Sant Pere de Rodes

Sempre és bo celebrar coses i més quan la celebració es pot fer en un lloc magnífic de la Serra de Verdera, un lloc encimbellat a mitja costa de muntanya tenint als peus l'aigua blava del mar i els pobles blancs de la Mediterrània.

El dia lluminós ens ha dut al Monestir de Sant Pere de Rodes, fent primer una breu parada al Mas Ventós per a veure, des del seu mirador, l'extensió del golf de Roses i trobar-nos unes vaques pasturant plàcidament sense ningú que les molestés. La masia, en runes, situada en un indret privilegiat per a admirar i caminar per la Serra Verdera, havia pertangut al Monestir i avui, després de la restauració feta, és el magatzem del Parc Natural del Cap de Creus. El lloc ens recorda els antics aplecs que es celebraven a masies i ermites per les dates de Pasqua.

Carretera amunt, s'arriba al Monestir. Abans de la visita us recomanem que pugeu al Castell de Verdera per un camí rocós de forta pendent, acompanyats dels marges florits de bruc i d'arç blanc. L'esforç té recompensa quan arribeu dalt. La panoràmica s'allarga fins al poble de Llançà i el cap de Cervera, s'insinua el Cap de Creus darrere de Port de la Selva, es dominen els camins que pugen per la serra i es veuen els horts del poblet de Selva de Mar; als peus hi tenim el Monestir i darrere nostre la plana de l'Empordà; al nord, el massís del Montgrí i els Pirineus.

Poca cosa queda del castell: les muralles, les runes de la torre i l'absis de l'església.

Aquesta fortificació serví en els seus temps de defensa del Monestir, de talaia contra la pirateria i de mirador pels comtes d'Empúries. Està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Esteu-hi un temps admirant les parets enrunades, seieu a la roca davant l'absis de l'antiga església i canteu amb el cor al vent la sardana de l'Empordà: veureu i us sentireu una part important d'aquest país. La baixada l'heu de fer amb prudència. Si us el mireu des de baix, el castell, a contrallum, sembla ben bé un niu d'àligues!

De nou al monestir, feu-ne la visita, recorreu els seus patis i passadissos, entreu a l'església, l'element més important del monestir i obra cabdal del romànic català, entreu a la torre de defensa i al campanar i passegeu pel claustre; mireu enlaire, admireu les torres, sentiu-vos comtes d'Empúries; no parleu gaire, respecteu el silenci dels monjos benedictins que hi feren estada als segles XI i XII i intenteu guardar a la memòria totes les vostres sensacions.

Tota la zona és plena de llegendes, des de la cinglera del Salt de la Reina Mora, al costat del castell, fins a les relíquies portades de Roma, a la Flor del Panical, la construcció fundacional de la Venus Pirinaica o l'estada de Carlemany. Tot us transporta a d'altres temps.

Si no les heu llegit mai, en arribar a casa ho podeu fer.

Res més no cal dir del Monestir penjat, hi ha quantitat de bibliografia sobre el tema i cal llegir-la a poc a poc, assaborint cada racó i cada lletra.

De tornada al cotxe aneu girant el cap enrere allunyant-vos de les torres i de l'edifici sencer i penseu, sempre, que hi tornareu. Una darrera mirada es mereix l'església de Santa Magdalena del despoblat de Santa Creu de Rodes a la vessant de llevant de la muntanya de Verdera, que sempre ens dóna la benvinguda i ens diu l'últim adéu.

Hem parat a Vilajuïga a fer un bon dinar, que la Josepa que portem, Verdera també, bé s'ho mereix. Hem pres cava i cafè, ens hem sentit més aprop unes de les altres i hem tornat a casa nostra amb energies renovades.

Fins al proper Sant Josep! L'esperarem amb ànsia, amb l'ànsia de celebrar el sant o la santa, tant li fa, però, amb unes bones amistats, tot alçant la copa per desitjar salut i nous recorreguts per aquesta terra mil·lenària.

