He tornat a Menorca. Aquesta vegada no he fet "l'estage" dels anys setanta amb el centre de dansa Sac de danses, quan vaig participar durant tres anys en els cursos intensius que feien a l'estiu a Maó: gimnàstica jazz, claqué, dansa moderna. Va ser un període interessant i molt gratificant tot i que anant tot el dia a classe i passant el temps ballant no et permetia conèixer l'illa, fora del passeig per Maó i algun autobús que et portés i tornés en poc temps. 
Tampoc he anat amb els nois i noies de l'esplai de Sant Roc, quan a finals dels setanta vam decidir no anar a Vallcebre, a la casa de colònies, si no, embarcar-nos cap a Menorca amb les tendes canadenques per donar una oportunitat als infants i adolescents del barri de conèixer món; món que, possiblement, pensàvem, no tindrien gaires possibilitats de conèixer mai. Llavors vam estar en un camp aprop de l'aeroport de Maó i vam visitar, tot caminant, Binibeca i les cales que estan aprop de la capital de l'illa. No sé que els ha quedat a aquells nois i noies que ja es deuen haver fet grans, però, aquells dies van gaudir del mar, del sol i d'una manera de viure força diferent a la seva rutina en un dels barris més marginats de Badalona.
Tampoc hi he anat amb la Coral Som per fer un intercanvi amb la coral d'Alaior, passant un cap de setmana cantant, al dos mil tres. Cap de setmana que, la meva mare i jo, vam allargar a una setmana complerta gràcies a la llicència d'estudis de que gaudia en aquella època; l'avaluació de la col·laboració entre l'escola ordinària i l'escola especial va quedar relegada, durant uns dies, al passeig en cotxe per tota la illa, de punta a punta.
Aquesta vegada, he anat amb l'IMSERSO. Bé, he fet el viatge i l'estada amb el programa de turisme per a la gent gran, però hem tornat a llogar un cotxe, hem voltat i hem caminat i hem anat pel nostre compte.
L'estada a Cala Galdana, en aquesta època, és un plaer. Si es vol moviment, ballaruca, gent i banys de sol, no hi aneu pas ara. Però gaudir de la tranquil·litat de la platja sense ningú, de caminades pràcticament en solitari, de bon temps, mar, sol i postes vermelloses, és el moment adequat.
Hem fet trossos del Camí de Cavalls. Pujant i baixant cales solitàries on s'hi arriba a peu després d'una aproximació per una carretera estreta i una pista amb el cotxet. El fet de tenir estada en un lloc fixe no et permet fer la volta a sa illa anant de cala en cala; t'obliga a anar i tornar al mateix lloc, però també és del tot recomanable. Hem fet un tros de la costa nord, des del Cap de Cavalleria fins la Cala Cavaller passant per Cala Tirant i Binimel·là, Cala Pregonda i Cala Barril. El camí de tramuntana, verd i florit, cap a Cala Els Alocs, Cala El Pilar, vermellosa i solitària, un paradís, cap a Cala Bombarda i El Macar d'Alfurinet amb els cavalls i cabres pasturant. Hem fet també la costa sud des de Cala Galdana a Cala Macarella; des de Cala Galdana a Cala Mitjana i Cala Trebalúger. Des de les platges de Son Saura a Cala Turqueta.
Hem pogut visitar Ciutadella amb els seus carrerons plens de gent però a un ritme més humà i fer una volta per Maó. I ens hem arribat a Fornells a menjar una caldereta deixant per un dia el buffet de l'hotel. Ha estat la manera de celebrar el 13 de març, per no plorar el 14. Un vermut assegudes al davant del petit port i un dinar acompanyat amb cava per fer 91 brindis tot admirant el vent que feia tremolar les ones en un dia rúfol i enyoradís.
Hem pogut recórrer els talaiots i les navetes dels temps prehistòrics: el poblat de la Torre d'en Galmés, el Talatí de Dalt, La Naveta des Tudons, les navetes de Rafal Rubí, els talaiots de Montefí i la necròpolis de Cala Morell. A tot arreu les portes obertes, menys a la Torre de Salort on no hem pogut entrar. A tot arreu poca gent, a l'hora de la posta, amb una llum grogosa i taronja prefecte per a les fotografies.
Hem baixat pel barranc d'Aljandar, des de Ferreries a Cala Gladana i n'hem recorregut la desembocadura, un lloc poc visitat, un passeig entre la grogor del camp i els espadats de l'únic riu de Menorca.
I hem fet una volta pel Parc Natural de Sa Albufera des Grau, enmig d'ànecs de coll blau, corbs marins i garses. Cal arribar-se fins el far de Favàritx, al límit del parc, per contemplar el mar abraonat entre les roques i el faroler explicar-vos la feina i la vida als fars.
Menorca és una illa que ha sabut conservar el seu entorn. A la majoria de cales s'hi ha d'anar a peu, en paratges d'un valor paisatgístic enorme, passant per entremig de la flora autòctona. Un devessall de color groc que ofereixen les flors dels camps de naps i les flors: les vinagrelles, els naps, la mosca groga, petita i delicada, bellíssima, i les grandalles dels marges dels camins tot seguint les indicacions del camí de cavalls, tot ell ben senyalitzat. N'hem après el nom d'algunes: herba de cotó, socarrell, albó o vara de Sant Josep i la Canya fel·lèra, enorme i encantadora; me n'he enamorat!
Vam sentir per la ràdio de Menorca una tertúlia on hi havia defensors d'aquest tipus de turisme més ecològic i d'altres que defensaven un turisme més assequible a tothom, és a dir, que la gent pugues arribar a peu de cales amb bones carreteres i ho defensaven tot dient que es feia un favor a la gent del país. És clar i just que la gent que viu en masies disperses tinguin una bona comunicació amb els centres de comerç, però, faran bé, de conservar al màxim el que han aconseguit fins el moment: calma, pau, tranquil·litat i conservació d'espais de natura que, segur, haguessin desaparegut si hi hagués arribar el turisme de masses. Tot plegat un repte entre la modernització i la conservació de la natura.
Ha estat, doncs, una setmana que ha significat un recés del ritme accelerat que es viu a les grans ciutats, un record més d'aquesta illa que, espero, tornar a visitar i no trobar-la massa diferent de com és encara.
Això sí, en primavera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada