que el cas Garzón amaga

M'ha semblat molt interessant l'article de Joan B. Culla sobre el tema "Garzón". Cal tenir memòria "històrica" no massa llunyana i és bo recordar els orígens i els processos de tot plegat, no fa pas tants anys. Sembla que ens agrada fabricar herois d'un dia i som poc coherents amb la història, sobre tot si té a veure amb la política; encara creiem en els molins de vent. Pot ser si recordessim seriem més crítics, però sembla que té més futur la campanya mediàtica que no pas la nostra pròpia capacitat de pensament i de crítica per millorar les coses. Llegiu-lo, sobren les paraules.
Joan B. Culla: allò que el cas Garzón amaga  Diari Avui, 29.04.2010

28 d’abril 2010

Montserrat

Rosa d'abril
morena de la serra
de Montserrat estel

Muntanya d'acollida,
on pugem els caminants,
on repòs cerquem
els catalans

Olor de romaní
ermites penjades
boix i farigola
acompanyen nostres petjades.

25 d’abril 2010

Poble que canta

La Coral "Poble que canta" ha participat a la jornada de les consultes per a la independència que s'ha organitzat a Pineda de Mar, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Sant Vicenç de Montalt. La idea d'aquesta coral va ser del Jordi Llobet que dirigeix la coral i ja ha arrossegat a persones de diferentes corals que són convocades via mail per cantar allà on hi ha consulta. D'aquesta manera, des de la consulta primera feta a Arenys de Munt ja s'ha anat a uns quants pobles i viles que organitzen l'acte demanant la participació de la coral. Realment fa goig de veure no tant sols la il·lusió dels cantaires que en formem part si no també les ganes i l'esforç dels organitzadors de les consultes a cada poble on es va. Esperem que els ànims no defalleixin i póguem anar a molts pobles més. Gràcies a l'entusiasme del Jordi que fa possible cada trobada. Com diu ell mateix, "Poble que canta poble que avança!!!"
Us convido a participar-hi a tots els que en tingueu ganes. Cal posar-se en contacte amb el Jordi i ell us envia les partitures i les informacions, molt detallades, de cada jornada.
Coral Poble que canta, poble que avança:  http://www.poblequecanta.cat 
mail to: poblequecanta@gmail.com  

Renovació del TC ??

Avui he llegit l'article que publica el Vicent Sanchis al diari Avui i m'ha semblat molt interessant, perquè em clarifica aquest embull del Tribunal Constitucional i segueix una mica el fil del que jo exposava en el meu comentari "Hem perdut la dignitat". Continuo pensant que el fons de la qüestió no està en renovar o en si al TC hi ha més "progressistes" o més "conservadors"; no està en l'anar esperant una "sentència" per veure si serem guillotinats o penjats. El fons, per mi, és que l'Estatuet el va fer el Parlament de Catalunya i el va votar els catalans: llavors, a quí hem de demanar permís. Perquè ens conformem en demanar la renovació del TC? què ens diu que els nous professionals que s'hi incorporin el llegiran i interpretaran d'una altra manera? Els que el van fer, no estan convençuts del que van fer?. Se'm generen molts més interrogants de difícil resposta. Us convido a llegir l'article de'n Sanchis

