29 d’octubre 2018

Exposició fotogràfica i literària a Montgat

A tots i totes que seguiu aquest bloc, us convido a l'exposició fotogràfica que faré sobre el tema: DESFULLANT LLETRES, LLEGINT FLORS que tindrà lloc del dia 20 de novembre al 12 de desembre del 2018 a la Biblioteca Tirant lo Blanc de Montgat (Plaça Alcanar s/n, Montgat)
La inauguració serà el dimarts 20 de novembre a les 18,30h

El mateix dia i a la mateixa hora, es farà la presentació del llibre: DONES, recull de contes del que en sóc autora. En portaré alguns exemplars. Tot i així, el podeu trobar a l'Editorial Sunya comprant-lo via online: http://www.editorialsunya.com/
Agraeixo a la Fina la voluntat i els ànims en els meus escrits i en les meves fotografies; sense ella i sense els ànims de la Conxa, no crec que ho hagués fet. Agraeixo, especialment a la biblioteca de Montgat, les facilitats que m'han ofert i la creença que tenen en la meva obra.

M'agrada la fotografia i m'agrada escriure i d'això en surt l'oportunitat de lligar les dues aficions en una exposició.
Durant un temps vaig anar penjant al facebook, de manera regular, fotografies de flors amb el denominador comú del groc, ara que sembla que és un color maleit. Sembla que va agradar la idea i això em va donar peu a pensar en fer una exposició que aglutinés algunes d'aquestes flors. N'he fet una selecció i les he associat amb escrits, frases o refranys que fan al·lusió a cada flor: imatge i literatura. Literatura entesa des del poema, el conte, la narració, la frase feta, la definició botànica o l'entrada a Viquipèdia, per exemple; literatura en la seva concepció més àmplia.
El recull de contes es va editar aquest passat mes d'abril; una autoedició limitada. Als que l'heu pogut llegir, us agrairé el comentari sobre la totalitat dels contes o sobre algun conte en especial i podem compartir dubtes i reflexions en un ambient distès i amb una copa de cava.


Us hi espero!

25 d’octubre 2018

Pere

Adéu siau, paratges verds,
hospitalaris a tothora.
Als nostres ulls àvids i oberts,
poseu l'encís que ens enamora.

Ens heu dat ombra sens recel
i una quietud que enlloc es troba,
ens hem sentit més prop del cel
i una alegria sempre nova.


Hem resseguit ben a pleret
cada racó i cada cleda,
i la besada de l'airet
que l'arbre altiu
de fugir veda.
Per un descans d'infant tranquil
                                           ens heu donat la gespa fresca
                                           i amb simfonia més subtil
                                           heu fet ressò de nostra gresca.
 
Adéu siau, paratges bells,
retornarem dintre d'uns dies;
nosaltres fem com els ocells
del blau del cel fem alegries.
Només la mort desfer podrà
si hem fet sagrat el maridatge,
sempre direm fins a demà
portant al cor el teu paisatge.

Hem resseguit ben a pleret
cada racó i cada cleda,
i la besada de l'airet
que l'arbre altiu
de fugir veda.
Per un descans d'infant tranquil
ens heu donat la gespa fresca
i amb simfonia més subtil
heu fet ressò de nostra gresca. 
                                                      (Lletra i música: Elisard Sala)

Company de sortides, ens retrobarem pels camins de les nostres muntanyes.



14 d’octubre 2018

Cims per la llibertat

"Los catalanes hacen cosas"
Sí, els catalans fem. Hem pujat a més de divuit cims el mateix dia, a la mateixa hora, unes disset-mil cinc-centes persones. Excursionistes la majoria. Els catalans i les catalanes tenim estimació pels símbols i, per a nosaltres, les muntanyes amb les que convivim, són objectius preuats, assolibles, objectius a aconseguir, reptes.
És fantàstic que més de disset-mil persones de totes les edats es mobilitzin una data determinada per a pujar una muntanya, més alta o més baixa, amb més dificultat o menys, cadascú fent l'esforç que pot fer. Tots sentint-nos pinya, un sol poble, part d'un tot, un sentiment, una vivència.
No en tenim prou amb "fer coses". Ens "sentim", talment la pinya dels castells humans, de la rodona sardanística, d'un grup de cantaires, de l'extensa gama de l'associacionisme de tots els pobles, ja siguin grans o petits. I això és el que ens fa grans, el que ens fa "poble" i "país". Catalunya destaca per les mil i una entitats que aglutinen la gent: des dels escoltes als centres excursionistes, des dels castellers als sardanistes, des dels esportistes als muntanyencs, des dels veïns a les entitats culturals i cíviques, en el teatre, en la música, en els clubs de lectura i en les plataformes de defensa de la llengua.
I tots i totes, quan hi ha una crida, quan hi ha un objectiu comú, sortim a defensar-lo, el fem nostre, en fem un objectiu col·lectiu.
Així s'ha esdevingut amb la iniciativa dels "Cims per la llibertat", organitzada per la FEEC i amb el suport de la majoria d'entitats excursionistes. I així hem respost més de disset-mil persones que hem assolit els divuit cims proposats: Puigsecalm, Sant Jeroni, La Mola, El Caro, El Pedraforca, El Matagalls, El Carlit, Les Agudes, El Matagalls, El Tossal del Rei, El Comabona, El Montgrí, La Roca Corbatera , El Tossal de les Torretes, El Canigó, El Puigmal, La Pica d'Estats, La Gallina Pelada, El Montsec de Pallars. I d'altres a Madrid, el Guadarrama, a l'altra punta de món, Nova Zelanda, i a molts d'altres llocs, inclús per gent particular que ha pujat el cim de la seva contrada.
Malgrat el dia de molta boira en molts indrets, hem anat pujant amb el somriure als llavis, amb el sempre apunt, amb el anar amunt alegrement, amb una mateixa idea, amb un mateix pensament: llibertat! Llibertat pels que no en poden gaudir i per tot el país empresonat.
Feia goig trobar familiars, coneguts i desconeguts i saludar-se amb una mateixa complicitat.
Sant Jeroni era un bullir de gent. El cim quedava petit. Els actes s'han hagut de fer a l'ermita de Sant Jeroni, a deu minuts del cim, per donar cabuda a tothom i s'han hagut de repetir a les dotze i a dos quarts d'una. Crits de llibertat i d'independència s'han barrejat amb la boira i han emprès el vol talment una cantúria d'escolans. El món serrat ha ressonat amb els crits i les proclames d'un món més just, més solidari. D'una manera catalana de ser al món. De ser, també, part de la història com a catalans.
Botes, xiruques, motxilles, pals i samarretes han omplert aquesta serralada d'or pujant des del Monestir i des de Vinyanova, al costat del Bruc. Pedres relliscoses que no ens han aturat.
Hem aconseguit allò que és tan difícil en el Parlament.
I he pensat en un desig. Senyores Diputades i senyors Diputats: m'agradaria veure-us pujar tots junts un cim, tant és el desnivell, però, tots junts; amb esforç, amb la única i compartida fita d'arribar a dalt, al cim, a l'hora, amb un somriure, mirar a l'horitzó aquesta terra catalana i la seva gent i, abans de baixar, proclamar la República catalana, amb esperança, amb il·lusió, amb tota la fe de que sigueu capaços. Si no és així, no us mereixeu aquesta gent, no vingueu amb més plats i olles trencats, doneu pas a d'altra gent que ho pugui fer. Perquè, senyores i senyors diputats, la gent continuarem pujant als cims: el de la llibertat, el de la democràcia, el de la dignitat, el d'un poble que vol ser i que és. Per sempre.

Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l'aire,
massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,
que el glatir de melangia i la plàcida enyorança
no s'han fet pels pins indòmits ni pels vents descabellats!
Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!




