11 de setembre 2023

Veient la manifestació que s'organitza més o menys des del 2010, he pensat en les primeres manifestacions a les que vaig assistir i caminar.

Espero que aquest arbre de 1976 demanant ja l'amnistia no es corqui abans d'arribar a la fita, que fa temps que espera: el poble català, malgrat tot, camina, i cau, i no s'entén, però torna a caminar tossudament.

I pensava: quina diferència! Malgrat que continuem tenint moltes dificultats en la defensa de les nostres llibertats, en la possibilitat de viure en català a tot arreu del nostre país i en qualsevol lloc i tema, malgrat haver avançat en aquestes llibertats, per a uns molt poc per a d'altres massa, però un avenç si es pensa en els pocs anys passats, malgrat que molts de nosaltres voldríem haver encetat ja un país sobirà en forma de república catalana agermanada amb tots els altres països del món, crec que hem donat passes endavant, d'aquelles de les que no podem ni ens podem permetre recular.

Recordo aquelles manifestacions dels anys setanta, vuitanta i noranta, que recorríem un tram del carrer Ausiàs March passant per davant l'estàtua de Rafael Casanova, amb uns quants aplaudiments, escadussers, que ens oferien alguns vianants i la gent dels balcons de l'Eixample. Els grups independentistes anàvem darrere de tot. Es podria dir que "quatre gats", això sí, cridant independència tot el camí, amb les banderes del PSAN, del BEAN, del Front Nacional, d'Estat Català; de Nacionalistes d'Esquerra o el PI ja més modernament. 

I ara, hem passat a organitzar les manifestacions. Ben bé del darrere de tot al davant de tot portant la pancarta que serveix de guia i capdavantera de tots plegats.

Ha plogut molt des dels anys vuitanta; ha plogut molt i no sempre a gust de tots, com la pluja que es fa pregar tant. La trobada a Rafael Casanova, sense tanques. L'anada a la nit i el matí de l'11 al fossar de les Moreres. L'acte, crec jo, més genuí i important. Què seria de l'11 de setembre sense recordar els que van donar la vida en aquells moments del 1714 i anys posteriors i foren "enterrats allà?

Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor,

fins perdent nostres banderes,

serà l'urna de l'honor.

Així plorava un pare enterrant al seu fill. Així plorem cada any commemorant el sacrifici d'aquells homes i dones que defensaren els nostres drets, la nostra llengua, les nostres llibertats. Així ploraren tants segles, abandonades les cases sota el mercat del Born.

I ara veus la gent que estrenant samarreta un cop l'any i cada any surt a cridar independència; som milers, ara, fem discursos i enarborem estelades. I com cada any, jo penso en aquella gent que no ho pot viure, aquella gent torturada, maltractada, castigada, exiliada o callada per les seves idees i pels seus ideals. I penso que cada any, al fossar i a les columnes de "performance" que fem, haurien de ser recordats en lletres grosses i amb paraules dignes, perquè, serà gràcies a tots ells, que podrem salvar els mots si ens els creiem i en som conscients, del que diem. I n'hauríem de ser conscients sense esperar l'11 de setembre del 2024 per estrenar una altra samarreta, treure l'estelada i fer quatre crits abans d'agafar el transport públic cap a casa, esgotats i satisfets d'una diada més.

Crec que cada any hauríem de sortir pensant que és la darrera diada de reivindicació d'aquelles llibertats que no tenim; en tot cas, les haurem de continuar per exigir al nostre govern, als nostres governants i a tots els ciutadans, aquelles coses que ens faran ser encara més lliures, amb la qualitat de vida que es demana aquest any (una mica massa aviat, potser?).

Quines ganes tinc de poder viure al meu país com ho fan la gent d'altres països!

Es diu que hem de sortir tots al carrer. I hi estic d'acord. Però que bé si anéssim tots en la mateixa direcció: la gent i els governants i els polítics! Potser seria una prova que ens ho creiem i si creus en alguna cosa, lluites per ella, la fas teva malgrat tantes coses, no rebaixes plantejaments, o si més no, intentes trobar fórmules de resolució, siguin les que siguin, deixant els partidismes de banda, deixant les carreres de veure qui arribar abans o guanya més que s'han imposat en la nostra realitat.

Potser es fan moltes coses en aquest sentit, potser sí. Però estaria bé que les sabéssim els que sortim al carrer o, si no és adient que les sapiguem, hauríem de tenir la confiança en els governants que, sense saber-ho, es fan. No crec que estiguem en aquestes condicions. I sap greu, molt.

Perquè venim d'un passat que no podem oblidar i desitgem arribar a un futur; i això tampoc no ho hem d'oblidar.

Bé, no pretenc tenir la raó ni saber-ne molt. Només volia reivindicar la gent, les lluites, les morts, els maltractaments, les il·lusions i les esperances de més enllà del "Primer d'Octubre". Perquè hi va haver un més enllà sense el qual no haguéssim arribat al que fem ara.

És la meva opinió; l'opinió d'una persona que fa més de cinquanta anys que es manifesta i penja una senyera, descolorida ja, al balcó. A veure quin dia podré estrenar una bandera nova! Quina il·lusió que em farà! Però que no tardi gaire, ja!

Com cantaven el Grup Coses: Via fora, Catalans. Via fora!