CAL SAC: Caminant pels pobles de la Vall Farrera: Virós

28 de juny 2024

Caminant pels pobles de la Vall Farrera: Virós

I tercer dia de caminades per la Vall Farrera en aquest pont de Sant Joan. I avui, retornem als pobles. Sortim d'Àreu, aquest poble que bé mereix una estada.

Pugem fins a Virós, un lloc més famós pel bosc de pins i faigs que no pas pel poble del que ja no en queda res. Mut testimoni del que fou només veiem alguna borda ja molt restaurada, l'església de Sant Lliser i el grandiós paisatge.

Avui, un altre dia amb un sol esplèndid que ja ens parla una mica més de la calor de l'estiu. Fem la carretera que puja en uns quants revolts fins a les no explotades pistes d'esquí nòrdic de Virós. Ens acompanyen les muntanyes, amb el Monteixo sempre present, el verd de la gespa i les flors.

Després de les emocions d'aquests dies, farem una sortida curta, diferent, amb l'encant del bosc. Tot i l'exuberància del paisatge, el terra es veu ben sec, la molsa sobre les pedres no té aquella humitat que la caracteritza; és evident que li costa ploure.

El nom de Virós podria ser d'una afiliació clarament preromana, probablement iberobasca. Podria estar relacionat amb berri (nou) - otz (sufix de significat incert freqüent en topònims pirinencs), o amb ibi (ribera) - iri (poble).

Virós és esmentat com a parròquia el 839 (data controvertida en l'actualitat), a l'Acta de consagració de la seu d'Urgell, i com a poble els anys 1257 i 1269. Per tant, es tractava d'un poble de muntanya que al llarg de l'Edat moderna quedà despoblat, estat en què ha arribat als nostres dies. El 1518 apareix solament com una partida on els homes d'Araós hi tenen corrals i conreus, i d'on el carlà d'Araós en cobra el delme^.En el Fogatge del 1553, ja no hi apareix. Hi perdura, però, l'església que havia estat parroquial: Sant Lliser o Sant LLeir.

El camí s'endinsa en el bosc on anem trobant cartells que ens expliquen el seu origen i l'origen de la vall, una vall "ferrera", de fargues i carboneres. No pugem fins al refugi del Gall Fer com estava previst: l'hora prematura del dinar a l'hotel i el cansament d'aquests dies, fa que ens ho prenguem amb calma.

"Ubicat al cor del Parc Natural de l'Alt Pirineu, el bosc de Virós és un petita joia encara força desconeguda per a la majoria de senderistes, molt sovint atrets per les excursions en cotes més altes. Aquest fet confereix atractiu a la ruta, un atractiu que no farà més que créixer a mesura que ens apropem a aquesta sensacional boscúria, encara jove però molt fonda i immensa, amb exemplars d'arbres ben conservats i amb la presència d'una de les dues úniques fagedes que hi ha al parc natural. A banda de la riquesa arbòria, cal destacar l'aprofitament dels recursos naturals que se n'ha fet des de fa uns 2.000 anys i que encara avui se'n conserva la seva empremta, ja sigui en forma de mines de ferro, places carboneres o prats de dall amb les seves bordes -com les de Virós- i ermites romàniques -com la de Santes Creus." (Rutes Pirineushttps://www.rutespirineus.cat/rutes/itinerari-pel-bosc-de-viros-buiro-santes-creus).

El corriol que seguim ens porta fins el Pla de Buiro i les bordes de Buiro on ens saluden uns quants gossos i podem informar-nos del treball que es feia a les fargues i a les mateixes bordes. Seguint aquest pla, una pista herbada ens deixa a l'ermita de Santes Creus, a prop del cingle arbrat que dóna sobre la vall i els pobles de sota. L'ermita, senzilla, sense campanar, està ben cuidada i hi tornem a trobar els llibres que podríem llegir, fins i tot el Cavall Fort! Descansem i prenem una mica de fruita abans d'iniciar la baixada, primer per la pista, però de seguida ens desviem per endinsar.nos altra vegada al bosc fins al Mirador de les Fargues. Tot sec, molt sec. Passant passeres que serveixen quan tot està enfangat, però que ara han deixat de ser útils, fora que s'hi camina bé.

Des del Mirador, un petit espai, un balconet penjat sobre la vall, identifiquem el poble d'Alins i Ainet de Besan. Continuem endavant i de seguit tornem a ser a les bordes de Virós. Avui una excursió curteta, però ben interessant.

I cap avall. Carreguem maletes i passem comptes sempre amb l'eficàcia i bon fer de la Carme, El grup que ens apleguem en aquestes sortides és dels millors que es poden trobar. Tothom amb ganes de col·laborar i participar, cadascú a la seva manera, amb il·lusió per conèixer indrets, per compartir sensacions i per forjar amistats.

I, asseguts a taula, amb els cafès al davant, exposem les elucubracions que hem forjat aquests dies amb les caminades, la lectura i la sèrie del Porta. Arriba el moment de la veritat: qui va matar Sansa? Doncs, seguint el guió del Porta en qüestió (que sort que no llegirà aquests escrits!), descabdellem sospitosos sense posar-nos d'acord. De fet, podria ser tothom o ningú. Els més valorats en l'intent han estat el manaire dels contrabandistes i el guardaespatlles, que se'ls va escapar la mà. Tothom en tenia motius. I així quedem quan surt una nova teoria que el Porta no ha pensat: i si haguessin estat els tricornis? Ho deixem aquí...

Avui, des d'aquest espai d'expressió escrita, dono les gràcies a tothom. Per la paciència, pel respecte als altres, per la companyonia, als vocals que m'ajuden, a tots i cadascun de vosaltres. Sense vosaltres no seria pas possible. L'ambient és relaxant i acollidor i tots i totes en gaudim plenament.

I abans de dinar, se'ls va acudir de fer-me un poema emocionant. Jo que soc de llagrimeta fàcil, n'he deixat anar algunes (i això que les ulleres noves em relliscaven) i uns vals de material de muntanya (que ja han vist que vaig amb una sabata i una espardenya). Moltíssimes gràcies a tothom, als que heu pogut venir avui i als que no heu pogut. Potser val la pena que continuï una temporadeta més, oi? I no ho dic pel regal, ho dic per la companyia: què faria jo sola organitzant coses per a que no em seguís ningú?

Les sortides poden ser més llargues o més curtes, més fàcils o més "moderades" (no difícils!), sempre a l'abast de tothom. però el que les fa especials és el camí que recorrem junts, l'aprenentatge que fem, no només d'aspectes tècnics de muntanya, la il·lusió de retrobar-nos i la satisfacció d'haver aconseguit un altre objectiu. Això és la muntanya, un repte constant no tant sols a nivell físic, ans també un viure col·lectiu per a tots. Per tant, dono les gràcies a aquelles persones que s'il·lusionen a cada sortida, que l'esperen sigui qui sigui que vagi al davant o al darrere. I que quan arriben, fan una rialla de pam i els ulls els brillen.