Guanyarem la llibertat
llibertat tant anhelada 
i viurem i tots veurem
la llibertat per sempre més.

04 d’octubre 2018

Sòria

Sòria és d'aquelles regions i capital oblidades. Entre l'Aragó i la Castella, altres regions tenen més nom i li fan ombra: Saragossa, Logronyo, Burgos o Madrid. És una terra de contrastos, des de les planures del sud i el paisatge quasi desèrtic de Medinaceli fins a la Serra d'Urbión, amb els pinars extensos i el Canó del riu Lobos al nord-oest.
Pobles castellans, gestes d'altres temps, cels amples i infinits: recull d'història d'una reconquesta.
Poc en sabia de Sòria i de la meva família soriana i, tot plegat, ha estat una sorpresa; uns dies descobrint aquesta terra que malda pel seu futur.
A Noviercas, poble mig àrab que encara conserva la seva torre altiva i una església monumental hi tinc part de les meves arrels. Una visita agradable de la que he tornat carregada amb dos llibres on poder cercar el meu llinatge: els Gómez, els Romero i els Borobia famosos gràcies a un bandoler que males llengües li atribueixen un fill amb la dona de Gustau Adolf Becquer, el poeta que hi passava temporades fins que es va separar de la seva Casta; l'Hilarión Borobia, el Rubio, un bandoler que matà l'adversari i morí en l'assalt a l'església de Beratón: tota una història per a fer-ne una novel·la. 
No sé si l'Hilarión fou parent meu, però en aquells temps la família de la meva àvia paterna eren habitants de Noviercas. Tinc un bon llibre de la història del poble al llarg dels temps i la demanda de l'acta de naixement dels besavis per anar descobrint més facècies com aquestes. I no només Noviercas, també Tordesalas, poble avui en dia abandonat amb alguna casa dempeus i els camps de blat treballats van ser l'origen del rebesavi, pare de l'avi del meu pare. I Almajano, poble a uns catorze kilòmetres de Sòria capital amb l'església de dos pisos de campanes i cases senyorials, origen de la rebesàvia, mare de l'àvia del meu pare. La família Gómez Romero / Borobia Gil es traslladà a Catalunya a començaments del segle XX, abans del 1924, data en que l'àvia es casà a Terrassa i s'emparentà amb els Comas. Allà van deixar, possiblement, terres, pous, vivències i històries que referen de nou en terra catalana.
Però a més a més d'aquest objectiu de la visita, una setmana dóna per conèixer la geografia, el paisatge i la gent.
Crec que Sòria i els sorians estan orgullosos del seu passat representat a Numància. Un poble assetjat pels romans i del que en queda poca cosa: el setge i el pas del temps han vençut, però la imaginació i el record de la gesta perduren. No espereu trobar-hi grans restes: tot plegat un munt de pedres organitzades que fan reviure els carrers i les cases, la reconstrucció de dues cases romanes i un paratge tranquil al caient de la tarda amb el sol ponent-se a l'horitzó entre un mar de núvols de coto-fluix d'un to rosat.
El canó del riu Lobos es impressionant. Resseguir els camins a la llera del riu tot tenint una munió de voltors sobrevolant entre el pedruscall, fa, d'aquest paratge, un lloc màgic. Una ermita, San Bartolomé, un mirador, un passeig per a relaxar-se. Es pot travessar tot el congost en dues o tres etapes sense deixar mai de veure aquestes parets rectes de les roques, les vaumes, coves i forats. Una visita al centre d'interpretació a l'entrada del parc natural ens dóna una idea de la vegetació, els animals i tots els racons possibles per a descobrir.
Una altre lloc interessant és la Serralada d'Urbión coronada pel pic del mateix nom de 2228m sobre el nivell del mar. La natura s'hi presenta majestuosa, pins i sabines, amb varies "lagunas" espargides sobre els penya-segats. 
La Laguna Negra presenta unes aigües transparents bressolades pels pins i ocupades per una munió de peixets. Diferents senders ens porten a fer caminades interessants, una d'elles la pujada al Pico de Urbión que deixem per a una altra visita. Remuntant la Laguna es pot accedir al naixement del riu Duero per un camí pendent i dificultós. Des de Vinuesa també podem anar fins a Castroviejo, unes roques que recorden Montserrat, un poble petrificat, semblant a la ciutat encantada de Conca, amb unes vistes magnífiques sobre la vall, amb unes figures fantasioses dibuixades per l'erosió i que recorden elefants, vaixells i homes momificats.
Tot baixant fins a Duruelo de la Sierra recorrem el primer tram del riu Duero acabat de néixer; riu que veurem passar per Sòria, ja amb més cabdal, afable, transparent i arbrat, en un passeig tocat amb els primers colors de la tardor.
Sòria capital és una ciutat d'uns quaranta mil habitants —tota la província en té uns vuitanta mil— amb algunes esglésies i palaus ducals, un parc per reposar al bell mig i uns carrers que de dia bullen de gent anant i venint i de nit s'omplen de tasques i llocs per prendre's unes tapes i un bon vi, sense l'aglomeració d'una Pamplona o d'un Logronyo. Cal destacar el Claustre romànic de l'església Santo Domingo de Duero, a tocar del riu i l'església de San Saturio, encimbellada sobre el riu i construïda sobre la roca, on el sant feia d'eremita solitari i estudiós de les santes escriptures.
A Sòria hi va escriure Machado i la seva benvolguda dona encara us espera a l'entrada de la catedral reservant una cadira per a ell, El poeta de Sòria és Gerardo Diego; el podeu trobar assegut en una taula de marbre, fora de la cafeteria del Círculo de la Amistad, llegint un dels seus poemes tot prenent-se un cafè. Una cadira buida sempre està a disposició de qui vulgui establir-hi una xerrada o acompanyar-lo al berenar o fer-hi broma després d'haver pres una tapa, un vi o un conyac.

