mica, dins les nostres possibilitats, a resoldre el que la TV3 va deixar penjat sense solució: un crim que ha tingut a tot el poble català, i especialment el poble de Tor, en suspens gairebé vuit setmanes.
Ens trobem tots a Àreu, el poble de més al fons de la vall, allà quan el paisatge s'obre; quatre cases arremolinades al voltant de l'església i un hotel molt recomanable per degustar la gastronomia del país. Uns sopars i esmorzars per llepar-se els dits!Un cop distribuïdes les habitacions ens asseiem tots a taula. Tots? No! Ens falten quatre persones! Arribaran? Els haurà passat alguna cosa pel camí? El google els haurà enviat a algun altre lloc? I ara!, és que treballen! A les 20.40 hores (hora del google) apareixen al menjador saludant a tothom entre rialles i cares satisfetes. Tots? No!, en falta una! Ah, ja entra! Quin patiment. No sigui que posem més foscor a la llum que no pas llum a la foscor!Un cop ben sopats, en plena foscor de la nit, amb el cel estelat com només ho sap fer en aquestes contrades, passegem pel poble amb els fanals encesos per fer una mica de llum. Demà començarem les nostres colònies com infants enjogassats que esperen el final de curs!
El matí és blau i l'aire fresc. Ens arribem amb els cotxes fins a Araón (que fa 1000 anys també ja hi era) i caminem per un tram que va fer l'últim càtar, de baixada, nosaltres de pujada. El darrer càtar és ja un dels primers morts que trobem: de baixada devia anar ràpid per escapar del foc i la cremada de Montsegur; de pujada, potser emmanillat, l'esperava la foguera. Guillem Belibasta va morir cremat viu a una foguera a Vila-roja de Tèrmens, després de quasi dos mesos de llargues tortures en mans dels inquisidors. El "Camí de l'Últim Càtar" és un itinerari transfronterer que vol rememorar el seu darrer viatge. Traspassa tres parcs naturals: el Parc Cadí-Moixeró, el Parc de l'Alt Pirineu i el Parc regional dels Pirineus de l'Arieja, arrencant a Bagà, al Berguedà, i finalitzant a Tarascon-sur-Ariège. Segur que ell no devia gaudir-ne tant com nosaltres d'aquest camí que segueix el recorregut del riu Noguera de Vallferrera amb els arbres frondosos, el verd translúcid de les fulles bressolades pel sol i la remor de l'aigua que baixa de les neus del Monteixo i de la Pica d'Estats, saltant pedres i enduent-se troncs en el seu camí cap avall. No el fem pas tot, el camí. Ens desviem a Ainet de Besan per recórrer els carrers costeruts fins l'església i davallar cap a la carretera.
A l'alçada de la Borda d'en Felip, un cartell ens indica el corriol a la dreta cap a Besan. La pujada és forta entremig d'alzines i matolls. De tant en tant reposem. No ens trobem amb ningú, Només el soroll del vent que ens eixuga una mica la suor. Abans d'arribar-hi, cal seguir el corriol cap a la dreta fins a l'ermita de Sant Miquel de Besan, davant per davant del poble que ja es veu a l'altre costat del barranc de Besan.
Tornant una mica enrere continuem el corriol fins a les primeres cases del poble. Besan està situat a 1160 metres d'altitud, a ponent del Roc-roi. El 1533 hi consta un sol foc, però en els moments més esplendorosos, entre els segles XVIII i XIX, arribà a 8 cases, més la rectoria, que són els que corresponen als noms de casa conservats. El 2010 mantenia 5 habitants censats (tornant, així, als del 1533), tot i que des del 1967 es trobava deshabitat. El 2011 es troba ja del tot despoblat. El lloc reposa pau i tranquil·litat. El camí de l'únic carrer principal ple d'herba blenera florida; un groc que destaca sobre la pedra de les cases, més aviat negrosa.
Segons Joan Coromines, Besan és un dels molts topònims pirinencs d'origen basc. Està format per dos ètims: besa (bosc) i ande (sufix). Boscúria podria ser la interpretació del nom d'aquest poble.
A nosaltres ens sembla tota una descoberta, un lloc idíl·lic, tot i que pensem en els temps que era habitat i les dificultats de la gent alhora de la subsistència: acaparar a l'estiu per viure als crus hiverns; camins nevats i gelats per desplaçar-se el bestiar o les criatures per baixar a escola, segurament a Alins; sense llum i amb una bona foscor hivernal que, segur, que suplien al costat de la llar de foc, explicant històries, possiblement de crims i desamors, anat al capdavall, a l'església, per trobar-se amb els veïns i xerrar... Tot un món desaparegut, romàntic per nosaltres, homes i dones de ciutat i vida fàcil en el bon sentit de la paraula. Amunt i avall per aquests camins, caçant perdius i porc senglars, segurament fent contraban... Deixem-ho aquí de moment!
Un cop a baix, dinar al costat del riu, amb les papallones que voltegen i es paren a xuclar les flors, amb algun valent que pren un bany dins l'aigua fresca, envoltats de verd i pensant amb les llums i les foscors del demà.
Unes quantes compres i refrescs a Llavorsí i de tornada, una pujada amb cotxes fins al poble de Farrera, aquest, no només habitat si no, a més, poble d'artesans i pintors i, en tal dia cm avui, vigílies de Sant Joan i pont llarg, ple de cotxes i gent passejant per les quatre cases que hi ha.Farrera és un poble encimbellat, bonic, amb una església semblant a la de Besan amb el campanar
extern sobre una arcada. Un balcó a la vall. Es mira davant per davant amb Burg. Farrera fa referència a Farrera establint sense cap mena de dubte que és un topònim relacionat amb ferro. Concretament del llatí ferraria (ferrera), que passà al mossàrab com a farraria. És justament aquest pas el que justifica de mantenir la primera vocal com a a, en contra de Ferrera. Un lloc envoltat de muntanyes que li fan de capçalera, que s'organitza a l'entorn de la Coma de Burg, la vall del riu de Glorieta, amb tota la capçalera, tots els barrancs i torrents que hi aflueixen i tot el curs mitjà. Un lloc per respirar aire pur i, si ho voleu, de passada, fer algun curset de natura amb els artesans.
I abans que la foscor ens aclapari, baixem la carretera de revolts per tornar cap a Àreu, per triar i assaborir el sopar. Què demà, haurem de posar llum a la foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada