Caminant amb J.V.Foix i Pere Calders

 Iniciem una nova temporada del cicle Caminant amb lletres del CEC. I, a fe!, que no se'ns acaben els autors i autores, sigui novel·listes o poetes, que volem seguir per la geografia catalana. És a dir, en tenim més que no volem!

Avui, com ha dit algú, dos pesos pesants de la literatura catalana: en J.V. Foix i en Pere Calders; en Pere Calders i en J.V. Foix. Pels dos llocs on van estiuejar i on es van enamorar d'aquests racons de la costa catalana que, ara, n'estem segurs, trobarien tan canviada! Un contista, tot i que també va fer novel·les, i un poeta, tot i que va escriure textos preciosos en prosa. Crec jo que amb un mateix denominador comú: el sarcasme, la ironia, l'humor; uns textos, sembla a cop d'ull, fàcils de llegir, però, si hi pares esment, amb una dificultat afegida de riquesa de llenguatge, de vocabulari, de construcció gramatical  i de pensament, en definitiva.

Hem iniciat la ruta al monòlit dedicat a Pere Calders a Llançà, allà on reposen les seves cendres per voluntat pròpia, prop de la mar Mediterrània, acotxat per les ones que van poder unir dos mars, el Mediterrani i l'Atlàntic, quan fou necessari i per força exiliar-se mar enllà, on deien (i diuen!) que la gent és més culta i feliç. Un món que uní Mèxic i Catalunya, sempre amb aquell esperit d'enyorança que va fer que les seves cendres reposessin allà on va triar en Calders acabar els seus dies. I d'aquí, si n'hi ha, cap al cel, on ens espera pacientment a nosaltres, pobres homes i dones de fang i de carn.

Hem continuat caminant pel passeig de ronda cap a Port de la Selva. Un passeig ja molt endreçat on ens hem sentit malament de desitjar la mort d'un veí pesat (com cadascú de nosaltres, segur, ha tingut); on hem anat a cal metge per a que ens tragués un barret que se'ns ha encastat al cap i hem maldat per reclamar una correcció del nostre escrit que la "màquina-ordinador-processador de textos" ens feia fer malament (que m'ho diguin a mi, que el ditet al mòbil i la dislèxia de l'ordinador m'acompanyen cada vegada més!). Tant de bo ens atrevíssim ara a demandar les màquines o els dits que ens fan fer barbarismes castellanitzats (aviat anglesos!) de la nostra parla! És un goig seguir l'escrit dels contes d'en Calders; és un goig llegir-lo, és un goig escoltar-lo! La ironia que respon a unes idees i uns plantejaments molt clars sobre l'espècie humana, unes històries fantàstiques tretes de qualsevol motiu d'una realitat quotidiana que ens han fet caminar amb un somriure als llavis i amb unes reflexions al pensament.

Hem caminat a gust seguint el passeig planer, cada cop amb més sol i més calor. 

Sabeu aquell que diu que era una vegada un home i una dona que caminaven sota el sol i el sol se'ls va ficar al cap?; maldaven per treure'l del cervell i no podien; ho van provar tot, tot! Parlant de tu a tu amb el sol: ei, noi!, a veure si marxes una estoneta, que si no, cridarem un núvol que et passi pel davant! I el sol no en feia cas. Ei, noi!, cridarem la pluja que tot ho amara i et veuràs obligat a fondre't com si es tractés d'un glaçó. I el sol, no en feu cas. Ep, noi!, ens enclastarem tots un barret i unes ulleres fosques i traurem el sant de l'altar major per cridar la pluja i et farem desaparèixer! I el sol continuava allà. I allí va continuar mentre vam descansar una estona al far. Ep, noi!, mira que canviarem d'escriptor! I vam canviar; i vam començar a llegir poemes d'en Foix, a veure si el sol i la calor que es començava a sentir se'n volia anar una estoneta. Però, el sol continuava allà.