Altres poblacions us donen un regust d'història: Medinaceli, on tot traspua Cid i Cantar; Berlanga amb les runes del Castell i els carrers porticats i l'església abacial amb una decoració sumptuosa arquitectònica i pictòricament que be val una visita acurada. Rello, un petit poble emmurallat, amb molts pocs habitats.
La ciutat de Burgo de Osma, monumental, amb els carrers empedrats i il·luminada a la nit, amb la torre de lesglésia que es veu des de lluny.
I l'estrella de la corona, el Castell de Gormaz, altiu, grandiós, on us podeu sentir cavaller i príncep i Cid i conqueridor i damisel·la tot fent voleiar el mocador dalt de les ben conservades muralles amb el contrallum de la posta de sol, roja i salvatge. Al baixar del castell no deixeu de fer una visita a l'ermita que està a mig camí del poble amb unes pintures romàniques descobertes fa uns vint anys i que, per això, es poden admirar en el seu propi àmbit.
A Sòria s'ajunten la cultura àrab i la cristiana, la jueva i la mossàrab, en una intenció d'agermanar diferents pobles i diferents opinions en un entorn de respecte per l'altre. Ens hem trobat amb força gent que ha estat a Catalunya i n'ha retornat o be que n'ha sentit parlar aquests darrers temps. Tots ens han parlat amb respecte, amb amabilitat, amb l'espera de qui sap que potser, en un futur, serem bons veïns; estic segura que els meus parents no m'haurien decebut en aquest tema.
Han quedat coses per veure, han quedat coses per saber, han quedat les petjades d'uns avant-passats que van viure-hi, van lluitar per la seva terra i es van saber adaptar al territori que els va acollir quan fou necessari.
Sòria ni te la imagines diuen els prospectes turístics.
Sòria, per tornar-hi!