dilluns, 10 de maig de 2021

El dimoni moníssim de 150 anys

Aquest any, sí! Aquest any puc gaudir d'aquest mar i aquesta platja de Badalona, dels nens i nenes, de les bicicletes i dels badocs!

I en tinc uns quants, ja, d'anys, jo! Des d'aquell dia que els germans Bosch es van empescar que podia estar en una ampolla d'anís: mono entre els monos; moníssim durant 150 anys! Acompanyant a la gent de Badalona.

I en fa un, d'any, que estic enfilat sobre aquesta ampolla esperant el moment de sortir, esperant que s'acabin els confinaments i les restriccions d'horaris, delint-me per veure gent al meu voltant, amb ganes de ser admirat i fotografiat i de poder jugar amb el meu avió fent-lo passar entremig dels núvols. Sort n'he tingut de l'avió que m'ha entretingut durant tot aquest temps, però, als avions també els agrada tenir el cel blau al voltant i l'aire lliure. Em diuen que m'assemblo una mica a un goril·la anomenat King-Kong que havia estat enfilat dalt una torre d'una ciutat enllà del mar; també jugava amb un avió. Però jo crec que estic millor enfilat a l'ampolla! Algun xarrupet he fet, no us penseu! Trobo que aquest anís és genial i si barrejo una mica de menta i llimona, encara millor! L'aigua de Badalona no té rival!

Aquí sota tinc molts dimoniets que em fan companyia, encara que ells no han begut, que no és gaire bo això de beure…, però..., com que jo ja estava tan avorrit d'esperar... m'he dedicat al mam!

Aquesta vegada em porten molts dibuixos. Fins i tot aquest matí han vingut uns germans expressament de Sant Llorenç de Morunys que es veu que és un petit poble a prop del Cadí, amb moltes muntanyes i m'han portat un dibuix i després s'han banyat al mar; ui, amb la freda que deu estar l'aigua!, però són valents, que estan acostumats al fred! M'ha agradat molt que em portessin aquests dibuixos i que vinguessin de tan lluny! Oh, i es veu que allà no en tenen d'anís, però tenen altres coses molt bones i unes muntanyes nevades a prop per esquiar i no per nedar!

I tornant a aquesta ciutat marinera... Penso que hi estic bé jo aquí. I no caic de l'ampolla, no! De vegades, trontollo una mica quan passen els trens que fan soroll, però jo els saludo i els ensenyo el meu avió. Tinc al voltant uns quants gratacels, que no sé ben bé d'on els han tret, perquè, penso, que aquesta ciutat no s'assembla gaire a Nova York, però, mira, fan bonic. Darrere meu hi ha l'aigua, molta, molta aigua i les ones, quan peten a la platja, també fan soroll. Jo, que voleu que us digui, prefereixo l'anís a l'aigua i més a aquesta aigua que m'han dit que és salada! En canvi, l'anís té un gustet...! Ara, això sí, ha de ser Anís del Mono! No en prenguéssiu pas cap altre! Aquí a la vora hi ha la fàbrica i també hi ha un mono assegut en un pedrís que beu anís com jo, però aquell mono, una mica més vell, no té cap avió i no té els colors que jo tinc. És de ferro, encarcarat que no es pot moure. No sé si s'avorreix tot el dia assegut. Un dia d'aquests, o potser una nit, ara que es podrà sortir a les nits, potser... que m'hi acosti i li faci una visita, posant-me una mascareta, no patiu, que jo no agafaré cap malaltia. Oh, i ara que ja es podran fer sopars, potser... que féssim un sopar tots dos, aquí a la platja, escoltant el mar; li deixaria una miqueta l'avió i l'ajudaria a enfilar-se a l'ampolla per a que s'ho passi una mica bé i vegi la gent i els trens que passen rabent des d'aquí dalt.

No sé si hi estaré gaire, aquí. M'han dit que potser em traslladen en secret per fer una cremada, o és un cremat?; deu ser un cremat, amb anís, és clar! No crec que després de tant de temps d'esperar em vulguin fondre amb foc a mi. Sí, sí, serà un cremat: rom i anís i sardines i sardanes i castells que s'alcin tant com jo sobre l'ampolla. No em guanyaran, no! Que jo m'enfilo més de pressa! Quatre gambades i ja soc dalt! Que he tingut tot un any per practicar i els pobres castellers no ho han pogut fer.

Bé, nois i noies, jovent i canalla, gent gran i gent de bé, continueu amb l'anís i no tasteu pas l'aigua: creieu-me! 

Per 150 anys més! Salut! (Em sembla que m'han pujat una mica al cap els efluvis d'aquesta ampolla, he, he!)

Tant se val, agafaré una forquilla d'un restaurant d'aquests que ara faran sopars i rascaré l'ampolla, cantaré havaneres amb la música que en surti i diré a aquells nens de Sant Llorenç, tan simpàtics, que m'acompanyin amb el piano del carrer d'en Prim! Tararí-tararà, tararí, xim-pa. ximpa, xim-pa, pa, pa!! "Badalona té una Rambla..." Música i focs, endavant! Badalonins i badalonines, i gent de fora: tot anirà molt bé! (ai, Déu meu, sí que puja l'anís al cap).  Adéu-siau i fins l'any que ve!

dimarts, 4 de maig de 2021

Orella d'Ós (Ramonda myconi)

 Sobre l'herbatge



L’herba aloca, mendastra,
reig i folla, camarroja de rel,
estafisàgria tília, paparrosa
acònita i tora, niella de rec
o bé epilobi,
matapuça botja, saragatona,
guardes-el-fred com a consolda!
L’herba que camina amb els cent nusos
 i sota el resplendor de la nit
                            dorm serverola, és llengua de passerell,
orella d’ós, és l’aristolaqui pensament
del camp,
l’herbària vera.

 

 

MARIA FULLANA
Paisatge emergent. 
Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999

 

dissabte, 1 de maig de 2021

Muguet (Convallaria majalis)

 Porta de maig



"Verda la porta de maig, com els brots que mou el vent i com l’aire que prendria el barret de la noia si no hi clavés una agulla de maragda. Maig de perfum de muguet, alhora planta de sort i de verí, mortal i delicada ‘convallaria majalis’, el lliri de la vall, que escrivia Balzac

Noia de primavera que surt per la porta de les roses, les falcies i les orenetes acostaran el seu vol per mirar-se als seus els ulls mareperla, reflex del núvols flonjos. Seda groga a la cintura, com la que vestia Carlota a Weimar, tan lúcida i inspiradora d’amors suïcides. Thomas Mann, Goethe, Weimar, Werther... Aquells aires verds sota el ginkgo fet portar del Japó pel poeta, qui sap si arribaran a la noia que es disposa a sortir. Potser no sap ni qui és Carlota. Llàstima, perquè s’hi assembla. Ella deu ser francesa i porta un ram de muguet al pit, perquè li doni sort en la seva minúscula bellesa".

 Bloc d'Olga Xirinacs, 2/05/2010