educació. L'interès no ha minvat encara que no tingui repercussions pràctiques en el meu què fer diari. I aquest juny he llegit un article de Josep Sala i Cullell al Vilaweb (El curs escolar en què tot ha començat a canviar, publicat el 13 de juny) que m'ha transportat altra vegada al món educatiu.Jo no acabo d'entendre com és que en educació, en ensenyament, si voleu, tothom s'hi atreveix. Tothom té opinió. I crec que és un dels camps que més experiments ha provocat, moltes vegades sense saber ben bé cap a on anar, sense tenir uns objectius clars del perquè es fan les coses i, per suposat, sense avaluar mai els objectius adquirits. Aquest és una mica el resum que en fa en Josep Sala sobre el curs que s'acaba, tot partint d'un passat ben pròxim. Ell situa el descontentament de professorat i famílies en els "experiments" fets des de fa un parell de dècades; jo fa una dècada que estic jubilada!
I estic força d'acord amb ell.
No cal que retornem a la "cartilla Palau", ni cal fiar-ho tot a la memorització de conceptes i coneixements, però tampoc cal canviar programacions, formularis, aplicatius, procediments..., en menys d'una dècada. Són diversos els mals de l'educació:
- un món canviant en el que ja no valen les maneres d'aprendre "de tota la vida". Un món cada cop
més digitalitzat pels alumnes i cada vegada més burocràtic per al professorat. - un món que tot canvia ràpidament i el que es descobreix avui ja no val per demà.
- un món amb una diversitat social i cultural cada cop més palesa; amb uns fluxos migratoris sovintejats.
I pel que fa a l'administració:
- Un anar "provant" contínuament, tal com deia, sense avaluar mai res.
- un carregar les errades sobre alumnes, professorat o famílies
- uns consellers i conselleres que, em sap greu dir-ho, tenen més de gestors que d'especialització en
l'educació - unes presses per a enviar professorat a les escoles, i també em sap greu dir-ho, poc formats, sense haver pogut fer unes practiques com cal.
- un anar canviant horaris, programes, projectes...
- un poc suport als mestres de primària o als professors de secundària o als mestres d'educació especial. Vivim en un país que tenim una manera de fer en la que no valorem pràcticament mai a ningú. La gent se sent un número, una plaça ocupada (o sense ocupar).
- un començar sempre de zero cada quatre anys, sense que l'experiència, les errades o els objectius aconseguits serveixin per als que arriben de nou. I això, tant a l'administració com als equips directius com als claustres, com als serveis educatius que donen suport als centres.
I segur que em deixo moltes coses per analitzar, producte d'uns quants anys "fora del sistema".
Jo no sé si deu ser tan difícil fer una reflexió profunda. Si deu ser ser tan difícil comptar amb la opinió i el parer de tota la comunitat educativa per poder compartir i proposar-se objectius una mica més a llarg termini. Cal que els especialistes prenguin la paraula i no només ells, la societat sencera, perquè l'educació és cosa de tots. Caldria que fos un treball en el que poguéssim participar-hi els que hi són a dins i els que hi som a fora: debats, xerrades, programes televisius o opinions a la xarxa... I que els que tenen per obligació encarregar-se de posar-ho a la practica, escoltessin.
En totes les matèries de l'ensenyament: des de la gimnàstica a la música i les arts plàstiques; des de la
llengua catalana a d'altres idiomes; des de les matemàtiques al món científic; des de la filosofia a la història...
Ja sé que això que he escrit és tant sols un esbós, però per algun lloc s'ha de començar. I cal posar-s'hi aviat i amb continuïtat, perquè el nou curs i els nous infants s'ho mereixen.
Pensem més amb ells que no pas en els nostres mèrits.
El curs escolar s'acaba. Intentem tornar a començar des de l'aprenentatge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada