Begur: mar i muntanya

Poc hi vaig, jo, a caminar pels camins de Ronda o per la costa i això no vol dir que no sigui un bon lloc. Sempre penso més en la muntanya diguem-ne tradicional, d'alguna manera; així com penso més en el nord que en el sud. Tanmateix, els camins de la cornisa de la costa brava, són ben plaents, amb pujades i baixades constants, això sí, però amb la immensitat del mar per companyia, alguna vela blanca a l'horitzó i el soroll somort de les ones.

Ara, encara és una bona temporada. Possiblement en ple estiu això canvia molt: per la gent, per la calitja, pel sol.

A Begur hi ha una sortida que la nostra companya Núria ha preparat a la perfecció; crec que no es pot demanar més i que cal promocionar aquestes sortides i a ella com a capdavantera. 

La trobada ha estat a la plaça de Begur des d'on hem pujat, en grups de sis, això sí, fins al castell. País de mar capitanejat per pirates, varies són les restes que en podem veure: les torres escampades per la població i el castell, ara ja derruït; a través dels seus merlet encara es pot atalaiar el mar i les barques de vela que s'acosten, avui ja fora de pirateria i el poble als seus peus, talment un fidel sentinella. Si allarguem la vista, ens trobem amb les illes Medes, la badia de Roses, el massís del Montgrí i per darrere seu els Pirineus i les platges de Pals, Palamós, Sa Riera, Sa Tuna..., tot un món costaner i brau.

Descendim i, després de passar per la blanca capella de Sant Ramon, s'arriba a Mas d'en Pinc, una masia tradicional amb la seva torre de defensa i llar, durant un temps, de la cantant de flamenc Carmen Amaya, filla adoptiva de Begur; hi ha un espai-mostra dedicat als seus darrers anys. Fins el 2015 va ser la seu de l'organització ecologista NEREO, que s'encarregà de la gestió del capital natural marí i terrestre de Begur, impulsant projectes com la recuperació de la reserva marina de Ses Negres, entre d'altres.

A partir d'aquí, agafem un tros de pista entre boscos de pi i pinassa i continuem per un corriol en pendent que ens acosta a la zona més costanera per anar resseguint la costa; el blau i gris de l'aigua, el verd novell dels arbres i les mates florides d'estepa blanca, alguna vela, les ones espetegant a les roques i la llum del sol que malda per passar entre els núvols, confereixen al paisatge una lluminositat relaxant. Al cap de poc, arribem al Mirador de la Creu, un petit espai amb barana i l'escultura de ferro de l'artista begurenc Nasi al mig del
pedrís i des d'on hi ha unes magnífiques vistes a mar i muntanya. Una mica més enllà, s'acaba d'ascendir al Puig Rodó de 183 m sobre el nivell del mar. Podem contemplar les vistes als quatre punts cardinals. Des d'aquest turó, fa uns anys, es podien veure les instal·lacions de Radio Liberty, enderrocades l'any 2006. Emissora promoguda pel govern dels EEUU i finançada per la Cia que durant la Guerra Freda elaborava programes i els emetia, des de la platja de Pals, als països comunistes i que els que tenim més anys encara recordem.

Seguim un tram més, tot travessant la urbanització de Cap Sa Sal, amb el mastodòntic hotel a peu d'espadat, on hi feren estada les celebritats del cel·luloide dels anys seixanta del segle passat, ara ja reconvertit en apartaments de luxe. Ens apropem fins el petit turó de l'inici de la Reserva Marina de Ses Negres. Una llenca de terra rivetejada de petites flors grogues que conformen una estora als nostres peus, un camp d'herba gemada a tocar de l'aigua salada, un paradís florit de "Caballera de la Reina" (Drosanthemum floribundum), que ens ha admirat a tots. Hi fa bo d'asseure-s'hi una estona tot contemplant el mar a l'infinit!

La Reserva de Ses Negres s'estén des de la Punta de Ses Negres fins al Cap de Pessic, uns 1800 m, sent un tram de costa protegit que es creà per preservar aquest espai de gran interès natural: penya-segats, fons submarins, fauna i flora, àrea preferent de cria  de gran quantitat d'espècies, posidònia, coralls, restes de naus sota l'aigua...; veritable tresor natural! Tant de bo que, al llarg de tota la costa brava, s'haguessin protegit tots els espais!