Hem travessat el Port amb l'objectiu d'arribar a Cala Fornells, però la calor i el sol no ens han deixat. I, ja d'esma, hem parat a Cala Tamariua. I ens hem banyat! A veure si així, la calor i el sol ens feien cas!

Ens hem vist obligats i obligades a arrecerar-nos a l'ombra d'unes pedres que no en tenien gaire d'ombra, que el sol les castigava. Hem aguantat la mullena de sol que tenen altra gent que creu que són sols a la platja en un dijous de setembre de calor i sol. Hem menjat i begut sota el sol. Ens hem banyat i remullat els peus amb el sol al cap i hem fet el camí de tornada sota un sol que en diuen de justícia. Però, l'hem guanyat! El sol s'ha retirat un xic dels nostres caps mentre voltàvem pel Port de la Selva amb en Foix i l'hem fet desaparèixer una estona quan hem entrat a l'església, sola a aquestes hores de la tarda, per admirar nosaltres sols, un altar modern amb uns vitralls que s'amaguen del sol.

Caminant pels carrers estrets, amb una llenca de sol, ens hem parat davant la casa d'estiueig d'en Foix. Que ens hem vist desaparèixer nosaltres mateixos, després d'un bany de tintoreria. "—Mare!, m'he vist desaparèixer per la cantonada"!

Un xic espantats, i encara amb sol, hem fet una parada al Cafè de la Marina; això sí, sota l'ombra i amb una cervesa a les mans i una bossa de patates Coromines de Badalona que ha viatjat en un cotxe d'anades i tornades sota el sol!

I, sabeu com s'acaba el conte del sol?

Doncs: l'hem deixat ben sol al sol!

"És quan dormo que hi veig clar,

cobert d'algues, or i escata..."

La Tossa Pelada per la muntanya de l'Arp

Avui una excursió considerada d'alta muntanya. Una alta muntanya propera, entre el Cadí i la Serra de Port del Comte, amb una varietat paisatgística segons el vessant per on camineu. Amb unes vistes de 360 graus tot al voltant, des dels Montsec fins a les muntanyes andorranes i la Cerdanya.

La ruta comença al pàrquing de l'estació d'esquí nòrdic de Tuixén-La Vansa, una estació familiar i de bon fer amb esquís o raquetes quan la neu és generosa.

Ens dirigim per la pista que porta primer al Refugi de l'Arp, un mirador sobre la Vall de La Vansa i el Cadí i anem caminant en un dia de núvols i sol que no acaba de decidir-se. L'arribada al prat i refugi de Sangonelles sempre m'ha agradat; la vista s'eixampla, el refugi enmig de l'herbei —ara groc després d'aquesta estiuada calorosa— com si fos una cabaneta dels Alps i el camí que segueix al nostre davant. Sempre l'he vist com una postal, tant a l'hivern amb neu com a la primavera amb l'herba ben verda o al caient de la tardor amb aquest groguenc que espera pacientment una mica de pluja.

Continuem ja pujant suaument entre pins roigs i avets i passem la Font del Diumenge ben barrada amb grosses pedres per tal que el bestiar no la faci malbé. Arribem al Prat i la font de Casalí, una font construïda igual que l'anterior i amb les pedrotes al davant, que si bé impedeixen les restes de les vaques, també la mantenen allunyada dels vianants. A partir d'aquí comença un corriol amb arrels a terra i pinyes soltes fins a sortir al Planell de les Collades. L'herba alta, altíssima, ajaçada ja i cansada de l'estiu, es converteix en un tou suau pels nostres peus i botes. I acabem de remuntar fins al fons de la Canal, admirant ja l'altra vessant de muntanyes, un mirador a ple sol que ens permet fer una parada abans d'iniciar la pujada. El vent ja és fresquet.

Iniciem la pujada per la Serreta, on trobem un punt geodèsica marca l'alçada d'aquesta petita serra i acabem d'arribar fins el Collet, ja entre herba seca i pedres. Des d'aquí, el paisatge es transforma, les serres suaus que es veuen són pedruscall, sense arbres ni gaire vegetació. La boira va pujant des de la banda del Solsonès, treu el cap, ens veu i marxa. El sol domina ara, els núvols blancs s'estiren, els voltors fan giragonses per sobre els nostres caps i respirem aire i natura. Encetem el camí de pujada final seguint les roderes marcades entre pedres i fem cim! 

El Pedró dels Quatre Batlles ens acull amb les estelades onejant al vent. La més jove de la colla s'hi enfila i la seva figura es retalla en el cel ben blau, talment hauríem conquerit Catalunya. Perquè, de fet, la vista arriba cap enllà, lluny, cap a l'horitzó: els Montsec, el Cadí, les muntanyes d'Andorra, i les muntanyes suaus de la Cerdanya, la Serra del Verd i, per descomptat, el sempre conegut Pedraforca. Les taules d'orientació estan ja ben descolorides, s'hi endevina algun nom, però no en podem reconèixer tota la informació. L'aire és fred i calen paravents. Fotos de rigor i descens per anar a "conquerir" un altre cim, més modest, davant nostre mateix, un cim pelat, referent de tota la vall de La Vansa.

Encarem la pujada a la Tossa Pelada. El vent fa que ens agrupem i no deixem els abrigalls, el rocam es fa més evident, els ànims s'eixamplen amb aquest paisatge desolat, els núvols que juguen al cel, la fresca i la satisfacció d'haver arribat. Però, al cap d'una estona hem de baixar, que es quedarem corglaçats!

Hem d'anar amb compte amb la baixada, que peus i genolls es poden queixar i cal anar seguint les fites blaves i de rocs que es perden de tant en tant entre aquest desert lignit. Aviat, però ens trobem altre cop envoltats d'arbres, en un corriol agradable que va baixant encara que hem d'anar seguint els senyals blaus que de vegades perdem de vista.

Arribem a l'hora de dinar a Prat Llong. Tenim el prat ocupat per un estol de vaques de carn i de llet (potser, segurament, les de Sisquer i les de Cussarell, aquelles que em netejaven el camp de la caseta de Cal Julià a La Vansa; quasi estic segura, que en aquesta època, són elles!). Potser em reconeixen? Perquè n'hi ha alguna que no ens treu la vista de sobre mentre mengem. Tranquil·les, prenent el sol, els vedells mamant, les altres entretenint-se amb nosaltres. Buf!, que ens haurem d'aixecar aviat! A la dreta nostra, el Pedraforca encara treu el cap i el camí que ve de l'Estivella avui està solitari; més enllà un home de pantalons vermells que ens desapareix de cop, fa voleiar un cistell de bolets; endevinem que deu ser buit. El tornem a trobar caminant de pressa cap al refugi del Prat Llong, potser té por que el ramat d'humans l'ocupem?

Salvem el desnivell per darrere el refugi i entrem al bosc per anar davallant fins a trobar el primer tallafoc. Ara sí que la baixada és ràpida. Recta avall, no amb esquís, sinó clavant els pals i intentant no fer gaire força amb els genolls, desgastats ja per l'edat i per tantes baixades fetes en picat! L'herba ens hi ajuda. 

I arribem a l'inici de l'escola d'esquí, avui tancada, sense escolars ni esquiadors de diumenge, amb una tarda magnífica, d'aquelles que et fan sentir enyorança del sol que aviat començarà a anar a posta, d'un dia que s'acaba, de nosaltres que hem de baixar a ciutat després d'haver fet una altra sortida ben plaent de dijous.

I Solsona ens acull amb una cervesa feta en companyia i ens acomiadem fins a reveure'ns una altra setmana!

 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/tossa-pelada-per-la-serreta-147858708

Sant Martí dels Castells

Encetem nou curs i tornem a caminar cap als pobles abandonats, perduts, oblidats..., per conèixer la seva història, les vivències de tanta gent que els va poblar en el passat, les llegendes que els mantenen vius en el record i les causes que els van fer desaparèixer o ser abandonats, però no oblidats.