23 d’abril 2010

SANT JORDI


La Neret s'aixeca decidida i obre la finestra de bat a bat. És el primer que té ganes de fer, abans i tot de dutxar-se i esmorzar. Ha estat tota la setmana pendent d'aquella poncella del seu roser. S'arregla i baixa al badiu. Quan la veu, queda meravellada del color i la olor que desprèn; un color salmó amb betes grogues ataronjades i una olor.... una olor que serà el perfum amb el que compartirà el dia!
Està contenta. La mare li ha explicat que primer agafaran el metro per anar fins a plaça Catalunya i baixaran Rambla avall veient les parades de llibres, les estàtues, la gent i l'animació del carrer. Després agafaran l'autobús que les pugi fins al Palau de la Música on compraran i es faran signar el llibre. Encara no sap quin triarà, s'ho haurà de pensar bé! Anirà amb la seva rosa agafada amb una agulla a la solapa de la jaqueta! L'ha mimada tant, aquella rosa!, ha procurat regar-la però ni amb massa aigua ni amb massa poca, li ha parlat mentre s'anava obrint poc a poc, li ha tret el pugó, i ha procurat que el vent que ha fet algun dia no la fes malbé. I ara està tant gemada!
Surten de casa i agafen el metro a Pep Ventura; quanta gent! És clar, la mare li ha dit que avui és millor agafar el transport públic, perquè amb cotxe no sabrien on aparcar i a més, farien moltes cues d'entrada a Barcelona i com que és tant còmode... Endemés, la gent podrà admirar la seva rosa! I si anés en cotxe, potser es pansiria.
Amb aquella gentada té por que li aixafin la rosa, però hi posa les mans a sobre a manera de cassoleta i així la protegeix. Ui!, fan una olor les mans quan les treu!
Baixen a Plaça Catalunya i tiren Rambles avall, caminant a poc a poc, fa un dia tant clar! Ella està tant emocionada que no s'adona que va perdent els pètals de la seva rosa, que van caient al terra i s'empolsinen, es trepitgen... Quan es paren a descansar en una parada de l'autobús a prop de Colom i seu una mica, veu al terra un pètal salmó ataronjat i mira cap a la rosa. Quin espant que té!, a la rosa només li queden tres pètals i les fulles estan una mica marcides.
Pugen a l'autobús i ella ja té les llàgrimes als ulls, primer se li escapen una miqueta i després més i més. La gent se la mira i ella està desconsolada, la mare no sap com parar aquell plor. “Ja en comprarem una”- li diu. "Mira, hi ha molta gent que en ven". "Si dona, no pateixis, avui n'hi ha per tot arreu!"- li comenta una senyora que se la mira amb cara de pena. Però ella somica, no en vol cap més, vol la seva rosa, la que ha mimat aquelles últimes setmanes, la que li feia il·lusió passejar ufanosa per tot arreu i tornar-la a casa per posar-la en un gerro d'aigua i continuar-li parlant cada dia en llevar-se.
“Mare, tornem a casa!”, “aquest senyor conductor de l'autobús ens hi portarà, oi senyor, vostè que és tant amable?”. “Nena, no molestis, l'autobús té el seu recorregut”. I la Neret segueix somicant i sanglotant quan de cop, a través dels vidres de l'autobús, veuen un noi que corre al seu costat, suant i panteixant. El conductor va frenant suaument i li obre les portes per deixar-lo entrar. El noi s'acosta a la Neret: “T'he anat seguint quan he vist que perdies els pètals d'aquesta rosa tant bonica i... saps!... els he anat recollint per a tu”. Obre les mans i com un tresor valuós, apareixen tots els pètals de la rosa, ben endreçats. La Neret els toca, no s'ho acaba de creure, però el noi li agafa la tija que encara té a la mà i entre tots dos els van col·locant un a un. Oh!, la rosa torna a ser, ufanosa, fresca i olorosa com si acabés de ser tallada al jardí. La Neret somriu, obre els ulls cap al noi i sent un profund agraïment, es gira cap al conductor i li dóna les gràcies. Li sembla que avui ha guanyant dos amics!! El noi li fa un petó al front: "Cuida-la bé" I la Neret el convida a visitar el seu roser.
I segueix passejant la rosa tot el dia fins a tornar a casa. Quan se'n va al llit, se la posa al davant i s'adorm plàcidament. Aquella rosa ja no l'abandonarà mai més.