Tornem enrere i agafem un camí de ronda entre la vegetació, amb desnivells forts de baixada i pujada, amb un sòl relliscós, d'aquells que has de vigilar on poses els peus i que et fan parar de tant en tant per respirar; una bona excusa per contemplar el paisatge i el rocam de tots colors "un veritable museu geològic a cel obert". Els tons ocres, vermellosos, de terrissa del terra amb els tons de les roques de sota el mar que deixa veure l'aigua transparent, l'escuma blanca petant contra les roques sinuoses i replegades, el color blau del cel reflectit a l'aigua i un sol que ja ho amara tot: un veritable museu de la natura!

Un paratge interessant el que està situat entre el Cap des Forn i la Punta de la Creu: el Golfet de les Mines, on hi havia hagut antigues mines que encara es poden veure sobretot des del mar. La costa de Begur és un veritable “skarn”, paraulota sueca que fa referència a les zones on les roques contenen una munió de minerals metamorfosats en forma de calcopirita i de magnetita, és a dir en forma d'òxids de ferro i sulfats de coure, de plom..., un gegantí roquisser granític i calcari on hi abunda una riquesa mineral fins fa pocs anys explotada. Segons el geòleg Jordi Carreras: “El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més peculiars a Catalunya ... l’associació de pissarres i gruixudes intercalacions de marbres presenta analogies amb el que aflora a cap Norfeu ... En aquest espai fortament humanitzat molts afloraments han anat desapareixent per l’explotació en pedreres i per efectes de la urbanització ... les fil·lites generen uns relleus suaus, mentre els carbonats, sovint disposats en gruixudes capes, poden arribar a conformar grans espadats com és el cas del Cap de Begur”. (Geozona 353, Paleozoic del Massís de Begur, de Jordi Carreras, Direcció General de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya).

A nosaltres ens queda el goig de poder-ho admirar una mica corpresos pel va-i-ve de l'aigua, el bramul de les ones i el callat respecte a la naturalesa. El camí de ronda que ens porta fins a la cala Sa Riera és d'una bellesa corprenedora on geologia i flora s'abracen.

La platja Sa Riera avui està tranquil·la; antic nucli de pescadors que encara conserva alguna de les seves casetes. És una de les poques platges de la Costa on la seva sorra no para de créixer, ja que, mirant a tramuntana, va rebent tones de sorra arrossegades des del golf de Pals i els Griells de l'Estartit. De tal manera, que l'Illa Roja ja no és tal illa, sinó que està annexionada a la costa per la sorra que ha rebut.

El camí de ronda es transforma en un tram d'escales i empedrat amb els troncs retorçats dels pins que es volen emmirallar a l'aigua i que ens porta fins a la platja del Racó, àmplia i de sorra fina, amb les Medes a l'horitzó. 

Girem cua i ens arribem a la platja Sa Riera on avui, i per ser dijous, ens deixen dinar la nostra carmanyola (paraula nova que ha après l'amo del bar), asseguts a les taules de la terrassa tot prenent una merescuda clara i un bon descans.

El darrer tram de l'excursió és, també, molt interessant. El retorn a Begur el fem seguint el Camí de l'Aigua, obert el 2009 i rehabilitat el 2016. Segueix la riera que baixa des de Begur a la platja i on anem trobant diferents construccions necessàries per a la conducció i aprofitament de l'aigua, aquesta vegada, l'aigua dolça.  Les restes del Molí de mas Mató, el Safareig de Mas Gispert, amb safareig i pou i l'Esplanada de la Cisterna, un conjunt format per una cisterna, una canalització subterrània, una canal estreta i una paret de pedra seca. Dominant-ho tot, l'enorme tronc d'una alzina que sembla sortir de la paret. Al llarg del camí, humit i amb vegetació de riera, diferents pous i la nota blanca de les flors de saüc.

Arribats al poble de Begur encara queden forces per fer un recorregut pels seus carrers, cases "d'indianos" i torres de defensa.

Ha estat una sortida plaent, molt interessant, de nous coneixements i d'una gran bellesa, i per això la seva organitzadora s'ha merescut un aplaudiment de tots els caminants. Moltes gràcies, Núria!