I avui ho fem per terres cerdanes, amb els companys i companyes que encara segueixen en aquesta tercera temporada, amb nous i noves amigues i amb aquells i aquelles que físicament ja no ens podran acompanyar, però que restaran sempre en el nostre record de tants camins trepitjats conjuntament.

El dia és núvol, la terra mullada després de les pluges d'ahir. Les boires s'aixequen des del fons de les valls i cobreixen les muntanyes com un mantell blanc i fi que les acarona, amb una humitat que ens cala els ossos i ens fa suar la pujada del corriol cap a Montellà, pel camí antic que surt de Martinet. Dos pobles, un sol municipi; l'un al costat de riu, amb la carretera de Puigcerdà a la Seu que el travessa, l'altre enlairat i majestuós sobre el turó, talment estigués vigilant la vall del Baridà. 

Les cases de Montellà agrupades, els camps, els cavalls i els cels oberts;  i un bloc de pisos que fan una mica malbé la vista. Passem per l'ermita de Sant Genís als afores del poble, un lloc d'ombra que serveix per comptar els que som, avui que portem un alumne de pràctiques de molta alçada.

Després de la pujada del corriol, ara ens toca seguir una carretera antiga: els pocs cotxes que hi passen ens permeten anar pel mig, tranquil·lament, badant i xerrant, que hi ha moltes coses a explicar després d'unes vacances i un estiu certament molt xafogós. Anem encarats al pla cerdà tot albirant petits pobles i, dalt d'un turonet, la silueta de Bellver de Cerdanya. El paisatge és obert i el sol llueix encara amb força. Combinem asfalt amb pista, saludem gent ben mudada, de convit, vaja!, no pas amb les botes i les gorres, pals i calça curta que traginem nosaltres!, i, finalment, davallem un camí fet mig torrentera que ens porta fins a Santa Eugènia de Nerellà.

Santa Eugènia, coneguda com la Torre de Pisa de la Cerdanya pel seu campanar ben inclinat, és un petit nucli de població depenent de Bellver de Cerdanya. Un lloc tranquil amb una església romànica del segle XII. Eugènia, la ben nascuda, és una advocació força comuna a terres catalanes). Per entrar en religió, Santa Eugènia es vestí com un home, i sota aquesta aparença assoli la dignitat d’abat. La seva mort a Roma, un dia de Nadal, a mans d’un anònim gladiador que li va perforar la gola, va concloure una llarga vida d’ensenyament i predicació de la fe cristiana.

Tornem a fer un petit tram de carretera, d'esquena a la serralada del Cadí, on uns núvols grisosos la van tapant i destapant donant-li una aparença ombrívola i fantasmagòrica en alguns moments. Una serralada ben coneguda, present en tots els pobles d'aquestes contrades, des de la Cerdanya fins l'Alt Urgell, sempre majestuosa i feréstega per aquest costat, planera i suau per l'altre. I abans de reprendre la pista passem per Can Manxot, altiva i solitària, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un casalot gairebé. Amb els porticons ben tancats, però amb totes les eines i la maquinària per treballar els camps; i amb la petita ermita de la Mare de Déu del Roser formant part del conjunt dels edificis de la casa. Una esglesiola com tantes d'altres hi ha a moltes masies, on els senyors podien fer les seves oracions en temps de pluja o de neu si això els impedia arribar-se a la parròquia del poble.

I ens encaminem ja cap al nostre objectiu tot baixant la pista que ens fa travessar la carretera per sobre un túnel per arribar al que queda de Sant Martí dels Castells. Un castell, una torre, una casa adossada on encara hi viuen els mateixos propietaris des de fa set generacions. El gos ens borda, no fos cas que fóssim nosaltres els descendents dels castlans dels comtes de Cerdanya o dels vescomtes de Castellbò, dels senyors de Pinós, de Guillem I, de Ramon II, de Guillem II, de Pere I, de Ramons Berenguer IV, d'Alfons I d'Aragó..., o d'uns quants "soldats" de les guerres carlines en el seu pas cap a la batalla de Puigcerdà que, per cert, va perdre un avantpassat parent meu!

