Sant Martí dels Castells

Encetem nou curs i tornem a caminar cap als pobles abandonats, perduts, oblidats..., per conèixer la seva història, les vivències de tanta gent que els va poblar en el passat, les llegendes que els mantenen vius en el record i les causes que els van fer desaparèixer o ser abandonats, però no oblidats.

I avui ho fem per terres cerdanes, amb els companys i companyes que encara segueixen en aquesta tercera temporada, amb nous i noves amigues i amb aquells i aquelles que físicament ja no ens podran acompanyar, però que restaran sempre en el nostre record de tants camins trepitjats conjuntament.

El dia és núvol, la terra mullada després de les pluges d'ahir. Les boires s'aixequen des del fons de les valls i cobreixen les muntanyes com un mantell blanc i fi que les acarona, amb una humitat que ens cala els ossos i ens fa suar la pujada del corriol cap a Montellà, pel camí antic que surt de Martinet. Dos pobles, un sol municipi; l'un al costat de riu, amb la carretera de Puigcerdà a la Seu que el travessa, l'altre enlairat i majestuós sobre el turó, talment estigués vigilant la vall del Baridà. 

Les cases de Montellà agrupades, els camps, els cavalls i els cels oberts;  i un bloc de pisos que fan una mica malbé la vista. Passem per l'ermita de Sant Genís als afores del poble, un lloc d'ombra que serveix per comptar els que som, avui que portem un alumne de pràctiques de molta alçada.

Després de la pujada del corriol, ara ens toca seguir una carretera antiga: els pocs cotxes que hi passen ens permeten anar pel mig, tranquil·lament, badant i xerrant, que hi ha moltes coses a explicar després d'unes vacances i un estiu certament molt xafogós. Anem encarats al pla cerdà tot albirant petits pobles i, dalt d'un turonet, la silueta de Bellver de Cerdanya. El paisatge és obert i el sol llueix encara amb força. Combinem asfalt amb pista, saludem gent ben mudada, de convit, vaja!, no pas amb les botes i les gorres, pals i calça curta que traginem nosaltres!, i, finalment, davallem un camí fet mig torrentera que ens porta fins a Santa Eugènia de Nerellà.

Santa Eugènia, coneguda com la Torre de Pisa de la Cerdanya pel seu campanar ben inclinat, és un petit nucli de població depenent de Bellver de Cerdanya. Un lloc tranquil amb una església romànica del segle XII. Eugènia, la ben nascuda, és una advocació força comuna a terres catalanes). Per entrar en religió, Santa Eugènia es vestí com un home, i sota aquesta aparença assoli la dignitat d’abat. La seva mort a Roma, un dia de Nadal, a mans d’un anònim gladiador que li va perforar la gola, va concloure una llarga vida d’ensenyament i predicació de la fe cristiana.

Tornem a fer un petit tram de carretera, d'esquena a la serralada del Cadí, on uns núvols grisosos la van tapant i destapant donant-li una aparença ombrívola i fantasmagòrica en alguns moments. Una serralada ben coneguda, present en tots els pobles d'aquestes contrades, des de la Cerdanya fins l'Alt Urgell, sempre majestuosa i feréstega per aquest costat, planera i suau per l'altre. I abans de reprendre la pista passem per Can Manxot, altiva i solitària, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un casalot gairebé. Amb els porticons ben tancats, però amb totes les eines i la maquinària per treballar els camps; i amb la petita ermita de la Mare de Déu del Roser formant part del conjunt dels edificis de la casa. Una esglesiola com tantes d'altres hi ha a moltes masies, on els senyors podien fer les seves oracions en temps de pluja o de neu si això els impedia arribar-se a la parròquia del poble.

I ens encaminem ja cap al nostre objectiu tot baixant la pista que ens fa travessar la carretera per sobre un túnel per arribar al que queda de Sant Martí dels Castells. Un castell, una torre, una casa adossada on encara hi viuen els mateixos propietaris des de fa set generacions. El gos ens borda, no fos cas que fóssim nosaltres els descendents dels castlans dels comtes de Cerdanya o dels vescomtes de Castellbò, dels senyors de Pinós, de Guillem I, de Ramon II, de Guillem II, de Pere I, de Ramons Berenguer IV, d'Alfons I d'Aragó..., o d'uns quants "soldats" de les guerres carlines en el seu pas cap a la batalla de Puigcerdà que, per cert, va perdre un avantpassat parent meu!

Per sort, ens surt a rebre el descendent de la setena generació (la vuitena generació encara és força petita i es queda dins de la casa) i ens explica algunes curiositats, més que res, que ja ha abandonat el tema de la reconstrucció del castell donat que ningú, ni tan sols la Generalitat (descendents de tants comtes i reialmes, li fan cas. I, potser haurem de veure com tot plegat s'acabarà d'enrunar sense poder arribar a la desena generació d'aquesta família que s'estima el lloc.

Ja ho sabeu que aquest lloc va inspirar el Gustavo Adolfo Becquer a escriure la seva poesia: "La Cruz del diablo"? I que fou la incitació que va portar al comte de Cerdanya, després de matar aquí el seu nebot, com a penitència, a construir el monestir de Sant Martí del Canigó? D'aquest últim fet podeu trobar referència al gran poema èpic que va escriure Jacint Verdaguer: Canigó.

Uns quants agosarats, seguint l'exemple de la dona més gran del grup, però de més empenta, anem cap al castell, enfilem el curt corriol entre aranyoners i pugem com podem, uns més àgils que d'altres, fins la porta d'entrada, agafant-nos a les pedres que sobresurten un xic per posar-hi les puntes de les botes. Dins encara es pot veure la volta del sostre, però ja no hi ha el mur que separava l'estança de l'església. Pedres, runa, arcades, arbres que creixen enmig de la sala capitular, ben petita i un forat que igual era la latrina... ens ho podem imaginar tot, passejant-nos pels rocs.

I ara ve el moment de baixar, o sigui de fer la pujada de les pedres sobresortints a la inversa. Ben admirats per la gent que s'ha quedat a baix, intentem no fer el ridícul i anar baixant de cara; no, millor d'esquena; no, millors que seguis; no, comença de cara i després et tombes; no, dona!, millor un salt. Quina sort la nostra capitana, que entre dos la baixen a pes de braços com si res, com si es tractés d'un colom o de la mateixa comtessa del castell!

Ens n'anem sortits força bé, però! I com que tant d'exercici fa agafar gana, ens ajuntem a la colla que ja acaba de dinar.

Després del repòs continuem el camí cap a Martinet. La ruta de la
llúdriga, un corriol ben agradable per sobre el riu que ens retorna en poc temps al nostre punt d'arribada. I per celebrar tot plegat, una bona cervesa, com ja és tradicional, una bona conversa i una passada de comptes que avui, només avui!, fem excepcional, i el desig de continuar visitants més pobles.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-marti-dels-castells-147252433