Sòria

Sòria és d'aquelles regions i capital oblidades. Entre l'Aragó i la Castella, altres regions tenen més nom i li fan ombra: Saragossa, Logronyo, Burgos o Madrid. És una terra de contrastos, des de les planures del sud i el paisatge quasi desèrtic de Medinaceli fins a la Serra d'Urbión, amb els pinars extensos i el Canó del riu Lobos al nord-oest.

Pobles castellans, gestes d'altres temps, cels amples i infinits: recull d'història d'una reconquesta.

Poc en sabia de Sòria i de la meva família soriana i, tot plegat, ha estat una sorpresa; uns dies descobrint aquesta terra que malda pel seu futur.

A Noviercas, poble mig àrab que encara conserva la seva torre altiva i una església monumental hi tinc part de les meves arrels. Una visita agradable de la que he tornat carregada amb dos llibres on poder cercar el meu llinatge: els Gómez, els Romero i els Borobia famosos gràcies a un bandoler que males llengües li atribueixen un fill amb la dona de Gustau Adolf Becquer, el poeta que hi passava temporades fins que es va separar de la seva Casta; l'Hilarión Borobia, el Rubio, un bandoler que matà l'adversari i morí en l'assalt a l'església de Beratón: tota una història per a fer-ne una novel·la. 

No sé si l'Hilarión fou parent meu, però en aquells temps la família de la meva àvia paterna eren habitants de Noviercas. Tinc un bon llibre de la història del poble al llarg dels temps i la demanda de l'acta de naixement dels besavis per anar descobrint més facècies com aquestes. I no només Noviercas, també Tordesalas, poble avui en dia abandonat amb alguna casa dempeus i els camps de blat treballats van ser l'origen del rebesavi, pare de l'avi del meu pare. I Almajano, poble a uns catorze kilòmetres de Sòria capital amb l'església de dos pisos de campanes i cases senyorials, origen de la rebesàvia, mare de l'àvia del meu pare. La família Gómez Romero / Borobia Gil es traslladà a Catalunya a començaments del segle XX, abans del 1924, data en que l'àvia es casà a Terrassa i s'emparentà amb els Comas. Allà van deixar, possiblement, terres, pous, vivències i històries que referen de nou en terra catalana.

Però a més a més d'aquest objectiu de la visita, una setmana dóna per conèixer la geografia, el paisatge i la gent.

Crec que Sòria i els sorians estan orgullosos del seu passat representat a Numància. Un poble assetjat pels romans i del que en queda poca cosa: el setge i el pas del temps han vençut, però la imaginació i el record de la gesta perduren. No espereu trobar-hi grans restes: tot plegat un munt de pedres organitzades que fan reviure els carrers i les cases, la reconstrucció de dues cases romanes i un paratge tranquil al caient de la tarda amb el sol ponent-se a l'horitzó entre un mar de núvols de coto-fluix d'un to rosat.

El canó del riu Lobos es impressionant. Resseguir els camins a la llera del riu tot tenint una munió de voltors sobrevolant entre el pedruscall, fa, d'aquest paratge, un lloc màgic. Una ermita, San Bartolomé, un mirador, un passeig per a relaxar-se. Es pot travessar tot el congost en dues o tres etapes sense deixar mai de veure aquestes parets rectes de les roques, les vaumes, coves i forats. Una visita al centre d'interpretació a l'entrada del parc natural ens dóna una idea de la vegetació, els animals i tots els racons possibles per a descobrir.

Una altre lloc interessant és la Serralada d'Urbión coronada pel pic del mateix nom de 2228m sobre el nivell del mar. La natura s'hi presenta majestuosa, pins i sabines, amb varies "lagunas" espargides sobre els penya-segats. 

La Laguna Negra presenta unes aigües transparents bressolades pels pins i ocupades per una munió de peixets. Diferents senders ens porten a fer caminades interessants, una d'elles la pujada al Pico de Urbión que deixem per a una altra visita. Remuntant la Laguna es pot accedir al naixement del riu Duero per un camí pendent i dificultós. Des de Vinuesa també podem anar fins a Castroviejo, unes roques que recorden Montserrat, un poble petrificat, semblant a la ciutat encantada de Conca, amb unes vistes magnífiques sobre la vall, amb unes figures fantasioses dibuixades per l'erosió i que recorden elefants, vaixells i homes momificats.

Tot baixant fins a Duruelo de la Sierra recorrem el primer tram del riu Duero acabat de néixer; riu que veurem passar per Sòria, ja amb més cabdal, afable, transparent i arbrat, en un passeig tocat amb els primers colors de la tardor.

Sòria capital és una ciutat d'uns quaranta mil habitants —tota la província en té uns vuitanta mil— amb algunes esglésies i palaus ducals, un parc per reposar al bell mig i uns carrers que de dia bullen de gent anant i venint i de nit s'omplen de tasques i llocs per prendre's unes tapes i un bon vi, sense l'aglomeració d'una Pamplona o d'un Logronyo. Cal destacar el Claustre romànic de l'església Santo Domingo de Duero, a tocar del riu i l'església de San Saturio, encimbellada sobre el riu i construïda sobre la roca, on el sant feia d'eremita solitari i estudiós de les santes escriptures.

A Sòria hi va escriure Machado i la seva benvolguda dona encara us espera a l'entrada de la catedral reservant una cadira per a ell, El poeta de Sòria és Gerardo Diego; el podeu trobar assegut en una taula de marbre, fora de la cafeteria del Círculo de la Amistad, llegint un dels seus poemes tot prenent-se un cafè. Una cadira buida sempre està a disposició de qui vulgui establir-hi una xerrada o acompanyar-lo al berenar o fer-hi broma després d'haver pres una tapa, un vi o un conyac.

Altres poblacions us donen un regust d'història: Medinaceli, on tot traspua Cid i Cantar; Berlanga amb les runes del Castell i els carrers porticats i l'església abacial amb una decoració sumptuosa arquitectònica i pictòricament que be val una visita acurada. Rello, un petit poble emmurallat, amb molts pocs habitats.

La ciutat de Burgo de Osma, monumental, amb els carrers empedrats i il·luminada a la nit, amb la torre de lesglésia que es veu des de lluny.

I l'estrella de la corona, el Castell de Gormaz, altiu, grandiós, on us podeu sentir cavaller i príncep i Cid i conqueridor i damisel·la tot fent voleiar el mocador dalt de les ben conservades muralles amb el contrallum de la posta de sol, roja i salvatge. Al baixar del castell no deixeu de fer una visita a l'ermita que està a mig camí del poble amb unes pintures romàniques descobertes fa uns vint anys i que, per això, es poden admirar en el seu propi àmbit.

A Sòria s'ajunten la cultura àrab i la cristiana, la jueva i la mossàrab, en una intenció d'agermanar diferents pobles i diferents opinions en un entorn de respecte per l'altre. Ens hem trobat amb força gent que ha estat a Catalunya i n'ha retornat o be que n'ha sentit parlar aquests darrers temps. Tots ens han parlat amb respecte, amb amabilitat, amb l'espera de qui sap que potser, en un futur, serem bons veïns; estic segura que els meus parents no m'haurien decebut en aquest tema.

Han quedat coses per veure, han quedat coses per saber, han quedat les petjades d'uns avant-passats que van viure-hi, van lluitar per la seva terra i es van saber adaptar al territori que els va acollir quan fou necessari.

Sòria ni te la imagines diuen els prospectes turístics.
Sòria, per tornar-hi!