Per sort, ens surt a rebre el descendent de la setena generació (la vuitena generació encara és força petita i es queda dins de la casa) i ens explica algunes curiositats, més que res, que ja ha abandonat el tema de la reconstrucció del castell donat que ningú, ni tan sols la Generalitat (descendents de tants comtes i reialmes, li fan cas. I, potser haurem de veure com tot plegat s'acabarà d'enrunar sense poder arribar a la desena generació d'aquesta família que s'estima el lloc.

Ja ho sabeu que aquest lloc va inspirar el Gustavo Adolfo Becquer a escriure la seva poesia: "La Cruz del diablo"? I que fou la incitació que va portar al comte de Cerdanya, després de matar aquí el seu nebot, com a penitència, a construir el monestir de Sant Martí del Canigó? D'aquest últim fet podeu trobar referència al gran poema èpic que va escriure Jacint Verdaguer: Canigó.

Uns quants agosarats, seguint l'exemple de la dona més gran del grup, però de més empenta, anem cap al castell, enfilem el curt corriol entre aranyoners i pugem com podem, uns més àgils que d'altres, fins la porta d'entrada, agafant-nos a les pedres que sobresurten un xic per posar-hi les puntes de les botes. Dins encara es pot veure la volta del sostre, però ja no hi ha el mur que separava l'estança de l'església. Pedres, runa, arcades, arbres que creixen enmig de la sala capitular, ben petita i un forat que igual era la latrina... ens ho podem imaginar tot, passejant-nos pels rocs.

I ara ve el moment de baixar, o sigui de fer la pujada de les pedres sobresortints a la inversa. Ben admirats per la gent que s'ha quedat a baix, intentem no fer el ridícul i anar baixant de cara; no, millor d'esquena; no, millors que seguis; no, comença de cara i després et tombes; no, dona!, millor un salt. Quina sort la nostra capitana, que entre dos la baixen a pes de braços com si res, com si es tractés d'un colom o de la mateixa comtessa del castell!

Ens n'anem sortits força bé, però! I com que tant d'exercici fa agafar gana, ens ajuntem a la colla que ja acaba de dinar.

Després del repòs continuem el camí cap a Martinet. La ruta de la
llúdriga, un corriol ben agradable per sobre el riu que ens retorna en poc temps al nostre punt d'arribada. I per celebrar tot plegat, una bona cervesa, com ja és tradicional, una bona conversa i una passada de comptes que avui, només avui!, fem excepcional, i el desig de continuar visitants més pobles.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-marti-dels-castells-147252433

11 de setembre 2023

Veient la manifestació que s'organitza més o menys des del 2010, he pensat en les primeres manifestacions a les que vaig assistir i caminar.

Espero que aquest arbre de 1976 demanant ja l'amnistia no es corqui abans d'arribar a la fita, que fa temps que espera: el poble català, malgrat tot, camina, i cau, i no s'entén, però torna a caminar tossudament.

I pensava: quina diferència! Malgrat que continuem tenint moltes dificultats en la defensa de les nostres llibertats, en la possibilitat de viure en català a tot arreu del nostre país i en qualsevol lloc i tema, malgrat haver avançat en aquestes llibertats, per a uns molt poc per a d'altres massa, però un avenç si es pensa en els pocs anys passats, malgrat que molts de nosaltres voldríem haver encetat ja un país sobirà en forma de república catalana agermanada amb tots els altres països del món, crec que hem donat passes endavant, d'aquelles de les que no podem ni ens podem permetre recular.

Recordo aquelles manifestacions dels anys setanta, vuitanta i noranta, que recorríem un tram del carrer Ausiàs March passant per davant l'estàtua de Rafael Casanova, amb uns quants aplaudiments, escadussers, que ens oferien alguns vianants i la gent dels balcons de l'Eixample. Els grups independentistes anàvem darrere de tot. Es podria dir que "quatre gats", això sí, cridant independència tot el camí, amb les banderes del PSAN, del BEAN, del Front Nacional, d'Estat Català; de Nacionalistes d'Esquerra o el PI ja més modernament. 