La Vilella Baixa: un itinerari per la pedra seca

La Vilella Baixa és un poble del Priorat, aquesta terra eixuta i seca que ens rep amb totes les olors de les herbes remeieres de la primavera acabada d'encetar. Una terra guanyada a la pedra pam a pam, esforç a esforç, revolt a revolt. 

Un conreu que resisteixi a la manca d'aigua i a l'orografia del terreny. En d'altres temps poblada de vinya, avui en dia, després de la fil·loxera que va fer estralls, en queda poca; alguns llocs assenyalats com Gratallops, Porrera, Cornudella, però l'olivera i les cooperatives d'oli s'han estès per tot. Una terra assolellada, un aire net, un sol que a les darreries de març ja es fa molt present.

Una comarca poc coneguda tot i que fa poc, el seu paisatge, consta a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO i a la llista de Béns Culturals d'Interès Nacional pel seu patrimoni arquitectònic. 

Una terra per conèixer a poc a poc i sense presses, enmig de cellers vinícoles amb denominació d'origen i cooperatives d'oli. Una terra despoblada, amb unes comunicacions difícils que han fet que la gent n'anés marxant buscant el conreu més fàcil i el sòl més amable.

Uns pobles que malden per subsistir: La Figuera n'és molt alta, Cabacés molt amagat, La Bisbal dalt d'una roca i Margalef dins un forat.

Cal fer-hi una estada, al Priorat travessat pel riu i la serralada del Montsant. Pujar fins  a Roca Corbatera i la Cogulla; visitar els seus pobles i la seva gent, La Morera, Torroja, Margalef, Porrera..., i encimbellar-se a Siurana gaudint de la llegenda de la reina mora.

Aquest dijous, però, hem estat més modestos, que no vol dir menys atrevits. Des de la Vilella Baixa, la Nova York del Montsant, hem travessat el pont romànic de dos arcs allà a l'aiguabarreig que formen el riu Montsant i el riu d'Escaladei i hem seguit per un camí pendent i a voltes empedrat fins a arribar al Pont de Cavaloca tot passant pel Toll de la Palanca.

Retornats al Coll de la Creu ens enfilem amunt una bona estona entre garrics, argelagues, romaní i farigola fins l'aljub enmig de camps d'oliveres en temps d'esporgar. Més enllà l'antic celler d'Elies tot ell fet amb el mètode constructiu de la pedra seca.

Continuem la pujada amarats de sol tenint sempre al davant el poble encimbellat de La Figuera a l'altra vesant de la vall. Unes breus parades ens permeten gaudir del paisatge, del dia lluminós i de la vegetació tant diferent de zones més humides. Les herbes desprenen tot el seu aroma, l'estepa blanca encara està florida i el bruc està en el seu màxim esplendor; l'esparreguera ufanosa i els pocs arbres donant-nos una mica d'ombra amb la seva capçada.

Aviat arribem a la barraca de les Creuetes, en un pla on comença l'itinerari de pedra seca, degudament senyalitzat, dels Montalts. Una volta circular per marges guanyats a la terra, una sèrie de cabanes que conformen un paisatge únic: aljubs per emmagatzemar aigua, ponts i  camins empedrats: una riquesa arquitectònica que deixa veure com devia ser la vida d'aquests pobles i de la gent llaurant la terra i desplaçant-se per un territori ingrat.

Les construccions de pedra seca són cabanes rurals fetes durant l'expansió del conreu de la vinya entre els segles XVII i XIX. Van ser bastides per agricultors que conreaven el camps i per pastors que pasturaven els ramats i servien d'aixopluc i de magatzem d'eines per a la feina. la seva característica principal és que no s'ha utilitzat ciment que uneixi les pedres. I encara aguanten dretes, la majoria d'elles, malgrat el pas dels anys, la climatologia i el traginar de les persones que avui en dia ja no hi veuen sentit en respectar la història i el patrimoni comú.