18 d’abril 2010

Hem perdut la dignitat

Després de la noticia d'aquests dies, i anys, sobre el Tribunal Constitucional i havent sentit les respostes dels nostres polítics, crec, sincerament, que hem perdut la dignitat. A què vé, per tota resposta de la més alta representació del país, demanar la renovació dels membres del Tribunal?
A veure, l'Estatut va ser redactat pel govern que ens governa, és a dir, per molts dels polítics que hi ha encara al seient del Parlament; va ser signat per ells, aprovat pel Parlament, refrendat pels catalans, fins i tot per les Corts!... i resulta que hem d'estar esperant una "sentència" com si fóssim criminals fascinerosos i engarjolats. Senyors, quina sentència pot ser més democràtica que el que van voler molts catalans? I resulta que després de 4 anys, no 4 dies, si no 4 anys, tot el que se'ns acut és demanar la renovació d'un Tribunal per a que pugui dictar "sentència".
Sincerament, no ho acabo d'entendre. I això que jo sóc de les que no el va votar, de les que crec que s'ha d'anar més enllà d'un Estatut amb permís de Madrid.
Us convido a llegir aquets articles del diari Avui que crec que han estat molt encertats:

16 d’abril 2010

Mal d'escola (II)

Seguint amb amb el llibre Mal d'Escola de Daniel Pennac, m'ha interessat molt aquesta cita: "Cada alumne toca un instrument, i tu no pots contrariar-lo. La qüestió delicada és saber bé quins músics tens i trobar-ne l'harmonia. Una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa la mateixa simfonia. I si t'ha tocat el triangle que només fa cling cling, o la guimbarda que només fa bloing bloing, el secret és que ho facin en el bon moment, tan bé com sigui possible, que esdevinguin un triangle excel·lent, una guimbarda irreprotxable, i que estiguin orgullosos de la qualitat que la seva contribució confereix al conjunt.(117)
El problema és que els volem fer creure en un món on només compten els primers violins(118)"
És ben veritat, que quasi tots volem ser els primers violins i si pot ser fent un arpegi complicat encara millor, enduent-se'n els aplaudiments de tothom i centrar sobre nosaltres l'atenció i els elogis al millor. Una orquestra necessita de tots els instruments, del triangle i de la viola, del contrabaix i de la trompeta; però, ai quin llast! si ens toca ser triangle!.... Cal que tothom "soni" dins les seves possibilitats, les seves habilitats i la necessitat que en tingui l'orquestra i l'obra que toquem. El professor, com el bon director d'orquestra o de coral, ha de saber qui té al davant, quin alumne, quin grup, i en quin centre s'està, per anar adequant el ritme d'aprenentatge i per donar als primers violins alçada i protagonisme, però també remarcant el paper important dels triangles. Per posar un exemple, no totes les corals són com l'Orfeó Català o la Sant Jordi, però quin bé de Déu de corals hi ha al país i quanta gent que s'hi dedica sense demanar-ne massa res.
Hem de poder aconseguir en cada alumne/a la sensació i la creença que ell és ell o ella per si sol, amb les seves maneres de fer, però d'una importància cabdal. Només així iniciarem un camí d'ajuda pels mals dits mal alumnes.

15 d’abril 2010

El cocodril


És vell. Se sent cansat. Observa la selva verda i fosca, el paisatge de sempre, un entramat de troncs i lianes que es caragolen fins a tocar l’aigua; uns xiscles eixordadors que et desperten cada matí a trenc d’alba.
Una llàgrima llisca dels seus enormes ulls. Es pregunta perquè no ha sortit mai d’allà, comdemnat a nedar amb la fredor de l’aigua, en el fang lletós i profund.
Se sent sol; de fet, ho està. Recorda haver vist altres criatures que han passat com un sospir pel seu petit i estret món: ocells cantaires, serps lliscant, talps foradant el terra, insectes fugissers... És conscient d’haver conegut els humans: els reconeixia pels crits d’esglai que feien només de veure’l allà parat, amb el cap enlaire i la mirada fixa; ni gosaven acostar-se. Ara tant sols escolta el silenci.
Una au s’ha parat sobre el tronc sec i rebregat d’un arbre mort del davant. D’esma obre la boca i l’engoleix d’un cop; sent l’olor de sang i ensuma la mort de la bèstia que ha atrapat entre les dents. És el que s’espera d’ell: matar animals, empassar-se el seu cos entre el gust insípid de l’aigua contrastat amb una certa salabror del fang.
Ha enyorat altres maneres de fer: menjar sense devorar, viure sense ser un rèptil, poder plorar i somriure,...
Un dia llunyà tingué un amic: un cadell humà, un nen ros i esprimatxat que tocà la seva pell rugosa amb la seva maneta i li digué quelcom diferent. Fou un instant. El nen marxà entre els crits estridents i esverats d’una dona que li arrabassà aquella curta carícia. No ha tornat.
Està cansat.
Poc a poc s’endinsa al mig del pantà i quan ja ho sap prou fons, deixa de moure les seves curtes potes, deixa el cos las, inert. Dóna una mirada al seu voltant, res no ha canviat: el sol entra atemorit entre les branques i l’espessor del verd. Recull la seva escalfor en un darrer desig de transformació que sap que mai serà. Tot traspua calma, tranquil·litat.
S’adona que està plorant. Va tancant els ulls.
Al cap d’una estona, la selva sols conserva la punta d’una cua que ha deixat de ser.

13 d’abril 2010

La cel·la


Un raig de sol entra per la petita finestra i li acarona el rostre. Sospira profundament i obre els ulls amb la mirada perduda enllà, a través d’aquelles parets grises i greixoses. No sap el temps que ha passat; pensa que pot ser molt, o no tant.
Poc a poc s’incorpora amb l’esforç de tots els ossos, amb la tensió de tots els muscles. S’aixeca lentament i estira els braços cap als costats amb insistència; vol refermar així el seu propi espai vital. Es tranquil·litza quan les puntes dels dits toquen la llisa i gèlida pedra, escrostonada en alguns punts, plena tota ella de gargots esborrats per la humitat, però d’una fidelitat extremada cap a totes aquelles mans que han anat passant i deixant el seu apassionament.
Fa una passa, una altra, fins a quatre: sí, aquell habitacle encara conserva les mides justes per sentir-se viu, per sentir-se posseïdor d’una agilitat entrenada dia a dia, segon a segon. Aquest és el moment de la seva existència actual que més agraeix: se sent viu, se sent “jo”.
Escolta el soroll cada cop més proper del forrellat, el grinyol de cada porta, l’arrossegament de passes al seu voltant. Dintre de poc, es veurà immers en la multitud, els braços enganxats al cos, sentint el frec a frec de la seva espatlla amb l’altre, tot baixant l’escala marcant el pas i estalonant al del davant, en un intent de coordinar els moviments que el portaran al menjador.
Allà, farà aquella cua interminable veient l’esquena i el clatell del davant, avançant lentament amb l’objectiu posat en un fred cafè i un tros de pa mal acompanyat de formatge.
Després, a la renegrida taula, assegut compartint el cul d’una cadira mig coixa i atrotinada, mastegarà amb rutina aquell trist àpat, sense saber exactament si és ell el que menja. Exhalarà l’alè dels seus companys i sentirà el xarrup de tants cafès beguts al mateix temps.
El molesta enormement aquest moment; de fet, el molesta la seva existència quotidiana compartida amb tots aquells homes disputant-se un pam, aquell amuntegament de cossos, aquelles olors i aquells sorolls constants de crits i renecs, aquell sentir-se observat. Ni tant sols quan els deixen al pati cimentat i polsós pot moure’s: no pot mai donar la volta sencera al recinte; tothom camina en va, entrecreuant-se, a empentes per assaborir un bocí d’aire i de llibertat.
Aquella espera inacabable per retornar a la cel·la, petita, bruta, però estimada amb el pas dels anys.
Fa temps que és allà, engarjolat, ell, que necessitava sempre espais oberts, camps que es perdien en l’horitzó.
Demà, un raig de sol entrarà per la petita finestra i li acaronarà el rostre mentre un ocell, fora d’aquelles parets grises i greixoses, emprendrà el vol. Els seus ulls ja no s’obriran.

