Caminant amb J.V.Foix i Pere Calders

 Iniciem una nova temporada del cicle Caminant amb lletres del CEC. I, a fe!, que no se'ns acaben els autors i autores, sigui novel·listes o poetes, que volem seguir per la geografia catalana. És a dir, en tenim més que no volem!

Avui, com ha dit algú, dos pesos pesants de la literatura catalana: en J.V. Foix i en Pere Calders; en Pere Calders i en J.V. Foix. Pels dos llocs on van estiuejar i on es van enamorar d'aquests racons de la costa catalana que, ara, n'estem segurs, trobarien tan canviada! Un contista, tot i que també va fer novel·les, i un poeta, tot i que va escriure textos preciosos en prosa. Crec jo que amb un mateix denominador comú: el sarcasme, la ironia, l'humor; uns textos, sembla a cop d'ull, fàcils de llegir, però, si hi pares esment, amb una dificultat afegida de riquesa de llenguatge, de vocabulari, de construcció gramatical  i de pensament, en definitiva.

Hem iniciat la ruta al monòlit dedicat a Pere Calders a Llançà, allà on reposen les seves cendres per voluntat pròpia, prop de la mar Mediterrània, acotxat per les ones que van poder unir dos mars, el Mediterrani i l'Atlàntic, quan fou necessari i per força exiliar-se mar enllà, on deien (i diuen!) que la gent és més culta i feliç. Un món que uní Mèxic i Catalunya, sempre amb aquell esperit d'enyorança que va fer que les seves cendres reposessin allà on va triar en Calders acabar els seus dies. I d'aquí, si n'hi ha, cap al cel, on ens espera pacientment a nosaltres, pobres homes i dones de fang i de carn.

Hem continuat caminant pel passeig de ronda cap a Port de la Selva. Un passeig ja molt endreçat on ens hem sentit malament de desitjar la mort d'un veí pesat (com cadascú de nosaltres, segur, ha tingut); on hem anat a cal metge per a que ens tragués un barret que se'ns ha encastat al cap i hem maldat per reclamar una correcció del nostre escrit que la "màquina-ordinador-processador de textos" ens feia fer malament (que m'ho diguin a mi, que el ditet al mòbil i la dislèxia de l'ordinador m'acompanyen cada vegada més!). Tant de bo ens atrevíssim ara a demandar les màquines o els dits que ens fan fer barbarismes castellanitzats (aviat anglesos!) de la nostra parla! És un goig seguir l'escrit dels contes d'en Calders; és un goig llegir-lo, és un goig escoltar-lo! La ironia que respon a unes idees i uns plantejaments molt clars sobre l'espècie humana, unes històries fantàstiques tretes de qualsevol motiu d'una realitat quotidiana que ens han fet caminar amb un somriure als llavis i amb unes reflexions al pensament.

Hem caminat a gust seguint el passeig planer, cada cop amb més sol i més calor. 

Sabeu aquell que diu que era una vegada un home i una dona que caminaven sota el sol i el sol se'ls va ficar al cap?; maldaven per treure'l del cervell i no podien; ho van provar tot, tot! Parlant de tu a tu amb el sol: ei, noi!, a veure si marxes una estoneta, que si no, cridarem un núvol que et passi pel davant! I el sol no en feia cas. Ei, noi!, cridarem la pluja que tot ho amara i et veuràs obligat a fondre't com si es tractés d'un glaçó. I el sol, no en feu cas. Ep, noi!, ens enclastarem tots un barret i unes ulleres fosques i traurem el sant de l'altar major per cridar la pluja i et farem desaparèixer! I el sol continuava allà. I allí va continuar mentre vam descansar una estona al far. Ep, noi!, mira que canviarem d'escriptor! I vam canviar; i vam començar a llegir poemes d'en Foix, a veure si el sol i la calor que es començava a sentir se'n volia anar una estoneta. Però, el sol continuava allà.

Hem travessat el Port amb l'objectiu d'arribar a Cala Fornells, però la calor i el sol no ens han deixat. I, ja d'esma, hem parat a Cala Tamariua. I ens hem banyat! A veure si així, la calor i el sol ens feien cas!

Ens hem vist obligats i obligades a arrecerar-nos a l'ombra d'unes pedres que no en tenien gaire d'ombra, que el sol les castigava. Hem aguantat la mullena de sol que tenen altra gent que creu que són sols a la platja en un dijous de setembre de calor i sol. Hem menjat i begut sota el sol. Ens hem banyat i remullat els peus amb el sol al cap i hem fet el camí de tornada sota un sol que en diuen de justícia. Però, l'hem guanyat! El sol s'ha retirat un xic dels nostres caps mentre voltàvem pel Port de la Selva amb en Foix i l'hem fet desaparèixer una estona quan hem entrat a l'església, sola a aquestes hores de la tarda, per admirar nosaltres sols, un altar modern amb uns vitralls que s'amaguen del sol.

Caminant pels carrers estrets, amb una llenca de sol, ens hem parat davant la casa d'estiueig d'en Foix. Que ens hem vist desaparèixer nosaltres mateixos, després d'un bany de tintoreria. "—Mare!, m'he vist desaparèixer per la cantonada"!

Un xic espantats, i encara amb sol, hem fet una parada al Cafè de la Marina; això sí, sota l'ombra i amb una cervesa a les mans i una bossa de patates Coromines de Badalona que ha viatjat en un cotxe d'anades i tornades sota el sol!

I, sabeu com s'acaba el conte del sol?

Doncs: l'hem deixat ben sol al sol!

"És quan dormo que hi veig clar,

cobert d'algues, or i escata..."