Un merescut descans a la barraca de Creuetes i una davallada molt interessant pel Grau dels Bous, mirant els rocs del camí, anant en compte de falcar els peus i parant-nos de tant en tant per mirar enlaire i observar la pedra calcària que ens envolta amb unes parets que cauen en picat cap a la vall.

Arribem a baix tot just on comença la vinya per donar una darrera ullada als espadats i veure davant nostre el poble de La Vilella que travessem fins als cotxes.

S'imposa una recés col·lectiu als afores de Gratallops per fer una cervesa, per a tenir les darreres converses amb els amics i per marxar cap a casa amb el plaer d'una sortida magnífica: els vocals s'han ben merescut l'aplaudiment general.

Menorca, un passeig en primavera

He tornat a Menorca. Aquesta vegada no he fet "l'estage" dels anys setanta amb el centre de dansa Sac de danses, quan vaig participar durant tres anys en els cursos intensius que feien a l'estiu a Maó: gimnàstica jazz, claqué, dansa moderna. Va ser un període interessant i molt gratificant tot i que anant tot el dia a classe i passant el temps ballant no et permetia conèixer l'illa, fora del passeig per Maó i algun autobús que et portés i tornés en poc temps. 

Tampoc he anat amb els nois i noies de l'esplai de Sant Roc, quan a finals dels setanta vam decidir no anar a Vallcebre, a la casa de colònies, si no, embarcar-nos cap a Menorca amb les tendes canadenques per donar una oportunitat als infants i adolescents del barri de conèixer món; món que, possiblement, pensàvem, no tindrien gaires possibilitats de conèixer mai. Llavors vam estar en un camp aprop de l'aeroport de Maó i vam visitar, tot caminant, Binibeca i les cales que estan aprop de la capital de l'illa. No sé que els ha quedat a aquells nois i noies que ja es deuen haver fet grans, però, aquells dies van gaudir del mar, del sol i d'una manera de viure força diferent a la seva rutina en un dels barris més marginats de Badalona.

Tampoc hi he anat amb la Coral Som per fer un intercanvi amb la coral d'Alaior, passant un cap de setmana cantant, al dos mil tres. Cap de setmana que, la meva mare i jo, vam allargar a una setmana complerta gràcies a la llicència d'estudis de que gaudia en aquella època; l'avaluació de la col·laboració entre l'escola ordinària i l'escola especial va quedar relegada, durant uns dies, al passeig en cotxe per tota la illa, de punta a punta.

Aquesta vegada, he anat amb l'IMSERSO. Bé, he fet el viatge i l'estada amb el programa de turisme per a la gent gran, però hem tornat a llogar un cotxe, hem voltat i hem caminat i hem anat pel nostre compte.

L'estada a Cala Galdana, en aquesta època, és un plaer. Si es vol moviment, ballaruca, gent i banys de sol, no hi aneu pas ara. Però gaudir de la tranquil·litat de la platja sense ningú, de caminades pràcticament en solitari, de bon temps, mar, sol i postes vermelloses, és el moment adequat.

Hem fet trossos del Camí de Cavalls. Pujant i baixant cales solitàries on s'hi arriba a peu després d'una aproximació per una  carretera estreta i una pista amb el cotxet. El fet de tenir estada en un lloc fixe no et permet fer la volta a sa illa anant de cala en cala; t'obliga a anar i tornar al mateix lloc, però també és del tot recomanable. Hem fet un tros de la costa nord, des del Cap de Cavalleria fins la Cala Cavaller  passant per Cala Tirant i Binimel·là, Cala Pregonda i Cala Barril. El camí de tramuntana, verd i florit, cap a Cala Els Alocs, Cala El Pilar, vermellosa i solitària, un paradís, cap a Cala Bombarda i El Macar d'Alfurinet amb els cavalls i cabres pasturant. Hem fet també la costa sud des de Cala Galdana a Cala Macarella; des de Cala Galdana a Cala Mitjana i Cala Trebalúger. Des de les platges de Son Saura a Cala Turqueta.