12 d’abril 2010

Vicenç

Tancà la botiga. Repassà l’estança amb la mirada des de la porta de ferro del carrer. De peu dret, l’esquena doblegada, observà els estants buits i empolsegats, la llàntia que penjava del sostre i que perfilava una llum tènue a tota la sala, el mostrador on en altre temps s’havien acumulat les capses i la mercaderia a punt de ser lliurada, la caixa registradora, aquella antigalla que deien els clients, que tenia les tecles ennegrides i que de tant en tant s’espatllava. La humitat de les parets d’una casa vora el mar que fins i tot la sal semblava que brotava. El rellotge de l’avi que tocava a batzegades.
Girà la vista i veié el quadre esgrogueït del seu pare, aquells ulls penetrants que el contemplaven.
Les vuit.
De sobte es veié aquella tarda, allí dret, palplantat, amb les mans a la butxaca observant aquell home que arrossegant els peus feixugament caminava. La seva vida havia estat com la d’un altre. El pare havia continuat el negoci familiar a empentes i rodolons, sempre tancat a la rebotiga fent comptes i més comptes, remugant, intentant quadrar el que no quadrava.
De xic li agradava observar al pare amb les ulleres ficades a la punta del nas i el cap sobre la taula; el pare ni s’adonava del fill i el que passava al seu voltant; tampoc en sabia res de les preocupacions del seu infant, només era conscient que anava a l’escola i tornava a casa.
Aquella tarda, s’adonà que el pare caminava més feixugament del que era costum. Les llibretes de números eren ja tancades, el llapis sobre la taula. Un silenci omplia la botiga. El pare el mirà amb desesperança, semblà que veia el noi per primera vegada. Anà al mostrador i obrí la caixa. Acostant-se al fill li allargà una moneda foradada de dos rals. Fou l’últim gest que féu el pare. Per a ell tot començà aquella tarda.
Tenia disset anys, i desitjava volar, marxar de casa, fer la seva vida: tot un món l’esperava. Cada dia es trobaven al replà de la Carme, passejaven carrer amunt i avall, mirant botigues i fent plans de futur: una casa, un cotxe, uns fills que vindran,...
Al vint- i- dos anys continuava baixant l’escala de casa. Es parava al replà només un moment i sortia al carrer sense mirar, amb les mans a les butxaques.
Després conegué la Carla i vingueren les filles. La Berta, imatge calcada de la mare, sempre agosarada, un infant feta rialla. I la Mercè, rosseta i callada, amb la dolçor pintada a la cara, sempre pendent dels altres. Les veié com es feien grans: sempre li semblà que el temps havia corregut massa, ell que havia estat tant abocat a la feina com el pare. Cada matí baixava l’escala amb “trajo” i corbata, la cartera de pell a la mà. Va aprendre a somriure als clients entre papers i trucades. No s’adonà que la vida passava, que la Carla emmalaltia i el deixava; que les filles formaven una nova llar.
Tancà la botiga i tornà a casa.
L’endemà es despertà d’hora com cada matí. Una tènue claror entrava per l’escletxa de la persiana i anava il·luminant els objectes de la cambra, aquells objectes tant familiars que cada dia repassava com si descobrís sempre un món nou. Fixà els ulls en el sostre. Fa molts anys el va construir fusta a fusta, encadellant les làmines tot i que no va aconseguir que ajustessin a la perfecció. El llum de mímbre penjava i li agradava contemplar la primera llum del sol que s’hi reflectia com ara: dibuix de formes lluminoses a la paret.; les contemplava com quan era infant i la mare li feia perseguir “la rata”.