I ara, hem passat a organitzar les manifestacions. Ben bé del darrere de tot al davant de tot portant la pancarta que serveix de guia i capdavantera de tots plegats.

Ha plogut molt des dels anys vuitanta; ha plogut molt i no sempre a gust de tots, com la pluja que es fa pregar tant. La trobada a Rafael Casanova, sense tanques. L'anada a la nit i el matí de l'11 al fossar de les Moreres. L'acte, crec jo, més genuí i important. Què seria de l'11 de setembre sense recordar els que van donar la vida en aquells moments del 1714 i anys posteriors i foren "enterrats allà?

Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor,

fins perdent nostres banderes,

serà l'urna de l'honor.

Així plorava un pare enterrant al seu fill. Així plorem cada any commemorant el sacrifici d'aquells homes i dones que defensaren els nostres drets, la nostra llengua, les nostres llibertats. Així ploraren tants segles, abandonades les cases sota el mercat del Born.

I ara veus la gent que estrenant samarreta un cop l'any i cada any surt a cridar independència; som milers, ara, fem discursos i enarborem estelades. I com cada any, jo penso en aquella gent que no ho pot viure, aquella gent torturada, maltractada, castigada, exiliada o callada per les seves idees i pels seus ideals. I penso que cada any, al fossar i a les columnes de "performance" que fem, haurien de ser recordats en lletres grosses i amb paraules dignes, perquè, serà gràcies a tots ells, que podrem salvar els mots si ens els creiem i en som conscients, del que diem. I n'hauríem de ser conscients sense esperar l'11 de setembre del 2024 per estrenar una altra samarreta, treure l'estelada i fer quatre crits abans d'agafar el transport públic cap a casa, esgotats i satisfets d'una diada més.

Crec que cada any hauríem de sortir pensant que és la darrera diada de reivindicació d'aquelles llibertats que no tenim; en tot cas, les haurem de continuar per exigir al nostre govern, als nostres governants i a tots els ciutadans, aquelles coses que ens faran ser encara més lliures, amb la qualitat de vida que es demana aquest any (una mica massa aviat, potser?).

Quines ganes tinc de poder viure al meu país com ho fan la gent d'altres països!

Es diu que hem de sortir tots al carrer. I hi estic d'acord. Però que bé si anéssim tots en la mateixa direcció: la gent i els governants i els polítics! Potser seria una prova que ens ho creiem i si creus en alguna cosa, lluites per ella, la fas teva malgrat tantes coses, no rebaixes plantejaments, o si més no, intentes trobar fórmules de resolució, siguin les que siguin, deixant els partidismes de banda, deixant les carreres de veure qui arribar abans o guanya més que s'han imposat en la nostra realitat.

Potser es fan moltes coses en aquest sentit, potser sí. Però estaria bé que les sabéssim els que sortim al carrer o, si no és adient que les sapiguem, hauríem de tenir la confiança en els governants que, sense saber-ho, es fan. No crec que estiguem en aquestes condicions. I sap greu, molt.

Perquè venim d'un passat que no podem oblidar i desitgem arribar a un futur; i això tampoc no ho hem d'oblidar.

Bé, no pretenc tenir la raó ni saber-ne molt. Només volia reivindicar la gent, les lluites, les morts, els maltractaments, les il·lusions i les esperances de més enllà del "Primer d'Octubre". Perquè hi va haver un més enllà sense el qual no haguéssim arribat al que fem ara.

És la meva opinió; l'opinió d'una persona que fa més de cinquanta anys que es manifesta i penja una senyera, descolorida ja, al balcó. A veure quin dia podré estrenar una bandera nova! Quina il·lusió que em farà! Però que no tardi gaire, ja!

Com cantaven el Grup Coses: Via fora, Catalans. Via fora!