Hem pogut visitar Ciutadella amb els seus carrerons plens de gent però a un ritme més humà i fer una volta per Maó. I ens hem arribat a Fornells a menjar una caldereta deixant per un dia el buffet de l'hotel. Ha estat la manera de celebrar el 13 de març, per no plorar el 14. Un vermut assegudes al davant del petit port i un dinar acompanyat amb cava per fer 91 brindis tot admirant el vent que feia tremolar les ones en un dia rúfol i enyoradís.

Hem pogut recórrer els talaiots i les navetes dels temps prehistòrics: el poblat de la Torre d'en Galmés, el Talatí de Dalt, La Naveta des Tudons, les navetes de Rafal Rubí, els talaiots de Montefí i la necròpolis de Cala Morell. A tot arreu les portes obertes, menys a la Torre de Salort on no hem pogut entrar. A tot arreu poca gent, a l'hora de la posta, amb una llum grogosa i taronja prefecte per a les fotografies.

Hem baixat pel barranc d'Aljandar, des de Ferreries a Cala Gladana i n'hem recorregut la desembocadura, un lloc poc visitat, un passeig entre la grogor del camp i els espadats de l'únic riu de Menorca.

I hem fet una volta pel Parc Natural de Sa Albufera des Grau, enmig d'ànecs de coll blau, corbs marins i garses. Cal arribar-se fins el far de Favàritx, al límit del parc, per contemplar el mar abraonat entre les roques i el faroler explicar-vos la feina i la vida als fars.

Menorca és una illa que ha sabut conservar el seu entorn. A la majoria de cales s'hi ha d'anar a peu, en paratges d'un valor paisatgístic enorme, passant per entremig de la flora autòctona. Un devessall de color groc que ofereixen les flors dels camps de naps i les flors: les vinagrelles, els naps, la mosca groga, petita i delicada, bellíssima, i les grandalles dels marges dels camins tot seguint les indicacions del camí de cavalls, tot ell ben senyalitzat. N'hem après el nom d'algunes: herba de cotó, socarrell, albó o vara de Sant Josep i la Canya fel·lèra, enorme i encantadora; me n'he enamorat!

Vam sentir per la ràdio de Menorca una tertúlia on hi havia defensors d'aquest tipus de turisme més ecològic i d'altres que defensaven un turisme més assequible a tothom, és a dir, que la gent pugues arribar a peu de cales amb bones carreteres i ho defensaven tot dient que es feia un favor a la gent del país. És clar i just que la gent que viu en masies disperses tinguin una bona comunicació amb els centres de comerç, però, faran bé, de conservar al màxim el que han aconseguit fins el moment: calma, pau, tranquil·litat i conservació d'espais de natura que, segur, haguessin desaparegut si hi hagués arribar el turisme de masses. Tot plegat un repte entre la modernització i la conservació de la natura.

Ha estat, doncs, una setmana que ha significat un recés del ritme accelerat que es viu a les grans ciutats, un record més d'aquesta illa que, espero, tornar a visitar i no trobar-la massa diferent de com és encara.

Això sí, en primavera!

Aitona: la redescoberta dels presseguers

En un dia assolellat i amb la temperatura que es comença a enfilar, ens hem llevant d'hora per poder arribar a Aitona, ja a la frontera amb l'Aragó, per fer "Fruiturisme". L'Associació Cultural Alguema ha organitzat una sortida i passejada fotogràfica pels camps de presseguers de la zona. Un grup molt adequat de 15 persones amb les nostres màquines ens hem disposat a fer fotografies a tort i a dret sense miraments, sense presses, sabent que tots els altres companys i companyes podien anar al mateix ritme o, si més no, entendre la necessitat de lentitud de l'ull fotogràfic, el que esdevé un plaer!