Abaixà la mirada i tombà el cap. Es trobà amb l’altre llit buit; se li escapà una llàgrima.
Poc a poc anà prenent consciència d’on estava. La claror anava envaint la cambra i donava forma real a la seva vida. Veié la fotografia de la paret esgrogueïda pel temps, un home i una dona joves amb la il·lusió a la mirada i l’expressió esperançada en un futur : ara ja no en quedava.
Lentament bellugà cames i braços per a fer més present el seu cos. S’aixecà feixugament, es calçà les sabatilles i es posà la bata.
Sortí de l’habitació en calma i baixà les escales repenjant-se fort en la barana; cada minut una passa. Arribà a la cuina. Tot traspuava silenci, ja no sentia la canalla ni tampoc la dona tafanejant per la casa. Féu un sospir i pensà en si continuar endavant ja que això li suposava un esforç renovat cada dia. Per què, es preguntava, i es quedava parat una estona com si esperés la resposta que mai no es donava.
La cuina estava força endreçada, de fet, ell quasi mai no la tocava, ja ni gana li quedava. Agafà la cafetera i l’omplí d’aigua, encengué el foc i esperà aquella olor de cafè del matí que semblava que l’animava; aquella olor de tants anys que li tornava records de la vida d’aquella casa. Intentà oblidar.
Mirà per la finestra: el cirerer tornava a florir. Se sabia cada pedra del camí, cada revolt, cada so, cada moviment.
De cop sentí un soroll familiar. Enllà veié un cotxe que arribava. No s’ho podia acabar de creure, aquell cotxe beige, amb la carcassa un xic deteriorada. No podia ser, la germana tornava!. Es fregà els ulls, encengué un cigarret i sortí fora. Si, era la Marta que feia marxa enrere com sempre: maniobra obligada per arribar a la seva casa. El cotxe parà i la Marta baixà saludant, alçant la mà, una mitja rialla. El Roc, la Bruixa, la Dharma, aquells gossos que ja havia enterrat sota el cirerer, anaven a l’encontre de la noia, movent la cua i saltant al seu voltant. La Marta treié un paquet del cotxe i els allargà uns quants ossos mentre els acariciava.
Ell respirà fons, féu una pipada i s’adonà que plorava. Pot ser el que està veient?, no fa molts anys ja que la solitud l’amara?
Tornà a mirar cap al cotxe. El sol que ja sortia per l’horitzó l’enlluernava, però juraria haver vist una altra figura que baixava a poc a poc, amb dificultat, i que el mirava somrient: era la mare.
Així que tornaven! Aquelles dues dones que l’havien acompanyat sempre. Tot el seu temps havia estat voltat de dones: la mare, la germana, la Carla, les filles. Per què les filles no tornaven? Aquelles nenes, sense adonar-se’n s’havien fet grans i havien encetat altres vides, seguit altres camins... Sentí un soroll somort i una pudor de cremat que el féu entrar a la casa. A la cuina el cafè havia vessat, però tot i així encara en pogué aprofitar una mica. Intentà caminar lleugerament cap a fora per oferir cafè a la mare i la germana. Sortí. No veié ningú. S’assegué a la taula amb el got al davant i es quedà esperant.
De fet, havia esperat sempre... A l’escola esperava amb ànsia la caiguda de la tarda mirant la porta que s’havia d’obrir; esperava la paraula màgica de la mestra: - Vicentó, la mare! Encara amb les llàgrimes als ulls i els espasmes dels plors, corria delerós cap a la sortida.
De jove esperava la Carla al replà de l’escala...
Ara era un home cansat.
S’aixecava al matí, es prenia un cafè i consumia una cigarreta. El passeig diari fins al mar i la tornada a casa. Escalfar el brou i fer la becaina al sofà...