Sort que anàvem pel nostre compte, perquè, avui, a Aitona, hi havia una caminada popular amb prop d'un centenar d'excursionistes, uns altres que voltaven amb bicicletes, unes visites guiades de l'Ajuntament i, fins i tot!, un grup de japonesos que comparaven els seus cirerers amb els presseguers i fotografiaven a cor que vols.

Al matí hem fet una visita guiada pels camps tenyits de rosa i blanc: el rosa dels presseguers i el blanc dels albercocs i alguns ametllers. El guia ens ha explicat la varietat de préssecs que hi ha, el procés d'atenció que mereix cada arbre, des de la poda al tractament parasitari ecològic, la recol·lecció i el desig de no gaire pluja per al fruit preuat i dolç, els tipus de préssec i les ajudes del govern. Un procés que vol dedicació i cura. 

Potser per això, els fills dels pagesos d'avui dia, no tenen gaire intenció de seguir ajupint l'esquena al camp; potser per això, s'està més segur amb un sou d'hores de treball limitades, entrada i sortida del despatx o la fàbrica; potser per això, al cap del final de la collita, el preu que els donen no es correspon a l'esforç fet i la gent pensa en vendre's els arbres ja que els fills no volen seguir. Al camp, a la pagesia, depens del temps, de la pluja i la gelada i la calor; depens de les malures i plagues que puguin afectar la collita; depens del preu del mercat i del que agrada als consumidors. Massa dependència, potser! Els préssecs porten feina i s'estan tornant a plantar ametllers que no volen tanta cura i tiren pel dret.

Ens hem arribat a les restes del poblat de Genó, dalt d'un turonet que domina el poble i els camps rosats, a l'altra banda del canal del riu Segre que ha arribat a fer el miracle dels fruiters en aquesta terra àrida i eixuta. Un plafó ens dóna la primera informació i un noi ens explica les excavacions i descobriments que s'han fet i que esperen, com tantes d'altres coses d'aquest país, que es puguin continuar tirant endavant. No en queden gaires de restes i cal anar amb compte de no derruir les poques parets que configuraven les cases, però, la vista des d'aquí dalt és magnífica: una plana plena d'arbres rosats i morats, amb les barraques al mig voltades de flors i un poble al davant, al redós d'una terra argilosa amb la que es confon i que no permet gaires cultius més.

Arbres i restes arqueològiques: la gran riquesa d'aquest sector si vol sobreviure a una terra pobre i sorrenca.

De fet, els presseguers han estat la gran troballa, el reclam per al turisme que converteix els carrers tranquils d'Aitona en un aparcament de cotxes i en un anar i venir de gent, autocars i autocaravanes. Benvinguda sigui, doncs, la pensada!

De tornada hem anat a dinar al poble, a Casa Conrado, molt recomanable. I després d'una sobretaula on hem pogut parlar de fotografia, viatges fotogràfics, música i política, hem tornat cap als presseguers buscant les llums de tarda per acabar "els carrets" amb la satisfacció d'una jornada relaxant. Han sortit trípodes, anells d'extensió per macro, teleobjectius, màquines reflex i màquines "mirrorless" i ens hem fet amos i senyors dels presseguers a contrallum i amb llum de posta.

Una tranquil·litat imponent en aquesta hora ens ha deixat fruir de la mirada a través dels objectius, un desig de quedar-s'hi una estona més, un voler copsar tota la bellesa de les flors mogudes pel vent. Una baixada de temperatura que s'ha fet evident en pondre's el sol, ens ha recordat que havíem de marxar per retornar a casa amb les màquines plenes de fotografies, els ulls plens de flors i els sentits plens d'aromes.

Com un mar rosat que hem deixat enrere ja començant a fosquejar.

Una sortida imprescindible pels aficionats a la fotografia, pels aficionats a la botànica i pels amants de la natura; per a conèixer una mica més casa nostra i per adonar-se que a tot arreu hi pot haver bellesa i poesia.