La Rosa ha entrat a netejar. El troba assegut a la taula, el got al davant, la cigarreta mig apagada, mirant enllà, com si estigués veient algú i esperant...
Li acluca els ulls.
A la tauleta del dormitori una nota amb una curosa lletra disposa: “ Per a l’enterrament, espero que en tingueu prou. Vicenç”

10 d’abril 2010

Jaume Cabré: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Avui Omnium Cultural ha concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Jaume Cabré. Un premi merescut que fa honor a tota una trajectòria d'escriptura. Com ell molt bé diu, l'escriptura és posar paraula darrera paraula per crear un llenguatge. Afirma: “llegir i escriure és la meva vida perquè és la meva manera de veure el món”.
He llegit com tres vegades "Les veus del Pamano" i cada vegada en gaudeixo més de la lectura. M'imagino aquells pobles del Pirineu, ara solitaris i mig abandonats, on cada pedra, cada herba i cada racó forma part d'una història ben viva, on cada recorregut pels seus carrers tortuosos, empolsinats, guarden les hores de solitud i les vides de tantes persones com hi van passar i se'm fa un nus a la gola el pensar que ja no reviuran, si més no de la mateixa manera.
Felicitats al Jaume Cabré i a Omnium Cultural.

El just


Seié amb les balances a una mà i l’espasa a l’altra disposat a encetar un nou dia com feia ja des de temps llunyans, pràcticament des de que va accedir al tron, cap allà l’any 1451. N’havien passat ja 12!
Estava cansat però se sentia encadenat a aquesta activitat i no en podia defugir. Durant el dia passaven nobles, servents, damisel·les, consellers, pastors i gent del poble. A tots escoltava amb la mateixa impassibilitat de cara, sense fer cap moviment ni cap expressió que traduís el seu pensament. Escrutava cada rostre i cada inflexió de veu, es fixava en els seus cabells, les seves arrugues, en la seva vestimenta i el seu calçat i en la flaire que li arribava dels seus cossos com si això determinés la imatge d’aquella persona que tenia al davant.
Es preguntava amb cada un com podia ser que no hi hagués dues persones iguals: això el tenia capficat. Volia preveure abans de començar com seria el final, quins motius reals menaven aquells personatges a agenollar-se davant d’ell, a fer aquells cops de cap i reverències que volien tocar el terra, a parlar amb aquell to tan baix, a voltes tan imperceptible que l’obligava a fer un esforç d’atenció; aquell dirigir-se-li sense ni mirar-lo a la cara.
Quan acabaven la seva exposició es quedaven allí palplantats, esperant un què que ell no podia saber. Llavors movia una mà o una altra i observava com es trasmudava el rostre del del davant: perquè? Alguns feien cara d’horror o d’incredulitat, sobretot si alçava la mà dreta; d’altres semblaven alleugerits i esbossaven un somriure que es donava quan feia el gest amb la mà esquerra.
Cada dia el mateix, sense poder arribar mai a cap conclusió sobre les raons que feien actuar a aquells pobres desgraciats. Observà que aquella actitud no tenia res a veure amb la seva pròpia vestimenta. Havia intentat la mateixa activitat posant-se el mantell amb brocats d’or o la corona de perles i robins o fins i tot amb la jupa més senzilla. Però res no canviava.
Tanmateix, aquell matí podia ser diferent; no sabia ben be perquè notava alguna estranya. Sentia el seu cos més cansat, més feixucs els braços, com si les balances i l’espasa li pesessin el doble.
Seié com de costum. Se li acostà un jovencell esverat, amb el cabell arremolinat i uns ulls tan grossos que semblava que li sobresortien de la conca. Allò el féu posar en pèl nerviós, tot i que altres vegades havia vist xicots així. El noi es posà a parlar i a parlar i li semblà que no acabaria mai. Els braços anaven decaient, se li tancaren els ulls en una somnolència irresistible. De cop, sentí un cop sec de la seva mà dreta i un crit d’esglai general que el sobresaltà. Obrí els ulls encara amb la mirada impassible i veié l’espasa que degotava sang: havia tallat en rodo el cap del noi que rodolava escales avall.
L’angoixa diària havia acabat.

02 d’abril 2010

SOMNI


Somia el que t'atreveixis a somiar.
Ves on vulguis anar.
Sigues el que vulguis ser.
 
 Viu!